divendres, 30 d’octubre del 2020

LIJ - La cabra Serafina, de Blai Senabre

La cabra Serafina
Blai Senabre, Anna Font (il·lustradora). Adaptació lingüística de Tina Vallès
Barcelona: Animallibres, 2020
28 pp.
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 89
ISBN: 978-84-17599-90-4

Sovint ens trobem amb adaptacions de contes tradicionals o bé amb creacions que parteixen dels seus personatges per a canviar-ne quelcom o proporcionar una nova lectura de les històries que tothom coneix.
Aquí ens trobem amb un conte original, però on es reconeixen elements d'altres històries. El punt de partida és la desobediència de les indicacions dels grans i les seves conseqüències. Ho trobem a La Caputxeta Vermella o a El llop i les set cabretes. I aquí també es juga amb aquest element. 
Llavors tenim el valor dels petits o dels insignificants; sovint menystinguts. La reivindicació de les qualitats de tothom. Em ve al cap la faula del lleó i el ratolí.
La cabra Serafina té coses de totes aquestes històries que fàcilment reconeixerem i construeix un relat sobre l'empatia que necessitem per a comprendre els altres i les seves necessitats. I ho fa amb un punt de bonhomia i bon humor que resulta agradós en tot moment.
El treball d'il·lustració resulta atractiu, fet de línies simples, clares i colors ben contrastats; que resulta fàcil de seguir per als més petits.
Resulta simpàtic i recomanable per a nens i nenes a partir de 3-4 anys.


dilluns, 26 d’octubre del 2020

Biblioteràpia

Revisant els escrits d'aquest blog, quan he parlat de la lectura m'adono que hi ha una sèrie d'idees recurrents que apareixen amb certa regularitat. Una d'elles és el fet de que hi ha un llibre per a cada persona i moment de la vida. Evidentment tot llibre hauria de respectar uns estàndards de qualitat, començant pel fet  d'estar ben escrit i tenir uns mínims del que podríem definir com a qualitat formal; però a partir d'aquí crec que no hi ha tant llibres bons o dolents sinó llibres adequats o inadequats a la persona i el moment. Em guardaré prou de menystenir la literatura de gènere, perquè diria que és on la majoria de lectors troben les millors satisfaccions lectores. Hi ha grans afeccionats a la novel·la negra, rosa, d'aventures o eròtica; i les van a buscar perquè en elles hi troben satisfaccions al seu moment vital. I de la mateixa manera que dic això també percebo una certa sobrevaloració de la novel·la literària o d'aquella que exigeix molt als lectors; com si consumir-la ens situés en un nivell superior.
Què vull dir? Que la literatura i la lectura acompleixen una funció vital; responen a necessitats que la vida ens va manifestant. I llegim per a informar-nos o sentir-nos millor, no pas per a patir o guanyar-nos un prestigi. 


De la mateixa manera que hi ha llibres per a cada persona o moment també he reflectit que hi ha llibres que obren la porta a abordar determinades emocions que podríem considerar complexes o conflictives; com ara el dol, la separació, la identitat sexual o la por. Cal valorar la funció terapèutica de la literatura, el fet que permeti parlar i tractar totes aquestes emocions.
Podríem resumir-ho dient que els llibres satisfan necessitats de tota mena. Per tot això m'ha cridat l'atenció un article del suplement Criatures del diari Ara del passat 10 d'octubre titulat La literatura amb finalitats terapèutiques, on es parla d'un projecte anomenat Booklife, impulsat per la periodista Laura Garcia, que va justament en aquesta línia, la de prescriure i oferir llibres que acompanyin en determinats processos vitals. 

I és que trobar el llibre adequat no sé si us salvarà la vida, però de ben segur que us ajudarà a viure-la millor
.

dilluns, 21 de setembre del 2020

L'experiència humana més universal

El pas del temps marca les diferents etapes de la vida. Som nadons, infants, nois, joves, adults i avis. Som persones en edat de treballar i jubilats. I tot són condicions que venen marcades pel pas del temps.
És quelcom intrínsec a la condició humana que ens aferra a la vida de la mateixa manera que ens fa conscients de la seva fugacitat. A mesura que ens fem grans som més conscients que en aquest món hi som de pas; que cremem etapes i lluitem per superar els límits que ens acosten a la fi. 
La vida és una festa digna de celebració per a gaudir dia a dia de tot allò que en forma part.

dimarts, 23 de juny del 2020

De la reobertura de les biblioteques

La reobertura de les biblioteques després de tres mesos hauria de ser saludada amb entusiasme pels amants de la lectura que estimen i valoren tot allò que ofereixen aquests equipaments culturals, però les condicions en que ho han fet em resulten depriments. 
S'han cancel·lat activitats i se n'ha reduït l'horari i el servei, quedant reduïdes a meres expenedores de productes sol·licitats. T'obliguen a consultar el catàleg i demanar i/o reservar allò que t'interessi. Vas a la biblioteca només a recollir allò que has demanat. 
Jo sempre he viscut la biblioteca com un espai obert a la meva curiositat. Entres, observes, remenes i tries. Difícilment triaré un llibre d'un catàleg, a no ser que tingui clar un objectiu de lectura. El més freqüent és que et sentis atret per un coberta, o el que llegeixes a la contracoberta sobre el llibre i l'autor. I el mateix podria dir d'un CD de música o d'una pel·lícula en DVD.
Entrar en una biblioteca és també la possibilitat de repassar la premsa i les publicacions de que disposa. Entre totes aquestes possibilitats sempre hi ha el remenar. I això ha desaparegut. 
Entenc les mesures de prevenció i valoro la feina dels qui elaboren els protocols; fins i tot entenc que habitualment es vulgui pecar més per excés que per defecte; però m'agrada veure que hi ha rigor en la presa de decisions i sentit comú. 
Després de diversos estudis, s'ha dit que el virus, quan entra en contacte amb determinades superfícies (paper, fusta, metalls,...) es desintegra i deixa d'estar actiu i amb poder de contagi. No és el mateix un virus actiu que restes orgàniques d'aquest virus. Les restes que puguin trobar-se sobre les superfícies no tenen poder de contagi. Però el protocol ja està fet i deu fer mandra rectificar. I així ens trobem amb que un llibre retornat queda condemnat a l'ostracisme de la quarentena apartat de tota la resta. Em sembla excessiu i poc contrastat que sigui necessari. 
S'ha dit del dret i del revés que les mesures bàsiques de prevenció són la higiene i la distància social, però sembla que no volem que això sigui suficient.
En aquest escenari la biblioteca ha perdut gran part del seu atractiu i no em venen ganes d'utilitzar-la. 
Llegiré del que tinc a casa i de la llarga llista de lectures pendents, però enyoraré passejar-me entre els expositors i prestatges de la biblioteca i deixar-me seduir per un dels seus títols.

diumenge, 21 de juny del 2020

Inventari de jubilacions, de Josep Ma Espinàs

Josep Ma Espinàs
Inventari de jubilacions (amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós)
Barcelona: Edicions La Campana, 1992
248 pp.
ISBN: 84-86491-1-63-0

