Només terra, només pluja, només fang; de Montse Albets

Montserrat Albets Reig
Només terra, només pluja, només fang
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2024

Col·lecció Escafandre, 22
208 pp.
ISBN: 978-84-19332-76-9
PVP: 18,50€

Només terra, només pluja, només fang és una novel·la que explora les emocions que es viuen al voltant d'un tema tan sensible, delicat i poc tractat a la literatura com és el dol prenatal. Té una arrencada pertorbadora i penses: I ara m'hauré de llegir al llarg de dues-centes pàgines les obsessions d'una protagonista trastocada en aquest món tancat de Ca la Viuda on ella s'abandona i inicia una espiral d'autodestrucció? Perquè al principi tot plegat fa una mica de por. 

El desenvolupament de la novel·la, per sort, introdueix altres escenaris i personatges que alleugereixen la tensió i l'angoixa que el lector acumula d'entrada. I en el silenci i la quietud de la casa, on la Maria s'enfronta als seus records, anem descobrint coses. Perquè regirant en els mobles es troba un diari de la mare, que va morir de jove; i veiem que les dones que van viure allí van haver de suportar exemples de masculinitat tòxica i empoderar-se a la seva manera per a poder tirar endavant. Les  dones són els personatges forts d'aquesta història i els homes donen una imatge primitiva, insensible, egocèntrica, de poc més que bèsties que sovint s'imposen per la força. Sort d'un personatge com el Manel, un veí sensible que empatitza amb els patiments de les dones de Ca Viuda i ajuda en el que pot.

A mesura que vas llegint la novel·la t'adones que la narració intenta reflectir les fases per les que passa el dol: des de la negació (com pot ser que estigui mort si encara no ha viscut?), passant per la ira i la depressió fins a l'acceptació i la integració en la nova realitat de la vida.

El títol de la novel·la, poètic com poques vegades,  no deixa de ser una bella metàfora per a canalitzar el que ha dut la Maria a Ca la Viuda.

Malgrat alguns detalls necròfils és una narració amb sensibilitat femenina que reivindica dones empoderades que no necessitin viure a l'ombra d'homes que justifiquin així el seu poder.

Crec que s'ha de llegir. I jutjar.

Elizabeth Finch, de Julian Barnes

Julian Barnes
Elizabeth Finch
Barcelona: Angle Editorial, 2023
Col·lecció Narratives, 158
240 pp.
ISBN: 978-84-19017-57-4
PVP: 18,90€

Elizabeth Finch és una novel·la que sorprèn i que en el seu desenvolupament et porta per viaranys que no esperes. Tot parteix d'un personatge gris de mitjana edat, en Neil, un actor divorciat per segona vegada i en plena crisi existencial després del fracàs de les seves relacions. Es matricula en un curs per adults intitulat Cultura i civilització sense saber massa per què. Buscar omplir el seu temps? Oblidar per una estona les misèries de la seva vida?
Així és com entra en contacte amb l'Elizabeth Finch, l'enigmàtica professora d'aquest curs. Algú que li obre la ment  i el fa adonar que no hi ha una veritat única, que els estimula a qüestionar el saber transmès i debatre per a trobar respostes. I ho fa parlant-los, entre d'altres, de la figura de l'emperador romà Julià, conegut per l'Apòstata.
Més enllà del curs estableixen una relació d'amistat, es troben regularment per a dinar i parlar i quan ella mor ell hereta per sorpresa la seva biblioteca.
Això marca un punt d'inflexió en la seva vida i llegint les seves llibretes i notes sobre la figura de  Julià, sobre qui tenia intenció d'escriure un llibre, es dedica a aprofundir en el coneixement de la seva vida i en la de l'Elizabeth, de la que també intentarà escriure una mena de memòries.

La figura de Julià reflecteix com la visió de la història l'escriuen els vencedors. En Julià, que era una persona llegida, culta, tolerant, militar exitós i governant que va tenir encerts notables en la gestió de la cosa pública, passa a la història com un traïdor, algú que renega de la seva fe (cristiana) i abraça frívolament els cultes pagans. 

