diumenge, 31 de juliol del 2011

Petits plaers: Tomàquets de Montserrat

És un dels petits grans plaers de l'estiu. Ara ja se'n poden trobar gairebé sempre, tot i que fora de temporada són d'hivernacle, el gust no és ben bé el mateix i van a preus prohibitius. És ara el seu moment. Han madurat en el temps que tocava i estan en el seu punt òptim. Un tomàquet que demana consum de proximitat. És el premi que la terra dóna als qui han tingut paciència per a esperar fins al moment oportú: pura delícia. 
És un tomàquet fi i gustós que aporta un contrapunt refrescant a un sopar informal de pa amb tomàquet. Jo me'l preparo en amanida amb el millor oli, una punta de sal i un gra d'all trinxat entre la seva polpa. Una invitació a sucar-hi pa i deixar el plat ben lluent. 
Plaer d'estiu.

dissabte, 30 de juliol del 2011

El valor de la paraula

Imatge obtinguda de la xarxa
La paraula té valor quan qui la pronuncia està avalat per una trajectòria de credibilitat. Les paraules no poden anar acompanyades d'incompliments i manca de rigor. Demanen veracitat, honestedat, credibilitat. Són valors que formen part de la seva mateixa essència. D'entrada, donem valor a la paraula, però difícilment ens refiarem més d'aquell que ens ha enganyat, traït, incomplert. És de les coses més importants que ens ensenya l'experiència de la vida; vàlida per a les relacions personals i per al món dels negocis: en qui podem confiar pel valor de la seva paraula. Perquè té un gran valor la credibilitat d'algú, la seva honestedat. Aquest és un dels elements que obre les portes de l'amistat (n'hi ha d'altres, també). Difícilment ens farem amics d'algú que pensem pot defraudar-nos. Hem de creure en aquella persona.  
Així, podem trobar-nos que les mateixes paraules pronunciades per persones diferents i en contextos diferents puguin provocar reaccions oposades i fins i tot imprevisibles.  
Una frase com "Els compromisos hi són per complir-los", d'entrada, s'encaixa amb respecte i seriositat perquè forma part d'una cultura i uns valors compartits. Però pot arribar a provocar hilaritat en boca d'algú com el President del govern espanyol. Com a persona em mereix tot el respecte, però la seva trajectòria no l'avala per a que la seva frase tingui credibilitat i generi confiança. Quan això passa estem en un punt de no retorn i no hi veig més solució que un recanvi urgent. De moment ja tenim data: el 20-N. 
No és bo que les paraules se les endugui el vent. Les paraules estan per quedar-se, per embolcallar-nos amb els seus significats, per generar lligams i confiança. Les paraules són l'ànima del futur.

divendres, 29 de juliol del 2011

D'homes i déus

Imatge obtinguda de la xarxa
Avui voldria parlar d'una destacada pel·lícula francesa de l'any passat, guardonada al Festival de Cannes, que ens parla de la condició humana i planteja qüestions interessants. 
Es tracta de la pel·lícula D'homes i déus, que parteix d'uns fets reals de l'any 1996 al Monestir de la Mare de Déu de l'Atlas a Tibéhirine, a la regió algeriana de Medea, portat per una comunitat cistercenca. El context històric era d'enfrontament entre grups integristes islàmics que feien atemptats i un govern que també utilitzava tota la força que estava al seu abast. Si no recordo malament, també hi va haver l'anul·lació d'unes eleccions que havien guanyat els islamistes. Crec que és un apunt històric necessari per entendre algunes coses de la pel·lícula. 
D'entrada la pel·lícula mostra una convivència pacífica i fraternal entre les dues religions. Els monjos practiquen els seus ritus de portes endins, però de portes enfora estan al servei de la comunitat, curant els seus malalts, parlant amb la gent dels seus problemes, vivint al seu costat. En aquest sentit hi ha una escena molt bonica quan els conviden a la festa de circumcisió del fill d'una família del poble. Hi van sense cap problema. Perquè la confiança només es guanya a partir del respecte. No es tracta d'imposar res sinó d'estar al costat de la gent, conviure, ajudar-la en allò que es pugui i fer la vida millor. 
La pel·lícula es desenvolupa a un ritme molt pausat, mostra la vida quotidiana d'uns i altres i les seves rutines. Però a fora creixen els problemes, cada cop hi ha més actes de violència, i tot aquest món de turbulències comença a canviar les coses. Els monjos dubten (es debaten entre acceptar la protecció militar del monestir que els proposen les autoritats o no acceptar-la, entre fugir del país o quedar-se), es mostren dividits i se senten fràgils malgrat la seva fe i el seu compromís. Trobo molt interessant les contradiccions del comportament humà que mostra  la pel·lícula quan hi ha l'amenaça de la por (aquí lligaria molt amb algunes de les coses que deia a la meva entrada sobre la complexitat humana). 
Compta amb escenes de les que es recorden, com la de l'últim sopar que celebren els monjos un cop tots han decidit quedar-se. Deu minuts d'imatges sense paraules, repartits entre l'expressió dels seus rostres i el got de vi que comparteixen, només amb el rerefons de la música que un d'ells ha posat en un ràdio-casset. O la del tens diàleg entre el cap de la Comunitat, el pare Christian, i el cap del mujahidins quan es presenten per la força per primer cop al monestir. 
En definitiva, bona pel·lícula que no només distreu sinó que aporta elements que permeten aprofundir en el coneixement de la naturalesa de les persones. Ah! I es troba doblada al català.



