diumenge, 20 de desembre del 2015

L’optimisme de la voluntat



"L’optimisme de la voluntat combat el pessimisme de la intel·ligència."
Antonio Gramsci (1891-1937)

dimarts, 8 de desembre del 2015

Un altre Nadal és possible

De vegades em pregunto si és possible viure un Nadal diferent sense esdevenir estrafolari. Un Nadal viscut amb llibertat i sense l'obligació d'omplir els espais de guarniments, de regalar i participar en amics invisibles, de comprar loteries i rifes de mil i una entitats, de fer àpats pantagruèlics un rere l'altre fins a la sacietat; sense l'estrès de sentir que ho has de fer perquè toca.
Un Nadal viscut íntimament amb llibertat i senzillesa.

divendres, 9 d’octubre del 2015

Les fantasies del nàufrag, de Pep Albanell

Pep Albanell
Les fantasies del nàufrag
Alzira: Edicions Bromera, 2015
Col·lecció Trànsit, 6
256 pp.
ISBN: 978-84-9026-543-7
P.V.P. : 14,96€

Les fantasies del nàufrag són les memòries novel·lades d'infantesa de Pep Albanell; des del seu naixement a Vic el dia de Nadal de 1945 en el si d'una família de classe treballadora, el posterior trasllat a la Seu d'Urgell i fins al tancament d'aquesta etapa de la seva vida amb el despertar de la seva sexualitat, l'atracció cap a les noies i l'inici com a escriptor. És el relat de l'entorn familiar, però també el de l'escola i la societat d'una determinada època de la nostra història recent, una època dominada per la precarietat, la grisor i la monotonia. 
D'aquest relat novel·lat destacaria diferents coses: l'estima i admiració cap als pares que transmet. Un pare humil, que no va rebre gaire formació i que va haver d'anar a la guerra, però treballador i amb recursos, que sap sortir-se'n i tirar endavant; i una mare afectuosa i comprensiva. 
En un moment donat l'autor es planteja si es pot fer bona literatura a partir de bons sentiments. I certament és fàcil posar-nos d'acord en que la bona literatura ha de remoure alguna cosa dins nostre, ha de ser transgressora fins a cert punt; però també és veritat que sense conèixer coses de l'entorn familiar d'un autor i de la seva infantesa no podem entendre el perquè de la seva obra i els valors que la sustenten. I la millor resposta la trobem en el llibre que tenim al davant. La família juga un paper fonamental per a que trobem el nostre lloc al món i per a explicar el que som i pensem. 
Pep Albanell ens confessa que els seus primers temps a la Seu van ser difícils. Era un nen tímid, introvertit i solitari al que li costava fer amics i que va patir un cert grau d'assetjament o del que ara la psicologia anomenaria mobbing. D'aquí el títol. Se sentia un nàufrag en el seu trajecte de casa a l'escola, sol en la seva lluita per tirar endavant i trobar el seu lloc a la societat. I també té a veure amb la seves primeres lectures, concretament amb Robinson Crusoe, personatge amb el que es va identificar en la seva lluita. 
Resulten entranyables els episodis on relata la seva iniciació en el món de la lectura i la literatura, com descobreix el que és una biblioteca pública, com va creant la seva pròpia biblioteca a través d'un personatge tan peculiar con el senyor Miñambres, la relació tan especial que estableix amb la senyora Poch, la bibliotecària; com descobreix que hi ha una literatura en la llengua que parla, i que és diferent de la llengua en que estudia i escriu. Perquè estem parlant dels anys 50 del segle passat, una època grisa (hi ha un moment en que descriu amb mestria la recança que li produeix el caqui dels soldats de la caserna, el negre de les sotanes dels seminaristes i la grisa fredor dels dies d'hivern) on no hi havia gaires coses millors a fer que romandre vora l'estufa amb un llibre a les mans. 
Perquè Les fantasies del nàufrag és també la crònica d'un temps i d'un país, on els al·licients eren pocs i no anaven gaire més enllà dels pessebres per Nadal i les processons per Setmana Santa; història viva d'allò que no acostuma a formar part dels llibres d'història.
Les fantasies del nàufrag és també, però, literatura amable que es llegeix amb un somriure. Perquè malgrat la grisor de l'època, les privacions i el dramatisme d'algunes situacions (com la malaltia sobtada del senyor Miñambres, la mort prematura de la mare o la crua realitat de rodamons que treien regularment el cap per la Seu) imposa la bonhomia i els bons sentiments dels protagonistes. 
M'ha agradat i crec que val molt la pena; perquè parla de realitats properes que podem identificar fàcilment; perquè ens parla del que és créixer i trobar el nostre lloc al món; de totes aquelles persones que ens han comprès i ens han ajudat a créixer i madurar; de com es pot desvetllar la passió per la lectura; perquè ens parla també de l'ofici d'escriure. 
Sí, en aquesta novel·la trobareu bons sentiments, qualitat humana i la crònica quotidiana d'una època que ja queda llunyana. 
Com podeu veure, d'elements d'interès no n'hi manquen.

dilluns, 28 de setembre del 2015

LIJ - De quin color és un PETÓ?