Julià percep que el cristianisme vol imposar la seva fe per la força, anul·lar la rica tradició dels pensadors i escriptors grecs i llatins i decideix apostatar. El record de la seva figura, per a la història, quedarà reduïda a la d'algú que substitueix els ritus del cristianisme per la superstició lligada als sacrificis als déus pagans. I no es té en compte que potser ho fes per recuperar identitat cultural i llibertat de pensament. L'apostasia es ven com una traïció.
La realitat del personatge és una, però la visió d'aquest mateix personatge queda condicionada per ideologies i moments històrics. I això ens fa adonar del relativisme de la realitat, de les dificultats de conèixer la veritat; que tot plegat sempre és utilitzat segons els interessos dominants del moment. Ho és ara i ho ha estat sempre.

La recerca d'en Neil sobre les anotacions i la figura de l'Elizabeth ens porta com a lectors a reflexionar sobre molts aspectes lligats a l'existència, com ara la felicitat, l'amistat, l'amor ; sobre si la civilització, amb el pas dels segles, ha progressat a nivell moral.

Crec que Elizabeth Finch ofereix diferents nivells de lectura, des de la idealització d'aquelles persones que sempre recordarem perquè han estat significatives en la nostra vida i ens han eixamplat la nostra visió del món, de com estimar algú des de l'amistat, de com construir una biografia,...És d'aquells llibres que, rellegits, sempre et faran descobrir alguna cosa nova. Us sorprendrà.

Baumgartner, de Paul Auster

Paul Auster
Baumgartner
Barcelona: Edicions 62, 2024
Col·lecció El Balancí, 884
256 pp
ISBN: 978-84-297-8176-2
PVP: 20,90€

Seymour Baumgartner és un professor de filosofia i escriptor a punt de jubilar-se. Té uns setanta anys i en fa deu que viu sol des que la seva dona va morir en un accident. Està en el tram final de la seva vida, patint lleument el deteriorament que marca l'etapa final i vivint en una solitud embolcallada encara dels records de la seva companya i de la petjada que va deixar en els espais de la casa que van compartir. És un personatge que l'he sentit proper, compartint emocions i sensacions, arribant a empatitzar amb ell, no tant per coincidències entre la seva vida i la meva sinó per un moment vital amb moltes coincidències. I és que arribat a certa edat resulta inevitable mirar enrere, recordar persones i moments que han marcat la teva vida i gaudir dels petits i bells moments que no tens la certesa de poder repetir. 

En Baumgartner no renuncia a res, encara aspira a trobar un amor que ompli els seus dies, però és conscient de les limitacions i les dificultats. Alhora s'adona que una persona mai mor del tot mentre es manté viu el seu record, que es manté fins que desapareixen també les persones que la recorden. El nostre protagonista remena papers i objectes personals, fins i tot imagina que sent la seva veu, i els seus records (de pares, avantpassats i familiars) s'acumulen en una successió fins a un cert punt caòtica. I penses que necessites dels teus records per a situar-te entre els que t'han precedit i els que et succeiran; que no pots ser res sense els altres, que són els que donen sentit a la teva existència.

Paul Auster (1947-2024)

I queda finalment l'obra deixada, que en el cas de l'Anna, la seva parella, permet mantenir viva la flama del seu record.

Ha estat la divuitena i última novel·la de la seva trajectòria, mostrant una vegada més la seva mestria en l'art de crear històries i reflexionar sobre el que és viure la vida.

Hamnet, de Maggie O'Farrell

Maggie O'Farrell
Hamnet
Barcelona: L'Altra Editorial, 2021
360 pp.
ISBN: 978-84-122546-5-5
PVP: 23,95€

Hamnet parteix d'una anècdota escassament documentada sobre la mort d'un nen (Hamnet Shakespeare) a finals del segle XVI i serveix a l'autora per a bastir una novel·la de caire introspectiu sobre una època i totes les emocions, sentiments, neguits, limitacions,... amb que viuen els seus personatges. En definitiva, tot allò que ens fa humans més enllà de les èpoques.

