El Club del Crim dels Dijous, de Richard Osman

Richard Osman
El Club del Crim dels Dijous
Barcelona: Edicions 62, 2022

Col·lecció La Butxaca
448 pp

ISBN 978-84-664-2750-0

PVP: 9,95€

En Richard Osman (1970), l'autor de El Club del Crim dels Dijous, té una exitosa trajectòria en el món audiovisual com a humorista, productor televisiu i presentador de concursos. En paral·lel ha anat desenvolupant una trajectòria com a escriptor, on va debutar precisament amb aquest títol el 2020. La promoció del llibre ens anuncia vendes milionàries arreu del món i milions de lectors. Un èxit a tots nivells del que no dubto que aviat tindrà adaptació cinematogràfica o televisiva.

Què té El Club del Crim dels Dijous que la faci especial? Els lectors de novel·la negra que esperin molta acció i emocions fortes potser quedaran decebuts. A El Club del Crim dels Dijous hi ha crims, sí, que trenquen l'harmonia del complex residencial per a jubilats al voltant del qual es desenvolupa la trama; però hi passen poques coses impactants. L'autor, però, té l'habilitat d'introduir sorprenents girs argumentals que enganxen els lectors a la trama fins al final de les seves pàgines, que es llegeixen amb avidesa.

Per damunt de la trama, que com a novel·la policíaca es mou en terrenys força convencionals, el que destaca són els protagonistes d'aquesta trama detectivesca, uns octogenaris que reflecteixen les empremtes que deixa el pas del temps i l'envelliment en la vida; i que malgrat l'anonimat, la grisor i l'homogeneïtzació que imposa la vida en una residència d'avis, tenen un passat més o menys destacat que els anys han anat desdibuixant i unes habilitats que es posen en joc.

Perquè aquesta novel·la té l'habilitat de sorprendre'ns amb el que anem descobrint de cada personatge: les seves habilitats per aconseguir el que volen sota la seva aparença de vellets inofensius, les seves capacitats deductives,...

Però també els lligams que van desenvolupant entre ells. Perquè a la infermera, la inspectora de policia, el psiquiatra, el professor o el sindicalista activista que havien estat ja no els queda més que l'amistat, el suport que puguin oferir-se o allò que puguin compartir; i així combatre les sensacions d'abandonament o solitud. 

Tenim els vellets, una jove agent de policia fugint del seu passat i un inspector veterà que porten la investigació del cas (amb una suggeridora relació que es va establint entre ells); dels que cada cop anem descobrint més coses sorprenents.

Tot està tractat amb ironia i un humor fi amb pinzellades de tendresa, i potser és aquest tractament el que el fa connectar amb el públic. Perquè sorprèn la mirada, que acaba sent comprensiva cap al crim i les seves circumstàncies; lluny de qualsevol mena de truculència. 

Malgrat l'humor amb que es tracta tot plegat també s'hi dibuixen la cobdícia i l'especulació que es mouen al voltant dels serveis per a la gent gran. No s'obvia que hi ha molta gent en aquest món que hi són per guanyar diners i quants més millor.

M'ho he passat bé. Resulta molt amè, a estones francament divertit i es llegeix amb avidesa. Són capítols curts (n'hi ha 115) dels que sempre tens ganes de més.

M'admira aquest humor britànic que sap trobar l'equilibri perfecte entre ironia i sarcasme sense defugir l'autocrítica i que els permet abordar qualsevol temàtica amb intel·ligència i elegància. Aquí en teniu una bona mostra.

Yo, vieja; d'Anna Freixas

Anna Freixas
Yo, vieja (pròleg de Manuela Carmena)
Madrid: Capitán Swing Libros, S.L., 2021
188 pp.
ISBN: 978-84-123902-9-2
PVP: 17€

Estic en aquella etapa de la vida en que encara no pateixo el deteriorament del cos, gaudeixo d'un nivell de salut força acceptable i el meu cervell funciona raonablement bé. Disposo de força temps personal per a dedicar-lo a coses que m'agraden i estic agraït de poder gaudir de la jubilació. Però alhora creix la consciència d'envellir, d'estar a l'etapa final (que pot ser llarga) de la meva vida. I el tema d'envellir i la vellesa m'interessen. Per això he volgut llegir aquest assaig de l'Anna Freixas, per trobar coincidències amb el que penso i per a poder reflexionar sobre els aspectes que conformen aquesta etapa de la vida.