Josep Ma Espinàs va escriure aquest llibre quan tenia seixanta-quatre anys i encarava l'aniversari que marca majoritàriament la retirada del món laboral. Ell afirma, però, que de la seva professió no es pot jubilar, perquè més que una professió és una forma de vida, i mentre visqui procurarà mantenir-la. 
Aquest Inventari de jubilacions m'ha semblat per damunt de tot una gran reflexió sobre la condició humana, perquè ens mostra que les persones som un ens dinàmic que evoluciona amb el pas del temps fruit del procés de maduració que cadascú experimenta. Que, amb tot el dret, als vint-i-cinc podíem pensar una cosa i als seixanta una altra. I que coses que a una edat tenien una prevalença, amb el pas del temps la van perdent. 
Ell ens parla de tot això, des d'aspectes més banals (com el bigoti, els àlbums de fotografies, la platja, la gimnàstica, els cabells blancs o les targetes de presentació) fins a més transcendents, com ara l'orgull, la militància política, l'espanyolitat, la sensibilitat, la comprensió, la sinceritat, el perfeccionisme o la mort. El repertori de temes és molt variat i en tots els casos ens acosta a l'Espinàs més íntim, però alhora aconsegueix interpel·lar-nos sobre tot allò que va tractant des del seu punt de vista. Espinàs se'ns mostra obsedit per la precisió del que vol expressar, per ajustar-se al que signifiquen les paraules (fa freqüents referències a les definicions del diccionari i a la seva etimologia); i sempre s'expressa amb ponderació, contenció, discreció i independència. Fa afirmacions de les que pots discrepar però que mai ofenen o senzillament molesten per l'educació i l'elegància amb que s'expressen. 
M'ha agradat descobrir coincidències personals. En l'àmbit professional m'he trobat en que, quan calia redactar un document, per exemple, els companys tendien a abocar tot el que els passava pel cap sense gaire elaboració, sabent que allò no serviria per a l'objectiu final. Jo quedava com l'excepció, perquè tendia a oferir frases elaborades, gairebé definitives. I quan escric em passa el mateix. Penso la frase, l'escric, i sovint no pateix modificacions. I el Josep Ma Espinàs també és d'aquests. Pensa, escriu i allò és gairebé sempre definitiu. No és de refer. Potser no té cap importància, però m'he sentit reconfortat en el sentit de veure que no és una raresa. 
El que deia, la literatura estableix un diàleg amb el lector, l'interpel·la i és bo que la lectura ens sacsegi i remogui coses dins nostre. Si la lectura d'un llibre no ens fa pensar en res l'oblidarem aviat i quedarà com un mer entreteniment més o menys digne que ens haurà proporcionat unes hores d'evasió (que també pot ser un objectiu absolutament respectable i digne de consideració).

Acabo amb una referència al darrer capítol que dedica a la mort. Diu que la darrera frase que voldria dir és: "No tinc més remei que morir-me, perdonin les molèsties". És el reflex de l'Espinàs tímid i discret amb aquell punt d'ironia que li és tan propi, que no vol dir ni fer res que pugui molestar. 
Hi ha punt de la vida en que pot assaltar-te l'angoixa per una mort que arribarà tard o d'hora. Ell afirma que se n'ha deslliurat i tanca el llibre amb aquestes paraules:" ..., l'aparició d'un nou dia, de cada nou dia, em sembla una pacífica entremaliadura que hem pactat la vida i jo."
Vital fins al final. I encara dura. Felicitats!

diumenge, 14 de juny del 2020

L'agraïment és la memòria del cor

Fa anys tenia el costum de retallar articles de diari i desar-los entre les pàgines d'un llibre. Podien ser columnes d'opinió, ressenyes de llibres, entrevistes, notícies, obituaris,...; gairebé sempre sobre un escriptor o personatge del món de la cultura. Tot allò que considerés, pels més diversos motius, que mereixia ser preservat de l'oblit. Quedaven guardats entre la coberta o contracoberta i la guarda, o entre les pàgines del llibre sense més. 
Amb el temps i les possibilitats que ofereix la tecnologia he anat perdent aquest costum pretèrit i evitar la degradació orgànica que afecta el paper, sobretot el de diari, amb el pas dels anys. Ara tot això són pdf desats en carpetes que alhora estan desats en un núvol que no se sap on para, però que permet accedir-hi quan en tens necessitat. 
Tot això ve a tomb perquè llegint un llibre de l'Espinàs m'he trobat amb el darrer article que va publicar al diari AVUI, el gener de 1999, tallant de soca rel una col·laboració ininterrompuda al llarg de més de vint-i-dos anys des de la fundació del diari el dia de Sant Jordi de 1976. És un article trist, que denota decepció, malestar i un cert ressentiment; però on no deixa d'agrair la fidelitat dels lectors i on acaba amb la frase que encapçala aquesta entrada: l'agraïment és la memòria del cor. La frase no és de l'Espinàs, l'ha sentit de no sap qui i la recorda. Em sembla una frase absolutament rodona, que diu moltes coses amb poques paraules. 
He pensat que lliga molt amb situacions viscudes aquests darrers temps de lluita contra la pandèmia. Ens hem fet farts d'aplaudir els sanitaris, d'encoratjar-los i d'agrair-los la seva implicació personal i sacrifici. I és que la gratitud és quelcom que queda gravat al cor de cadascú. Agraïm atencions, mostres de cortesia, fidelitats, paraules d'afecte i suport,... I diria que sovint és més important el que sentim que el que fem, o que fem coses pel que ens fan sentir i experimentar. La gratitud ens obre als altres i mostra la part més tendra de la nostra humanitat. Per això aquesta frase em sembla tan magnífica, perquè ens porta a la part més íntima i altruista de cadascú.

dijous, 11 de juny del 2020

Rectificar és de savis

Tinc grans prevencions contra el revisionisme cultural. Les seves creacions en els camps de la literatura, el cinema o l'arquitectura, entre d'altres;  reflecteixen aspectes socials i culturals de l'època en que van ser produïdes. Mai són del tot alienes al context històric, sempre l'acaben reflectint d'una forma o altra. I han de quedar com el que són, les creacions d'una època que, degudament contextualitzades, han de poder ser igualment analitzades i valorades en èpoques posteriors. La prohibició i la censura són contràries a la llibertat i tendeixen a manipular el coneixement de la història. 
Ahir em va trasbalsar la notícia de la retirada de la pel·lícula Allò que el vent s'endugué d'una plataforma de continguts audiovisuals amb l'argument de donar una visió idealitzada de l'esclavisme. Em va recordar una situació similar a la que es va donar fa uns anys amb el còmic Tintín al Congo d'Hergé. En moments de crisi tornen els excessos del puritanisme i la correcció política i em preocupa que no siguem capaços de contextualitzar les coses i que cedim amb facilitat a les pressions desbocades de les xarxes socials. 
La clau, una vegada més, torna a estar en l'educació; en formar la ciutadania per a que sigui capaç de contextualitzar un fet i llegir-lo amb ulls crítics en el moment actual. Amagar, censurar, prohibir... no ens acosten a la veritat ni a la justícia. Si el món ha evolucionat i avui és millor (amb tots els però que es vulguin) és perquè hi ha hagut gent capaç de mobilitzar-se contra allò que creia injust. Els drets de que gaudim són fruit d'aquesta conscienciació i  capacitat de mobilització. 

