LIJ - El petó de Lili Marleen, de Pep Molist

Pep Molist; Jorge del Corral (il·lustrador)
El petó de Lili Marleen
Barcelona: Editorial Barcanova, 2014
Col·lecció Sopa de Llibres, 207
78 pp.
ISBN: 978-84-489-3075-2

En aquesta ocasió el Pep Molist (Manlleu, 1965) ha bastit una novel·la sobre les pors infantils, amb una sèrie d'elements d'allò més originals que la converteixen en una autèntica delícia per a tota mena de públics.
D'entrada, el títol. El petó de Lili Marleen. Resulta suggeridor i evoca temps passats que alguns rememorem amb nostàlgia en la veu de Marlene Dietrich. La lletra de Lili Marleen va ser escrita per un soldat alemany durant la Primera Guerra Mundial quan va ser traslladat al front, i ens parla de la seva xicota i de com s'acomiaden sota un fanal. 

En el relat Lily Marleen esdevé un element fantàstic que fa possible que canviïn les coses, la portadora de solucions a tota mena de problemes i preocupacions. És l'esperança però també el símbol de les oportunitats que a la vida et passen per davant i que has de saber agafar perquè potser mai més tornaran a repetir-se. 
El protagonista de la història és en Pere Cunillera, un nen tímid, insegur, de baixa autoestima, que viu amb por. Al Pere li fan por els crits dels companys, els esgarips de les òlibes, els lladrucs dels gossos, la pols dels camins i l’home del sac (el seu "retrat poruc" es va completant amb cada inici de capítol:"Pere de la cullera, macarró fregit, panxa de granota i amb el cul cosit"). Les seves pors el porten a conèixer accidentalment al senyor Enric Salom, un personatge solitari i enigmàtic que treballa de fotògraf. 

No sé si mai us heu preguntat per què fem fotografies. Suposo que tenim el desig íntim de mantenir vius els records, de no deixar que morin mai del tot, de retenir instants fugissers de felicitat. La felicitat dels adults, sovint, es basa en el record d’un temps feliç. Res mor del tot mentre és recordat. 
El senyor Salom ens aporta tot això. Volia immortalitzar els moments feliços de la gent. Ell sempre “havia tingut el desig d’aturar els gestos que li agradaven, d’intentar conservar els colors, els sabors, els sorolls... dels instants feliços”. 
I jugarà un paper fonamental en la superació de les pors del Pere.
Resulten molt atractius altres elements del llibre, com ara els originals rodolins que acompanyen les fotografies del Sr. Salom, que enriqueixen el treball d'il·lustració que, d'altra banda, resulta molt destacat i s'inspira en les fotografies del fotògraf francès Jacques Henri Lartigue (1894-1986), un dels grans del segle XX.

Mirall de pau

Entre les pensades del ministre Wert per millorar la qualitat de l'educació hi ha la d'eliminar la Música com a assignatura troncal en l'educació primària. La deixa a les mans de les comunitats autònomes com a optativa. És un posicionament tan lamentable que m'esgotaria els adjectius per qualificar-la.

No crec que la perdem. Hem après a valorar-la i estimar-la, però és molt inquietant que un responsable polític d'educació no consideri que els nostres infants tinguin dret a una formació completa que inclogui una bona educació musical.

Per sort hi ha hagut una bona reacció a la societat civil. La gent del Camp d'Aprenentatge Pau Casals del Vendrell han engegat la campanya 'Dóna la nota', i el seu director, en David Melgar, en col·laboració amb Joan Gibert d'Artze, autor de la lletra, ha escrit la música d'una cançó preciosa titulada Mirall de Pau. No cal dir gran cosa més. Escolteu-la i valoreu tot allò que s'hi expressa, les seves emocions i els seus sentiments.

Per tot això es vol que avui, a les 11 del matí, tots els alumnes de Catalunya surtin al pati de les seves escoles a cantar-la. Només ho vam fer ahir perquè avui no hi som tots. 

Música: t’escolto entre els estels, 

dolça i somrient vora el cel...
La vida s’il·lumina al teu costat:
tu fas que els amors s’envolin,
que les il·lusions es tornin
realitat...