Anna Freixas (Barcelona, 1946) és una escriptora feminista que ha dedicat molts anys a la recerca gerontològica sobre aspectes de l'envelliment femení. A Yo, vieja recull les seves idees al respecte amb una perspectiva de gènere i ho fa en un to combatiu (potser per afavorir canvis que es veuen necessaris), reivindicant drets, un tracte digne tal com ella l'entén i la llibertat de poder decidir sobre tots els aspectes que afecten la vida de les dones grans. Per cridar l'atenció sobre el seu discurs tria conscientment un terme despectiu com viejas i en general s'adreça única i exclusivament a les dones per considerar que han estat històricament desafavorides econòmica i socialment i per evitar qualsevol biaix androcèntric. 

Llegint el seu treball t'adones que moltes de les coses que es diuen podrien ser extrapolables al conjunt de la població de gent gran, perquè valorar opcions i triar també ho han de poder fer els homes, així com poder decidir el llegat dels seus béns o deixar escrit el seu testament vital. Ho respecto, però malgrat poder-hi haver raons per justificar-ho, m'incomoden els textos que tenen elements excloents. 

L'autora està per una vellesa afirmativa que s'allunyi de voler imitar el món jove i rebutja de soca-rel la commiseració i el tracte condescendent, paternalista o infantilitzant. Reivindica en tot moment dignitat, reconeixement i drets; i vol donar valor a la saviesa i l'experiència acumulada per la gent gran i la seva contribució al progrés de la societat.

El llibre es llegeix fàcilment, defuig el dramatisme i té tocs d'humor per a explicar les diferents situacions que es fan sortir. Al final de cada capítol es donen consells pràctics a mode de llistat en relació al tema tractat.

Si ja teniu certa edat i encara que sigueu homes, atreviu-vos amb Yo, vieja. Segurament trobareu qüestions sobre les quals no us havíeu aturat a pensar i veureu la llum sobre tot allò que encara cal canviar.

De papereres i contenidors

Em tinc per una persona escrupolosa i primmirada a l'hora de separar les deixalles. Vull fer-ho bé i facilitar la feina als qui treballen en la seva recollida i tractament. Crec en el reciclatge, perquè implica reaprofitament i reducció del volum de brossa enterrada als abocadors. Vaig regularment a la deixalleria per procurar el millor tractament de cada residu i compro bosses compostables (que no són precisament barates) per a que les restes orgàniques de casa i la bossa puguin esdevenir compost per a la terra. No espero que em donin les gràcies. Per a mi és un deure cívic com a membre d'una societat organitzada sensibilitzat per l'empremta que deixem al planeta on vivim. Per això, una de les coses que em generen més malestar és arribar als contenidors i trobar-me tota mena de brossa dipositada sense criteri en qualsevol contenidor o directament a terra per la mandra a deixar-la on pertoca. Tinc la sensació que em foten la feina enlaire. Per no parlar de deixalles voluminoses deixades sense miraments al mig de la vorera o en qualsevol racó (hi ha un telèfon per a que t'ho vinguin a recollir a la porta de casa). El panorama és desolador. Sensació de deixadesa i brutícia, de no hi ha res a fer. D'estar igual o pitjor que fa uns anys.

Les notícies són descoratjadores. Els percentatges de recollida selectiva no milloren, estan per sota del que tocaria i sembla que les autoritats municipals assumeixen el fracàs (es compraran més vehicles per a recollir el que la gent deixa al carrer). El premi per fer-ho bé és un fort increment de la taxa municipal corresponent. La sensació és que cada cop més gent passa del tema malgrat haver-hi una majoria -encara- que fa bé les coses.