Rocio Bonilla
De quin color és un petó?
Barcelona: Animallibres, 2015 
Col·lecció Àlbums il·lustrats, 20
32 pp.
ISBN: 978-84-15975-61-8
PVP: 15,95€

De quin color és un petó? és un deliciós i estimulant àlbum il·lustrat que s'articula a partir dels colors. 
La Mònica és un nena a la que el que més li agrada és pintar. Ha pintat un munt de coses, però no ha pintat mai un petó. A partir d'aquí va pensant en els diferents colors per a veure quin és el que més s'escauria. Tots els colors li agraden per una banda, però els va descartant perquè també formen part de coses que li desagraden, fins a un final obert en el que cada petit lector podrà fer les seves interpretacions.

L'àlbum destaca per la interacció constant que estableix amb el lector, fent-lo partícip de les reflexions i dubtes de la protagonista; per l'ús de determinats elements com ara la lletra (d'impremta, però amb paraules en lletra lligada i d'altres en majúscula), que afavoreix la identificació de paraules, la incorporació de vocabulari  i reforça l'aprenentatge de la lectura; i per l'originalitat en introduir elements com el sobrenom de Minimoni, que porten a una lectura activa i estimulen la capacitat de deducció dels més petits.
Un àlbum per a primers lectors que tant val la pena tenir a casa com a l'escola, que pot funcionar com a àlbum d'imaginació per l'originalitat del plantejament, però també com a llibre de coneixements. 
Per a nens i nenes a partir de 4 anys.

dissabte, 19 de setembre del 2015

També això passarà, de Milena Busquets

Milena Busquets
També això passarà
(traducció del castellà de Lurdes Serramià)
Barcelona: Ara llibres - Amsterdam, 2015
176 pp.
ISBN: 978-84-15645-60-3

També això passarà és una novel·la de caire autobiogràfic que reflexiona sobre la vida, la pèrdua i els valors d'una determinada generació. 
Milena Busquets és filla d'Esther Tusquets, que va fundar i dirigir durant quaranta anys l'Editorial Lumen. Esther Tusquets va formar part d'aquell moviment que es va anomenar la Gauche Divine, una colla de personatges fills de la burgesia i la classe alta barcelonina intel·lectualment inquiets que volien viure en llibertat i canviar la societat entre còctels i la bohèmia del seu món. Suposo que per a ells era més important l'estil de vida, la gent amb qui tractaven, el món de les seves ocupacions, que l'àmbit domèstic. Sembla que Esther Tusquets no va entrar mai en una cuina (per això estaven les minyones) i la protagonista del relat afirma que ella forma part de la darrera generació que va haver de fer coses per reclamar l'atenció dels seus pares. 
La novel·la parteix de la mort de la mare, que és enterrada a Cadaqués. Aquesta circumstància porta la protagonista, la Blanca, a un viatge des de Barcelona fins a la casa d'estiueig a Cadaqués, per retrobar-se i elaborar la pèrdua que li ha suposat la desaparició de la mare, amb qui l'unia un fort vincle. En aquest viatge l'acompanyen els seus dos fills, els dos ex-marits, l'amant actual, dues amigues força peculiars, la parella d'una d'elles i la minyona. 
Adopta la forma de monòleg interior amb la mare i s'alterna amb el joc que donen la resta de personatges. El relat és amè, amb un llenguatge planer, directe, sense sofisticacions, que enganxa i transmet amb eficàcia reflexions sobre el sentit de la vida, tot reivindicant el plaer a través del sexe, com la màxima expressió de la vitalitat i l'alegria de viure ("El contrari de la mort no és la vida, és el sexe.")
Hi he trobat sensacions viscudes sobre el buit que deixa una persona desapareguda, sobre l'empenta definitiva que suposa cap a la maduresa. 

Diuen que és una de les novel·les de l'any i la veritat és que fa de bon llegir pel seu savi equilibri entre sensualitat i emotivitat.

dimecres, 9 de setembre del 2015

Totes les families son psicòtiques, de Douglas Coupland

Douglas Coupland
Totes les families son psicòtiques
Barcelona: Editorial Destino, 2010
Col·lecció L'àncora
325 pp.
ISBN: 978-84-9710-028-1


De vegades arribes a un llibre a través d'un altre llibre. Quan llegia La llibreria dels finals feliços es feia referència a Totes les families son psicòtiques com una obra de referència de l'humor més corrosiu. Tenia bons records d'haver llegit llibres amb un esperit semblant i haver-m'ho passat molt bé. M'ho vaig apuntar, el vaig buscar i ara l'he pogut llegir. M'ha passat d'altres vegades, que les expectatives sobre un llibre m'hagin dut a un cert grau de decepció. I no dic això com a demèrit de l'obra comentada, potser és senzillament una qüestió de sensibilitat i gust personal. 
Totes les families son psicòtiques pretén fer humor sobre els desequilibris i les contradiccions que genera la vida de la societat contemporània. Parteix d'una trobada familiar per assistir al viatge en un transbordador espacial d'una de les protagonistes i va encadenant situacions delirants i records per a dibuixar la disfuncionalitat de la família protagonista. Personalment em costa pair que es faci humor i es frivolitzi sobre la sida, el càncer o les malalties mentals. O que es ridiculitzi l'autoritat moral i el respecte que haurien de representar uns pares. O les referències més aviat barroeres als excessos de la indústria farmacèutica, la clonació humana o el debat que haurien de generar les mares de lloguer. 
Crec que a la novel·la li falla el punt amb el qual abordar totes aquestes qüestions. No em sembla -ni que sigui una novel·la d'humor- que calgui fer-ho a base de situacions estripades i passades de voltes, amb personatges allunyats de qualsevol consistència moral.
Reconec que amb aquesta novel·la m'ha fallat la sintonia, el feeling; però potser hi haurà qui la trobarà divertida.