dijous, 28 de juliol del 2011

Potser tenim un problema

Ahir es van fer públiques les dades de consum cultural dels catalans corresponents a l'any 2010:

Font: Diari Avui, edició del 28 de juliol

De la seva anàlisi se'n desprenen aspectes esperançadors, però també d'altres inquietants. 
Comencem per la cara optimista del tema. Els ciutadans catalanoparlants tenen un consum cultural més alt que la resta: compren/llegeixen més llibres, van més al cinema, van més a exposicions i assisteixen més a espectacles (teatre, circ, màgia,...) i concerts. Déu n'hi do! Un país amb un acceptable consum cultural. El que deia, esperançador. 
Però quan analitzem la llengua en que es fa aquest consum la cosa comença a grinyolar. Perquè activitats culturals produïdes majoritàriament en llengua catalana, com per exemple teatre o exposicions, tenen un consum també majoritari en català. En canvi, productes com llibres o pel·lícules, que són oferts majoritàriament en castellà, tenen un consum majoritari en llengua castellana (la cosa preocupa en el llibre: 70%-26% i resulta escandalosament inquietant en el tema del cinema: 91%-5%). 
I és aquí on arribo a la conclusió que potser tenim un problema. Un problema d'oferta. A hores d'ara ja disposem d'un ampli i majoritari coneixement de la llengua catalana (una altra cosa és l'ús social), generacions de persones que s'han format en llengua catalana,.... 
I certs baixos percentatges de consum cultural ja no s'expliquen per la manca de formació o el desconeixement de la llengua. Cal fer un esforç per millorar una oferta -que també ha de resultar atractiva- perquè els consumidors potencials hi són. El país ho reclama. 
Un signe d'esperança és el que reflecteix el panorama de la premsa en català a hores d'ara: l'Avui (aviat el Punt Avui), l'Ara, les edicions en català de La Vanguardia (impecable) i d'El Periòdico, l'oferta de premsa comarcal amb diferents exemples ben remarcables,...
Hem d'anar cap aquí. Millorant l'oferta.


Haikús d'estiu - 6



                   Punt de llibre
                   marcant la pàgina.
                   Llum de lluna.