Veient la polseguera aixecada per la notícia de la retirada avui celebro la ràpida rectificació d'aquesta plataforma, que introduirà un comentari avisant sobre el contingut i contextualitzant-lo degudament. 
Rectificar és de savis. I vull pensar que no és un gest de cara a la galeria sinó el reconeixement d'un excés i la rectificació d'un error.

dimarts, 2 de juny del 2020

ARTE i la cultura a la xarxa

Els primers dies de confinament i, davant el que suposava tenir biblioteques, teatres i cinemes tancats; van córrer per les xarxes llistats d'enllaços per a fer arribar la cultura en les seves més variades formes a tothom que volgués. Així, moltes institucions i plataformes culturals, tot i que temporalment, oferien accés gratuït a concerts, revistes digitals, pel·lícules, obres de teatre,...
L'oferta era generosa i gairebé inabastable; però tothom podia trobar continguts adequats als seus interessos. Val a dir, però, que moltes d'aquestes coses ja hi eren, però les circumstàncies provocades per la pandèmia els van oferir una publicitat que els va fer més coneguts. 
Cal afegir també que els espais web i les aplicacions de les cadenes de televisió públiques ofereixen un arxiu històric de les seves produccions on s'hi poden trobar sèries, obres de teatre i programes culturals d'indubtable interès. I que aquesta oferta està ben organitzada, és gratuïta i es pot gaudir sense restriccions còmodament instal·lat al sofà o la butaca de casa. No tot és Netflix ni cap de les plataformes que han sorgit com bolets a la seva ombra. 
Voldria centrar-me ara en una plataforma europea dedicada als continguts audiovisuals. Es tracta d'ARTE, de gènesi franco-alemanya i co-finançada per la Unió Europea.  Ofereix més de quatre-centes hores de continguts de gran qualitat a l'any, dels que té els drets d'emissió, subtitulats a sis llengües (entre les quals, de moment, no es troba el català). Els continguts només es troben disponibles durant un temps limitat. Però és una ocasió de gaudir d'òperes (com l'impactant Turandot que va produir el Liceu), concerts, ballets, documentals,....
He anat interessant-me per diferents continguts i el cert és que els he gaudit força. Són de molta qualitat i tenen la capacitat de sorprendre (com un concert a Salzburg amb música de Mozart on es coreografiava la música amb exercicis d'hípica). El que deia, les propostes són variades, creatives i defugen l'encarcarament. 
Com a ciutadà europeu agraeixo que una part dels meus impostos s'inverteixi en cultura i em retorni en propostes com les que proporciona ARTE. Entreu-hi i gaudiu-lo.

divendres, 29 de maig del 2020

Ai, el paper!

Des de fa un cert temps intento compatibilitzar la lectura de llibres en paper amb la lectura de llibres en format digital. El meu lector de llibres electrònics (eReader) forma part dels meus gadgets preferits, d'aquelles aportacions que la tecnologia ens ha ofert per, en teoria, fer-nos la vida millor. Li tinc estima i aprecio molt tot allò que m'ofereix. S'ha fet un lloc en la meva vida i li reconec les virtuts. Però hi ha coses que no pot substituir. 
He crescut impregnant-me de les sensacions que m'ha proporcionat llegir llibres en paper. M'he sentit atret pel disseny d'una coberta, m'encanta olorar les pàgines amb la tinta encara fresca del llibre acabat d'editar, passar-les amb els dits; col·lecciono punts de llibre i m'agrada recollir amb quin punt he llegit un llibre determinat, m'emociona veure que el punt va avançant entre les pàgines del llibre i s'acosta al final. M'agrada portar un llibre a les mans i poder visualitzar en quin punt em trobo, calcular quant em falta per acabar. 
Les biblioteques i les llibreries t'ofereixen la possibilitat de llegir la contracoberta i facilitar-te la tria. 
I és que un llibre és això, un objecte on el paper té un paper central i que desenvolupa en cadascú de nosaltres una mar de sensacions irreemplaçables que impregnen definitivament el nostre ADN. 
Un epub és una obra reduïda a arxiu, però que perd tota aquesta sensualitat que es genera en contacte amb el llibre de paper. 
I així em trobo: quants més llibres de paper llegeixo més ganes tinc de llegir-ne d'altres i més em costa llegir-ne en el lector. Ai, el paper!

dimecres, 27 de maig del 2020

Diarios, d'Iñaki Uriarte

Iñaki Uriarte
Diarios 1999-2010. Edición completa seguida de un epílogo
Logroño: Pepitas de calabaza, s.l., 2019
544 pp.
ISBN: 978-84-17386-40-5
PVP: 28,50€


He arribat als Diarios d'Iñaki Uriarte (Nova York, 1946) per una recomanació entusiasta al suplement Culturas de La Vanguardia.
No sé massa per què però darrerament, com a lector, em sento atret per allò que podríem denominar la literatura del jo. Una literatura que parli dels aspectes més íntims de les persones, del que pensen, del que han viscut,...; conscient que hi ha autors que han volgut projectar una determinada imatge de si mateixos a partir dels seus llibres. Potser buscant allò que és con-substancial a l'existència humana i connexions amb el que jo també he sentit i penso.
Em ve de gust llegir llibres de memòries, dietaris, autobiografies,... Testimonis de vida.
Això m'ha portar a descobrir un autor interessantíssim i una petita editorial de Logronyo amb un catàleg atractiu i de molta personalitat.
He de confessar que no sabia qui era Iñaki Uriarte. Va néixer a Nova York per circumstancies familiars i de ben petit la seva família, benestant, es va traslladar a Sant Sebastià, d'on era originària. Ha viscut a diverses ciutats, inclosa Barcelona, i ara resideix a Bilbao.
No té remordiments per a confessar que treballar, el que la gent entén per treballar, no ho ha fet mai. Ha dut una vida més aviat ociosa entregat preferentment a la lectura. S'ha procurat uns mínims ingressos exercint la crítica literària per al diari El Correo de Bilbao, fent col·laboracions periodístiques, presentacions de llibres i similars. Amb això i algun rendiment del patrimoni familiar n'ha tingut prou per viure.
És capaç de fer aquesta presentació:
"He estado en la cárcel, he hecho una huelga de hambre, he sufrido un divorcio, he asistido a un moribundo. Una vez fabriqué una bomba. Negocié con drogas. Me dejó una mujer, dejé a otra. Un día se incendió mi casa, me han robado, he padecido una inundación y una sequía, me he estrellado en un coche. Fui amigo de alguien que murió asesinado y fue enterrado por los asesinos en su propio jardín. También conocí a un hombre que mató a otro hombre, y a uno que se ahorcó. Solo es cuestión de edad. Todo esto me ha sucedido en una vida en general muy tranquila, pacífica, sin grandes sobresaltos.” 
Amb el seu gat Borges

I a partir d'aquí les pàgines dels seus Diarios (publicats inicialment en tres volums:Tomo I: Diarios (1999-2003), Tomo II: Diarios (2004-2007 i Tomo III: Diarios (2008-2010) ) són una mostra de la seva intel·ligència esmolada escrita des de la més absoluta llibertat.
Parla del que llegeix (amb moltes referències als Assaigs de Montaigne, tot un referent per ell; així com a d'altres pensadors. I a escriptors com Borges, que demostra haver llegit a fons i conèixer bé), del que pensa, del que fa, de les persones amb les que tracta, de temes de l'actualitat política, de records familiars,... Tot té cabuda, sense més referències temporals que l'any en que van ser escrites.
Vas llegint i no ets capaç de predir el que et trobaràs a la pàgina següent. Va saltant d'una cosa a l'altra constantment.