Els salts endavant i enrere són constants i es va a buscar aquells moments de conflicte que marquen les trajectòries dels personatges i la seva lluita vital.

La novel·la no vol ser una biografia de William Shakespeare (que no és esmentat ni una sola vegada pel seu nom en tota la novel·la, però que és present en molts moments i es debat torturat entre els seus sentiments com a espòs i pare i la passió que dona sentit a la seva vida) sinó un retrat de l'època i sobretot la vivència del dol per la mort d'un fill.

És una novel·la construïda des del més íntim, que t'atrapa com a lector i et fa partícip de com viuen i tot allò que pateixen els personatges. 

Destacaria un personatge com el de l'Agnes, intuïtiu, molt ric emocionalment malgrat el seu esperit feréstec, que la fan propera al que per les nostres contrades van representar les trementinaires.

Crec que és una novel·la atractiva, amb variats elements d'interès, que culminen amb les hipòtesis que fabulen sobre les possibles relacions entre el nom del fill i una de les més famoses obres del pare; sobretot si us atrauen aquelles obres que graten en el més íntim de la condició humana.

"Tota vida té el seu punt crucial,

el seu eix, el seu epicentre,

del qual tot emana i al qual tot torna."

(Hamnet, de Maggie O'Farrell)

Gambit de dama. de Walter Tevis

Walter Tevis
Gambit de dama
Barcelona: Columna Edicions (Grup 62), 2021
Col·lecció Clàssica
368 pp.
ISBN: 978-84-664-2753-1
PVP: 19,90€ (rústica amb solapes) - 8,99€ (eBook)

La literatura ha estat una font inesgotable d'idees i arguments per al cinema. Són dues arts que es retro-alimenten, car en algunes ocasions ha estat la pel·lícula la que ha donat lloc a la novel·la. Gambit de dama es va publicar inicialment el 1993 i el seu autor, Walter Tevis (1928-1984), és pràcticament desconegut a casa nostra; tot i ser autor d'obres que han conegut adaptacions cinematogràfiques, com ara El color dels diners (interpretada per Paul Newman i un jove Tom Cruise) i aquesta exitosa sèrie de Netflix que n'ha afavorit la traducció i la difusió i des de la que he arribat al llibre.

La sèrie, d'excel·lent factura, ha servit per donar visibilitat al món dels escacs i descobrir-nos que també hi ha noies que hi juguen. 

La novel·la tracta diverses temàtiques d'interès. Deixant de banda que desperta la curiositat pel món dels escacs (i que ens convida a descobrir grans partides que formen part de la història d'aquest esport), és una història de superació personal i empoderament femení que podem llegir en clau feminista. 

La Beth Harmon és una nena de vuit anys que ja havia perdut el pare amb anterioritat i que perd la mare en un accident. Entra en un orfenat i, poc agraciada, haurà de créixer mancada d'afectes amb l'esperança de trobar una família que l'adopti i la tregui d'allí. A l'orfenat desenvoluparà una addicció als tranquil·litzants, però també descobrirà els escacs gràcies al bidell del centre. La Beth demostra bones capacitats però haurà d'esforçar-se per a socialitzar-se amb companyes que li adrecen gestos de menyspreu classistes i per a poder desenvolupar la seva passió creixent pels escacs. Amb la mare adoptiva (que és abandonada pel marit gairebé el mateix dia de l'adopció) i entre privacions, aniran aconseguint, amb una complicitat creixent, guanyar-se la vida jugant tornejos d'escacs. Per això deia que és una història d'empoderament femení, perquè són dues dones que s'han de buscar la vida (mentint quan cal), sense l'empara protector d'un home. I en un esport on històricament la presència femenina ha estat testimonial.

Un altre tema que planteja la novel·la són les drogoaddiccions, portades molt més enllà a la sèrie (on sembla que amb els tranquil·litzants aconsegueixi visualitzar les jugades i les partides; sense els quals no pot pensar amb lucidesa), que al llibre (on els ha de prendre per poder dormir i jugar bé l'endemà); però la novel·la deixa clar cruament (quan la protagonista inicia una espiral autodestructiva a partir d'un consum abusiu d'alcohol) com poden portar-te a perdre el control de tu mateix i precipitar-te en un abisme del que pot ser difícil sortir.