dijous, 3 de setembre del 2015

Petis plaers: Simplement caminar

Caminar és una de les maneres més autèntiques que disposem de relacionar-nos amb el món que ens envolta. Sovint la vida passa rabent pel nostre davant i cal dir que caminant recuperem la justa mesura del que som en relació al món. Caminar estimula l'observació atenta de la realitat, la reflexió sobre el que veiem i escoltem. I esdevé plaer quan prens consciència del benestar que t'ha aportat la caminada. 
No és tant per assolir un nivell físic o esportiu, tot i que hi ajuda, sinó per retrobar l'autèntica dimensió d'un mateix. Sovint vivim amb pressa, tenim moltes ocupacions, fem un munt de coses, ens desplacem constantment d'un lloc a un altre a un ritme frenètic com si calgués aprofitar fins a l'últim segon del nostre temps, certificant així l'alineació absurda que defineix la vida moderna; i potser cal reivindicar viure a un altre ritme, més lentament, assaborint més les coses que formen part de la nostra vida. I caminar defineix una manera de relacionar-nos amb el món amb més llibertat i capacitat de gaudir de la vida: definim espais, temps, ritmes,...
És senzill i barat. Sortir i gaudir, sols o en companyia. No hi ha més. 
Petit plaer de la vida.

dijous, 6 d’agost del 2015

Tot Mafalda, de Quino

Quino (Joaquín Salvador Lavado Tejón)
Tot Mafalda
Barcelona: Editorial Lumen S.A., 2008
Col·lecció Tebeoafines, 1
608 pp.
ISBN: 978-84-2644-600-8
P.V.P.: 44,90€

Sóc un contemporani de la Mafalda. Tinc en comú amb ella haver nasscut en dates molt properes i ser fill d'un mateix temps. Umberto Eco la va definir amb encert com una "heroïna genïuda que rebutja el món tal com és.... reivindicant el dret a continuar essent una nena que no vol fer-se càrrec d'un univers adulterat pels pares". I és que la Mafalda és com la consciència crítica d'una època. Seguir les seves tires és seguir les inquietuds socials de mitjans els 60 i els neguits que plantejava la situació política i econòmica d'Argentina i del món. La Mafalda és una nena sensible i espontània que segueix amb interès el que passa al món i que està preocupada per l'armamentisme, la fam, la pobresa, les desigualtats socials, el paper de la dona a la societat, l'encariment del cost de la vida, la superpoblació (s'alarmava perquè la Xina havia arribat als 700 milions i a hores d'ara ja té més o menys el doble), la contaminació, el racisme, la violència,... 




Són tires d'un humor crític i esmolat protagonitzades per una nena que passen revista a l'actualitat del moment i a les inquietuds del seu creador. 



Perquè de la Mafalda potser ens ha quedat la seva aversió a la sopa, però resulta entranyable quan parla i juga amb la bola del món i diu que de gran li agradaria ser traductora de l'ONU per afavorir que les nacions s'entenguin millor. 
La Mafalda no està sola a l'hora de transmetre'ns la seva visió del món. Compta amb els seus amiguets Felipe, Manolito, Susanita, Miguelito i Libertad. 
El Felipe és també un bon nen, sensible i somiador, al que li fa molta mandra anar a escola i posar-se a fer els
Felipe
deures. Li agrada llegir les historietes d'El llanero solitario i jugar a pistolers.  
La Susanita és el pol oposat a la Mafalda. És una nena frívola que només aspira a trobar marit i tenir fills. No aspira a treballar sinó a que la mantinguin. És egoista i tafanera de mena i no es pot dir que sigui noble sinó més aviat cruel en les seves bromes als altres, sobretot al Manolito.
Susanita
Va caracteritzada a l'antiga, amb un pentinat de dona gran (que en el fons és el seu esperit). Crec que és un personatge que serveix a l'autor per a qüestionar amb sarcasme el rol tradicional de la dona a la societat. 
El Manolito és el fill de l'amo de la botiga de queviures (Almacén Don
Manolito
Manolo). És un personatge primari i matusser totalment allunyat de la sensibilitat social de la Mafalfa i de qualsevol mena de subtilesa que només pensa en els diners i el negoci. 
També tenim en
Miguelito
Miguelito, que amb un simpàtic cap com de fulles és d'allò més fantasiós i tendre; i la Libertad, que tot allò que té de petita ho té d'esmolada. 
Libertad

Viu en un pis petit amb els seus pares i un germanet que es diu Guille. 
La mare va deixar els seus estudis per convertir-se en mestressa de casa quan va conèixer i es va casar amb el pare. I aquest fet va sortint irònicament amb esperit crític en diferents tires. 
Els pares
Guille
El pare treballa d'oficinista en una companyia d'assegurances, li agrada cuidar plantes i pateix per arribar a final de mes.
És el joc que dóna cadascun d'ells amb les seves particularitats el que permet a Quino desenvolupar el seu discurs social. 
Sorprèn trobar sentències i reflexions plenament vigents cinquanta anys després. I és que o bé el món ha canviat molt poc malgrat el temps transcorregut o bé els problemes segueixen sent els mateixos. 
El volum és un recull exhaustiu de tot el material gràfic protagonitzat per la Mafalda aparegut a la premsa entre 1964 i 1973. Cal valorar l'annex que recull els fets històrics entre aquestes dates tant a nivell nacional com internacional i que permeten contextualitzar millor el contingut de les tires i entendre'n el seu sentit. 
A partir de 1973, quan s'acomiada dels seus lectors, ja només presta la seva imatge a campanyes en defensa de la infantesa. 
No és un volum gaire manejable (pesa més de 4 kg), no és dels que et posaries a llegir en una terrassa mentre prens un refresc, però és una obra de referència exhaustiva sobre un personatge que ha esdevingut universal. Sens dubte, una de les millors inversions que pots fer amb un bitllet de 50 a la butxaca; per a gaudir i guardar en un lloc privilegiat entre els prestatges de la teva biblioteca. 
Quino
Voldria acabar amb una descoberta que he fet per sorpresa, un fragment d'un article del que posteriorment va ser president argentí Raúl Alfonsín (crec que l'article és més o menys del 1968): "Quan un poble no troba els canals naturals per expressar-se, la història ha demostrat que aconsegueix de fer-ho a través de vies insòlites."
No ho trobeu de rabiosa actualitat?