M'he aturat sovint a reflexionar sobre algunes de les seves afirmacions i quan m'he adonat que allò era un festival m'he proveït d'un llapis per anar subratllant afirmacions i cites sobre les quals vull tornar.
Llegir-lo ha estat una experiència lectora que té molt de descoberta.
La bona literatura t'ha de connectar amb la vida i la seva empremta i els seus Diarios ho fan. 

Ah! I per si això fos poc l'edició del llibre, acuradíssima, és de 10, de la millor qualitat. Una joia que val la pena no perdre's.

divendres, 22 de maig del 2020

Senectus

Els antics romans establien l'inici de la vellesa als seixanta anys. Avui els faig i no puc queixar-me. Gaudeixo d'un nivell de salut física força acceptable i la meva ment manté en forma les seves facultats. Podria dir allò de jo ja firmaria, perquè la veritat és que no em sento vell en el sentit de decrèpit i valoro el capteniment que mostro quan analitzo qualsevol fet o circumstància. Sense adonar-me he acumulat una experiència de la vida que em permet ponderar les coses i guanyar una distància i una objectivitat que trobo valuoses. I és una fase de la vida a la que arribes, en la que et situes plàcidament disposat a gaudir-la a fons. Perquè, malgrat les moltes incerteses que envolten la vida, se t'obre l'expectativa d'uns anys on disposaràs de temps per a fer el que et vingui de gust; per a gaudir d'aquelles coses a les que potser per manca de temps no t'hi has pogut dedicar tot allò que voldries. 
Com reflectia l'estimat Josep Maria Espinàs en un dels seus llibres, la vida és un inventari de jubilacions, de coses que un dia deixes de fer. Però deixar de t'obre un camí d'infinites possibilitats on t'aferres a la vida fins al darrer alè.

diumenge, 17 de maig del 2020

Paradoxes del confinament

Al costat de les estadístiques i les notícies sobre el control de la pandèmia i les fases de desconfinament, destaquen darrerament notícies alarmants i fins i tot catastrofistes sobre el futur de l'economia: caiguda de l'activitat, atur, tancament de negocis, endeutament,... En definitiva, empobriment i nova misèria per al futur més immediat. I tot això ha anat destapant i fent evidents els febles fonaments sobre els que reposava el nostre suposat progrés com a societat. Quan la gent, forçada per les circumstancies, ha reduït el consum i l'ha centrat en les seves necessitats bàsiques, el daltabaix ha estat considerable i l'economia s'ha desplomat. La lògica del progrés és perversa, perquè ens redueix a mers consumidors de béns i serveis, quants més millor, per a mantenir el progrés econòmic i el benestar de la societat. Sense consum baixa la recaptació i s'afebleixen les polítiques socials. I és dur admetre que tot allò que defineix l'estat del benestar depén de que la màquina de l'economia no s'aturi. 
Personalment celebraré que de la superació de la pandèmia quedi una societat on es valori més el consum de proximitat, on es reforci el teixit industrial i la producció de béns bàsics, on es valori el que tens a la vora i hi hagi menys vols d'avió i menys creuers; on l'aire sigui més net i menys pol·lucionat. 
És l'oportunitat de superar la condició de mers consumidors i treballar per esdevenir persones que visquin prenent decisions coherents i en harmonia amb l'entorn.

dimecres, 13 de maig del 2020

L'encís esclatant i efímer dels pipiripips

La rosella és una de les flors amb més denominacions territorials. Algunes resulten entranyables, com ara pipiripips (pròpia d'aquí al Bages) o badabadocs (Castellar-Sant Quirze). Però si ens movem per territori català descobrirem paraules com ara babol/ababol, capellà, caputxí, colet, gall, gallaret, gallgallaret, lloca, paparota, paramà, quicaraquic,... I segurament me'n dec deixar.
Una riquesa lèxica que esdevé un autèntic tresor. 
I si té tantes denominacions és perque és molt comuna i present arreu. Creix espontàniament al mig dels camps de cereals i per les vores dels camins, tenyint cridanerament de vermell el paisatge. 
La seva presència convida a l'aturada i l'observació, a convertir-te en un badoc.
L'espectacle de verd i vermell dels camps és intens i el seu missatge ben clar: La primavera és aquí!

diumenge, 10 de maig del 2020

Coses que aprenc




A la vida, més que fer grans coses, potser es tracta de fer grans les coses petites.

dilluns, 4 de maig del 2020

De la poesia a l'espai públic




És habitual recórrer a l'escultura i la poesia quan es dissenyen parcs i jardins. No tan sols per l'efecte estètic, sinó perquè també són espais que conviden a l'aturada i la contemplació, on és més fàcil assaborir tot allò que les conformen. Són espais propicis a l'homenatge, al record de gestes i persones, envoltats de verd i vida.
Aquestes primeres passejades de la fase 0 m'estan permetent aturar-me i observar elements que abans em passaven desapercebuts, ja fos perquè hi passava amb cotxe o amb les presses que impregnen habitualment el nostre ritme de vida. I és una altra de les coses que vaig recuperant. 
Avui he parat atenció en un llarg mur de formigó que separa una de les carreteres d'accés a la ciutat de la masia de Can Font, on hi ha el Centre de l'Aigua del Parc de la Sèquia. El formigó és un material allunyat de la calidesa que aporta la fusta, per exemple. L'associo a fredor, duresa, a llocs inhòspits; però els dissenyadors d'aquest espai han tingut la bona pensada d'incorporar la poesia per a trencar aquesta fredor que transmet el mur. I han pensat en aquell conegut cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit sobre les formigues. 
Com a mestre, quan he treballat la poesia amb els alumnes, sempre els hi he volgut transmetre que la poesia és divertida, que ens convida a jugar amb les paraules i a expressar-nos d'una manera diferent. Propostes com rodolins, cal·ligrames o acròstics sempre m'han donat molt de joc. I crec que m'han ajudat a que els alumnes li perdin la por i gaudeixin amb les possibilitats del llenguatge.
Per això avui he celebrat trobar-me un cal·ligrama a l'espai públic que s'hi integra amb tota naturalitat i que ens permet que quan ens preguntin Què és un cal·ligrama? nosaltres puguem respondre: Un cal·ligrama és això!
         