La novel·la és molt cinematogràfica (potser hi ajuda haver vist la sèrie), de fàcil visualització; llegidora (malgrat les referències tècniques als escacs) i enganxa des del primer moment. Et fa partícip de les angoixes i els patiments de la protagonista, però avances per ella amb la tranquil·litat de saber (després d'haver vist la sèrie) que tot allò acabarà bé. 

Crec que la sèrie supera la novel·la. És un producte audiovisual brillant que fa millor el text en el qual s'inspira. 

Si us va agradar la sèrie gaudireu també de la novel·la.

La Sociedad Literaria del Pastel de Piel de Patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

La Sociedad Literaria del Pastel de Piel de Patata de Guernsey

Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2021

Col·lecció Salamandra Bolsillo

304 pp.

ISBN: 978-84-18173-26-4

PVP: 6,95€

Sento certa debilitat per les novel·les que tenen els llibres com a protagonistes, que et transmeten com les paraules poden transformar les vides de les persones. Són com homenatges cap al seu poder, a la seva infinita capacitat d'emocionar-nos i obrir-nos cap a nous horitzons. 

Abans de continuar deixeu-me dir alguna cosa sobre l'autora. Mary Ann Shaffer va ser una nord-americana autora d'un únic llibre. Aquest. La seva neboda ens explica que era una gran narradora d'històries i anècdotes i que li agradava escriure, però que mai quedava prou satisfeta dels resultats. Fins que es va posar amb La Societat Literària del Pastís de Pell de Patata de Guernsey. La idea va néixer d'un viatge a Londres i la descoberta d'aquestes illes del canal de la Mànega, que van ser objecte de l'ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. No el va poder veure publicat en vida. Una vegada el manuscrit va ser adquirit per una editorial van suggerir una reescriptura. La malaltia li va impedir entomar-ho i l'altra escriptora de la família, la seva neboda Annie, ho va fer per ella. La Mary Ann Shaffer va morir a principis de 2008 i el llibre va ser publicat un temps després amb gran èxit. D'aquí que les dues apareguin com a autores. Dit això a mode d'aclariment passo a parlar del llibre pròpiament dit. 

És una novel·la epistolar on una escriptora que busca idees per al seu proper llibre entra en contacte casualment amb un habitant de l'illa de Guernsey que li parla d'un peculiar club de Lectura, la Societat Literària del Pastís de Pell de Patata de Guernsey. Som a l'any 1946, en una Anglaterra que encara pateix privacions i que intenta deixar enrere les ferides de la Segona Guerra Mundial. L'illa de Guernsey, a més a més i tal com deia més amunt, va patir l'ocupació alemanya, que la tenia com a base d'operacions per atacar Londres.

A partir d'aquest primer contacte la resta de membres del Club de Lectura li van escrivint cartes i explicant-li detalls de l'ocupació alemanya i de les condicions de vida que van haver de suportar.

El conjunt, amb petits tocs d'humor però sense ocultar la crueltat de la situació que es vivia, destil·la una profunda humanitat; va dibuixant uns personatges que resulten entranyables i anem assistint al paper que juga aquest peculiaríssim Club de Lectura, que tant serveix per a resistir i desafiar l'ocupació alemanya com per a construir un poderós vincle entre els seus membres que va més enllà de les seves lectures. 

A mesura que avança la lectura vas veient que Guernsey i els seus habitants van fent-se un lloc al cor de la Juliet i que acabaran determinant el seu futur. Hi ha històries que emergeixen amb una força descomunal; com la de l'Elizabeth, creadora del Club i que paga amb la seva vida la defensa de la dignitat i la justícia davant l'invasor; però també hi ha la seva història d'amor amb en Christian, un oficial alemany, i la seva filla, la Kit, de la que es fan càrrec els membres del Club. Grans personatges amb una gran humanitat i que serveixen també per trencar maniqueismes simplificadors. 

