En bona part som el que llegim. Tota lectura va deixant la seva petjada. I és tot aquest pòsit de reflexions, opinions i sentiments el que m'agradaria compartir amb tots vosaltres. Llegim per a satisfer necessitats i per a viure més intensament, i és aquesta part de la meva vida la que trobareu reflectida a partir d'aquí.
Un bloc sobre el que llegeixo i el que penso.
El llenguatge va evolucionant i tendeix a marginar tot allò que pugui resultar molest, feridor o ofensiu, denotar duresa o agressivitat. En definitiva, tendeix a ser amable en paral·lel amb el desenvolupament dels drets individuals i el respecte a la dignitat de les persones i els col·lectius. I això, en uns temps on domina un discurs de correcció política, crec que ha portat a la generació d'eufemismes de tota mena per a definir realitats dures i alhora suavitzar i camuflar allò al que fan referència. Com en tot, el repte està a trobar aquell punt d'equilibri entre l'exactitud en la definició de la realitat que es descriu i la percepció entre els que la llegeixen o escolten.
Un dels eufemismes que més s'ha generalitzat aquest estiu és el de refugis climàtics. Centres comercials, piscines, biblioteques,... han deixat una mica de banda la seva funció primigènia i han passat a ser destacats com a llocs on la gent hi podia anar per a resistir millor les temperatures extremes que hem patit aquest estiu.
De sempre he anat a piscines i platges per a refrescar-me i fer més suportables les rigorositats de l'estiu, he anat a comprar el que necessitava als centres comercials tot agraint una bona climatització que no resultés excessiva en cap sentit i he anat a biblioteques per a fer alguna descoberta que cridés la meva atenció. Però mai tenia consciència d'anar a un refugi climàtic. Un refugi sempre ha estat un espai protegit d'una adversitat. I no negaré que els tres exemples anteriors serveixen per a fer front a temperatures extremes; però també dic que m'agrada pensar que les persones s'adapten a les circumstàncies de les seves realitats i si fa molta calor es lleven més d'hora, aprofiten les hores més fresques del dia, busquen ombres, baixen persianes si toca el sol, engeguen un ventilador,... És a dir, allò que s'ha fet tota la vida i que és fruit del sentit comú.
Tot i que em carregui sentir a parlar tothora de refugis climàtics, donaré per bo que més gent hagi anat a les biblioteques cercant frescor i hagi acabat llegint. Que no sigui flor d'un dia.
Quan l'altre dia llegia a l'Ara en un article sobre què i com es llegeix a les escoles que una escola havia decidit eliminar del seu fons el conte de La rateta que escombrava l'escaleta per considerar que fa apologia de la dona objecte, no m'ho podia creure. Em vaig quedar glaçat, estupefacte, sense reacció.
Em van venir al cap imatges de les hores plaents que havia passat amb els meus alumnes treballant aquest conte, una font inesgotable de recursos didàctics per a poder desenvolupar l'expressió oral, fer entenedor el que són les onomatopeies i que a més oferia una lliçó de vida tan valuosa com que a la vida no te'n pots refiar de les aparences. Pensar que tot això queia perquè algú considerava que no passava el filtre dels valors sobre els quals s'ha de fonamentar la coeducació... Me'n feia creus.
Darrerament hi ha diferents exemples de fins on ens està portant el revisionisme cultural impulsat per allò que es considera políticament correcte. I crec que ens equivoquem quan optem per la censura en lloc d'afavorir una lectura crítica segons els valors actuals i degudament contextualitzada.
Mai hauríem de posar en dubte la intel·ligència dels lectors perquè facin les seves pròpies valoracions de les obres. Els hi podem donar eines, podem afavorir que interpretin i contextualitzin una sèrie d'elements; però el revisionisme de caire purità ens empeny cap a senders d'estupidesa i cretinisme progressius.
Perquè hem evolucionat (per sort) cap a una societat més justa i equitativa fonamentada en uns valors dels que n'hauríem d'estar orgullosos; però no podem oblidar d'on venim, d'un temps en que era normal l'esclavisme, el treball infantil i el masclisme. I ara ja no ho és, però no renunciem a la literatura que ens ho reflecteix i que hem de poder llegir amb els ulls d'avui.