dissabte, 25 de juliol del 2015

Les dones sàvies de la muntanya, de David Martí

David Martí Martínez
Les dones sàvies de la muntanya
Barcelona: Edicions 62, 2014
Col·lecció Èxits, 119
264 pàgines
ISBN: 978-84-297-7147-3
P.V.P.: 19,50€

Hi ha un temps relativament recent en que anar al metge no formava part dels hàbits quotidians. La gent només hi anava quan estava realment greu cercant aquell tractament que no estava al seu abast. Habitualment es passava amb remeis casolans que servien per alleugerir els símptomes de les malalties més lleus i habituals. Hi havia un saber ancestral compartit sobre les propietats medicinals de les plantes que s'anava transmetent oralment i mitjançant l'experiència compartida. I aquí és on entra la protagonista d'aquesta novel·la, la Sofia, que es deu dir així en honor a la darrera trementinaire (la Sofia d'Ossera) de la que es té notícia i que va fer el seu darrer viatge per fer arribar els seus remeis l'any 1982. 
I és que Les dones sàvies de la muntanya ret homenatge a la figura de les trementinaires, unes dones (perquè era un ofici femení) que elaboraven remeis casolans (ungüents, combinacions d'herbes, olis,...) a partir del coneixement que tenien del medi natural i que marxaven un cop o dos l'any per vendre els seus remeis als clients habituals, amb els que mantenien una relació directa de confiança basada en la coneixença.
Era una ocupació localitzada a l'Alt Urgell, a Vall de Vansa, entre la Serra del Cadí i Port del Comte, al voltant de la població de Tuixent, on es troba actualment el Museu de les Trementinaires
Per què era una ocupació tan localitzada? Doncs per la situació que es va viure a mitjans del segle XIX en aquell indret. L'increment demogràfic va fer que no hi haguessin recursos suficients per a la gent de la vall i que molts homes emigressin a la recerca d'un futur millor. La novel·la, ben documentada, mostra aquest fet en l'emigració a França del pare de la protagonista. Les dones que van quedar soles van trobar un mitjà de subsistència en l'activitat trementinaire. L'ofici deu el seu nom a la trementina, un preparat a partir de la resina del pi roig de la que se'n feien pegats contra les picades, els cops i les torçades; i que els va donar molta popularitat. 

Les dones sàvies de la muntanya planteja una intriga a estones truculenta protagonitzada per trementinaires. Hi veiem l'ofici, les condicions de vida, l'entorn social, escenaris coneguts; tot amanit amb algunes llegendes i una intriga entre criminal i passional que es va desenvolupant fins al desenllaç final. 
Fa de bon llegir, es digereix sense dificultat i aporta un coneixement enriquidor d'un ofici perdut que va ser ben present durant més de cent anys en el nostre entorn més proper.


divendres, 24 de juliol del 2015

Prudència



"La prudència hauria de ser un gest elemental de respecte a la veritat." 
(Gregorio Luri, 1955)

dissabte, 18 de juliol del 2015

L'home que mirava passar els trens, de Georges Simenon

Georges Simenon
L'home que mirava passar els trens
(traducció de Ramon Folch i Camarasa)
Barcelona: Edicions 62, 2003
Col·lecció de Novel·la Negra de l'AVUI, 1
255 pp.

Tenia entre les meves assignatures pendents llegir Simenon (1903-1989). Com a escriptor va tenir una fecunditat extraordinària i no sabia si començar per alguna novel·la protagonitzada pel cèlebre inspector Maigret o per quelcom diferent. Finalment m'he decidit per aquesta segona opció i confesso que la tria m'ha entusiasmat. 
L'home que mirava passar els trens ens presenta Kees Popinga, un home al voltant de la quarantena que gaudeix d'una posició confortable a la ciutat holandesa de Groningen. Casat, dos fills, una casa construïda al seu gust, una bona feina com apoderat d'una important empresa naviliera,... Tot a la seva vida gris i monòtona reforça una posició de petit burgès benestant. De cop i volta, una nit, el seu cap li confessa que ha estat defraudant des de fa temps la seva empresa, que està a punt de declarar-se en fallida i que ell simularà el seu suïcidi i fugirà no se sap on per tornar a començar. Aquesta confessió el trasbalsa i veu trontollar tot allò que ha anat construint al llarg dels anys. Ell també decideix fugir i inicia una peculiar espiral delictiva. Assistim, en un relat magistral, al procés de degradació de la seva ment, a com s'altera la seva percepció de la realitat, a com es van desenvolupant els seus deliris i la seva paranoia.
I aquí crec que rau un dels gran valors d'aquest llibre, el brillant exercici d'instrospecció en una ment malalta que fa l'autor gratant en els meandres més foscos de la condició humana. 