Crec que és un bon llibre. Atrapa. I descriu fets i personatges que sempre recordaràs. 

El 2018 se'n va fer una adaptació cinematogràfica:

La peculiar tristesa del pastís de llimona, d'Aimee Bender

Aimee Bender
La peculiar tristesa del pastís de llimona
Barcelona: Editorial Empúries, 2011 (Grup Editorial 62)
Col·lecció Narrativa, 399
304 pp.
ISBN: 978-84-9787-733-6
PVP: 19,90€

Us imagineu que els aliments poguessin expressar sentiments? Que tastant un aliment poguéssim saber coses de les persones que l'han elaborat? Doncs amb aquesta premissa juga Aimee Bender, una professora d'escriptura creativa a la Universitat del Sud de Califòrnia, per desenvolupar la trama de La peculiar tristesa del pastís de llimona, un títol atractiu i llaminer que deixa entreveure quelcom original i diferent. 
De què va, doncs, aquesta novel·la? Doncs del retrat d'una aparentment feliç família americana de classe mitjana, de la peculiar tristesa i insatisfacció que impregna les seves vides, d'aquell punt amargant que no et deixa sentir plenament realitzat o que t'aboca directament a la infelicitat. És una família de "rarets", de persones que o bé amaguen coses, o bé tenen dificultats per a comunicar-se i relacionar-se amb normalitat amb el seu entorn. 
No és un retrat agre ni corrosiu, sinó que pot llegir-se sense patiments ni angoixes, fet de pinzellades, que et fan adonar de tot allò no plenament reeixit que pot haver-hi a la vida de les persones. 
Trobo que enceta coses que no acaba de desenvolupar. Per exemple, en Joseph, el germà de la protagonista sobre la que gira la veu narrativa, ja es veu que fa rareses. Podríem pensar que es algú que pateix Síndrome d'Asperger o bé que es mou dins els Trastorns de l'Espectre Autista; però malgrat ingressos hospitalaris, misterioses desaparicions i valoracions per part d'especialistes, no en sabem el per què. 
La mare té problemes d'insomni, fa coses peculiars, canvia de feines i finalment té una aventura amb un company de la feina. Suposo que tot això és per justificar que també busca sentir-se realitzada d'alguna manera. 
La mateixa Rose, la protagonista narradora, també té problemes per expressar els seus desitjos i compta amb el peculiar poder d'endevinar coses a partir del menjar (que sembla que li ve de l'avi patern, que també endevinava però en el seu cas a partir de les olors) i tampoc saps si acaba formalitzant una relació amb el noi amb el que comença a sortir. 
El pare té una fòbia estranya als hospitals. 
Hi ha una àvia a la que no van a veure mai i que només els envia amb coses usades i sense massa sentit. 
Dic tot això perquè aquesta novel·la està feta de pinzellades sobre tots aquests personatges i la seva quotidianitat amb alguns tocs fantàstics; i malgrat el dramatisme d'algunes situacions, com les que envolten al germà, es pot llegir gairebé esbossant un somriure. 
He de reconèixer que m'ha costat connectar-hi, que no li he trobat allò que et fa engrescar en una lectura.

Trobo que una novel·la t'ha de sacsejar una mica, aportar-te coses i aquí tot és molt difús. Em sembla més un exercici d'estil (que deu tenir a veure amb la feina de l'autora) que mostra cosetes que no pas una narració amb trempera que et porti a un punt culminant. 
D'altra banda tinc algunes prevencions davant els que volen trencar estilísticament amb les convencions narratives. Aquí ens trobem amb que s'ha prescindit dels guionets que identifiquen els diàlegs. És per potenciar el monòleg interior de la protagonista? Fa guanyar alguna cosa de cara al lector? Jo trobo que l'únic que li aporta és una certa feixuguesa i alguna que altra dificultat per identificar el que estàs llegint.
En definitiva, és una novel·la que ens parla de la vida i de les relacions familiars, de les seves insatisfaccions, dels aspectes que la fan poc desitjable; però que només recomanaria als degustadors d'exercicis d'estil narratiu.