La cirereta d'aquest pastís d'incivisme són els qui ara, d'una manera inexplicable, entaforen bosses plenes de brossa o garrafes plenes d'aigua a les papereres i tota mena de deixalles que haurien d'anar als contenidors. No sé si es tracta d'inconscients, brètols, graciosos o activistes de la provocació. Penso en el pobre operari al que li pertoca buidar les papereres i se les veu i se les desitja per a poder-les buidar. 

I tot això passa quan hi ha els contenidors corresponents a escassos vint metres d'aquestes papereres. 

Encara queda, però, el ciutadà de bona fe que explica en un cartell que la paperera no és un contenidor, com si no fos prou evident.

Per una cultura del SER

En trobades informals amb antics companys i companyes amb els que havies coincidit a la feina, d'aquelles que es fan per posar-nos al dia i no perdre el contacte, hi ha una pregunta recorrent que sovint es formula de manera inconscient per a trencar el gel i obrir conversa: I ara què fas? (recordo que aviat farà quatre anys vaig decidir jubilar-me voluntàriament). Sé que és una pregunta sense cap mala intenció, que només cerca un acostament cordial; però que em fa sentir certa incomoditat, perquè l'interlocutor espera una llista d'activitats enlluernadores que denotin un dinamisme envejable. I quan respons com bonament pots reflectint la quotidianitat de la teva vida perceps certa perplexitat  i la rèplica habitual pot fer pujar la incomoditat inicial fins a un cert grau d'irritació (sempre continguda, només faltaria): I no t'avorreixes?

Tot transcorre entre somriures i bones cares i mai s'arriba a trencar el bon rotllo i la cordialitat, però m'ha fet pensar en la cultura que hi ha al darrere d'aquestes preguntes. I és que se'ns ha venut una idea de l'envelliment saludable com si fer moltes activitats fos sinònim de sentir-te jove i no ser vell.

Personalment reivindico l'edat que tinc. Me l'he guanyada. No aspiro a ser jove perquè ja no ho sóc. És una evidència biològica. La vellesa és quelcom real, que incorpora els anys que vas sumant, i no em ve de gust amagar-ho o camuflar-ho. Quan em diuen Estàs igual ho agraeixo pel que té de compliment, però sense entrar en detalls.

Deia això perquè amb aquesta cultura dominant de l'envelliment saludable i el dinamisme constant es menysté la diversitat i la complexitat de les persones, que evoluciona i es va transformant en totes les etapes de la vida. 

Sempre he tingut l'aspiració de dur una vida tranquil·la i confortable, de poder dedicar un temps generós a les activitats que més em satisfan, de gaudir de les petites coses confortablement instal·lat en la meva quotidianitat. Crec que tinc una vida interior rica, em sento creatiu i en plenitud mental. I davant aquesta mentalitat productiva que tot ho condiciona al FER reivindico el SER, com cadascú decideixi. I viure la vida sense més, com vagi venint, que no és poc.

Dolça introducció al caos, de Marta Orriols

Marta Orriols

Dolça introducció al caos
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2020
Col·lecció Escafandre, 14
256 pp (188 pp. en epub)
ISBN: 978-8417339-49-4
PVP: 17,50€

De la literatura de la Marta Orriols m'admira la seva capacitat per a desenvolupar trames a partir de conflictes en les relacions humanes. Conflictes de projecció universal perquè formen part de la condició humana i són fruit del desenvolupament de les societats. Tracta les qüestions amb delicadesa i respecte des d'una òptica femenina i evita qualsevol simplificació maniquea. Aquest aspecte del tractament m'agrada perquè sóc persona de grisos i penso que gairebé res és del tot blanc o negre, que sempre hi ha parts de raó en tots els posicionaments de la majoria de temes. 

Diuen que la bona literatura ha de remoure alguna cosa per dins nostre, que no ens hauria de deixar indiferents; ens hauria de plantejar preguntes i moure'ns a reflexionar sobre certes qüestions. Jo me n'he fet algunes:

- Què seríem capaços de fer per amor? Hem de cedir en tot allò que pugui posar en perill una relació?