Viatges amb els núvols i amb els vents
tot fent de l’harmonia sentiments...
El teu llenguatge és el de l’amistat,
perquè no hi trobem mentides,
i les teves melodies
són veritat...

I volem que ens facis lliures,
només tu pots fer-nos viure
emocions
amb els teus sons...

Reprenem cançons i danses,
refem somnis i esperances:
ets la clau
d’un món de pau.

Música: m’escalfes com el sol...
Ets màgica i em mostres tants colors...
... vermell, daurat, blau, verd i el blanc més pur...

Però l’oïda està glaçada
i la veu roman callada,
sense tu...

Si, quan és fosc és molt dur
i tot ho trobo perdut...

... Sé que, demà,
un to farà
que pugui tornar a viure,
els teus acords
em duran plors,
silencis o somriures...

I volem que ens facis lliures
només tu pots fer-nos viure
emocions
amb els teus sons.

Reprenem cançons i danses
refem somnis i esperances
ets la clau
d’un món de pau...

I volem que ens facis lliures
només tu pots fer-nos viure
emocions
amb els teus sons...

Reprenem cançons i danses,
refem somnis i esperances:
ets la clau
d’un món de pau...

Tu m’acarones el cor...

Quan somrius

Una de les més belles nadales d'aquests darrers anys. Bon Nadal a tothom!

Your Heart Is As Black As Night

Melody Gardot és un bon exemple de com l'adversitat en forma de greu accident de trànsit li ha permès desenvolupar la seva creativitat, descobrir el poder terapèutic de la música i dedicar-se a la cançó amb èxit quan ella, potser, no comptava dedicar-s'hi. M'ha agradat molt descobrir-la, conèixer la seva història de superació i gaudir de la seva veu en aquest tema que té el regust del jazz més clàssic.

Your Heart Is As Black As Night 

El seu cor és tan negre com la nit

Algú em va dir

M'ha agradat aquesta bonica cançó d'amor de la Carla Bruni, Quelqu'un m'a dit.

On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses.
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos chagrins il s’en fait des manteaux
Pourtant quelqu’un m’a dit…

Que tu m’aimais encore,
C’est quelqu’un qui m’a dit que tu m’aimais encore.
Serais ce possible alors ?

On me dit que le destin se moque bien de nous
Qu’il ne nous donne rien et qu’il nous promet tout
Parait qu’le bonheur est à portée de main,
Alors on tend la main et on se retrouve fou
Pourtant quelqu’un m’a dit… 

Que tu m’aimais encore,
C’est quelqu’un qui m’a dit que tu m’aimais encore.
Serais ce possible alors ? 

Mais qui est ce qui m’a dit que toujours tu m’aimais?
Je ne me souviens plus, c’était tard dans la nuit,
J’entend encore la voix, mais je ne vois plus les traits
“Il vous aime, c’est secret, lui dites pas que j’vous l’ai dit”
Tu vois quelqu’un m’a dit… 

Que tu m'aimais encore, me l'a t'on vraiment dit...
Que tu m'aimais encore, serais ce possible alors ? 

On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses.
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos tristesses il s’en fait des manteaux.
Pourtant quelqu’un m’a dit… 

Que tu m’aimais encore,
C’est quelqu’un qui m’a dit que tu m’aimais encore.
Serais ce possible alors ?

********************

M’han dit que les nostres vides no valen gran cosa
Passen en un instant com fan les roses
M’han dit que el temps és un cabró
Que de les nostres penes se’n fan abrics.
Però algú m’ha dit…

Que tu m’estimes encara.
És algú que m’ha dit que m’estimes encara.
Serà això possible ?

M’han dit que el destí es riu bé de nosaltres.
Que no ens dona res i ens ho promet tot
Sembla que la sort es porta a la mà.
Llavors dona la mà i retroba la bogeria.
Però algú m’ha dit…

Però qui és el que m’ha dita que m’estimaràs cada dia?
Jo ja no me’n recordo, era tard a la nit,
Escolto encara la veu, però no vec la cara
Si vosaltres estimeu, és secret, no els diré pas que vosaltres ho heu dit.
Tu comprens que algú m’ha dit…

Que tu m’estimes encara, es veritat el que ha dit…
Que tu m’estimes encara, serà això possible ?
M’han dit que les nostres vides no valen gran cosa
Passen en un instant com fan les roses
M’han dit que el temps és un cabró
Que de les nostres penes se’n fan abrics.

