Sílvia Marimon i Queralt Solé
La dictadura de pedra
Barcelona: Ara Llibres sccl, 2019
Col·lecció Sèrie H
160 pp.
ISBN: 978-84-16915-14-9
P.V.P. : 17,95€
Del Valle de los Caídos tinc records des que era un adolescent que assistia per una televisió en blanc i negre a l'enterrament de Francisco Franco. Mesos més tard, en el viatge que ens van preparar per a celebrar l'acabament del batxillerat, ens van portar per aquelles terres del centre de la península i una de les parades obligatòries era, lògicament, l'Abadía de la Santa Cruz del Valle de los Caídos. Tinc el record de la parada davant aquella tomba, de la que mai vaig arribar a pensar que el dictador en sortiria.
De la primera part del llibre de la Sílvia Marimon i la Queralt Solé no podem dir que es facin grans revelacions. És sabut que la seva construcció es va projectar tot just acabada la guerra i es va perllongar al llarg de divuit anys, que va comptar amb mà d'obra esclava procedent del bàndol republicà (que així es redimia d'haver estat en el bàndol "equivocat") i que volia ser un homenatge tel·lúric i permanent als que havien caigut en el bàndol guanyador, tant al front com a la rereguarda.
La dictadura de pedra va repassant totes les vicissituds de la construcció del monument i del trasllat de les restes òssies que omplen les criptes de la basílica. Destacaria descobertes com la de que l'autor del conjunt escultòric, Juan de Ávalos, havia militat al PSOE i persones de l'entorn del dictador s'oposaven a que fos el designat per a fer les escultures. Però sembla que a Franco (que seguia molt de prop el projecte del Valle i donava indicacions constantment) li van agradar els projectes que va presentar i ja no hi va haver res més a dir. També m'ha sorprès saber que no hi ha cap document on s'indiqui que Franco desitgés ser enterrat al Valle (la qual cosa té una certa lògica, perquè com ja s'ha dit, al monument es volia homenatjar als caiguts i ell va morir tranquil·lament al llit. Sembla que d'altres ho van decidir per ell).
Tot el que fa referència al Valle, però, és força opac, fet d'ocultacions i manca de transparència. El franquisme no va morir amb Franco, s'ha perllongat al llarg de dècades; les seves ramificacions són ben presents en determinats poders de l'Estat, del que en tenim exemples ben recents.
Per tot això m'ha interessat molt més la segona part del llibre, on s'analitza l'anacronisme que representa un monument així en una societat democràtica, que no pot servir (perquè està mantingut amb els diners de tots) per a trobades on s'exalti la dictadura, on campin lliurement símbols pre-constitucionals i on es facin discursos d'odi contraris a la convivència respectuosa que hauria de prevaler.
Quan es va tancar el llibre a principis d'octubre de 2019 Franco encara romania enterrat a la Basílica (la segona més gran després de la de Sant Pere de Roma). La seva exhumació va tenir lloc el 24 d'octubre, pocs dies després, un cop superats tots els entrebancs que van posar per impedir-ho tant la família del dictador com la comunitat benedictina que gestiona la basílica.
Personalment no sóc partidari de derruir monuments (m'agradin més, menys o gens). Crec que són necessaris per explicar el nostre passat. No podem negar la història; l'hem de conèixer i situar-la en el seu context, sense exaltacions ni mitificacions. I sempre amb voluntat de justícia i servei a la veritat. Hem d'afavorir una lectura objectiva que integri el que hi ha amb el que va passar.
Crec que al Valle s'ha fet un primer pas necessari. El segon seria treure José Antonio del lloc preferent que té, en la línia de trencar amb la jerarquia de les víctimes, situant-lo com el que va ser, una víctima més de la rereguarda.
I en tercer lloc s'ha de treballar en una nova lectura del conjunt monumental, la d'un espai que homenatgi totes les víctimes de la guerra sense distincions i sempre amb respecte a la voluntat dels descendents respecte les restes dels enterrats.
La dictadura de pedra és un estudi amè que es llegeix amb interès i que valdria la pena que sobretot la gent més jove conegués. De cara a futures edicions seria aconsellable corregir algun error com el que hi ha a la pàgina 43, on es fa referència al Ministre de l'Interior Alberto Fernández Díaz, quan en realitat es vol fer referència al seu germà Jorge.
Tot i així, aquest detall no treu mèrit al treball d'esperit divulgador de les seves autores, que treu aspectes sobre els quals val la pena que cadascú reflexioni.