dimecres, 27 de juliol del 2011

Sobre el consens

Imatge obtinguda de la xarxa
Sóc persona a qui agrada el consens. M'agrada poder arribar a sintetitzar el millor de posicionaments divergents o fins i tot oposats, car amb el pas del temps, cada cop més, m'adono que la veritat en una qüestió acostuma a estar més o menys repartida. Consensuar implica haver escoltat l'altre i valorat la seva opinió; trobar coincidències, cedir, pactar. Acostar-nos a la veritat sovint ens allunya del blanc i del negre i ens acosta al gris i m'agrada trobar la part de veritat que pot haver-hi en un punt de vista allunyat del meu. De vegades pot ser per a combatre'l amb una argumentació més sòlida. D'altres, senzillament, per arribar a posar-me en el punt de vista de l'altre i entendre per què pensa com pensa, tot i que jo ho pugui veure diferent.
Tot plegat, ja sigui per argumentar amb més solidesa el que penso en oposició al que crec equivocat o erroni; o bé per entendre el punt de vista aliè i veure la part de raó que l'altre pot tenir, crec que són estratègies que m'acosten a la veritat. I l'experiència que vaig acumulant em fa adonar que molt sovint hi ha parts de veritat en postures divergents. I crec que no es tracta d'imposar una a l'altra sinó de cercar i unir el millor de les dues. Vull creure que és millor el consens que la majoria simple; sumar que imposar. El consens genera implicació, fa que tothom s'hi senti reflectit, genera sinèrgies que són positives i milloren la dinàmica dels col·lectius. 
Tot i el meu idealisme en aquesta qüestió sé que el consens no sempre és el més pràctic. Quan avui llegia la frase del Woody Allen que els de Minimàlia han enviat ("No conec la clau de l'èxit, però sé que la clau del fracàs és tractar de complaure tothom.") m'he adonat que també sintetitza una gran veritat. Voler fer content a tothom de vegades implica no fer content a ningú. Per tant, ni que de vegades no sigui el millor, cal decidir i imposar el que creu la majoria. És millor això que el descontentament general.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Reminiscència

Imatge obtinguda de la xarxa
De la paraula reminiscència em sedueix la fonètica, però també tot allò que evoca.
La reminiscència estableix connexions entre els nostres records, permet el retrobament amb allò que som i la recuperació de tot allò de nosaltres que sobreviu al pas del temps.  
He trobat la paraula recuperada i utilitzada en el programa d'activitats que segueixen els avis d'una Residència de Gent Gran i he pensat en el valor que té la reminiscència per a una persona d'edat avançada: parlar de la feina que feies, recordar persones estimades, un dia en que t'ho vas passar bé, una pel·lícula que et va agradar, una cançó que forma part de la banda sonora de la teva vida,...
Reminiscències. Records del que forma part de tu. Té la seva importància quan la memòria comença a fallar o bé quan l'Alzheimer es dedica desdibuixar i anar esborrant tot allò que eres.
En certa ocasió vaig trobar casualment en un blog un poema en castellà que descriu amb precisió i encert el drama que amaga aquesta cruel malaltia. El reproduiré per a cloure aquesta entrada:  

Cuando no sepa mi nombre,
cuando me vista de olvido,
cuando mi cuerpo se rinda,
cuando parezca dormido.

Cuando mis pasos se vuelvan,
ni recuerde a qué he venido.
Cuando ya no exista Dios,
y me pierda en el camino.

Cuando ya no quede nada,
cuando sólo quede olvido,
cuando la muerte me siga,
cuando todo parezca perdido.

Mirarte y no conocerte
verte y no saber quién eres,
sin saber lo que es un beso,
ni saber lo que se quiere.

Hasta olvidaré mi nombre,
y el cuerpo en el que he vivido,
y al mirarme en el espejo
hallaré un desconocido.

Sólo te pido en silencio
cuando te mire perplejo
que no olvides tu mi nombre
ni lo mucho que te quiero.

   José Antonio Montaño Gordo

diumenge, 24 de juliol del 2011

Amy

- Imatge obtinguda de la xarxa -
Ha pogut més la seva espiral d'autodestrucció a base d'addiccions diverses que la possibilitat de seguir acompanyant-nos amb la seva veu fascinant. El seu final estava cantat; tothom sabia que un dia o altre acabaria així. Només tenia vint-i-set anys. Ens ha deixat dos discos que podrem seguir escoltant. 


 

dissabte, 23 de juliol del 2011

Petits plaers: Nessun Dorma



Potser la millor versió d'aquesta coneguda ària de l'òpera Turandot de Giacomo Puccini, en la portentosa veu del gran Luciano Pavarotti.  
Un petit plaer per a convertir qualsevol instant en un gran moment.