Mil sols esplèndids, de Khaled Hosseini

Khaled Hosseini
Mil sols esplèndids
Badalona: Ara Llibres, S.L., 2007
366 pp.
ISBN: 978-84-96767-55-3

Si una cosa cal destacar d'aquesta novel·la és la intensitat de les emocions que traspuen les seves pàgines. Perquè assistim en paral·lel a la trajectòria convergent de dues dones i als fets més destacats de la recent i convulsa història de l'Afganistan; des de la invasió soviètica el 1979  per donar suport al cap de govern comunista fins al nomenament de Hamid Karzai després de la intervenció nord-americana per fer fora del poder els talibans ara fa poc més de deu anys.
L'Afganistan és un país de forta tradició islàmica i, tot i que el govern comunista va suposar un avenç en els drets de les dones i el seu accés a la formació i als llocs de treball, no va comptar amb el suport de la població que el veia com un govern titella al servei d'una potència estrangera. I es va entrar en una espiral de guerres i rivalitats, primer per fer fora els soviètics (que aquí van tenir el seu Vietnam particular); després, de lluites tribals entre els que van lluitar junts per fer-los fora (els famosos "senyors de la guerra"); a continuació, els anys de poder talibà, de retrocés retrògrad i contrari al que ha definit el progrés de les societats; i finalment noves lluites per fer fora els talibans i els precaris equilibris per intentar estabilitzar el país i tirar endavant. És en aquest context de violència i destrucció, que va convertir l'Afganistan en un dels països més pobres el món i on van començar a germinar les llavors de l'islamisme més radical que han esdevingut amenaça i desestabilització per a les societats occidentals, on és desenvolupa la trajectòria de la Mariam i la Laila, les dues protagonistes femenines d'aquesta novel·la.

Perquè Mil sols esplèndids és també una gran novel·la sobre la condició de la dona en aquesta societat, sobre el seu patiment, sobre la seva frustració en una societat on no són persones amb drets sinó propietats amagades rere un burka per a evitar les mirades luxurioses dels altres, en mans d'homes que les poden maltractar i sotmetre en condicions d'esclavatge ("El que fa un home a casa seva seva és cosa seva", li diu un funcionari a la Laila quan intenta fugir de l'infern que és la seva vida).
Quan t'imagines el que s'hi explica pateixes gairebé tant com les protagonistes, perquè és un relat que et commou i et trasbalsa.
Però també és un relat d'esperança, perquè hi ha lluita, solidaritat, expectatives i generositat. És molt bonic el vincle que s'estableix entre la Mariam i la Laila, que passen de rivalitzar en un mateix espai a solidaritzar-se i estar compromeses amb les necessitats de l'altra, a lluitar juntes fins al sacrifici.
És un llibre que us emocionarà, que ens fa viure la guerra com a la gran escapçadora de somnis que és, però que dibuixa en l'amor la gran esperança d'un futur millor. Val la pena.

Algú com tu, de Xavier Bosch

Xavier Bosch
Algú com tu
Barcelona: Ed. Planeta, 2015
352 pàgines
Col·lecció Ramon Llull, 141
ISBN: 978-84-9708-276-1 

