El Diccionario de las Palabras Olvidadas, de Pip Williams

Pip Williams
El Diccionario de las Palabras Olvidadas
Madrid: Maeva Ediciones, 2022
432 pp

ISBN: 978-84-19110-55-8
PVP: 22,80€

Cada llibre té un públic potencial. I El Diccionario de las Palabras Olvidadas té com a destinataris preferents els amants de les paraules, totes aquelles persones (entre les quals m'incloc) que se senten fascinades pels seus significats i per tot allò que poden arribar a definir o transmetre.

Està basada en fets reals i compta amb escenaris i personatges que formen part de la història, com ara Oxford i la figura del lexicògraf d'origen escocès James Murray, que va dedicar més de trenta anys de la seva vida al Diccionari Oxford, que encara ara és el principal diccionari històric de la llengua anglesa.

El llibre recull els treballs lexicogràfics que van fer possible l'elaboració del Diccionari, i la publicació dels fascicles avança en paral·lel als esdeveniments que van marcar aquella època, com ara la lluita sufragista i la Primera Guerra Mundial i la vida de la protagonista. Mentre llegia la novel·la m'han vingut a la memòria imatges de Joan Corominas i del seu incansable treball recopilatori per a l'elaboració dels seus diccionaris; aquell fer fitxes de paraules, significats, localitzacions, cites,...

L'autora de la novel·la, però, ha buscat una protagonista femenina (fictícia), òrfena de mare i filla d'un dels col·laboradors de Murray. I no és una tria casual; perquè és dona, amb una petita discapacitat en uns dits i estem en una època (finals del segle XIX i principis del XX) en la que els que escriuen la història són homes i encara som lluny d'assolir certa igualtat de drets entre els dos sexes.

I l'Esme, la protagonista, s'adona de coses. Per exemple, que el Diccionari no té capacitat per incloure paraules que no tinguin una font textual. Si no s'han escrit és com si no existissin. I si no existeixen, si no tenen reconeixement, és com si no es poguessin utilitzar. I per la relació amb la minyona de la casa, la Lizzie, veu que hi ha paraules que ella utilitza i estan excloses. Això la fa mobilitzar-se per anar als llocs on s'escolten aquestes paraules, recollir-les i poder-les incorporar al diccionari. I s'adona que no estan recollides perquè es consideren vulgars o bé impròpies de persones de bona educació o d'una determinada classe social. Però són paraules utilitzades que responen a una necessitat i que reflecteixen la vivesa d'una llengua i la seva evolució. Si una paraula és viva i s'utilitza cal incorporar-la perquè forma part del patrimoni comunicatiu d'una llengua. No només són vàlides les paraules recollides en fons textuals, també les que formen part de la parla, ni que només sigui d'un determinat col·lectiu social.

Perquè a partir d'aquí es desenvolupa l'altra gran qüestió que reflecteix aquesta novel·la, i és que durant molts segles les paraules han estat imposades pels grups socials dominants i per condicionants d'ordre cultural, moral i sexual. Les paraules que es podien dir eren les que establien homes de classe alta que ostentaven el poder polític i religiós. 

L'Esme, la protagonista del relat, pateix discriminacions pel fet de ser dona i la novel·la no deixa de ser una reivindicació de les aportacions de les dones al diccionari i a les seves lluites per un món més just.

El desenvolupament de la novel·la et fa reflexionar sobre aspectes de l'ús d'una llengua i de com ha calgut molt de temps per a trencar inèrcies que s'arrossegaven des de segles.

Ara, més de cent anys després, en uns temps en que tot corre a una velocitat vertiginosa i queda transcrit, resulta més fàcil incorporar allò que es parla com a paraules noves un cop s'ha consolidat el seu ús. És el reflex del que ha ser una llengua viva, que evoluciona i creix sense discriminacions en adaptació constant a les noves realitats.

La novel·la es mou entre la recreació històrica i la reivindicació feminista; compta amb elements entranyables que esdevenen referencials de la història que es narra i moments força emotius. Resulta una lectura suggeridora i atractiva en tot moment.

Hamnet, de Maggie O'Farrell

Maggie O'Farrell
Hamnet
Barcelona: L'Altra Editorial, 2021
360 pp.
ISBN: 978-84-122546-5-5
PVP: 23,95€

Hamnet parteix d'una anècdota escassament documentada sobre la mort d'un nen (Hamnet Shakespeare) a finals del segle XVI i serveix a l'autora per a bastir una novel·la de caire introspectiu sobre una època i totes les emocions, sentiments, neguits, limitacions,... amb que viuen els seus personatges. En definitiva, tot allò que ens fa humans més enllà de les èpoques.