La traducció de Folch i Camarasa és excel·lent, aconseguint en tot moment que el text flueixi amb amenitat i elegància. 
Del tot recomanable.  

dilluns, 13 de juliol del 2015

Molts? Pocs? Bons!!!


La lectura sempre ens planteja el repte de la tria. Comptem amb estrictes limitacions temporals i sovint ens adonem amb cert neguit de tot allò que s'escapa del nostre abast. Per això és important, seguint les nostres preferències i necessitats, triar bé i encertar. 
Haurem triat bé si després d'haver llegit un llibre sentim que hem guanyat alguna cosa: una idea, una reflexió, sentiments, emocions,... 
Si recordem aquell títol o autor. Si la lectura ha deixat una empremta que perduri en el temps. De vegades val la pena recórrer a la saviesa de filòsofs o humanistes que perviuen en nosaltres, perquè és de la seva experiència que encara bevem avui i és fantàstic comprovar que hi ha reflexions que encara perduren dos mil·lennis més enllà: 
"No cal llegir gaires llibres, sinó llegir-ne de bons.” 
               Sèneca (4 a.C - 65 d.C)








diumenge, 12 de juliol del 2015

Els plaers de l'estiu

L'oneig del mar, 
ombres que ens aportin benestar, 
temperatures que ens convidin 
a l'aire lliure i ... 
una bona lectura, és clar.


Il·lustració  de Gia Ler Liew

dissabte, 11 de juliol del 2015

LIJ - El bosc dels somnis perduts

Rodolfo del Hoyo; Montse Tobella (il·lustradora)
El bosc dels somnis perduts
Barcelona: Animallibres, 2015
Col·lecció La formiga groga, 59
144 pp.
ISBN: 978-84-15975-36-6
P.V.P.: 8,50 €

Deixeu-me dir en primer lloc que l'univers que crea Rodolfo del Hoyo a El bosc dels somnis perduts resulta entranyable. Aquest món fantàstic poblat de follets (els nyitus), ovellumans, plomallons, miconills i orficars és atractiu per la seva originalitat, però més enllà d'aquest món ha sabut narrar una història que reivindica el valor de la memòria. 
És sabut que només allò que som capaços de recordar es manté viu i el que recordem i fem nostre conforma la nostra identitat. Som allò que recordem.
El bosc dels mil colors i una sola ànima havia perdut la memòria de les històries que cada nit s'explicaven i s'havia convertit en el bosc dels somnis perduts. A partir d'aquí l'autor construeix una intriga a la recerca d'allò que pot fer recuperar aquesta memòria que s'està perdent. 
Rodolfo del Hoyo
(Barcelona, 1953)
És una narració fantasiosa, tendra, suggeridora, amb un punt d'ingenuïtat que pot connectar molt bé amb nens i nenes a partir de 8-9 anys.

divendres, 10 de juliol del 2015

LIJ - Naps & Cols

Patrícia Boldú; Núria Feijoó (il·lustradora)
Naps & Cols
Barcelona: Animallibres, 2015
Col·lecció La Formiga groga, 61
96 pp.
ISBN: 978-84-15975-40-3
P.V.P. : 8,50 €

"Aquesta història comença en un balcó de l’Eixample, el primer diumenge d’un mes de juny qualsevol. La senyoreta Col, llargaruda, esprimatxada i d’ulls felins, va fer un crit esfereïdor. Immediatament, el senyor Nap, l’home més baixet de la ciutat, va poder copsar per primer cop la bellesa indòmita de la senyoreta Col. Des d’aquell dia, el senyor Nap no va poder dormir ni treballar."
Aquesta és la ressenya que trobareu a la coberta de darrere del llibre. Comences i et trobes un personatge femení més aviat una mica estrafolari, la senyora Naps, que passa bona part del dia llegint, veient documentals i aprenent coses sobre els animals i que pateix al·lèrgia als àcars. I un protagonista masculí, el senyor Cols, cuiner de renom amb algunes similituds amb Ferran Adrià, que ha oblidat les receptes més tradicionals perquè un mosquit se li ha pixat al cervell i que sense cap explicació lògica és l'home més baixet de la ciutat. Des dels seus respectius habitatges de l'Eixample es veuen i es comuniquen amb coloms missatgers fins que queden per sopar el dia de la revetlla de Sant Joan per a compartir el secret de les croquetes de tonyina de la senyora Naps.
La novel·la, malgrat algunes referències humorístiques a les creacions culinàries de personatges mediàtics com el Ferran Adrià o la manera com la gent es relaciona a través de les xarxes socials no acaba de trobar el punt i naufraga, avançant caòticament fins al desenllaç final. Pensar que la senyoreta Naps té un atac al·lèrgic i que el senyor Cols ha de recórrer d'urgència la ciutat la nit de la revetlla per a preparar una poció miraculosa (tot sigui per amor) digna de películ·la de bruixes gore amb aquelarre inclòs.... En fi. 
Agraeixo la brevetat, però la lectura del conjunt se m'ha fet francament indigesta. Li manca un punt de consistència i no li he sabut veure les gràcies.
Em costa recomanar-la, tot i que pot ser llegida per nens i nenes a partir de 8 anys. A mi m'ha donat una idea per a la foguera de la propera revetlla.