Sempre m'he sentit atret pels llibres que parlen de llibres; o per aquells llibres, de la mena que siguin, que tenen els llibres o les biblioteques com a protagonistes o elements centrals del seu contingut. Potser perquè els llibres formen part íntima del que sóc, perquè m'han acompanyat al llarg del meu itinerari vital, perquè els he dut a tot arreu, o perquè m'han ajudat a fer-me preguntes i també a trobar algunes respostes. Sigui pel motiu que sigui, se m'han fet imprescindibles i no sabria viure sense ells.
El infinito en un junco és un dels fenòmens editorials d'aquests darrers anys. I sorprèn que aquest assaig tan ben documentat com ben escrit, que ens parla de l'origen dels llibres, del paper que han jugat i de les ambicions que han mogut hagi tingut un èxit tan inesperat. I diria que és perquè ens connecta amb quelcom que forma part íntimament de nosaltres.
Irene Vallejo ens ofereix un viatge a l'origen de les paraules, dels llibres i les biblioteques; a aquell moment màgic en que l'oralitat deixa pas progressivament a l'escriptura i a tot el que ha vingut després.
Ens parla amb admiració de la cultura hel·lenística i d'aquell somni globalitzador que va representar la biblioteca d'Alexandria. I vas descobrint un cordó umbilical que t'uneix amb aquell món i aquella cultura. La cultura hel·lenística és el bressol de la nostra cultura i quan llegeixes aquest assaig vas prenent consciència que tot és allí, que som el fruit de vint-i-cinc o trenta segles d'evolució del que allí es va anar gestant. Reconec que la lectura d'aquest llibre m'ha renovat la mirada, ara més encuriosida i il·lusionada, sobre els exemplars de la Bernat Metge que reposen sobre uns dels prestatges de la meva biblioteca. Perquè si una cosa li he d'agrair a l'autora és que aconsegueix crear un vincle de complicitat entusiasta amb el lector des de les primeres pàgines. Un lector que s'endevina lletraferit, amant dels llibres i les paraules i que comparteix engrescat les descobertes àmpliament documentades de l'autora.
Resulta també destacable que es connecti aquest estudi més aviat antropològic amb fets actuals i fenòmens contemporanis, perquè et fa adonar que res és casual o apareix per art de màgia, que la història tendeix a repetir-se i que hi ha coses que són intrínsecament humanes.
Voldria comentar el títol. En un moment de l'assaig reflexiona sobre els títols (que inicialment no tenien el valor que els donem ara) i parla de títols descriptius, enigmàtics, poètics, irònics, sorprenents,... El infinito en un junco em sembla una encertada barreja de títol enigmàtic altament suggeridor i títol que utilitza una metàfora que ens transmet el llegat del llibre des dels seus orígens com a punt de trobada infinit entre generacions i cultures. Un bon títol, sens dubte.
L'he llegit amb interès, fins i tot amb fruïció; m'ha renovat l'interès pel món grecollatí i m'ha generat noves incorporacions a la meva llista de lectures pendents. Espero ser-hi a temps.