- Un home ha de poder decidir sobre la paternitat? La dona sempre ha de tenir l'última paraula?

Tot arrenca en una trobada amb amics. En un moment donat la Marta li confessa al Dani que està embarassada i que no ho vol tirar endavant. Això trasbalsa el seu company quan s'adona que tot ho ha gestionat ella sense comptar amb ell per a res. Perquè en el compte enrere fins al dia i l'hora en que té concertada la intervenció per a la interrupció voluntària de l'embaràs anem descobrint elements de la història familiar que qüestionen la decisió de la Marta i tensen la seva relació. 

Hi ha amor i estimació, però també projectes professionals, inseguretats,... Perquè mentre tot això es va desenvolupant assistim també al retrat d'una generació (la que està al voltant dels trenta) ambiciosa, egocèntrica, hedonista i amb un punt de narcisisme; exigent, que vol estar segura de fer bé les coses i amb un gran temor al fracàs. Perquè t'acabes preguntant si la decisió de la Marta és fruit dels seus projectes professionals o de les seves pròpies inseguretats com a dona i/o futura mare. I aquí entra en joc l'altra gran qüestió que planteja aquesta novel·la: fins on s'ha de cedir per salvar la relació? Perquè queda clar que és ella la que decideix interrompre l'embaràs i és ella la que decideix anar-se'n a treballar a Berlín.

I aquest empoderament femení és el punt de vista des del que s'ha escrit el llibre: la dona decideix sobre la seva vida i el seu cos; tot i que també m'ha semblat interessant reflexionar sobre si l'home ha de poder decidir sobre la seva paternitat.

Personalment, no deixa de sorprendre'm que certs joves posposin la formació de famílies fins a disposar d'estabilitat laboral i tenir assegurat un cert nivell de benestar material, que aquelles emocions d'estimar i veure créixer els fills que et fan créixer humanament es subordinin a la consolidació d'un estatus basat en bens materials.

Em sembla una lectura altament recomanable, que planteja coses importants sobre les quals poder reflexionar. 

Diaris, de Virginia Woolf

Virginia Woolf
Diaris (Selecció de Gonzalo Torné i traducció de Carlota Gurt)
Barcelona: Club Editor, 2022
Col·lecció La Cara Fosca de les Lletres
538 pp.
ISBN: 978-84-7329-339-6
PVP: 38€

Els Diaris de Virginia Woolf, publicats per primer cop traduïts al català, són un valuós document que ens acosta a la intimitat d'aquesta escriptora, al discórrer dels seus dies. S'inicien en una època de maduresa, a mitjans de la trentena, quan ja ha publicat la seva primera novel·la, té un reconeixement com a lectora i ha publicat ressenyes i crítiques literàries en prestigiosos mitjans. I acaben el mateix dia que va decidir donar-se la mort llançant-se a les aigües del riu Ouse.
Llegint les seves pàgines veus reflectit el context històric (abasta el període comprès entre les dues Guerres Mundials; passa per la Guerra Civil Espanyola, on hi va deixar la vida el seu nebot Julian, fill de la seva germana Nessa, a qui estava molt vinculada; i les darreres entrades fan referència al setge nazi sobre Londres i els canvis que va comportar en la seva vida), la seva activa vida social (visites d'amics, familiars, coneguts; assistència a conferències i concerts;...), les seves opinions, les seves lectures, els seus problemes de salut i la difícil convivència amb la malaltia mental;... Hi ha reflectits els aspectes més quotidians dels seus dies, com ara el temps que fa, observacions del paisatge; rutines com ara els passejos, les partides de bitlles o el te de mitja tarda; i preocupacions crematístiques relacionades amb els preus de les coses, dels lloguers, del servei o el que ingressarà pels seus articles a la premsa o per les vendes dels seus llibres. Tenim també la seva activitat com a editors (amb el seu marit Leonard van fundar l'editorial Hogarth Press) amb la impremta que van instal·lar-se a casa. 