dijous, 9 de juliol del 2015

LIJ - Llibre de les bèsties

Ramon Llull; Miguel Àngel Giner Bou (il·lustrador)
(Adaptació de Teresa Broseta)
Alzira: Edicions Bromera, 2015
Col·lecció El Micalet Galàctic - Sèrie crema, 196
88 pp.
ISBN: 978-84-9026-499-7
P.V.P.: 8,50 €

La vigència d'un llibre es mesura per la quantitat de gent que el llegeix. Cap persona culta posa en dubte que Ramon Llull és un autor fonamental de les nostres lletres, que les seves obres tenen valors vigents avui dia; però dit això cal dir també que resulta fonamental adaptar les obres dels autors clàssics a un català actual/estàndard per a que així arribin al gran públic. Per això valoro esforços com el que tinc a les mans, perquè no podem esperar que majoritàriament els lectors entomin sense frustrar-se un text del segles XIII-XIV. Per a mi és més important llegir Ramon Llull adaptat que no llegir-lo perquè ens resulti dificultós el llenguatge que va utilitzar en el seu moment històric. Crec que resulta fins a cert punt injust que els lectors d'altres llengües cultes puguin accedir als nostres clàssics amb un llenguatge molt més accessible que no pas nosaltres. I adaptar no vol dir estovar ni trair, sinó ajudar a fer més accessible una obra i col·laborar activament en la seva difusió. 
El Llibre de les bèsties és una faula sobre l'ambició humana i l'exercici del poder. Llegint-lo és fàcil trobar similituds amb comportaments que ens acosten a les essències de la naturalesa humana. I a partir d'aquí podem valorar-ne la justesa. La guineu (rabosa en el text) s'emporta bona part del protagonisme al costat del lleó. El lleó com a símbol d'un poder que no pot exercir-se sense condescendència, una idea de justícia i lleialtat cap als súbdits; la guineu com a símbol de l'arribisme tan propi de molta acció política. 
Recomanable per a nens i nenes a partir de 9 anys i per a tota mena de públics sense prejudicis cap a una edició aparentment "infantil".

dimecres, 8 de juliol del 2015

LIJ - Jo que vaig dormir amb lleons

Laia Longan; Sonja Wimmer (il·lustradora)
Jo que vaig dormir amb lleons
Barcelona, Animallibres, 2014
192 pp.
Col·lecció La Formiga Vermella, 56
ISBN: 978-84-15975-17-5
P.V.P.: 8,75 €

Jo que vaig dormir amb lleons és una atractiva narració per a nens ambientada en el món del circ que combina amb habilitat diferents elements d'interès. D'una banda ens trobem amb en Tom, el protagonista, orfe de mare i que va ser abandonat en un orfenat en néixer. En Tom sent fascinació pels animals i somia retrobar-se algun dia amb el seu pare, del que mai n'ha sabut res. Un dia arriba al poble un circ (El Circ de la Nit) i en coneix la Lana, una nena trapezista que tampoc coneix els seus pares i en Tom decideix fugir amb la troupe en el comboi del seu tren. Allí es desenvoluparà la seva especial relació amb els animals, en concret amb el lleó Tro i el seu cadell Dilma (d'aquí el poètic títol del llibre), coneixerà en Jack, el domador, i seguirà el seu mestratge per convertir-se ell també en domador; descobrirà l'amor a partir de la seva relació amb la Dana; assistirem a les intrigues fruit de la rivalitat entre els dos propietaris del circ i..... tindrem un final amb sorpreses bonic de veritat.
El conjunt es llegeix amb fruïció, passa d'allò més bé i ens fa pensar en el significat de paraules com família, amistat i amor.
Per a nens i nenes a partir de 10 anys.

diumenge, 5 de juliol del 2015

LIJ - FELIU Rei de les ovelles

Olivier Tallec
FELIU Rei de les ovelles

(traducció de Tina Vallès)
Barcelona: Animallibres, 2015
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 18
36 pp.
ISBN: 978-84-15975-44-1

P.V.P.: 15,95 €

Quan he llegit FELIU Rei de les ovelles per primer cop he tingut la impressió de trobar-me amb un àlbum original, fresc, il·lustrat de manera rica i expressiva amb un estil molt personal, narrat amb un text rimat que el feia molt amè,... però m'he acabat preguntant: què m'han volgut transmetre? m'han volgut fer pensar en alguna cosa que m'hagi passat per alt? I l'he rellegit un parell de vegades més.
En general, m'agraden les lectures suggeridores, les que em fan reflexionar sobre aspectes de la vida. Sempre és quelcom que destaco dels llibres que llegeixo; i el mateix podria dir de pel·lícules o obres de teatre. Però tinc certes prevencions sobre les obres que s'han d'interpretar, sobretot quan van adreçades -en teoria- al públic infantil.
I és que resulta que FELIU Rei de les ovelles és una faula sobre els abusos del poder. Ah, caram!
Intentaré explicar de què va: En Feliu és una ovella que un dia de molt vent es troba una corona. Un cop coronada pensa que ha de poder governar el seu poble (ramat) com li roti ("El rei pensà que un ceptre li calia/per governar el seu poble com volia"). I a partir d'aquí fa i desfà com li ve de gust sense atendre a raons (fins i tot té la barra de fer-se portar lleons per poder anar de cacera). Fins que un altre dia de molt vent li vola la corona i torna a ser ovella rasa. I l'àlbum acaba amb una inquietant il·lustració on es veu la silueta del llop amb la corona que s'acosta cap on les ovelles estan pasturant.
Entenc que un adult pot arribar a interrogar-se (o no) sobre la simbologia del vent i de la corona, però... què n'ha de pensar un nen de 5 o 6 anys que tot just pot atrevir-se amb els rodolins en lletra de pal que acompanyen les il·lustracions? 
No dic que sigui un mal llibre. Té aspectes que el fan interessant i que val la pena valorar, però no hauríem de confondre al personal quan ens trobem un àlbum així a la secció d'àlbums il·lustrats per a primers lectors d'una llibreria.