Però algú m’ha dit… 

                                ********************

Els Amics de les Arts, partint de la melodia, n'han fet aquesta particularíssima versió: I no sé el què m'ha dit.

Vés que aquest dematí
m'he aixecat fent un bot,
m'ha arribat un missatge que deia:
sobretot, carinyo, hem de parlar,
hi ha quelcom important.
Hem quedat en un bar,
ha entrat titubejant,
parlava d'un tal Pau
que havia esdevingut 
un amic de veritat,
un company pistonut.

Ha deixat anar un suspir,
m'ha mirat fixament,
ha parlat una estona
i ha marxat corrents.

I no sé el que m'ha dit,
però semblava important.
I no sé el que m'ha dit,
quin gran interrogant.

Més tard un vell amic
m'ha trucat fet un nyap,
des d'un àtic del centre
m'ha vist caminant,
i m'ha dit: bon amic meu,
m'has de fer un gran favor,
jo demà no hi seré.
I ha saltat pel balcó.

I no sé el que m'ha dit
però semblava important,
i no sé el que m'ha dit,
ha volat un instant. 

I no sé el que m'ha dit,
però semblava important,
i no sé el que m'ha dit,
quin gran interrogant.

Descoberta

A vegades descobreixes una cançó per casualitat i et sents bé escoltant-la. Hi connectes, sents una emoció propera i te la fas una mica teva. Un gran tema per a començar el setembre.

En el Mediterrani

Els darrers esdeveniments d'Egipte m'han fet pensar en aquesta bonica cançó de George Moustaki versionada per Marina Rossell en el seu darrer treball. Homenatge i actualitat. 

En aquest gran bassal,
on juguen nens d'ull fosc.
Hi ha tres continents
i un llarg passat d'horrors.
D'històries d'opressió,
profetes, déus i tot.
També un estiu molt bell,
que no tem la tardor.

Mediterrani al vent...

Hi ha olor de sang,
flotant en els seus rius.
Països castigats,
ferits i morts i vius.
Les illes amb reixats,
i murs que són presons.
També un estiu molt bell,
que no tem la tardor.

Mediterrani al vent...

On el primer colom,
va néixer sota una ombra.
Hi ha sempre un olivar,
que mor sota les bombes.
I pobles oblidats,
la terra els va segant.
També un estiu molt bell,
que espera els que vindran.

Mediterrani al vent...

Les illes amb reixats,
i murs que són presons.
També un estiu molt bell,
que no tem la tardor.

Mediterrani al vent...

On el primer colom,
va néixer sota una ombra.
Hi ha sempre un olivar,
que mor sota les bombes.
I pobles oblidats,
la terra els va segant.
També un estiu molt bell,
que espera els que vindran.

Mediterrani al vent...

En aquest gran bassal,
jugàvem innocents.
El vent omplia el seny,
la salabror la pell.
Els meus companys de joc,
s'han fet homes ja grans.
Germans d'aquests que us dic,
que el món va abandonar.

Mediterrani al vent...

A sobre el Partenó,
el cel era de dol.
I en altres llocs del món,
planava el desconsol.
No oblidarem el mar,
d'Atenes i Barcelona.
Malgrat tots els estius,
que el nostre mar ens dóna.

Mediterrani al vent... 

Estar en pau amb un mateix

Avui pot ser un gran dia, o no

Els apòstols de la felicitat i la vida satisfactòria sempre diuen que cada dia s'ha de viure com si sabessis que és l'últim de la teva vida, que has de fer aquelles coses que tens al cap, trucar aquelles persones en que penses,... Fan una crida a viure intensament cada dia com si això fos l'única opció vàlida de viure la vida. Evidentment es tracta d'un enfocament positiu, benintencionat i vitalista; però la vida, senzillament, cal viure-la. I cadascú decideix com l'omple. 
I que pugui ser un gran dia, o no, depèn de moltes coses que no sempre podem controlar; tot i que les actituds vitals són cabdals per a viure positivament i tenir bones sensacions. 
La crua realitat, com la tragèdia de Santiago de Compostel·la s'entossudeix a recordar, és que qualsevol dia pot ser l'últim de la teva vida; que no sabem fins on ens durà el camí. 
Aquesta cançó del Joan Manuel Serrat és extraordinària, optimista, d'un vitalisme encomanadís i és el que ara em ve de gust compartir: 




Hoy puede ser un gran día,
plantéatelo así,
aprovecharlo o que pase de largo,
depende en parte de ti.