Nessun dorma! Nessun dorma! 
Tu pure, o, Principessa, 
nella tua fredda stanza, 
guardi le stelle 
che tremano d'amore 
e di speranza. 
Ma il mio mistero è chiuso in me, 
il nome mio nessun saprà! 
No, no, sulla tua bocca lo dirò 
quando la luce splenderà! 
Ed il mio bacio scioglierà il silenzio 
che ti fa mia!
(Il nome suo nessun saprà!...
e noi dovrem, ahime, morir!) 
Dilegua, o notte!
Tramontate, stelle!
Tramontate, stelle!
All'alba vincerò!
vincerò, vincerò!



El príncep desconegut 
Que ningú no dormi! Que ningú no dormi! 
Tu també, oh Princesa. 
A la teva freda estança 
mires els estels 
que tremolen d'amor i d'esperança... 
Però el meu misteri és clos dins meu, 
el meu nom ningú no el sabrà! 
No, no, sobre la teva boca el diré, 
quan la llum resplendirà! 
I el meu petó desfarà el silenci 
que et fa meva...! 
Veus femenines 
El seu nom ningú no el sabrà... 
I nosaltres deurem, ai las, morir, morir! 
El príncep desconegut 
Esvaeix-te, oh nit! 
Tramunteu, estels! 
Tramunteu, estels! 
A l'alba venceré! 
Venceré! Venceré!

divendres, 22 de juliol del 2011

Es de ser inútiles!

Aquesta notícia va aparèixer publicada a l'AVUI fa uns dies: 


"No passarà a la història per la seva habilitat, però sí per haver estat un dels lladres més maldestres dels darrers anys. Els fets es remunten a aquest 1 de juliol, quan el delinqüent, de 32 anys i de nacionalitat espanyola, va decidir entrar a robar de matinada en un traster del carrer Càceres, al barri de Sants. L'home, que tenia antecedents per robatoris a dins de vehicles, va intentar forçar el pany de la porta del traster fent palanca amb un objecte, com si fos la d'un cotxe, però no se'n va sortir. El pla B era utilitzar un bufador. I va començar el gran xou.
Després d'anar fonent a poc a poc el pany de la porta per no aixecar cap sospita entre el veïnat –eren les tres de la matinada–, l'home no va tenir prou paciència i, un cop el pany va haver cedit, va voler accedir al traster agafant-se del mànec de la porta sense tenir en compte que estava bullint. Amb una cremada a la mà, i contenint-se el dolor per evitar cridar, el lladre va poder entrar per fi a l'interior del local..., però no es va adonar que la porta de metall del traster se li tancava al darrere. Tampoc no va preveure que, per efecte de les flames del bufador a la porta, el local s'aniria omplint lentament de fum.
El lladre va despertar el veïnat amb els crits d'auxili. Quan van arribar a la zona els bombers, els mossos i el Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM), l'home va haver de ser rescatat pels efectius d'emergència perquè s'havia intoxicat per inhalació de fum. I quan la policia li va preguntar què havia passat, l'home els va confessar sense més ni més que hi havia entrat a robar. A més, els Mossos van trobar un martell a la seva bossa que els va fer sospitar que després del traster tenia previst robar en vehicles. Després d'una breu estada a l'hospital Clínic, el lladre maldestre va passar a disposició del jutjat de guàrdia, que va ordenar la seva posada en llibertat amb càrrecs. En el futur judici s'haurà d'enfrontar a l'acusació de totes les persones que tenien guardades coses al traster –per exemple, objectes de col·leccionista, completament malmesos per l'aigua, les cendres i la pols–, a les quals no va fer gens de gràcia l'aparició d'aquest lladre tan passerell."

De vegades pensem que els lladres són persones que utilitzen les seves habilitats per a delinquir i aprofitar-se dels altres. Donem per suposada certa destresa per a fer el que fan. No sé si comptem que també poden tenir un mal dia o bé ser individus matussers i sapastres, com aquell altre que volia robar un banc, duia una cigarreta encesa a la boca, es baixa la mitja a la cara i va acabar a la Unitat de Cremats de la Vall d'Hebron portat pels mateixos que volia robar.
La notícia ja ho diu tot: SEM, atenció hospitalària, declaració i al carrer. A esperar que hi torni un dia d'aquests. 
Com es diu en aquests casos, de vegades la realitat supera la ficció. Material de primera per a un programa de l'APM:


