dissabte, 25 de juny del 2016

A ritme de temps, de Josep Maria Espinàs

Josep Maria Espinàs
A ritme de temps. Notes d'una vida
Barcelona: Edicions La Campana, 2015
175 pp.
ISBN: 978-84-943236-7-6
P.V.P.: 15€

Josep Maria Espinàs és un escriptor de dilatadíssima trajectòria, que ja ha estat present a la Diada de Sant Jordi en més d'una seixantena d'ocasions; sempre fidel a la cita amb els seus lectors. I és que l'Espinàs és un escriptor d'ofici que té una aparent facilitat per a convertir en material literari les seves reflexions i punts de vista sobre les més variades qüestions. Sota la seva pudorosa timidesa i perfil educat i discret s'amaga un agut i encuriosit observador de tot allò que l'envolta. I el que és millor, capaç de posar-hi paraules que t'arriben amb facilitat i et resulten properes; perquè ell ens demostra que el que és aparentment senzill pot ser també profund. La senzillesa no és una limitació estilística sinó una qualitat que només s'assoleix amb molt d'ofici. L'Espinàs sempre s'ha allunyat d'artificis elitistes. Només així s'explica que hagi estat capaç d'escriure un article d'opinió diari ininterrompudament des de l'any 1976, primer a l'AVUI i ara a EL PERIÓDICO; i que tingui tants i tants lectors. No és fruit de la casualitat. Recordo aquí la referència a Josep Pla que fa en aquest llibre ("que sempre feia sàtira de l'ambició i vanitat humanes" i que considerava "insignificant" la seva pròpia obra)  quan poc abans de morir li va preguntar al seu editor si creia que els seus llibres continuarien sent llegits. No us cregueu l'escriptor que menystingui la seva obra o ironitzi sobre el seu valor. En un llibre sempre hi ha quelcom vanitós o amb afany de transcendència i, per suposat, el desig de ser llegit. Deixeu-me confessar aquí que jo també seguiré llegint a Pla i al Sr. Espinàs mentre sigui capaç de fer-ho.
Admiro profundament que als seus 89 anys hagi fet tot el que ha fet i que segueixi fent tot el que encara fa, mogut per la seva inquietud i curiositat; amb un vitalisme encomanadís.
I ara voldria parlar del llibre que acabo de llegir. Es titula A ritme de temps. I porta per subtítol Notes d'una vida. Podria considerar-se un llibre de memòries, però no ho és ben bé. Ens confessa el seu autor que no li venia de gust imposar-se una reconstrucció de la seva vida amb rigor cronològic, ni forçar el seu temps a ser un "esclau d'una memòria autoritària". Una constatació: "El temps passa al seu ritme d'oblits i de records". I a partir d'aquí l'autor ha anat encadenant records familiars i personals, referències a la seva vida, reflexions sobre el pas del temps i sobre una mort que no desitja però que sap propera. 

Perquè m'he trobat un Josep Maria Espinàs molt conscient de la seva vellesa amb moltes referències metafòriques a la vida (escala, pont, camí, riu, onada,...) que val la pena degustar amb serenor. Hi ha un distanciament irònic, i unes ganes immenses de seguir vivint; però també la certesa que es va acostant. Deu ser inevitable no pensar-hi quan sents que es pot acabar en qualsevol moment, quan tens consciència que vius un temps regalat, que ets a "la primera fila". 
Una de les originalitats d'aquest llibre és la presentació del text. No són poemes (tot i que algun podria ser-ho), però formalment així ho semblen; és com si el text estigués versificat, cercant un determinat ritme narratiu.
He descobert algunes curiositats de la seva vida de caire més personal, altres temes coneguts (com la particular relació amb la seva Olivetti de tota la vida); però el que més m'ha interessat són les seves reflexions sobre el pas del temps, la vida i la mort. Temes eterns on els hagi.

Per acabar m'agradaria reproduir el capítol titulat "Notícia", on recrea el que podria ser la notícia sobre la seva mort, que després culmina amb "Crònica", el que sempre es diu de bo de tu quan t'has mort. Pura ironia amb l'Espinàs més sorneguer en estat pur:


Crònica

El fill gran d'en Josep i la Marcel·la,
Josep Maria, es deia,
un dia es va morir, sense voler-ho.

No s'ha sabut si entre parets de casa
o en un quiròfan.
No en tenia ganes
però sempre va ser disciplinat,
més que no pas excèntric.
Ara no sap, ni pot,
explicar com va ser, on i per què,
però de fet això no té importància.
Ni si va ser de nit o bé de dia.

Potser a l'últim instant va remugar
una cançó, "a kiss is just a kiss"
i altres diuen
la cançó de bressol de "Porgy and Bess"
"No ploris nen,
perquè el pare i la mare
són al teu costat."
Va tractar, sort immensa,
sempre molt bona gent.
No puc donar detalls de tot plegat
perquè jo ja no hi era.