La reobertura de les biblioteques després de tres mesos hauria de ser saludada amb entusiasme pels amants de la lectura que estimen i valoren tot allò que ofereixen aquests equipaments culturals, però les condicions en que ho han fet em resulten depriments. S'han cancel·lat activitats i se n'ha reduït l'horari i el servei, quedant reduïdes a meres expenedores de productes sol·licitats. T'obliguen a consultar el catàleg i demanar i/o reservar allò que t'interessi. Vas a la biblioteca només a recollir allò que has demanat. Jo sempre he viscut la biblioteca com un espai obert a la meva curiositat. Entres, observes, remenes i tries. Difícilment triaré un llibre d'un catàleg, a no ser que tingui clar un objectiu de lectura. El més freqüent és que et sentis atret per un coberta, o el que llegeixes a la contracoberta sobre el llibre i l'autor. I el mateix podria dir d'un CD de música o d'una pel·lícula en DVD. Entrar en una biblioteca és també la possibilitat de repassar la premsa i les publicacions de que disposa. Entre totes aquestes possibilitats sempre hi ha el remenar. I això ha desaparegut. Entenc les mesures de prevenció i valoro la feina dels qui elaboren els protocols; fins i tot entenc que habitualment es vulgui pecar més per excés que per defecte; però m'agrada veure que hi ha rigor en la presa de decisions i sentit comú. Després de diversos estudis, s'ha dit que el virus, quan entra en contacte amb determinades superfícies (paper, fusta, metalls,...) es desintegra i deixa d'estar actiu i amb poder de contagi. No és el mateix un virus actiu que restes orgàniques d'aquest virus. Les restes que puguin trobar-se sobre les superfícies no tenen poder de contagi. Però el protocol ja està fet i deu fer mandra rectificar. I així ens trobem amb que un llibre retornat queda condemnat a l'ostracisme de la quarentena apartat de tota la resta. Em sembla excessiu i poc contrastat que sigui necessari. S'ha dit del dret i del revés que les mesures bàsiques de prevenció són la higiene i la distància social, però sembla que no volem que això sigui suficient. En aquest escenari la biblioteca ha perdut gran part del seu atractiu i no em venen ganes d'utilitzar-la. Llegiré del que tinc a casa i de la llarga llista de lectures pendents, però enyoraré passejar-me entre els expositors i prestatges de la biblioteca i deixar-me seduir per un dels seus títols.
Des de fa un cert temps intento compatibilitzar la lectura de llibres en paper amb la lectura de llibres en format digital. El meu lector de llibres electrònics (eReader) forma part dels meus gadgets preferits, d'aquelles aportacions que la tecnologia ens ha ofert per, en teoria, fer-nos la vida millor. Li tinc estima i aprecio molt tot allò que m'ofereix. S'ha fet un lloc en la meva vida i li reconec les virtuts. Però hi ha coses que no pot substituir. He crescut impregnant-me de les sensacions que m'ha proporcionat llegir llibres en paper. M'he sentit atret pel disseny d'una coberta, m'encanta olorar les pàgines amb la tinta encara fresca del llibre acabat d'editar, passar-les amb els dits; col·lecciono punts de llibre i m'agrada recollir amb quin punt he llegit un llibre determinat, m'emociona veure que el punt va avançant entre les pàgines del llibre i s'acosta al final. M'agrada portar un llibre a les mans i poder visualitzar en quin punt em trobo, calcular quant em falta per acabar. Les biblioteques i les llibreries t'ofereixen la possibilitat de llegir la contracoberta i facilitar-te la tria. I és que un llibre és això, un objecte on el paper té un paper central i que desenvolupa en cadascú de nosaltres una mar de sensacions irreemplaçables que impregnen definitivament el nostre ADN. Un epub és una obra reduïda a arxiu, però que perd tota aquesta sensualitat que es genera en contacte amb el llibre de paper. I així em trobo: quants més llibres de paper llegeixo més ganes tinc de llegir-ne d'altres i més em costa llegir-ne en el lector. Ai, el paper!
Sempre trio el que vull llegir a cada moment. Trio en funció del moment, de les circumstàncies personals, de les ganes,... Perquè no sempre hi ha les mateixes ganes de llegir. Hi influeix el cansament, les ocupacions, el temps disponible,... I tot això junt pot fer que triïs una cosa o una altra, o que la lectura d'un llibre es dilati en el temps. Val a dir que, en general, l'estiu i les vacances faciliten les coses, perquè ens ofereixen, entre d'altres circumstàncies, el temps per a fer-les possibles. Temps i voluntat són la combinació perfecta per a la lectura. Dic tot això perquè les biblioteques aprofiten la predisposició dels lectors i les condicions afavoridores de les vacances per oferir (parlo de les biblioteques de Manresa, que és on visc) els Lots de supervivència. I aquest és el moment de l'any en que em deixo sorprendre i cedeixo la meva capacitat i el meu dret de triar lectura a les bibliotecàries i els bibliotecaris que els preparen. Perquè en un lot s'hi troben un total de nou referències del fons de la biblioteca (dues revistes, dos DVDs, un CD i quatre llibres: dues novel·les, un llibre de viatges i un altre de l'àmbit de la vida sana), amb prou varietat com a per a satisfer un públic ampli. Agafar un lot és un gest de suport a la tasca que duen a terme les biblioteques i a les moltes i variades iniciatives que impulsen per afavorir i dinamitzar la lectura. Però també és una manera de descobrir obres que potser d'altra manera no llegiria i que pel fet d'haver agafat el lot m'imposo de llegir. La quantitat de llibres que tinc per llegir supera amb escreix les possibilitats de la meva limitada vida, però tot i així m'agrada anar regularment a la biblioteca i deixar-me sorprendre per alguna cosa que em cridi l'atenció. Deixeu-vos sorprendre per alguna cosa del que us ofereixen les biblioteques. Bon estiu i bona lectura!