dijous, 21 de juliol del 2011

De la complexitat humana: llums i ombres

Les valoracions que comporta el traspàs de persones de dilatada trajectòria i projecció pública, malgrat el costum de parlar-ne bé i destacar-ne allò més remarcable, fa que sovint es parli de la complexitat de les persones. Difícilment tot és blanc o negre, hi ha bons o dolents; tot és molt matisable. Hi ha persones d'immaculada trajectòria democràtica que es creuen per sobre del bé i del mal i capacitats per titllar un altre de fatxa. No sempre això de ser demòcrata ha estat tan fàcil. 
Què fa una persona quan està envoltada de violència i se sent amenaçada? És lícit optar per la supervivència al marge de la ideologia? És il·lícita la connivència amb el totalitarisme a canvi de poder desenvolupar una trajectòria professional i personal? Els comportaments d'una persona han de ser aliens a les circumstàncies que li toquen viure? La connivència invalida la qualitat d'una obra o d'una trajectòria professional? 
Tot això són preguntes que no tenen una resposta fàcil. Fàcilment es projecten llums i ombres quan es fan valoracions de persones com Josep Pla, Joan Antoni Samaranch i Carles Sentís, ara recentment traspassat. I és que la naturalesa i la realitat de les persones és molt complexa: hi ha idees i principis, però també hi ha instints i circumstàncies. I tot plegat surt per on surt. 
Personalment, no m'atreveixo a jutjar determinades trajectòries. Tinc els meus principis, els meus valors i les meves idees. Em considero una persona moral, amb una idea del bé i del mal; però no sé com reaccionaria si em trobés amenaçat o en una situació extrema. La por també justifica determinats posicionaments i és inherent a la naturalesa humana. 
Som éssers complexos i aquí rau bona part del nostre encant. 



Haikús d'estiu - 5



                   Un cafè amb gel,
                   la lectura ben fresquet
                   i migdiada.

dimecres, 20 de juliol del 2011

Elogi de la imperfecció

Sovint ens emmirallem en aquells que despunten i enlluernen amb les seves habilitats. Són un model? Només per a segons què. La imperfecció ens humanitza i ens mostra el camí a seguir per a millorar com a persones. Creixerem humanament a partir de la consciència de les nostres mancances i la voluntat ferma de compensar-les, tot i que potser no cal. Hi ha bellesa en la diversitat que ens fa éssers únics i irrepetibles; hi ha bellesa en les febleses que ens humanitzen als ulls dels altres. Imperfectes? Sí, i únics.

Haikús d'estiu - 4



                      A la vesprada
                      passes i paraules;
                      passejades.

dimarts, 19 de juliol del 2011

El cercle virtuós: llegir, observar, pensar, escriure, viure

Hi ha qui pensa que escriure és una mena de do diví, fruit d'una facilitat innata; d'altres que depèn de la inspiració. Crec que no hi ha res d'això o, en tot cas, molt poc. 
Dins l'entorn laboral, quan m'hi trobo, m'incomoda la facilitat amb que algunes persones deleguen hàbilment la responsabilitat de redactar un document o de posar per escrit unes informacions amb excuses del tipus "fes-ho tu, que en saps més", "acabarem abans", "és que a mi em costa",....
És clar que costa. No és fruit de l'atzar. S'ha de treballar i practicar. I és amb aquesta pràctica regular que pots aconseguir certa aparent facilitat. 
A la base de tot s'hi troba la lectura. La lectura nodreix de temes i d'idees, i de models per a expressar-les. L'observació va molt lligada a la reflexió i el pensament. Són els elements que permeten l'assimilació de la lectura i el creixement personal. Hem de ser capaços de reflexionar sobre el que llegim i relacionar-ho amb la nostra experiència de la vida i l'observació atenta del món que ens envolta. Pensar ens ajudarà a escriure, car ens proporcionarà idees que valdrà la pena transmetre. Ara anem tancant el cercle. Arribem al fet d'escriure. Escriure ens ajudarà a pensar i a posar ordre en el caos que pot ser el nostre pensament. Triar les paraules, ordenar-les, canviar-les. Escriure, tornar a llegir, revisar, retocar. No és fàcil, pot costar més o menys, exigeix un cert esforç i pràctica. 
Pensar i escriure ajuden a viure i, per què no dir-ho, també són formes de viure.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Haikús d'estiu - 3