És a dir, llegint els diaris podem imaginar la textura dels seus dies; la vida d'una dona de classe benestant però amb inquietuds socials i polítiques, precursora del feminisme tal com l'entenem avui dia, impulsora del sufragisme i que va voler trencar amb la condició de la dona en la societat victoriana. I va impulsar tot això al costat del seu marit Leonard, implicat en política i un teòric del laborisme britànic. La figura del Leonard, amb qui sempre va mantenir una relació afectuosa i de respecte, mereix comentari a part. En depenia molt i va ser un element cabdal en el seu equilibri emocional. Li llegia els seus escrits, els hi comentava i li injectava importants dosis de confiança. La darrera entrada del diari, abans de llevar-se la vida, és una colpidora declaració d'amor i gratitud cap a ell ("Dimarts, 18 de març de 1941.

Estimat, Tinc la certesa que torno a embogir. Sento que no serem capaços de passar per una altra d'aquestes temporades horribles. I aquest cop no em refaré. Començo a sentir veus i no em puc concentrar. Així que faré el que considero que és el millor. M'has donat la felicitat més gran possible. Has sigut en tots els sentits, tot allò que algú pot ser. No crec que dues persones poguessin haver sigut més felices fins que va arribar aquesta malaltia terrible. No puc lluitar més. Sé que t'estic esguerrant la vida, que sense mi podries treballar. I ho faràs, ho sé. Ja ho veus, no puc ni escriure això com cal. No puc llegir. El que et vull dir és que tota la felicitat de la meva vida te la dec a tu. Has sigut absolutament pacient i extraordinàriament bo amb mi. Ho vull dir; tothom ho sap. Si algú m'hagués pogut salvar hauries estat tu. Tot m'ha fugit, tret de la certesa de la teva bondat. No puc continuar esguerrant-te la vida. No crec que dues persones puguin ser més felices del que ho hem sigut nosaltres.")

Els Diaris passen de puntetes per la seva intimitat, de la que no es donen detalls. Està més o menys documentat que va tenir relació amb altres dones, com ara amb Vita Sackville-West; i entre els seus amics i amigues de les elits intel·lectuals i artístiques era comuna la homosexualitat i la bisexualitat, suposo que com una manera de combatre la moral victoriana imperant. Però en aquest aspecte la discreció és màxima, així com els termes de la seva relació amb en Leonard, de qui no queda clar si van consumar la seva relació, donada la seva aversió (sembla) a les relacions sexuals.

Llegir els Diaris és també seguir de prop la gestació de les seves obres, que feia compatible amb les seves lectures (que de vegades he percebut com a "feina" per a escriure les ressenyes que publicava en prestigiosos mitjans). 

He percebut una persona molt sensible i pendent de les crítiques dels altres. Confiava en el que feia, però necessitava molt de l'aprovació i les crítiques favorables (i aquí en Leonard jugava un paper fonamental).

Com no podia ser d'una altra manera, els Diaris ens fan més propera la persona, la humanitzen en les seves preocupacions i percepcions i l'acosten al comú de la gent. Perquè la vida d'un personatge públic no són només les trobades amb grans personatges i els fets molt rellevants sinó la quotidianitat feta dels moments dedicats a llegir, escriure, menjar o resoldre afers quotidians. 

Els Diaris no tenien la intenció de ser publicats. Eren apunts escrits a raig sense gaire elaboració que havien de servir per a unes futures memòries. I va ser el seu marit qui amb posteritat a la seva mort en va fer una tria per a la seva publicació.
Si heu sentit interès per la seva obra o la seva persona trobareu un valuós document que us l'acostarà. Personalment ara sento interès per llegir i furgar en la seva obra.

Com a complement d'aquesta ressenya us vull oferir una conferència de la Laura Freixas sobre ella i el grup de Bloomsbury, que il·lustra aspectes de la seva vida i de la seva obra i resulta força clarificadora malgrat l'opacitat que hi ha sobre alguns aspectes.