Algú va comentar
sincerament, em sembla,
que li sabia greu. Coses que es diuen
de debò, a vegades.
Lamentarà no poder donar gràcies
ni excusar-se. Per això jo m'avanço:
ha mort sense voler-ho.

diumenge, 19 de juny del 2016

Donde la ciudad cambia su nombre, de Francisco Candel

Francisco Candel
Donde la ciudad cambia su nombre
Barcelona: José Janés Editor; 1957
285 pp

Resultat d'imatges de francesc candelHe tingut a les mans i he llegit un llibre escrit fa seixanta anys i sortit de la impremta en fa més de cinquanta (concretament el març de 1963). He sentit una emoció especial al pensar que aquest llibre ha estat a vàries mans; a les del meu pare, possiblement a les del meu avi i ara a les meves; descobrir les inicials del meu pare a l'interior de la coberta amb una lletra que no era la seva (li va regalar algú?); gaudir novament de la seva sòlida enquadernació, comprovar que acumula anys amb elegància només amb un tímid esgrogueïment dels seus fulls,... I pensar que probablement li queda tanta vida o més de la que ha gaudit fins ara.
És un llibre viu. Es diu que les persones no moren del tot mentre són recordades i el mateix podríem aplicar als llibres. Viuen mentre són recreats en la ment dels seus lectors.
Francesc Candel Tortajada (1925-2007), d'orígens humils com els que es descriuen en el llibre i formació autodidacta, va ser un escriptor popular i estimat com pocs, que representava als milers de catalans d'origen divers que es van incorporar a la nostra societat en diferents onades migratòries durant la primera meitat del segle passat. Mai va renegar dels seus orígens, sempre en va restar fidel i en va fer matèria literària; simbolitzant la voluntat integradora i encunyant un terme, "Els altres catalans", títol d'un destacat i clàssic estudi sobre la immigració a Catalunya que li va donar popularitat i reconeixement; i que ja forma part dels referents culturals de la nostra societat.
L'exemplar que he llegit és el de les cobertes de geltex verdes, que segurament devien estar cobertes per unes sobrecobertes de paper que es devien acabar deteriorant o perdent. Avui dia la xarxa permet trobar-ho tot o gairebé tot i m'agrada imaginar que possiblement duia la que us he deixat aquí al costat.
Donde la ciudad cambia su nombre és novel·la, però també reportatge amb vocació documental. En Candel ens parla del barri (les Cases Barates, després batejades com a Grupo Eduardo Aunós), dels seus veïns, de coneguts i amics; recull anècdotes i dibuixa personatges entranyables per oferir-nos un gran fresc d'aquella societat. Malgrat la misèria i la duresa d'algunes situacions en Candel no hi afegeix dramatisme. Relata i descriu, des d'un cert distanciament amb un punt d'ironia, que de vegades genera somriures i alguna que altra riallada.
Un lloc on la ciutat -Barcelona- canviava el seu nom i creixia per acumulació. No deies que eres barceloní, sinó d'aquell barri que anava creixent i creixent sense els serveis i les infraestructures que avui consideraríem bàsics. Descobrirem aspectes que avui costa imaginar, però sabrem de primera mà com es vivia en aquells anys. 
En Candel és un personatge més de la seva novel·la (és molt divertida la referència a l'inici -real- de la seva primera novel·la, Brisa del cerro, que no va veure la llum fins alguns anys després i que jo vaig tenir ocasió de comprar per casualitat en una llibreria de La Laguna de Tenerife fa més de trenta anys en una edició de la col·lecció de llibres de butxaca Libro Amigo de l'enyorada Editorial Bruguera) i això l'ajuda a acostar-se i descriure amb emotivitat personatges com el metge del dispensari (on el seu pare treballava de conserge) o el mossèn (mossèn Lloveras), que representa aquells capellans abnegats que volien desenvolupar la seva tasca al costat dels més humils per ajudar a dignificar les condicions en que havien de viure (ell havia treballat al despatx parroquial). Seria injust no recordar que la dignitat d'aquells nous espais urbans va ser possible gràcies a altes dosis de comportaments altruistes com els que representaven el metge i el capellà. Candel coneixia de primera mà, per tant, les anècdotes que relata.
La novel·la és un gran fresc per on desfilen personatges i on descobrir les seves reaccions primàries, però també com parlen, què fan, de què viuen, on van, què celebren i com,.... I els merders en que de vegades es veuen embolicats. El relat de la seva 
quotidianitat.

Candel és un escriptor i personatge a reivindicar del que caldrien noves edicions de la seva obra, i del que ara tenim el llibre que li va dedicar Genís Sinca (La providència es diu Paco) i un Sense Ficció de TV3 (La Granja del pas - Paco Candel, l'altre català).