D'entre les moltes activitats de dinamització que duen a terme les biblioteques públiques de Manresa, una de les més atractives i de més èxit quan arriba l'estiu són els lots de supervivència. És aprofitar que arriba l'estiu, que la gent té vacances i temps lliure i intentar dinamitzar el préstec bibliotecari. Reconec que a casa tinc més llibres dels que em podré arribar a llegir mai, un munt de pel·lícules que encara esperen la seva oportunitat, discos que fa molt de temps que no escolto; però malgrat aquesta oferta que em sobrepassa m'agrada anar a les biblioteques, llegir publicacions periòdiques i deixar-me seduir per alguna cosa que trobi als prestatges o expositors. Perquè m'hi trobo bé a les biblioteques, còmodament assegut en una butaca, llegint, gaudint del silenci i l'ambient relaxat que de vegades hi trobo. I sí. Quan arriba l'estiu m'agrada la sorpresa del lot de supervivència. El lot no el pots obrir. Tota el que toca; però el contingut està força ben triat. I és un préstec amb premi, perquè et regalen la bossa que el conté. La denominació, que ha fet fortuna, se les porta. Perquè, què vol dir supervivència quan parlem de lectura? És pensar que podem estar de vacances, lluny, però que podem seguir llegint, sobrevivint a una hipotètica manca de llibres de l'entorn. Satisfer la passió lectora amb el contingut del lot. Gràcies al lot d'enguany he llegit Mil sols esplèndids del Khaled Hosseini, que he ressenyat en una entrada anterior i que també ha viatjat amb mi durant els dies que he estat a fora. I me n'esperen d'altres de caire divers, i revistes, CDs i DVDs.
Al lot perceps la vida que ha tingut cada llibre a la biblioteca: el qui porta varis préstecs i ha viscut a molts llocs, qui ha estat a mans poc curoses, qui no ha rebut la visita encuriosida de cap potencial lector, qui encara manté la pulcritud immaculada del llibre acabat de sortir de la impremta,.... I et preguntes de què deu dependre que un llibre sigui llegit. Del boca-orella potser? Si esteu indecisos i encara no heu sabut què triar deixeu-vos seduir per un lot de supervivència. És molt probable que no us pugui defraudar.
Sala central de la Biblioteca del Casino de Manresa
Passeu, entreu, és casa nostra, casa de tots.
Portes obertes i camins per traçar. Tresors amagats, saviesa a grapats. Màgia de lletres, amb cor de colors. Llum per a xiquets i per a grans inquiets.
Ismael Diadié Haidara ha estat a Barcelona per a defensar la memòria, les biblioteques i demanar que el memoricidi, la crema de llibres, que han practicat fanàtics i salvapàtries diversos al llarg de la història, sigui considerat un crim contra la humanitat. L'Ismael és el responsable del Fons Kati, una biblioteca amb 12.000 manuscrits a Tombouctou (Mali), alguns del segle XII, que la seva família ha preservat durant més de cinc segles contra invasions i afanys destructors diversos. M'ha impressionat la lucidesa i profunditat de les seves afirmacions en un correctíssim castellà. Té tota la raó del món quan afirma que a les biblioteques s'hi amaga la memòria col·lectiva d'una societat i també les raons dels que pensen diferent de tu. Que destruir-les és destruir el que som i també una part de la veritat. Deia el novel·lista anglès Julian Barnes que "La memòria és identitat. Ets el que has fet; el que has fet és en la teva memòria; el que recordes defineix qui ets; ...." En definitiva, ets el que recordes i saps mantenir viu. I les biblioteques són això, la memòria del que som. I tenim el deure de preservar-les i llegar-les a les següents generacions. No us perdeu la breu i interessantíssima entrevista amb l'Ismael Diadié.
