El colpidor drama de la solitud

Hi ha notícies que sota l'aparença de curiositats estrafolàries, més aviat freak, amaguen un profund drama humà. 

La solitud, quan no és volguda, és dolorosa; sentir-se sol, ignorat pels altres, fa patir molt. Som éssers socials, necessitem dels altres per a sentir-nos realitzats. Sense relacions humanes no són possibles els afectes. Ni l'amistat o l'amor serien possibles. 

Des d'Albània ens arriba una notícia colpidora. Hadjar Lila, un home de 70 anys, havia treballat molts anys a l'estranger. Feia quatre anys i mig que havia tornat del Canadà i durant tot aquest temps cap dels seus familiars l'ha anat a veure. 

La sortida que ha tingut l'home davant el seu aïllament és la curiositat que ha saltat als teletips de les agències de notícies. Perquè algú l'anés a veure ha fet publicar en un diari l'esquela de la seva pròpia necrològica. Ho va fer per a reunir-se amb els seus familiars que l'havien ignorat reiteradament. 

I d'èxit no en va tenir gaire. Segons les informacions només la seva filla va anar a casa seva al seu suposat enterrament. 

Fa pensar. Com les notícies de persones que han mort a casa seva sense que ningú les hagi trobat a faltar durant un grapat de temps. 

És el colpidor drama de la solitud. 

LIJ - La cosa perduda

Shaun Tan
La cosa perduda
Bárbara Fiore Editora, 2007
ISBN: 978-84-935591-0-6


La cosa perduda és un àlbum il·lustrat que podria ser llegit per un nen com la història d'una mascota perduda que intenta ser tornada a un lloc adient; però que conté tot d'elements molt suggeridors que porten cap a una lectura més profunda i en fan un àlbum destinat a un públic adult. 
La història no pot deslligar-se del treball d'il·lustració. Les il·lustracions dibuixen un món futurista, congestionat, ple de tubs, fums i formigó, saturat d'un dubtós concepte de progrés; en cap moment veiem vegetació ni un cel blau. La imatge de la platja on es troba la cosa perduda resulta paradigmàtica en aquest sentit, entre els tubs de gasoductes i xemeneies que fumegen constantment. Les pàgines de l'àlbum tenen un fons de fulls esgrogueïts de física i matemàtiques, sobre els que planen unes imatges surrealistes, oníriques, amb un estil proper al còmic, que reflecteixen el desconcert que genera el protagonista d'aquesta història. Les il·lustracions, en general, tenen poc a veure amb el text (amb una tipografia de màquina d'escriure). Són un altre món on descobrir un munt d'elements i detallets que no hi són perquè sí, que tenen la seva importància, juguen un paper i fan de la lectura de l'àlbum una activitat rica, creativa i suggeridora.
Torno a la cosa. És vermella i no resulta identificable amb res conegut. Contrasta fortament amb el que hi ha al seu voltant. I ningú en sap res, ningú repara en la seva presència, ningú li presta atenció. És el primer element que ens fa pensar i preguntar-nos per què. Em fa pensar en la deshumanització que sovint acompanya el progrés. Tendim a estar molt ocupats, anar atabalats i a despreocupar-nos del que passa al nostre voltant. Primer element que ens hauria de fer reflexionar. El segon element té a veure amb el personatge mateix: la solitud. Es troba sol, trist, desemparat. És l'altra gran paradoxa del món contemporani: la solitud en la societat de la comunicació permanent i amb tota mena de mitjans. Hi ha un tercer element que resulta altament suggeridor. Es tracta d'una fletxa que orienta el protagonista cap al lloc on la cosa estarà ben atesa. I és que les circumstàncies poden dur-nos cap a un atzucac, però sempre hi ha una solució, una esperança, una sortida. 
Crec que ens trobem davant una faula que ens vol parlar de les relacions socials.
L'àlbum compta amb estimulants pinzellades d'humor i ironia, però també de tendresa; i fa referència a moltes coses: la burocràcia, el progrés,....
Crec que ens trobem davant un gran àlbum, original, d'un personalíssim estil, amb vocació de clàssic i molts elements d'interès i reflexió, que val molt la pena llegir i compartir. A partir de 8 anys i per a tothom.

De la solitud

Sovint hi ha una necessitat d'estar sol. Es tracta d'una solitud volguda per a desenvolupar determinades activitats, com ara llegir i meditar. Una solitud reclamada per allò que tens intenció de fer. És molt diferent de la solitud que viuen d'altres persones, de la solitud imposada per les circumstàncies que a cadascú li toca de viure. És la diferència entre estar sol i sentir-se sol.

Voldria parlar d'aquesta darrera solitud, dels que se senten sols, dels que viuen una solitud imposada, no volguda. De la marginació que senten.

La persona que vol estar sola però no se'n sent, sap que pot recórrer a la seva parella, als amics, als familiars. La persona que se sent sola viu en un aïllament permanent i pateix les limitacions que no li permeten gaudir de la relació i el suport dels altres.

En aquestes dates de celebracions familiars i trobades amb amics he pensat sovint en els que no poden gaudir-ne. Sota l'eufòria oficial i els models que transmeten els mitjans s'amaga la crua realitat dels que viuen amb incertesa el seu futur, dels que viuen pendents de la seva salut, dels que veuen davallar la seva autoestima per la solitud i l'aïllament que senten, dels que viuen amb tristor dates d'alegria i celebració. La festa i la celebració no poden anul·lar el dolor i el patiment de moltes realitats. Hi ha gent que no té res a celebrar i voldria recuperar la quotidianitat quan abans millor. Tinguem-los en el record.