                  El sol ponent
                  enrogeix l'horitzó.
                  És capvespre.

diumenge, 17 de juliol del 2011

Això se'n va en orris

D'entrada confesso que sóc lector i subscriptor del diari AVUI. Estimo el diari, pel que és i pel que representa. Un diari nacional català que t'explica el món des d'una òptica catalana amb pluralitat. Fet i pensat en català. Als quioscos des de la Diada de Sant Jordi de 1976, simbolitzant com cap altre la voluntat de recuperar i normalitzar l'ús de la llengua catalana. A la premsa, però sent durant molt de temps un model de llengua per a tothom. 
Els rumors que corrien per la xarxa des de feia uns dies parlaven de fusionar les capçaleres d'El Punt i de l'AVUI. Ara ja han estat confirmats: hi ha fusió, "El Punt AVUI". Les declaracions dels responsables de l'empresa parlen d'unir el millor de les dues capçaleres, de garantir el futur del diari, de que sense viabilitat econòmica no hi ha futur, bla, bla, bla. És possible que tinguin una part de raó, però per a mi hi ha una cosa clara: un diari ha de respondre a un projecte, a una idea; i per això, malgrat les greus dificultats econòmiques, ha tirat endavant durant 35 anys. Ja he explicat el que era l'AVUI. El PUNT és un altre projecte de diari més vinculat a la informació local. I quan a casa ens hi vam subscriure va ser un gest de suport i compromís al que representava l'AVUI. El que hi haurà a partir del 31 de juliol desdibuixa el projecte. No compraré El Punt AVUI per la informació local, per això a Manresa ja tenim el Regió 7; i no compraré un diari que només sigui el que és per raons econòmiques i no empresarials de projecte de diari. Ho dic amb dolor, però el diari que m'ha acompanyat durant molt de temps al llarg dels últims 35 anys morirà el proper 30 de juliol. Espero equivocar-me i tant de bo la decisió empresarial sigui un èxit i compti amb el favor dels lectors; però el producte periodístic ha iniciat des de fa un temps un procés de deteriorament amb la pèrdua de destacats col·laboradors i cert empobriment general.
Això se'n va en orris, però per sort hi ha alternatives. Les estudiaré.

dissabte, 16 de juliol del 2011

Haikús d'estiu - 2



                  A la fresca
                  fins entrada la nit,
                  visc paraules.

dijous, 14 de juliol del 2011

De la dignitat del silenci

El silenci és quelcom necessari per a relacionar-nos adequadament amb l'entorn i endinsar-nos en la nostra més íntima individualitat. El soroll profana llocs i persones quan no sabem mantenir un silenci respectuós durant una representació teatral, un funeral, un concert, una conferència o qualsevol altre acte o lloc que, per la seva consideració de sagrat, ho requereixin. 
Com a societat patim un doble problema: tenir por del silenci, perquè l'associem a la solitud i l'aïllament; i haver perdut els referents -potser per prejudicis- del que és sagrat i inviolable. Ens ha semblat socialment progressista i democratitzador que res estigués per sobre de l'individu. I crec que ho estem pagant. 
Personalment, sento necessitat del silenci. Em permet retrobar-me, reflexionar, relaxar-me, escoltar aquells sons de pocs decibels que fan la vida més plaent. Després d'haver gaudit del silenci sento renovada la meva capacitat d'escoltar. 
Hi ha llocs, com ara un pavelló d'esports, on podem trobar un ambient volgudament sorollós i eixordador per a intimidar l'equip rival. Quan hi vaig ja sé el que em trobaré (en aquest cas pot més la meva afecció al bàsquet), però això no treu que visqui el soroll com una agressió i acabi amb el cap com un timbal. Però hi ha coses que em semblen totalment inacceptables i que cada cop són més freqüents: regalar els actors d'una obra de teatre amb un autèntic concert d'estossecs tot just iniciada la representació, i a més a més amb efecte contagi. Puc entendre i acceptar que a algú se li pugui escapar un estossec puntual, però més aviat percebo una volguda manca de contenció totalment irrespectuosa amb l'espectacle i la resta de públic. Una altra perla dels concerts i de les representacions teatrals és el caramel embolicat en paper de cel·lofana, que l'espectador/a desembolica amb tota la parsimònia quan ja comença a imperar el silenci a la sala. I el cim de l'incivisme ja és quan a més a més de no haver desconnectat el mòbil tens la santa barra de deixar-lo sonar sense el silenciador i atendre la trucada com si fossis al mig del carrer. Lògicament, són comportaments minoritaris, només faltaria. Però encara que siguem 800 en una sala n'hi ha prou amb uns pocs per aigualir la festa a la resta. Al costat d'això gairebé em sembla un tema menor els petits espetecs del ventall de la senyora del costat.