Dale el día libre a la experiencia
para comenzar,
y recíbelo como si fuera
fiesta de guardar.

No consientas que se esfume,
asómate y consume
la vida a granel.
Hoy puede ser un gran día,
duro con él.

Hoy puede ser un gran día
donde todo está por descubrir,
si lo empleas como el último
que te toca vivir.

Saca de paseo a tus instintos
y ventílalos al sol
y no dosifiques los placeres;
si puedes, derróchalos.

Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta
de mediocridad.
Hoy puede ser un gran día
date una oportunidad.

Hoy puede ser un gran día
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.

Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para ti.
No lo mires desde la ventana
y siéntate al festín.

Pelea por lo que quieres
y no desesperes
si algo no anda bien.
Hoy puede ser un gran día
y mañana también.

Això no és França, tampoc Espanya

Mar i muntanya, una encertada adaptació del tema tradicional del folk nord-americà "This land is your land" (Aquesta terra és la teva terra), de Woody Guthrie, on els de La Coixinera ens presenten un original recull de la tradició festiva dels Països Catalans; amb una tornada de collita pròpia que es farà escoltar. 

M'ha agradat.

M'agrada anar cap al Catllar
i visitar Massalfassar,
sortir de festa a Ciutadella
i a Valls veure Joves i Vella.
A Verges dansen amb la mort
i a Barcelona es fa el que es pot.
Per Sant Narcís tots a Girona
i Santa Tecla a Tarragona.

Mar i muntanya,
ciutats i planes,
això no és França,
tampoc Espanya.
El meu país
la festa empunya:
un paradís...
és Catalunya!

A Berga trobem la Patum
i allà a Alcoi com és costum
tenen els moros i cristians,
però tots són bons catalans.
A Arenys en pengen naps i cols
i a Canaletes, pel futbol.
A Manresa, correfoc,
un que no és vist enlloc.

A Solsona, quin Carnaval,
a Reus, Sant Pere tot s'ho val.
Per les Falles cal anar a Isil
i a València, el Cant d'estil.
Els Botargues al Matarranya
i acordions a la Cerdanya.
Per Sant Fèlix, Vilafranca,
i a Mataró, glòria a les Santes!

I ara, compareu amb l'original:

"Espanya, carinyo, lo nostre no funciona."

Potser no és del tot rodona, però resulta divertida, desenfadada i molt adient al moment que vivim. Una crònica ajustada del que han estat i de com s'han viscut tots aquests anys. Té una tornada enganxosa, i resulta tot un encert àmpliament compartit comparar-nos amb una parella malavinguda. 
Crec que se'n parlarà  i que s'escoltarà molt al llarg de l'estiu. Perquè cal posar-hi humor, que ja prou és prou dura la realitat. 

He mirat aquesta terra

Perquè som més forts que la seva incomprensió i el setge al qual ens sotmeten, recordem Salvador Espriu i el seu amor i compromís per la nostra terra, enguany que celebrem el centenari del seu naixement.





Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

L'orgull de pertànyer a un petit i gran país

Expressat en aquesta bonica cançó de la terrassenca Aida Giménez. Com diu la cançó, tant de bo puguem dir que els somnis de la gent s'estan complint. Sobretot, a partir d'aquesta nit. 
Avui, toca decidir.