He rigut molt fins a la hilaritat amb les aventures de Mr. Bean des que van començar a passar-les per TV3. Sóc un admirador incondicional de la sèrie i del personatge que no es cansa de veure-les una i altra vegada, i periòdicament m'agrada repetir. El personatge és una singular barreja de misantropia i mesquinesa resolta a base de gags únics i genials. Un individu sapastre com n'hi ha pocs, capaç sempre de muntar-la ben grossa, que mostra amb humor les tendències més recargolades del nostre comportament. No us diré del que és capaç en una biblioteca amb un valuosíssim llibre entre les mans, però us ho podeu imaginar. És Mr. Bean:
Llegia dissabte passat a l'Ara Llegim una interessant entrevista amb l'escriptor i assagista argentí Alberto Manguel. Em van interessar molt dues idees que reflectien les seves paraules. Una, que cada lector fa una lectura única d'un text: Cadascú llegeix diferent; en funció del seu estat d'ànim, del seu bagatge de lectures, del moment de la seva vida en que fa la lectura. Això ho tinc ben comprovat. Hi ha un punt de maduresa vital i lectora que, en un moment donat de la vida, et fa gaudir més d'una lectura, on ets més capaç de treure'n suc. I per això és important atansar-te més d'una vegada a les obres cabdals. En cada relectura hi descobriràs nous matisos, et fixaràs en una cosa diferent, enriquiràs la teva memòria de lector. Mai fins ara havia pensat en que un lector també es converteix en un editor dels llibres que llegeix. I és que els llibres només tenen vida quan són llegits, i és en aquestes lectures i en els significats que li donen els lectors, que troben el seu sentit. Aquestes són les seves paraules:
"Diu que quan en alguns països de l’Àfrica de tradició oral mor un ancià, desapareix una biblioteca.
És una idea molt maca. Podria dir-se el mateix en les societats de tradició escrita: si morís avui desapareixeria la biblioteca de les meves lectures. Cada memòria de lector selecciona pàgines diferents. Tota lectura és única: cadascú llegeix diferent; fins i tot un mateix, quan s’apropa al mateix text en moments diferents de la vida, es fixa en elements diferents. Ens convertim en editors personals de cada llibre."
Una altra idea és la que deriva d'aquestes altres afirmacions: "sempre he tingut la sensació que les meves lectures són més completes i profundes del que mai podré arribar a escriure." I és l'actitud que cal tenir davant de la lectura. Sí, ja sé que tot no s'ha de llegir igual i que hi ha texts per a cada nivell de lectura. Però sovint la lectura es converteix en una escanejada selectiva sobre un text, i aquests comportaments, contaminats per la pressa i el poc temps disponible, fan que mentre llegim no dediquem temps a aturar-nos i reflexionar sobre el que llegim. Molts llibres, més enllà dels que només ens volen proporcionar un entreteniment digne i lleuger, són el que diuen però també el que suggereixen. I ens hem de poder aturar per recollir i elaborar el que suggereixen. Per això faig meves les seves paraules, perquè sovint he tret més del que he llegit i li he donat més valor que no pas del que hagi pogut elaborar a partir d'aquí. La lectura, com qualsevol altre consum cultural, ha de poder enriquir a partir de l'assimilació del contingut, més enllà d'entretenir. Lligat amb això afirma: "Què canviarà l’aproximació al text a partir dels aparells electrònics? El llibre digital no facilita ni l’assimilació ni l’edició personal. Per raons fisiològiques, però també culturals. La invenció de cada nova tecnologia permet nous mètodes de lectura i transforma els procediments anteriors. L’e-book ens fa enfocar tecnologies precedents: en comptes d’oblidar-les, hi parem atenció d’una manera insòlita. Sempre té un dibuix en què un home mira l’aparador d’una llibreria." Això potser encara és aviat per valorar-ho, però caldrà estar atents a com tots aquests enginys transformen la lectura tal com l'hem conegut.