dimarts, 28 d’abril del 2020

Darrere l'estadística

Diuen que la mort d'una persona és un drama. Tots hem patit la pèrdua d'una persona propera o coneguda i ens podem imaginar el dolor que ha provocat el seu decés per als amics i familiars. Sentim que és una experiència propera a la nostra i podem empatitzar i compartir el seu dolor. 
De la mateixa manera, quan s'ha esdevingut un succés que ha provocat la mort de vàries persones parlem d'una tragèdia, de quelcom funest que ha dut la desgràcia a vàries famílies. El dolor és més gran, però encara es pot abastar i nosaltres obrir-nos a la compassió amb els afectats. Però... què passa quan parlem de centenars de morts un dia rere l'altre?
Resulta inabastable, monstruós, perdem la capacitat d'imaginar-nos el patiment que genera la dada i el reguitzell de dolor que deixa al darrere. És insuportable si no hi posem distanciament i ho reduïm a una estadística que ens acompanyi discretament. I diria que és el que fem o el que hem acabat fent. Per pura supervivència emocional, per fer-ho suportable. Hem acabat celebrant amb un deix d'esperança que ahir només hi haguessin uns pocs centenars de morts. 
Enmig d'aquest entorn depriment cal aferrar-se a l'esperança i a les notícies positives perquè, com diuen les pancartes que pengen dels balcons, tot anirà bé.

dijous, 16 d’abril del 2020

Confinament i lectura

Imatge obtinguda de la xarxa
Seria d'il·lusos creure que l'actual situació de confinament transformarà els hàbits lectors de la ciutadania. La lectura pots gaudir-la o patir-la, motivar-te o avorrir-te, il·lusionar-te o omplir-te de recels. I és que és una qüestió íntima i personal on tenen molt a veure vivències, models, gustos i preferències. Hi ha qui ha tingut males experiències, o bé dificultats per a llegir correctament i gaudir del que transmeten les paraules, o que no ha trobat lectures que l'hagin motivat o fet gaudir. 
Certament hi ha gent per a tot i el gran repte de cadascú és descobrir allò que el fa gaudir o dona sentit a la seva vida. 
Com a lector m'agrada trobar gent amb la que compartir aquesta passió, ànimes bessones que gaudeixin fent el mateix  que jo, i no deixo de sentir una respectuosa recança pels qui no han tingut la sort de sentir el mateix que un lector quan llegeix.
Aquests dies de confinament proporcionen els requisits necessaris per a la lectura. 
El primer és el temps. El temps és sovint la gran excusa per a no llegir. Duem un ritme de vida frenètic, accelerat, on el temps ha adquirit un valor econòmic, productiu. Es tracta de fer moltes coses, quantes més millor. Cal "aprofitar" el temps. En aquest context dedicar temps a la lectura esdevé una mena de luxe que no és especialment valorat en l'actual context social. Però no es pot negar que el confinament ens ha proporcionat aquest temps que la lectura requereix. Una cosa ben diferent són les condicions en que es viu aquest temps. El tele-treball, vivendes d'espais reduïts, criatures que demanen la nostra atenció,... Són condicionaments que no afavoreixen la lectura. 
El segon requisit, que va força lligat a l'anterior, és la solitud. Si tens temps i pots gaudir d'espais de solitud, pots llegir força més. Gaudir d'un espai propi, condicionat al teu gust, confortable, on puguis aïllar-te durant el temps que vulguis dedicar a la lectura, no hi ha dubte que l'afavoreix i te la farà gaudir. 
En tercer lloc hi ha el silenci. Aquests dies de confinament l'espai públic que conformen carrers i places s'ha buidat del tot i ha quedat envaït per un silenci profund i fins a un cert punt desolador. Un silenci que té un efecte introspectiu, que ens aboca a mirar dins nostre i on la lectura hi troba recer.
Les condicions per a llegir són bones i poden afavorir que ens vegem amb cor d'entomar lectures ambicioses; però no és tan fàcil. Vivim amb importants dosis d'angoixa i incertesa que dificulten la nostra concentració. El nostre son no és prou reparador i de vegades l'acompanyen malsons. La saturació informativa i les decisions dels responsables polítics ens omplen de perplexitat i desconcert. 
No és fàcil. Cuideu-vos i tant de bo trobeu estones de lectura gratificant.

dijous, 2 d’abril del 2020

Fam de mots

Obra de Damijan Stepancic (1969)
Com cada 2 d'abril des del 1967, malgrat el confinament d'enguany, segueix celebrant-se el Dia Internacional del Llibre Infantil, coincidint amb l'aniversari del naixement de Hans Christian Andersen.
El 2020 la literatura convidada ha estat l'eslovena i per a celebrar-ho l'escriptor Peter Svetina (1970) ens ha obsequiat amb aquest sensible text titulat Fam de mots, que homenatja la necessitat inesgotable que tenim les persones de paraules, aliment de l'ànima que reviu amb cada creació de tot escriptor:

"On jo visc, els arbustos es tornen verds a finals d’abril o principis de maig. Al cap de poc temps, s’omplen de crisàlides de papallones, que llueixen com vetes de cotó o cotó de sucre. Les erugues devoren els arbustos fulla rere fulla, fins a deixarlos despullats. Quan les papallones surten de les seves crisàlides, arrenquen a volar, però els arbustos no queden destrossats. 
Quan arriba l’estiu broten de nou, i així una vegada i una altra.
Aquesta és la imatge d’un escriptor, la imatge d’un poeta. Són corcats, esgotats per les seves històries i els seus poemes, les quals, un cop finalitzades, emprenen el seu propi vol, refugiant-se en els llibres
i trobant els seus lectors. Això no deixa de repetir-se. Què passa amb aquestes històries i aquests poemes?
Conec un noi que el van haver d’operar dels ulls. Després de l’operació, van passar dues setmanes durant les quals només se li va permetre estar estirat sobre el costat dret, i després d’allò, un altre mes durant el qual no va poder llegir res. Quan va tornar a agafar un llibre, mes i mig després, va sentir com si estigués recollint mots a cullerades, gairebé menjant-se’ls.
I conec una noia que ara és mestra. Em va dir: pobres d’aquells nens als quals els seus pares no els llegeixen llibres. Les paraules en els poemes i en els contes són aliment. No aliment per al cos, res que pugui omplir l’estómac. Són aliment per a l’esperit i per a l’ànima.
Quan l’home té gana o set, se li encongeix l’estómac i se li eixuga la boca. Busca trobar alguna cosa per menjar, un tros de pa, un plat d’arròs o de blat, un peix o un plàtan. Com més afamat està, més se li estreny la mirada; ja no veu altra cosa que allò que el pot satisfer.
Tanmateix, la fam de mots es manifesta de manera diferent: com una tristesa, com una empatia, com una arrogància. Les persones que pateixen aquest tipus de fam no són conscients que les seves ànimes
estan tremolant, que estan passant pel seu costat mateix sense haver-hi parat esment.
Una part del seu propi món se’ls en va de les mans sense ells adonar-se’n.
Aquest tipus de fam és la que sacien els poemes i les històries.
Existeix, malgrat això, esperança per a aquells que mai han satisfet aquesta fam de mots?
Sí. Aquell noi llegeix gairebé cada dia. La noia que és mestra llegeix contes als seus alumnes cada divendres, cada setmana. Si alguna vegada se n’oblida, els infants no triguen a recordar-li-ho.
I què passa amb l’escriptor, amb el poeta?
Amb l’arribada de l’estiu, tornaran a verdejar. I una vegada més seran engolits per les seves històries i poemes, que acabaran volant en totes les direccions, igual que les papallones. Una vegada i una altra."