 

 

Surt el sol, 
enlluerna la meva ciutat,
des de Sant Llorenç
fins Montserrat,
els núvols marxen volant.
I tanco els ulls,
imagino que estic trepitjant
alguna cala de l'Empordà,
d'aquest somni
no vull despertar.
I demà, pujant la Mola
el temps canviarà,
un bon ruixat ens tocarà.
Tu com ho veus?
A mi no em fa res 
mullar-me els peus.
I no hi ha cap prova,
cap paper escrit,
però jo ho porto ben endins
i canto pel meu petit i gran país.
Es fa tard, 
la vida és curta,
res millor que dur-la
fora de la ciutat. 
Entre paisatges, castellers,
dimonis i gegants,
i jugar a la Quina 
i guanyar, 
i en un poble abandonat,
construir una granja
i viure del que hem conreat.
I rumiant,
que més enllà dels meus cognoms,
les quatre barres porto al cor,
Sant Jordi el meu heroi,
l'Estaca el meu tresor.
Jo canto pel meu petit país,
els somnis de la gent
s'estan complint, aquesta nit.
Jo canto pel meu petit i gran país,
les seves muntanyes, valls i platges,
em fan feliç...
aquesta nit, aquesta nit.
Lluitadors,
parlem des del Segle d'Or,
patidors, treballadors,
imparables, triomfadors,
vam ser humiliats,
van robar-nos llibertats,
van prohibir-nos expressar, 
la nostra llengua, 
el nostre himne,
la nostra sang,
i no hi ha cap prova,
cap paper escrit,
però jo ho porto ben endins
i canto pel meu petit i gran país.
Avui el cel ja torna a ser
molt més clar, 
la nostra terra brillarà
amb tants somriures
orgullosos de ser catalans.

Jo canto pel meu petit país,
els somnis de la gent
s'estan complint, aquesta nit.

Jo canto pel meu petit i gran país,
les seves muntanyes, valls i platges, 
em fan feliç... 
Jo canto pel meu petit país, 
els somnis de la gent 
s'estan complint, aquesta nit. 

Jo canto pel meu petit i gran país,
les seves muntanyes, valls i platges,
em fan feliç...
aquesta nit, aquesta nit, aquesta nit, aquesta nit, aquesta nit,...

Carrers de Filadèlfia

Avui, tot passejant, m'ha vingut al cap aquesta magnífica cançó del Bruce Springsteen, que va composar per a la banda sonora de Philadelphia, un dels al·legats més contundents del món del cinema contra la discriminació (en aquest cas laboral per raons d'orientació sexual). Tom Hanks i Denzel Washington estaven magnífics, i completaven el repartiment altres grans noms com el Jason Robards, la Joanne Woodward i un Antonio Banderas en un dels seus primers papers importants al cinema nord-americà. Un títol que val molt la pena revisar de tant en tant, car encara resulta d'actualitat i manté inalterades la seva força i vitalitat.

Ferit i maltractat com mai m'havia sentit,

no era capaç de reconèixer-me així,

ni mirant el meu reflex pels aparadors.

No deus pensar a deixar-me perdut i sol,

pel carrers de Filadèlfia.

Vaig caminar fins que les cames van dir prou.

Vaig sentir veus d'amics com ecos que s'han fos.

De nit sentia la sang recorrent el meu cos,

i una petita pluja negra

queia sobre els carrers de Filadèlfia.

Aquí no hi ha cap àngel salvador,

aquí només hi som tu i jo.

La roba ja no em queda bé,

faria el que calgués per canviar de pell.

La nit arriba i jo, estirat però despert,

sento com a poc a poc em vaig desfent.

Només demanaria el teu petó sense fe

i que no ens allunyéssim després

pels carrers de Filadèlfia. 

                                       

Com un puny

Una de les més belles cançons d'amor que he escoltat mai.


 
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

Tot està per fer i tot és possible

Fa un temps es va fer una enquesta entre els lectors de l'Ara sobre quins eren els seus versos favorits. No recordo exactament com va anar, però diria que un dels que va obtenir més vots és el que encapçala aquesta entrada. Tanca el poema Ara mateix (del llibre L'àmbit de tots els àmbits) del Miquel Martí i Pol i he pensat en ell perquè resulta de rabiosa actualitat, és valent i ple de força. I expressa amb contundència la voluntat de decidir el futur.
A mi m'agrada molt en aquesta versió del Francesc Ribera, Titot:

Hallelujah / Al·leluia

Per a cada vegada més gent la Setmana Santa només són uns dies de vacances, un petit interval enmig d'un atapeït calendari laboral; però no fa tants anys la tradició religiosa condicionava la vida pública d'aquests dies. No podies anar segons on, ni podies escoltar ni veure segons què a la ràdio o la televisió, ni podies fer segons què. 