Jeanette Winter Biblioburro: Una història real de Colòmbia Barcelona: Editorial Joventut, 2010 ISBN: 978-84-261-3817-0
Biblioburro està basat en la història real de Luis Soriano, un mestre d'un poblet del nord de Colòmbia. Conscient que en els llogarrets més allunyats de les muntanyes escassejaven els llibres i que a la majoria de cases no n'hi havia cap, va decidir intentar posar remei a la situació. Amb dos rucs, l'any 2000 va començar a dur una setantena de llibres en aquests indrets. L'experiència ha reeixit. I a hores d'ara ja es compta amb 4800 exemplars procedents majoritàriament de donacions. El Biblioburro recorre les muntanyes cada cap de setmana i més o menys tres-centes persones esperen els llibres que tragina en Luis. La lectura i el poder transformador que l'acompanya desperten passions. Aquest àlbum recrea amb senzillesa i encert la història del Luis, esdevé un petit homenatge a les biblioteques itinerants (que aquí coneixem com a bibliobusos) i transmet passió pel món que es mou al voltant de la lectura. Té força com a element de sensibilització sobre les dificultats i limitacions que tenen determinats indrets del planeta en l'accés a la cultura i al consum cultural. I estimula la recerca de solucions per part dels infants davant d'un problema. Resulten també molt atractives les coloristes il·lustracions d'estil naïf que acompanyen el text.
Un títol ben recomanable per a nens i nenes a partir de 6 anys i per a biblioteques escolars.
"Sempre vaig imaginar que el Paradís seria algun tipus de biblioteca." Jorge Luis Borges (1899-1986)
El paradís és aquell lloc confortable on hom troba la pau i la felicitat. Penso que és un concepte lligat en certa manera a les vacances i el temps lliure, que fuig de l'obligatorietat i necessita de certes dosis de llibertat. Podem trobar el paradís en el treball, però necessitem alliberar-nos de la imposició que ens marquen unes obligacions i uns horaris. Les vacances, que avui oficialment començo, és el temps de llibertat que em permet retrobar-me amb mi mateix. Un temps que en el seu desenvolupament no diferirà gaire de les meves rutines habituals, però que assaboriré de manera diferent. Deia Borges que se l'imaginava com un tipus de biblioteca. Certament, la lectura és una de les activitats que més em satisfan i espero viure-la amb intensitat durant llargues hores; i descarregar així la petita angoixa vital que arrossego quan de vegades penso en els molt valuosos llibres que no podré arribar a llegir mai senzillament perquè no viuré el temps necessari per a fer-ho. Bé, doncs, bon estiu, gaudiu de les vacances si en féu, i bona lectura.
A l'escola on treballo fa anys que desenvolupem un programa per a la reutilització dels llibres de text. En sóc un defensor abrandat perquè més enllà d'una opció de consum que incideix en el millor aprofitament dels recursos fomenta altres valors de gran importància com ara un ús curós i respectuós del material que utilitzem i una actitud que ens consciencia positivament com a usuaris d'allò que és públic. El que és públic és de tothom i tots en som responsables del seu manteniment. Això em sembla molt vàlid a l'escola, però alhora també crec que l'escola hauria de fomentar la valoració del llibre com a element de consum cultural i estimular en cadascun de nosaltres la formació d'una biblioteca pròpia. De vegades penso en els llibres que havia llegit quan era xic i en els que he anat comprant amb el pas dels anys. La meva biblioteca personal parla molt de mi, de la formació que he rebut, dels meus valors, del que estimo, del que he anat descobrint, de les meves preferències personals, de l'actualitat i la història literària d'aquests darrers quaranta anys,... Tot això té un valor perquè crec que una persona és també allò que llegeix. Em preocupa, per tant, trobar el punt d'equilibri necessari entre els valors del reciclatge i la reutilització dels manuals que utilitzem a l'escola i la valoració del llibre com a objecte de consum cultural. Quedi clar també que això que dic no suposa ignorar el paper que juguen les biblioteques a l'hora de satisfer les necessitats de lectura de la gent. Les valoro, les utilitzo i poden ser una opció única absolutament vàlida de lectura. Però deixeu-me reivindicar una mica la bibliomania. A mi m'agrada“posseir “ aquells llibres llegits que m'han deixat una empremta. Tornar-los a obrir passats uns anys i rememorar sensacions llunyanes. Rellegir.