dimecres, 25 de març del 2020

LIJ - Avis,piranyes i altres històries, de Rocio Bonilla

Rocio Bonilla
Avis,piranyes i altres històries
Barcelona: Animallibres, 2020
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 82
40 pp.
ISBN: 978-84-17599-61-4
PVP: 15,95€

El nou àlbum il·lustrat de Rocio Bonilla ens acosta el món dels avis per a fer-nos arribar amb molta tendresa i un punt d'humor tot allò que ens aporten. Quan som petits ens ensenyen, ens acompanyen, juguen amb nosaltres, ens distreuen, hi descobrim diferències entre el seu món i el nostre i esdevenen un referent afectiu i una part fonamental del nostre desenvolupament personal. Més que una reivindicació hi ha un reconeixement i un homenatge a la seva figura ple de gratitud que no amaga la realitat de la vida, com quan en un moment donat es fa referència al marit d'una àvia al que un dia li van sortir ales i va marxar volant. Quina bella metàfora per a explicar que la mort també forma part de la vida! 
Tot l'àlbum està impregnat d'aquesta delicadesa i tendresa. 
Les il·lustracions, en l'estil habitual de la seva autora, són plenes de detalls amb aquell punt d'humor que esmentava al principi i que interaccionen constantment amb el lector i fan de l'àlbum una lectura enriquidora. 
M'ha semblat una autèntica delícia absolutament rodona que val la pena compartir amb un adult perquè obre la porta també a parlar de tot allò que compartim amb els altres. 
Resulta absolutament recomanable per a nens i nenes a partir de 4-5 anys i per a tothom.

dilluns, 23 de març del 2020

La dictadura de pedra, de Sílvia Marimon i Queralt Solé

Sílvia Marimon i Queralt Solé
La dictadura de pedra
Barcelona: Ara Llibres sccl, 2019
Col·lecció Sèrie H
160 pp.
ISBN: 978-84-16915-14-9
P.V.P. : 17,95€

Del Valle de los Caídos tinc records des que era un adolescent que assistia per una televisió en blanc i negre a l'enterrament de Francisco Franco. Mesos més tard, en el viatge que ens van preparar per a celebrar l'acabament del batxillerat, ens van portar per aquelles terres del centre de la península i una de les parades obligatòries era, lògicament, l'Abadía de la Santa Cruz del Valle de los Caídos. Tinc el record de la parada davant aquella tomba, de la que mai vaig arribar a pensar que el dictador en sortiria. 
De la primera part del llibre de la Sílvia Marimon i la Queralt Solé no podem dir que es facin grans revelacions. És sabut que la seva construcció es va projectar tot just acabada la guerra i es va perllongar al llarg de divuit anys, que va comptar amb mà d'obra esclava procedent del bàndol republicà (que així es redimia d'haver estat en el bàndol "equivocat") i que volia ser un homenatge tel·lúric i permanent als que havien caigut en el bàndol guanyador, tant al front com a la rereguarda. 
La dictadura de pedra va repassant totes les vicissituds de la construcció del monument i del trasllat de les restes òssies que omplen les criptes de la basílica. Destacaria descobertes com la de que l'autor del conjunt escultòric, Juan de Ávalos, havia militat al PSOE i persones de l'entorn del dictador s'oposaven a que fos el designat per a fer les escultures. Però sembla que a Franco (que seguia molt de prop el projecte del Valle i donava indicacions constantment) li van agradar els projectes que va presentar i ja no hi va haver res més a dir. També m'ha sorprès saber que no hi ha cap document on s'indiqui que Franco desitgés ser enterrat al Valle (la qual cosa té una certa lògica, perquè com ja s'ha dit, al monument es volia homenatjar als caiguts i ell va morir tranquil·lament al llit. Sembla que d'altres ho van decidir per ell). 
Tot el que fa referència al Valle, però, és força opac, fet d'ocultacions i manca de transparència. El franquisme no va morir amb Franco, s'ha perllongat al llarg de dècades; les seves ramificacions són ben presents en determinats poders de l'Estat, del que en tenim exemples ben recents. 
Per tot això m'ha interessat molt més la segona part del llibre, on s'analitza l'anacronisme que representa un monument així en una societat democràtica, que no pot servir (perquè està mantingut amb els diners de tots) per a trobades on s'exalti la dictadura, on campin lliurement símbols pre-constitucionals i on es facin discursos d'odi contraris a la convivència respectuosa que hauria de prevaler. 
Quan es va tancar el llibre a principis d'octubre de 2019 Franco encara romania enterrat a la Basílica (la segona més gran després de la de Sant Pere de Roma). La seva exhumació va tenir lloc el 24 d'octubre, pocs dies després, un cop superats tots els entrebancs que van posar per impedir-ho tant la família del dictador com la comunitat benedictina que gestiona la basílica. 
Personalment no sóc partidari de derruir monuments (m'agradin més, menys o gens). Crec que són necessaris per explicar el nostre passat. No podem negar la història; l'hem de conèixer i situar-la en el seu context, sense exaltacions ni mitificacions. I sempre amb voluntat de justícia i servei a la veritat. Hem d'afavorir una lectura objectiva que integri el que hi ha amb el que va passar. 
Crec que al Valle s'ha fet un primer pas necessari. El segon seria treure José Antonio del lloc preferent que té, en la línia de trencar amb la jerarquia de les víctimes, situant-lo com el que va ser, una víctima més de la rereguarda. 
I en tercer lloc s'ha de treballar en una nova lectura del conjunt monumental, la d'un espai que homenatgi totes les víctimes de la guerra sense distincions i sempre amb respecte a la voluntat dels descendents respecte les restes dels enterrats. 
La dictadura de pedra és un estudi amè que es llegeix amb interès i que valdria la pena que sobretot la gent més jove conegués. De cara a futures edicions seria aconsellable corregir algun error com el que hi ha a la pàgina 43, on es fa referència al Ministre de l'Interior Alberto Fernández Díaz, quan en realitat es vol fer referència al seu germà Jorge. 
Tot i així, aquest detall no treu mèrit al treball d'esperit divulgador de les seves autores, que treu aspectes sobre els quals val la pena que cadascú reflexioni.