Haikús d'estiu - 1


                    La primera llum 
                    que veuen els meus ulls. 
                    Volen els ocells.

dimecres, 13 de juliol del 2011

Els micròfons tancats els obre el diable

L'inefable President del Congrés, Pepe Bono, sembla que ahir va tenir un mal dia. Cansat, atabalat, confonent CiU amb el Grupo Catalán de Izquierdas (!?). En què estaria pensant? I després, humanitzant-se i dient ben baixet "Estoy ya hasta los huevos. Estoy trastornao."



Com sol ser habitual en aquests casos, ell no comptava amb que això seria escoltat per ningú més. Però, ai las, els micròfons estaven oberts, s'estava enregistrant i a hores d'ara ja ho sap tothom. No sé si n'hi ha per riure o per plorar. L'anècdota, amb unes bones dosis d'incorrecció política, humanitza el personatge, l'acosta al que tots podem experimentar un dia o altre; però també dóna una imatge més decaiguda de la política en un moment molt delicat. 
De vegades fa la sensació que la política espanyola és un joc dels disbarats. Avui també s'ha fet públic que Madrid demanarà de nou els Jocs Olímpics per al 2020, quan fa un dies la Presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre li confessava a l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón (també a micròfon tancat) que "No tenemos ni un puto duro." 
Un nou despropòsit. I van....

dilluns, 11 de juliol del 2011

Òmnium

Catalunya és una realitat nacional que ha anat bastint la seva identitat sobre una llengua, una tradició cultural i una ferrenya voluntat de ser.
Òmnium, des dels seus inicis en la foscor i les estretors imposades per la dictadura franquista, ha estat sempre un far que ens ha guiat en la recuperació i la potenciació d'allò inherent a la nostra identitat. No podem imaginar-nos una Catalunya sense el català, sense una literatura rica i viva en la nostra llengua, sense una escola que li doni futur en les generacions venidores. 
Normalitzar i promocionar; llengua, cultura i país. 
El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la revista Escola Catalana, i moltes i moltes iniciatives de tota mena en defensa de la nostra identitat nacional serveixen el mateix objectiu. Òmnium ha respost sempre a allò tan nostrat de fer país. I cal felicitar-se que hagi complert 50 anys i segueixi sent cabdal en la seva defensa. Han passat molts anys i han canviat els règims polítics, però segueix sent tan necessari com el primer dia (avui fa justament cinquanta anys) el treball i el compromís en la defensa del que som. 
Felicitats, Òmnium, i per molts anys!

diumenge, 10 de juliol del 2011

Sen-sa-cio-nal !!!

De vegades els polítics tenen sobtats atacs de lucidesa i ens sorprenen amb afirmacions carregades de sentit comú. El que hauria de ser habitual i comú esdevé extraordinari i sorprenent. 
L'inefable Ministre de Foment, Pepiño Blanco, ha afirmat amb rotunditat que "Cal pensar en les infraestructures amb sentit econòmic". Ostres, tu! Quina clarividència! Se n'adonen ara, després d'haver invertit els diners de tots en infraestructures de rics sense solta ni volta que cal posar seny en el tema. Ha calgut tenir la caixa buida per a començar a plantejar-se seriosament algunes coses.
Una línia d'AVE com la que s'acaba de clausurar Albacete-Conca-Toledo només es pot entendre per la tossuderia d'algú com el Pepe Bono i la necessitat de tenir contents els barons territorials del partit. Les infraestructures s'han gestionat de forma totalment extemporània, sense estudis solvents de viabilitat econòmica al darrera, només per a mantenir determinats equilibris polítics. 
Fa mal pensar que cada quilòmetre d'AVE costa de 12 a 30 milions d'euros de construir i de 100.000 a 200.000€/any de mantenir. Tant costa fer quatre números i fer les coses amb una mica de senderi?