Els salts endavant i enrere són constants i es va a buscar aquells moments de conflicte que marquen les trajectòries dels personatges i la seva lluita vital.

La novel·la no vol ser una biografia de William Shakespeare (que no és esmentat ni una sola vegada pel seu nom en tota la novel·la, però que és present en molts moments i es debat torturat entre els seus sentiments com a espòs i pare i la passió que dona sentit a la seva vida) sinó un retrat de l'època i sobretot la vivència del dol per la mort d'un fill.

És una novel·la construïda des del més íntim, que t'atrapa com a lector i et fa partícip de com viuen i tot allò que pateixen els personatges. 

Destacaria un personatge com el de l'Agnes, intuïtiu, molt ric emocionalment malgrat el seu esperit feréstec, que la fan propera al que per les nostres contrades van representar les trementinaires.

Crec que és una novel·la atractiva, amb variats elements d'interès, que culminen amb les hipòtesis que fabulen sobre les possibles relacions entre el nom del fill i una de les més famoses obres del pare; sobretot si us atrauen aquelles obres que graten en el més íntim de la condició humana.

"Tota vida té el seu punt crucial,

el seu eix, el seu epicentre,

del qual tot emana i al qual tot torna."

(Hamnet, de Maggie O'Farrell)

La Ciutat de les Llàgrimes, de Kate Mosse

Kate Mosse
La Ciutat de les Llàgrimes
Barcelona: Columna Edicions, 2020
Col·lecció Clàssica
624 pp.
ISBN: 978-84-664-2719-7
PVP: 21,90€

En un principi, quan em predisposava a llegir aquesta novel·la, tenia la sensació d'haver començat la casa per la teulada. La ciutat de les llàgrimes s'anuncia com la continuació de La ciutat del foc; i la seva autora va publicar amb anterioritat una trilogia (la trilogia del Llenguadoc) ambientada en escenaris comuns, que li va donar fama i rellevància. Tenia el temor d'haver-me perdut coses prèvies que me la farien més entenedora. Tanmateix tenia dubtes sobre si seria capaç d'engrescar-me al llarg de més de sis-centes pàgines sobre una història ambientada a la França del segle XVI en les lluites entre catòlics i calvinistes (hugonots). He de dir que els meus temors eren infundats. La ciutat de les llàgrimes es pot llegir i gaudir amb independència de la resta. Té entitat pròpia i està molt ben plantejada i desenvolupada.

Passen moltes coses (enfrontaments, rivalitats, assassinats, conspiracions, drames familiars,...) i l'autora té l'habilitat d'alternar escenaris i utilitzar amb encert el context històric per integrar-lo amb credibilitat a la trama i aconseguir que aquesta flueixi i atrapi al lector des de les primeres pàgines. És entretinguda, no es fa pesada i depara sorpreses fins a les darreres línies, tot i moure's en terrenys del que resulta previsible. 

Algú podria definir-la com el típic best-seller, però està molt ben escrita i defuig la banalitat. Crec que transmet un missatge a favor de la convivència entre religions i et fa adonar que les persones són més importants que les creences; que una persona que pensa diferent pot resultar exemplar en els seus valors i comportament. I em sembla un missatge potent en un món com el d'ara, fragmentat i enfrontat per multitud d'ismes.

Resulta entretinguda i recomanable.

Aún está oscuro, de Silvia Coma

Silvia Coma
Aún está oscuro
Madrid: La Esfera de los Libros, S.L.; 2018
384 pp.
ISBN: 978-84-91642-50-3
PVP: 19,90€

Aún está oscuro és la primera novel·la de Silvia Coma (1990) i està ambientada en una ciutat portuària anglesa a mitjans del segle XIX (1846-47) al voltant de la mansió d'un lord. La trobada entre dos personatges remourà un passat en comú vint-i-cinc anys enrere en una illa remota on coincideixen com a conseqüència d'uns naufragis. La reconstrucció del passat anirà alliberant secrets inconfessables que han romàs soterrats al llarg de tots aquests anys. 

La novel·la, doncs, s'articula al voltant de la reconstrucció d'aquest passat en la veu d'Alice, la donzella de Lady Blackburn, que escolta converses i se sent fascinada pel que s'hi narra. 

El final és potent, encaixa totes les peces i posa cadascú al seu lloc; però el desenvolupament és més aviat feixuc i costa que engresqui. 

Destacaria la visió que dona de les malalties mentals i la denúncia velada dels tractaments poc humans que s'aplicaven en aquella època; amb una demanda subliminal per a que es combati allò que es consideri contrari a la dignitat humana. 

També destacaria el paper que juguen els llibres i les històries en la narració, per allò que ens aporten i ens fan sentir. 