En aquesta època de canvis tecnològics que afecten el món del llibre hem de ser curosos i primmirats. No ens hem de deixar enlluernar pel canvi tecnològic sense valorar acuradament el que comportarà. No renego dels canvis, els segueixo amb curiositat i interès, però no voldria caure en la precipitació. Crec, i és la meva opinió personal, que hem de tendir cap a la convivència de suports, però no a la substitució. Totes tenen els seus punts a favor. No crec que el llibre digital substitueixi el llibre en suport paper. Conviuran. Una persona lectora viatgera o que hagi de passar una llarga temporada fora de casa potser preferirà un leqtor amb els seus ebooks abans que carregar el seu equipatge amb molts volums. És a dir, la tecnologia satisfarà noves necessitats i tindrà el seu públic (a EEUU, que van una mica endavant en aquests i altres temes, el llibre digital no arriba al 5% del mercat del llibre), però no substituirà el suport tradicional. Crec que Umberto Eco té bona part de raó quan afirma “El llibre és com la cullera, el martell, la roda, les tisores. Una vegada s'ha inventat no es pot fer res millor” (i ho diu ell que té també una part de la seva biblioteca en format digital perquè reconeix que li va més bé per a fer determinades consultes). Preocupa la vulnerabilitat i la presència efímera de molts suports digitals. Et veus obligat a fer còpies de seguretat i a tenir les coses dues, tres o quatre vegades per la por de perdre-les, i diria que tots hem tingut més d'un disgust en coses d'aquestes. Duren poc i angoixen qui els posseeix. Hi ha gaire gent que pugui veure cintes de vídeo de fa vint anys?. Tens la sensació que tot dura molt poc. Que el progrés tecnològic obre una cursa sense aturador cap a nous ginys cada cop més sofisticats. Però... millors? I això crea alguns dubtes i recels. El llibre en suport paper, com a mínim, no depèn ni de l'electricitat ni de cap reproductor per a ser llegit. I podem seguir llegint (tot depèn de les qualitats, però) llibres impresos fa molts i molts anys.
A l'escola ja sentim la pressió pels llibres digitals. No negaré que un tema de Coneixement del Medi pot guanyar molt amb tots els elements interactius que s'hi poden afegir a l'hora de treballar-lo. Això és un avenç que la tecnologia facilita. I també és veritat que alumnes amb algun tipus de discapacitat (sobretot motriu) poden veure compensades les seves limitacions amb l'ús de les TIC. Tot això ho hem de saber incorporar al treball que desenvolupem a l'escola. Però hem de saber valorar acuradament quin treball hem de desenvolupar per afavorir la motricitat fina, la maduració del grafisme, quina necessitat tenim del suport paper. Hem de saber avançar amb seguretat en la direcció correcta i ho hem de fer després de serenes i aprofundides reflexions sobre tot el que es mou al voltant del fet educatiu.
Ratpenats a la biblioteca és un atractiu i original àlbum per a primers lectors que homenatja els llibres i la lectura, i que compta amb diferents elements d'interès.
Una nit, un grup de ratpenats avorrits, aprofiten la finestra oberta de la biblioteca per entrar-hi. El punt de partida pot resultar anecdòtic i banal, però a partir d'aquí la biblioteca se'ns presenta com l'espai on tothom pot trobar alguna cosa que satisfaci els seus interessos, com una porta oberta a la imaginació on el temps passa sense adonar-se'n. Quan es fa de dia els ratpenats han de marxar, però pensen que si un altre dia el bibliotecari deixa la finestra oberta ells hi tornaran, perquè han d'enllestir aquell conte a mig llegir i han descobert que “L'avorriment ja té cura, aquesta nit hi ha lectura”. L'altre element d'interès de l'àlbum és el text, presentat en forma de vers rimat, que el fa molt amè i llegidor. Un àlbum simpàtic i divertit, ben il·lustrat, que resultarà atractiu i amè per a primers lectors a partir de 5-6 anys.