Per als creients es commemora la passió, la mort i la resurrecció de Crist. És un moment important del calendari. Més enllà de les creences de cadascú, hi ha mostres de cultura popular com les Passions o les processons que viuen d'aquesta tradició. I penso en obres com La Passió segons Sant Joan o La Passió segons Sant Mateu de J.S. Bach, un veritable plaer que val la pena considerar. 

Pensava en tot això quan m'ha vingut al cap aquesta cançó del Leonard Cohen: 

Now I've heard there was a secret chord
That David played, and it pleased the Lord
But you don't really care
for music, do you?
It goes like this
The fourth, the fifth
The minor fall, the major lift
The baffled king composing Hallelujah

Hallelujah…

Your faith was strong but you needed proof
You saw her bathing on the roof
Her beauty and the moonlight overthrew her
She tied you
To a kitchen chair
She broke your throne,
and she cut your hair
And from your lips she drew the Hallelujah

Hallelujah…

You say I took the name in vain
I don't even know the name
But if I did, well really, what's it to you?
There's a blaze of light
In every word
It doesn't matter which you heard
The holy or the broken Hallelujah

Hallelujah…

I did my best, it wasn't much
I couldn't feel, so I tried to touch
I've told the truth, I didn't come to fool you
And even though It all went wrong
I'll stand before the Lord of Song
With nothing on my tongue but Hallelujah

Hallelujah…


Que en català podria fer més o menys així:

Escolta en el teu cor
la veu del teu Senyor,
el que en llibertat
és el teu Déu.
Obre els teus ulls
i mira el món,
que és la meravella
que ha creat, i crida ben fort

Al·leluia,....

Contempla aquesta flor,
el cant d'aquest ocell,
observa les estrelles a la nit,
adona't de l'amor que ets tu,
que és tot amor,
que és vida i és Déu,
i crida ben fort

Al·leluia,....

Camina ple de pau,
seguint la seva llum,
i en silenci
et trobaràs a tu.
Entén que el teu desert
és necessari
per a poder despertar
i crida ben fort

Al·leluia,....

Llavors retorna al món,
com el sol a cada jorn
i porta a tot arreu aquesta llum.
Sigues valent,
avança sense por.
Confia en Déu
canta per a ell
i crida ben fort 

Al·leluia,....

Emblemes de la cultura popular: Stand by me

Jerry Lieber
Imatge obtinguda de la xarxa

Quan una cançó es versiona i canta a qualsevol racó del planeta és senyal inequívoc que ha esdevingut un clàssic i s'ha fet un lloc en la memòria col·lectiva; com l'Stand by me, popularitzada per Ben E. King, que no s'han pogut resistir a versionar gent com el John Lennon i molts d'altres més o menys coneguts. Porta cinquanta anys entre nosaltres i segons la Wikepèdia va ser la quarta cançó més interpretada durant el segle XX, amb més de set milions d'interpretacions. 
Ara ha estat notícia pel traspàs el passat dia 22 en un hospital californià d'un dels seus creadors, en Jerry Lieber. 
Stand by me, sens dubte, ja forma part de la memòria musical viva del món, s'ha fet un lloc a la història. Recordem-la:

Imaginar

John Lennon, idíl·licament, somiava un sol món harmònic i en pau, 

"Imagina’t que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes,
Sense infern sota nostre,
damunt nosaltres només el cel blau.
Imagina a tota la gent
vivint al dia…
Imagina que no hi ha països,
no és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina’t tota la gent
vivint la seva vida en pau….

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

Imagina’t que no hi ha propietat,
no sé si podràs.
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam,
sinó homes vivint en germanor.
Imagina’t que tothom,
ho comparteix tot arreu del món.

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món."




jo voldria imaginar un món on la vida, amb la seva música, no deixi de fluir.

Amy

- Imatge obtinguda de la xarxa -

Ha pogut més la seva espiral d'autodestrucció a base d'addiccions diverses que la possibilitat de seguir acompanyant-nos amb la seva veu fascinant. El seu final estava cantat; tothom sabia que un dia o altre acabaria així. Només tenia vint-i-set anys. Ens ha deixat dos discos que podrem seguir escoltant. 

Comença el mite.