Però no. Entretenir-se una mica en el mapa que us he penjat aquí sobre (publicat ahir al diari AVUI) és constatar tot de qüestions doloroses: un disseny radial que prioritza Madrid per damunt de totes les coses i trams d'AVE al marge de tota lògica econòmica ("hi tenim tot el dret", diran). El corredor mediterrani haurà d'esperar (tot just està en fase d'estudi) perquè hi ha crisi i no hi ha diners; però Santiago de Compostel·la-Ourense, Palència-Lleó-Oviedo, Cáceres-Badajoz, Alcázar de San Juan-Jaén, Múrcia-Almeria,... avancen perquè deuen ser prioritats estratègiques.
Què hi fem en un Estat que gestiona, decideix i ens tracta d'aquesta manera?

divendres, 8 de juliol del 2011

dijous, 7 de juliol del 2011

El Paradís

"Sempre vaig imaginar que el Paradís seria algun tipus de biblioteca."
       Jorge Luis Borges 
          (1899-1986)

El paradís és aquell lloc confortable on hom troba la pau i la felicitat. Penso que és un concepte lligat en certa manera a les vacances i el temps lliure, que fuig de l'obligatorietat i necessita de certes dosis de llibertat. Podem trobar el paradís en el treball, però necessitem alliberar-nos de la imposició que ens marquen unes obligacions i uns horaris.
Les vacances, que avui oficialment començo, és el temps de llibertat que em permet retrobar-me amb mi mateix. Un temps que en el seu desenvolupament no diferirà gaire de les meves rutines habituals, però que assaboriré de manera diferent.
Deia Borges que se l'imaginava com un tipus de biblioteca. Certament, la lectura és una de les activitats que més em satisfan i espero viure-la amb intensitat durant llargues hores; i descarregar així la petita angoixa vital que arrossego quan de vegades penso en els molt valuosos llibres que no podré arribar a llegir mai senzillament perquè no viuré el temps necessari per a fer-ho.
Bé, doncs, bon estiu, gaudiu de les vacances si en féu, i bona lectura.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Tot recordant Miquel Pairolí

Malgrat la seva llarga trajectòria com a periodista i escriptor he de reconèixer que no en sabia res d'ell fins que el seu nom no va aparèixer a les pàgines de l'AVUI substituint la col·laboració que hi feia el Sebastià Alzamora. Va ser per a mi tota una descoberta. Ràpidament em vaig convertir en un seguidor habitual de les seves columnes d'opinió, on aportava un punt de vista lúcid i personalíssim sobre l'actualitat des del seu observatori de Quart, on sempre va residir. Havia llegit crítiques elogioses del seu darrer dietari, Octubre, que tenia pendent d'adquirir i llegir.
M'ha sobtat avui la notícia del seu traspàs. No era conscient del comiat que amagava el seu darrer article, publicat a finals de maig. Llegit ara m'ha impressionat. En ell defineix amb precisió el paper del columnista. " La columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista". I quan penso en els motius que em mouen a comprar i llegir la premsa cada dia no puc més que subscriure les seves paraules. Llegeixo premsa per trobar punts de vista, elements de reflexió, tot allò que em permeti entendre millor el món en que visc. Tot això ho trobava, entre d'altres, en els seus escrits.
En Miquel Pairolí vivia a pagès amb discreció i sabia transmetre amb mestria l'encant de la vida senzilla feta d'una suma de petits plaers: "El matí era esplèndid, sentia una gran interpretació de La Creació a la ràdio i contemplava, a l'ampit de la finestra, un pit-roig jove, vigorós, ple d'energia. Un moment de felicitat, de serenor, de respirar el bo de la vida".
Em sento proper al que transmeten aquestes paraules, a aquest cant a viure amb senzillesa gaudint intensament de les petites coses que donen sentit a l'existència.
Dol especialment la pèrdua d'algú encara jove que aportava un punt de vista personal sobre la realitat, que sabia viure sent ell mateix. El trobarem a faltar.