dissabte, 14 de març del 2020

Hache

El mes passat Manresa es va convertir en un plató de televisió per al rodatge d'algunes escenes de la segona temporada de la sèrie de Netflix Hache. La premsa local se'n va fer ressó i l'esdeveniment va ser seguit amb curiositat per molta gent. 
A mi també em va picar la curiositat i ara, després d'haver visionat la primera temporada, he de dir que em sembla una producció molt digna, de bona factura, que no té res a envejar a d'altres produccions foranes de més anomenada. 
La sèrie, de temàtica policíaca i basada en fets reals, està ambientada en una Barcelona de 1960 grisa i que encara respira franquisme. Reuneix tots els ingredients del cinema negre més clàssic: mafiosos, corrupció policial i judicial, suborns, xantatges, tràfic de drogues, jocs de lleialtats, històries d'amor,... 
Compta amb uns personatges complexos i torturats per elements del seu passat, les evolucions dels quals se segueixen amb força interès. 
Està ben interpretada. Els protagonistes principals són cares conegudes del cinema espanyol com ara Javier Rey, Adriana Ugarte o Eduardo Noriega; però la resta del repartiment compta amb una nodrida presència catalana entre la que cal destacar el Marc Martínez, el Pep Ambrós, l'Íngrid Rubio, el Roger Casamajor, l'Àlex Casanovas o el David Bagés.
Per als manresans té l'interès afegit d'anar descobrint els indrets de la ciutat on s'han filmat algunes escenes i gaudir de les aparicions dels cotxes d'època que pertanyen a la col·lecció particular d'un conciutadà. La màgia del cinema converteix l'emblemàtic Passeig manresà en la Rambla barcelonina i t'adones de com la fàbrica de somnis que és el cinema converteix amb ben poca cosa un comerç de la zona en el club Albatros, epicentre de la trama de la sèrie.
La música, que es mou a ritme de jazz i boleros, reflecteix molt bé l'ambient dels night clubs de l'època. 
En definitiva, Hache és una producció amb un bon guió que progressa amb ritme, t'atrapa i segueixes amb interès; compta amb unes interpretacions convincents i amb una factura  homologable als estàndards internacionals, que li pot oferir una bona repercussió en la plataforma d'un gegant global com és Netflix. 
Si us agrada el cinema negre i les històries "dures" no us decebrà. 

diumenge, 8 de març del 2020

Especials

Aquests dies es projecta a les sales de cinema una pel·lícula francesa tan especial com el seu nom. M'agraden les històries humanes i aquesta, a més a més, toca aspectes relacionats amb el meu entorn professional. I per si això fos poc és de les poques pel·lícules que s'ofereixen en versió doblada al català. Són qüestions a valorar, calia aprofitar l'oportunitat i això he fet.
Especials tracta de la integració de persones amb discapacitat, de la necessitat d'oferir-les-hi oportunitats en entorns normalitzats. Les situacions que es mostren, dures, però tractades amb un punt d'humor, donen visibilitat a una realitat social a la qual cal donar una resposta adequada. 
La pel·lícula està protagonitzada per dos bons samaritans, un de jueu i un altre de musulmà (dos col·lectius freqüentment estigmatitzats) que dediquen altruistament els seus esforços a ajudar persones amb autisme o trastorns del seu espectre l'un (el jueu, interpretat brillantment de manera molt convincent per Vincent Cassel) o joves abocats al carrer i la marginalitat l'altre (el musulmà). Ambdós es complementen i col·laboren, aprofitant el segon la plataforma que l'altre li ofereix per donar oportunitats i sortides als joves que atén. 
I tot això ho fan per humanitat, per la compassió que els genera la realitat social amb la que conviuen. 
Crec que aquí rau una de les claus de l'èxit d'aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que s'adreça directament al cor de l'espectador i aconsegueix de seguida que aquest empatitzi amb els protagonistes. 
La pel·lícula, però, no deixa de banda el paper de les administracions en l'atenció d'aquests col·lectius de persones. No pots exigir legalitat quan no ofereixes alternatives. La conversa entre el protagonista i els dos buròcrates davant les exigències i les amenaces de tancament és un dels moments culminants del film que cal seguir amb la màxima atenció. 
Val la pena. Planteja un tema interessant que la societat no pot ignorar, el tracta amb encert, compta amb bones interpretacions i deixa un magnífic regust a la sortida de la sala.
Sort en tenim de persones com les que protagonitzen aquesta història, que fan del món un indret una mica millor. 




dissabte, 7 de març del 2020

La història viscuda, de Joan B. Culla

Joan B. Culla Clarà
La història viscuda - Memòries
Barcelona: Raval Edicions SLU, Pòrtic; 2019
432 pp.
ISBN: 978-84-9809-440-4
PVP: 19,90€

Joan B. Culla (1952) és un historiador que ha tingut una dilatada presència als mitjans de comunicació des dels temps de la Transició fins avui. Ha format part del paisatge humà amb el que he conviscut durant molts anys. He seguit amb interès els seus programes de divulgació històrica al Canal 33, els seus articles com a analista polític i també la seva participació en tertúlies i debats. Sota el seu posat tímid i bonhomiós és una persona que no defuig les polèmiques i a la que li agrada defensar els seus punts de vista, sovint amb un punt d'ironia i fins i tot de sarcasme.
Interessat en el catalanisme, la història dels partits polítics i els grans esdeveniments del segle XX que ha seguit de prop i amb coneixement directe d'alguns dels seus protagonistes (com per exemple, els canvis en els països de l'est d'Europa i la creació de l'estat d'Israel, procés pel qual sent una fascinació no exempta de crítica quan convé), ens regala ara les seves memòries.
He de dir que les he llegit amb fruïció perquè m'he reconegut en el retrat d'una època i d'una generació. Sóc alguns anys més jove que ell, però comparteixo molts dels seus records quan parla de la seva infantesa, que són comuns als que vam ser nens a la dècada dels 50 i dels 60. Vam rebre la mateixa educació sentimental quant a lectures, sèries, programes de televisió i sessions dobles als cinemes els dijous i els diumenges a la tarda. 
Com a historiador i analista polític ha tingut relació i fil directe amb els principals protagonistes de la política catalana d'aquests darrers quaranta anys i sovint ha participat en commemoracions, aniversaris, presentacions, delegacions, comissions  i actes en relació a la memòria històrica, aportant-hi els seus coneixements i la seva solvència intel·lectual. 
Al·lèrgic a la militància política però partidari d'un catalanisme transversal que aglutini, és un nacionalista català sense fissures que sempre fa gala de ponderació i sentit comú. 
Sempre parla amb respecte i mesura de les persones i transmet un gran sentit de l'amistat; comparteix anècdotes sucoses de personatges com Tarradellas o Pujol, però parla també de molts personatges coneguts de la classe política actual, de periodistes i companys de professió. És contundent criticant la demagògia, la ignorància, l'arrogància o la mala gestió. 
I reconeix que l'evolució de la situació política en relació a Catalunya també l'ha fet evolucionar ideològica i políticament (" Allò que, durant aquelles dècades de familiaritat amb diputats i consellers, no hauria pogut imaginar mai era que, un dia, alguns d'ells es veurien tancats a la presó. Per a la gent de la meva generació, l'empresonament  a causa d'activitats polítiques era cosa del franquisme, del qual crèiem haver girat full el 1978. En endavant, la política podia comportar l'èxit o el fracàs, la victòria o la derrota, l'assoliment del poder, la caiguda en l'oposició o l'obligació d'anar-se'n a casa, però mai la privació de llibertat." No cal dir que la seva consternació i perplexitat és comuna a la de milers i milers de catalans, entre els quals m'hi incloc.).
Joan B. Culla ha viscut molt i té molt per explicar. M'ha transmès sinceritat, he llegit les seves memòries amb avidesa i encuriosit per les interioritats del seu relat i les revelacions sobre alguns personatges que m'han fet entendre millor el perquè d'algunes coses que van passar. 
Si us interessa la història recent i la política crec que us agradarà molt. 