Com a primera novel·la està força bé (malgrat errades com la referència a Madame Bovary quan encara no s'havia publicat) i té moments amb un bon pols narratiu.

Victus. Barcelona 1714

Albert Sánchez Piñol
Victus 

(traducció de Xavier Pàmies)
Barcelona: Edicions La Campana, 2013
608 pp.
ISBN: 978-84-96735-80-4 

Victus és la particular visió de la mà de l'Albert Sánchez Piñol del setge de Barcelona i de la Guerra de Successió. 
Tot i tractar-se d'una novel·la històrica, d'una obra de ficció que parteix de personatges reals per a explicar-nos la Guerra de Successió i el sentit d'uns fets que commemorem cada any a la nostra Diada Nacional (Antonio de Villarroel, Rafael Casanova, Josep Moragues, Ballester, Vauban, Van Coehoorn, Van Verboom, Berwick,....), és una obra que també cal llegir en clau de política actual.                                                           

                                                              

Hi trobarem referències a l'arrel de l'anticatalanisme visceral que es practica Ebre enllà, a la idiosincràsia i peculiaritats del caràcter català, a les tensions entre el seny i la rauxa tan pròpies del nostre tarannà, a la solidesa dels ideals i principis de les persones, al que pot fer que un home els traeixi; a l'heroisme; als vincles que ens uneixen amb els qui compartim sentiments; a la guerra com a creació humana que allibera la part més salvatge que s'amaga en els racons més recòndits de l'ésser humà, la que fa recular els avenços de la civilització. 
És una novel·la on hi surten coses que et remeten a escenaris coneguts de la societat actual, que et fa pensar que hi ha aspectes que encara són presents i perduren. 
La novel·la està narrada des del punt de vista d'en Martí Zubiría, un enginyer militar nonagenari que redacta les seves memòries a la seva secretària gairebé setanta anys després. Sembla que en Martí Zubiría va existir i d'ell se sap que era un ajudant del general Villarroel. A partir d'aquesta dada certa en Sánchez Piñol novel·la el seu procés de formació com a enginyer militar al costat del marquès de Vauban (un altre personatge real creador de fortaleses i setges). D'entrada sobta trobar-se tot aquest procés de formació i les idees que estan al darrera de les seves creacions. Però a mesura que avances  per les pàgines del llibre t'adones que el marquès de Vauban li proporciona la tècnica, el coneixement, saber el que toca fer en una determinada situació; però que en una guerra els coneixements tècnics s'han de sotmetre a uns valors, a una manera de comportar-se, a una ètica. I que això és el que li ensenya l'Antonio de Villarroel. 

És com si els dos personatges completessin l'aprenentatge del protagonista. Aprenentatge que és generalitzable a tothom. Podem aprendre la tècnica de moltes coses, però tot ha d'estar sotmès a un ordre moral que li doni cobertura. 
El Martí Zubiría no és precisament modèlic. Inicialment és un personatge descarat, covard (més preocupat de servir l'interès personal i el de la seva butxaca que d'heroïcitats inútils), egoista, mesquí, llibertí,... Però va descobrint l'amor i els sentiments (cap allò que forma la seva peculiar família), i al costat d'en Villarroel virtuts que acabarà admirant com el compromís, l'honor i l'orgull. 
En general no s'idealitza el caràcter català, no se'n dóna una visió complaent. És com si es volgués justificar el nostre fracàs històric per un excés de seny i prudència, també molt pròpies del nostre tarannà. 

De la mà d'en Zubiría la narració, sovint, està impregnada d'un to humorístic molt corrosiu i mordaç, estripat, sense concessions a la correcció política. El llenguatge és rabiosament actual i no té cap intenció de resultar versemblant des del punt de vista històric. Buscar impactar i enganxar el lector des del primer moment per damunt de tot. 
Crec que és un llibre que, més enllà de la divulgació històrica d'uns fets més o menys coneguts, esgarrapa i suggereix més del que diu explícitament. S'ha de llegir. 
Resulta discutible la tria d'escriure originalment aquesta obra en castellà, tot i que puc intuir-ne els motius. Jo l'he llegida traduïda al català i m'ha arribat. És possible que en castellà puguin fer-se més entenedors els arguments i sentiments de la part catalana a algú que no ho sigui; que es puguin generar complicitats noves. Però tot i possible em sembla molt discutible. 

La gran idea del llibre és que només serem recordats pels nostres actes. No per les nostres idees, no pel que volíem fer, sinó pel que vam acabar fent. 
"Doni's, Zubiría, doni's!"
Una invitació a la determinació i l'acció i un missatge de rerefons plenament sobiranista que resulta de plena actualitat.