dissabte, 4 de juliol del 2015

LIJ - La cicatriu

Ilan Brenman; Ionit Zilberman (il·lustradora)
La cicatriu
Barcelona: Animallibres, 2015
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 19
24 pp.
ISBN: 978-84-15975-32-8
P.V.P.: 15,95 €


La cicatriu és un d'aquells àlbums il·lustrats pensats per a que els més petits puguin parlar i assimilar les coses que els passen i superar determinades pors. Qui no ha patit mai un petit accident que li hagi deixat una marca en el seu cos? Doncs d'això tracta aquest llibre. I així ho enfoca, com una cosa natural que li ha passat a tothom. 
Fa cosa que et duguin al metge o a l'hospital perquè t'has fet mal i t'han de "cosir". Quedarà bé? Se'm veurà? Em faran mal? Però en lloc de recrear-se en les pors els autors aporten l'element que ajuda a treure dramatisme a la situació. I és que totes les cicatrius amaguen una història. I quan descobreixes aquestes històries és quan ho desdramatitzes i ho acabes trobant natural, perquè tothom ha tingut els seus dies "accidentats".
Per a nens i nenes a partir de 4-5 anys i com a eina educativa per a pares i educadors per a tractar la temàtica amb els afectats.

divendres, 3 de juliol del 2015

LIJ - Em deia Simbad

Francisco Castro; Bartomeu Seguí (il·lustrador)
Em deia Simbad
(traducció al valencià de Rosa Serrano)
Alzira: Tàndem edicions (Edicions Bromera, S.L.), 2015
Col·lecció La Bicicleta Negra, 33
109 pp.
ISBN: 978-84-15554-99-8
P.V.P.: 9,00 €

Em deia Simbad és una sensible aproximació a l'Alzheimer adreçada a infants i joves de l'escriptor gallec Francisco Castro (Vigo, 1966) i publicada inicialment per Editorial Galaxia l'any 2009 amb el títol de Chamádeme Simbad
Sempre és delicat parlar de malalties greus en llibres adreçats als infants. S'ha de saber trobar el punt adequat per a fer comprensibles certes coses sense caure en el dramatisme, ni en una simplificació maniquea de la realitat ni en un sentimentalisme tronat. 
I trobo que Francisco Castro ho ha fet molt bé. Mostra trets de la malaltia que en fan comprendre l'abast i la importància de l'afecte en el tracte amb el malalt, fa referències a com afecta i tensa les relacions familiars i, sobretot, dosifica molt bé els elements de la trama amb els que treballa per a fer-la progressar i mantenir el pols narratiu. I tot això, amb un polsim d'humor. 
És una narració que permet comprendre i reflexionar sobre una malaltia cada cop més present a la nostra societat, sobre les alternatives que tenim per a conviure amb ella i afavorir la dignitat dels afectats i sobre l'empatia que necessitem per a viure en societat. 
Acabo amb unes paraules que en Paolo, el protagonista de la narració, adreça al seu pare: 
"-Quan sigues un vellet i no pugues ni tallar el menjar, ni vestir-te ni res, jo, ho jure!, jo sempre seré al teu costat per encarregar-me de tu." 
I és que és impossible imaginar-se una societat millor sense bones dosis d'estimació i empatia.
Resulta molt recomanable per a nens i nenes a partir de 10 anys. 

dijous, 2 de juliol del 2015

LIJ - Més que llibres

Josep Vicó Crespo
Més que llibres
Barcelona: Animallibres Editorial, S.L., 2015
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 19
32 pp.
ISBN: 978-84-15975-37-3

P.V.P.: 15,95€ 

Heus aquí un àlbum il·lustrat que agradarà a tots aquells que estimen la lectura. Perquè aquí hi trobareu tot allò que penseu sobre la seva utilitat i beneficis, presentat en forma d'agradosos i simpàtics rodolins fruit de la relació entre un pare i el seu fill. Transmet passió perquè parla de quelcom que s'estima i es viu intensament. Tot resulta planer i transcorre per idees i escenaris coneguts, però resulta fresc i arriba.
Per a nens i nenes a partir de 5 anys i per a tots aquells que gaudeixen de la lectura a les seves vides.

Si et ve de gust escoltar-lo clica aquí.

dimecres, 1 de juliol del 2015

LIJ - La muntanya de llibres més alta del món

Rocío Bonilla (traducció de Pau Martí)
La muntanya de llibres més alta del món
Barcelona: Animallibres, 2015
44 pp.

Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 17
ISBN: 978-84-15975-39-7
P.V.P.: 15,95€

La muntanya de llibres més alta del món és un suggeridor i bellíssim àlbum il·lustrat que homenatja els llibres i la lectura.
Moltes vegades hem sentit a dir que llegir ens porta a imaginar d'altres móns, que és una manera d'obrir-te a d'altres realitats i de superar la teva pròpia, que és una manera rica i diferent de viatjar. 
Doncs tot això ho trobem en aquest àlbum a partir de l'anècdota de l'Enric, un nen fascinat per la idea de poder volar com els ocells fins que descobreix la lectura.... i s'hi enganxa!
I és que la lectura té aquest component sanament addictiu. Quan la descobreixes i t'agrada l'acabes fent teva. Formarà part de la teva vida. 
I és així, lectura rere lectura, que va creixent la muntanya de llibres, que no és altra que la història de les teves lectures.
Identificar-te amb l'Enric, el protagonista de l'àlbum, és identificar-te amb la lectura i el que representa:

"Cada relat el feia viatjar a altres països, descobrir coses sorprenents sobre la història, conèixer nous personatges o imaginar mons que no existien en realitat."

"Que encara que ell no pogués volar, la seva imaginació sí que podia fer-ho. De fet, es va adonar que no havia deixat de volar d'ençà que va començar a llegir el primer llibre." 

Crec que l'àlbum val molt la pena, pel que expressa, per com ho fa i pel que suggereix. Per a primers lectors a partir de 5 anys.

dissabte, 27 de juny del 2015

Batec de paraules, de Joana Raspall

Joana Raspall i Juanola; Carme Arenas (de la introducció)
Batec de paraules. Poesia Lírica Completa
Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa edicions, 2013
616 pp.
ISBN: 978-84-92745-73-9
PVP: 22€

He de dir en primer lloc que la lectura d'aquest llibre m'ha suposat la descoberta d'una autora de gran qualitat. La Joana Raspall va viure cent anys amb humilitat i discreció i d'ella coneixia els poemes que havia escrit per als infants (i que havia triat per a treballar la poesia amb els meus alumnes) i sabia que havia treballat de bibliotecària i que havia fet aportacions al món de la lexicografia col·laborant en l'elaboració de diccionaris. 
El present volum compta amb una documentada introducció de la Carme Arenas que aporta informació biogràfica i les claus per a valorar la seva obra. Tot seguit hi trobem els cinc títols que es van publicar entre el 1991 i el 2010 (quan ja s'acostava a la vuitantena i fins que va estar a punt d'esdevenir centenària) de la seva poesia lírica: Ales i camins, Llum i gira-sols, Arpegis, Instants i Jardí vivent. A més a més s'hi ha afegit obra inèdita. El conjunt impressiona per la quantitat, la qualitat i la temàtica. 
La Joana Raspall va ser una persona inquieta que va treballar per tot allò que va considerar necessari per a servir el país i sempre amb un sentit de la llengua. I aquí podem incloure els seus plantejaments per a desenvolupar espais propis per als infants a les biblioteques (que avui comencen a ser una realitat reeixida a totes les biblioteques) i la seva dedicació a la poesia infantil. En un moment donat es va adonar que els nens necessitaven trobar una poesia adequada a les seves capacitats, amb un llenguatge senzill però comunicatiu que esdevingués una eina eficaç per a que la poesia pogués ser gaudida i compresa. I això volia dir oferir poemes que juguessin amb els elements musicals del llenguatge i oferissin una experiència estètica
plaent. I s'hi va posar sense deixar de banda que els nens no només s'ho havien de passar bé i prou llegint els seus poemes sinó que també havien de fixar-se en les coses que hi havia al seu voltant i reflexionar-hi. És a dir, la poesia com a eina educativa. 
Ella deia que "feia escaleta", és a dir, posava els primers graons per fer-los perdre la por al llenguatge de la poesia, per motivar-los, i perquè de grans poguessin enfrontar-se a poemes més complexes. I feia això conscient que així no guanyava cap mèrit de poeta, que seria una tasca no gaire valorada; però que ella entenia com un acte de servei necessari. 
La Joana va escriure sempre i des de ben joveneta teatre i poesia. I sorprèn descobrir el mestratge de Carles Riba, el rigor per la forma en forma d'haikús i tankes, els seus poemes només amb monosíl·labs i les temàtiques que tracta. Els seus poemes parlen de la natura, d'animals i plantes; però també del pas del temps, de l'amor, la mort, del sentit de la vida,... sense deixar de banda la crítica social (sobretot quan critica el consumisme i la banalitat que envolten la celebració del Nadal). Hi veiem una Joana atenta i sensible al que passa al seu voltant, impregnada d'un vitalisme encomanadís. 
Voldria destacar la seva visió de l'amor, on reivindica la tendresa i la comunicació afectiva per donar consistència a la relació. 
En definitiva, crec que es tracta d'un llibre extraordinari que aporta brillantor a la celebració del centenari de la seva autora (que va morir dos mesos després de la publicació del volum) i que dóna motius per a gaudir reiteradament dels seus poemes.
De la seva extensa obra us deixo aquesta tria, que és molt personal i que no pretén ser exhaustiva: 

Amics - Certesa - Confiança - Dos mots - El nostre pis - El paper en blanc - El rellotge - Els llibres - Estimo les lletres - Inseguretat - Música llunyana - No posseeixo res - Parlem d'amor - Plenitud - Quan parla l'esperit - Quin amor - Sempre al mirall - Si el món fos - Vull -.

dissabte, 13 de juny del 2015

Tot el que és bonic



Tot el que és bonic té el seu instant... i passa.

dimecres, 10 de juny del 2015

Haikú


Resultat d'imatges de joana raspall


A una altra terra
pretenen arrelar-me,
les lleis dels altres.


Joana Raspall (1913-2013)

Poques vegades algú ha estat capaç de condensar amb tanta lucidesa en les catorze síl·labes de l'haikú l'hostilitat d'una política.