dissabte, 29 de febrer del 2020

La dona del 600, de Pere Riera

Generalment, quan llegeixo un llibre, vaig al teatre o veig una pel·lícula; m'agrada tenir la sensació que m'han fet una proposta interessant que ha remogut alguna cosa dins meu. No negaré que de vegades necessito quelcom lleuger, que em distregui i m'alliberi dels maldecaps, però íntimament sempre busco aquelles obres que em plantegen una reflexió o em connecten amb una inquietud, que reflecteixen una part de mi, que em fan reflexionar sobre els més diversos aspectes de la vida. 
Tanmateix, celebro constatar que hi ha creadors de casa nostra amb talent capaços de fer propostes ben interessants com és el cas de La dona del 600. 
La dona del 600 és aparentment una comèdia nostàlgica sobre un dels símbols d'una època, però la veritat és que va molt més enllà; ens parla del dret a viure la vida com a cadascú li sembli millor; de la necessitat d'empatia, de comprendre els altres, de respectar-los; i, sobretot, de la importància d'estimar. 
Es segueix amb un somriure i alguna que altra riallada; compta amb un elenc de luxe en estat de gràcia on és difícil destacar algú per sobre d'un altre. No he de descobrir res a hores d'ara d'actorassos com el Jordi Banacolocha, la Mercè Sampietro o l'Àngels Gonyalons; ni desmerèixer el bon ofici de la Rosa Vila o el Pep Planas. Tots estan a un gran nivell. 
Crec que val molt la pena. Després de l'estada al Teatre Goya ha iniciat una gira pels teatres del territori que s'allargarà fins a principis d'abril. Si no l'heu vist i en teniu ocasió us la recomano de tot cor.



dissabte, 15 de febrer del 2020

Josep Maria Aloy

Encara colpit per la notícia del decés del Josep Maria Aloy, em vénen al cap els records de la coneixença personal que en vaig tenir. Al Josep Maria li dec el meu interès pel món de la literatura infantil i juvenil, on seria injust no reconèixer-li el seu mestratge. Em va ensenyar a llegir i valorar els llibres adreçats a nens i joves; a tenir-hi una mirada i un criteri propis. I això és el que he anat reflectint en moltes de les entrades d'aquest blog.
De caràcter inquiet, tenia esperit d'activista i era al darrere de moltes iniciatives a favor del llibre i la lectura: impulsava clubs de lectura, era present a presentacions de llibres i aquests darrers anys ens va regalar el seu blog Mascaró de proa, on seguia ressenyant novetats i parlant dels autors que admirava. Ahir rellegia la seva darrera entrada, fa menys d'un any, on s'acomiadava desitjant bones lectures. 
Era un savi, un dels millors coneixedors de la literatura escrita en català per a nens i joves i amic i biògraf oficial del seu admirat Josep Vallverdú, el creador de l'immortal Rovelló. Hi ha unes emotives fotografies de la visita que li va fer dies enrere a l'hospital on estava ingressat. 
Entre d'altres, ens deixa un llibre que per a mi és tota una referència, Et diran que llegeixis, Bernat; on es recull el seu cànon particular. EPD.

divendres, 10 de gener del 2020

Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet

Carlota Benet Cros
Papitu. El somriure sota el bigoti
(pròleg de Sergi Belbel)
Barcelona: Edicions 62 - Columna Edicions, 2018
Col·lecció de Llibres de No Ficció de Columna
200 pp.
ISBN: 978-84-66423-35-9
PVP: 17,50€ (rústica amb solapes) / 9,99€ (ebook)

Aquests darrers anys hem sabut que en Josep Maria Benet i Jornet (1940) s'ha anat apartant de la primera línia de l'actualitat afectat pel poder destructor de l'Alzheimer. Colpeix que algú a qui havies seguit, de qui admiraves la seva obra i de qui dramaturgs contemporanis com en Sergi Belbel reconeixen el seu mestratge, vagi desdibuixant-se fins a oblidar qui és o el que ha fet. Diuen que la darrera cosa que les persones afectades per Alzheimer perden és la capacitat de percebre l'afecte de qui els envolta; i potser aquest aspecte amaga una gran lliçó de vida que ens indica allò que és més important a la vida. 
Del llibre de la seva filla Carlota Benet (1981), un relat de caire autobiogràfic sobre els aspectes més personals i íntims de la relació amb el seu pare; més enllà de la descoberta de diferents aspectes curiosos i poc coneguts de la seva biografia (com la seva amistat amb en Terenci Moix),
m'han interessat els que conformen el testimoni humà d'una filla en la que molts ens hi podem veure reflectits. Perquè jo diria que no som pocs els qui reconeixem el neguit amb el que vivim o hem viscut la pèrdua de capacitats d'aquelles persones a les que havíem admirat i estimat en la seva plenitud; el sentiment de culpa amb el que hem viscut per no haver comprès a temps l'afectació i l'abast de les seves limitacions; els dubtes sobre el que cal fer en un moment donat, sobretot quan tens la condició de ser fill únic i et pot costar compartir el que vius i prendre la decisió més adequada. 

Crec que en el llibre hi ha un testimoniatge en el que t'hi pots veure reflectit i alhora sentir-te alleugerit, perquè t'adones que el que va viure la Carlota com a filla és el que passa habitualment. I que són aquelles lliçons que la vida ens regala per a ensenyar-nos tot el que comporta viure en aquest món. 
En el relat de la Carlota queda clar que el seu pare no va ser com els altres i que va restar lluny de ser modèlic i convencional, però que això no restava estimació per la seva filla, per la que es preocupava, volia aconsellar, ajudar i fer el millor que estigués a les seves mans. I això ens indica que no hi ha pares modèlics; que en això de fer de pare i tenir cura dels fills en vas aprenent tota la vida; i que el que més compta és l'estimació que mostres cap a ells, els moments compartits i la petjada que deixen. Cal relativitzar moltes coses. 
Finalment, m'ha interessat també la reflexió que planteja sobre l'equilibri entre vida professional i vida personal i emocional. Referit a ella mateixa però també al seu pare. Pel que fa a ella, perquè només podem donar el millor de nosaltres mateixos si estem bé i no és sa que la malaltia d'un familiar anul·li la nostra vida personal. 
Personalment, crec que és important plantejar-se un equilibri entre ambdues, sense renúncies.
Referit al seu pare, fins a quin punt és lícit sacrificar la segona per la primera? En el relat de la Carlota no hi ha retrets cap al seu pare i sí molta tendresa en recordar els moments que han marcat la seva trajectòria i la seva relació.  
Papitu. El somriure sota el bigoti m'ha semblat un llibre emotiu, interessant i recomanable; una reivindicació de la memòria per a lluitar contra l'oblit ("La lluita de la meva memòria contra la seva mort." Frase amb la que clou brillantment el llibre), que aporta dades i coneixement sobre un personatge rellevant de la nostra dramatúrgia però que també remou coses dins de cadascú i planteja reflexions estimulants. I això és el que han de fer els bons llibres, remoure'ns i sacsejar-nos en la nostra zona de confort.