P.V.P.: 21,50€


Després de la trilogia protagonitzada pel periodista Dani Santana en Xavier Bosch ens ha obsequiat amb una història d'amor deliciosa.
El relat fa diferents salts en el temps per completar el relat de la història d'amor de la protagonista, que es va confegint com si d'un puzle es tractés. Arrenca amb la mort sobtada de la Paulina amb poc més de trenta anys, una filla que té notícia d'aquell esdeveniment essent una nena de vuit o nou anys mentre és a l'escola i com, quan esdevé adulta, té necessitat de saber-ne més coses després d'algunes casualitats.
A partir d'aquí anem descobrint el que va passar trenta anys enrere quan la Paulina va viatjar a París per assistir al casament de la seva cosina Júlia, amb qui l'unia una estreta relació. Passa uns dies durant els quals s'enamora apassionadament d'un galerista amic de la Júlia i que serveix per fer un recorregut per alguns dels espais més emblemàtics de la capital francesa.
El relat, que desprèn sensualitat, enlluerna i enganxa quan descriu amb mestria com l'amor pot esdevenir el gran motor de les nostres vides, la causa que justifiqui tot allò que hi fem. Hi ha grans frases al voltant de l'amor que justifiquen àmpliament la lectura del llibre i que fan petites, relliscadetes com assignar la Música aquàtica a Teelmann en lloc de a Händel o permetre's una ferranadrianada com la de valorar la qualitat culinària a partir d'uns ous ferrats en un temps en que la genialitat de l'hospitalenc encara no era coneguda. Detalls menors al costat de tot el que transmet sobre l'amor i del particular i original homenatge que fa a les llibreries i que aquí no desvetllaré.
L'altre gran atractiu de la novel·la és el protagonista masculí; un Jean Pierre madur d'esperit lliure, amb personalitat i carregat d'atractius que el fan singular.
M'ha agradat i crec que us pot agradar si encara no l'heu llegida; sobretot si sou capaços de commoure-us amb els grans sentiments que fan de la vida una experiència única i digna de ser viscuda.

LIJ - Un petó de mandarina, d'Eulàlia Canal

Eulàlia Canal; Sara Ruano (il·lustradora)
Un petó de mandarina
Barcelona: Editorial Barcanova, S.A., 2008 (4a edició)
136 pp
Col·lecció Sopa de llibres - Sèrie verda, 131
ISBN: 978-84-489-1960-3

PVP: 9,20€

Des de fa uns anys, Un petó de mandarina forma part de les lectures obligatòries de la meva escola. És un llibre que funciona, agrada i que els alumnes llegeixen amb delit. Es va editant i nosaltres l'anem repetint.
Planteja situacions properes, crea expectatives, fa fàcil formular hipòtesis,... I el que tot mestre vol és trobar llibres que enganxin, que ajudin a crear l'hàbit lector, que es llegeixin amb plaer.
Un petó de mandarina reuneix tots aquests requisits.
Fa explícites les inseguretats que protagonitzen la transició cap al món adult pròpies de l'adolescència, permet parlar de la pau i els conflictes que provoquen migracions; fa propers els primers enamoraments que ens fan humans; afavoreix parlar de comportaments assetjadors com el que protagonitza inicialment el Ricky; reflexionar sobre com es deu sentir algú com la Vanina quan s'incorpora a una nova realitat (una nova escola, un nou país, una nova llengua), del que podem arribar a fer per ajudar als altres.
És una novel·la que resulta propera en el tractament de les temàtiques, amb situacions amb les que els lectors s'identifiquen fàcilment i amb un tractament que la fa d'allò més adequada per a joves a partir de 10-11 anys.

Trieu-la. L'encertareu.

També això passarà, de Milena Busquets

Milena Busquets
També això passarà
(traducció del castellà de Lurdes Serramià)
Barcelona: Ara llibres - Amsterdam, 2015
176 pp.
ISBN: 978-84-15645-60-3

També això passarà és una novel·la de caire autobiogràfic que reflexiona sobre la vida, la pèrdua i els valors d'una determinada generació. 
Milena Busquets és filla d'Esther Tusquets, que va fundar i dirigir durant quaranta anys l'Editorial Lumen. Esther Tusquets va formar part d'aquell moviment que es va anomenar la Gauche Divine, una colla de personatges fills de la burgesia i la classe alta barcelonina intel·lectualment inquiets que volien viure en llibertat i canviar la societat entre còctels i la bohèmia del seu món. Suposo que per a ells era més important l'estil de vida, la gent amb qui tractaven, el món de les seves ocupacions, que l'àmbit domèstic. Sembla que Esther Tusquets no va entrar mai en una cuina (per això estaven les minyones) i la protagonista del relat afirma que ella forma part de la darrera generació que va haver de fer coses per reclamar l'atenció dels seus pares. 
La novel·la parteix de la mort de la mare, que és enterrada a Cadaqués. Aquesta circumstància porta la protagonista, la Blanca, a un viatge des de Barcelona fins a la casa d'estiueig a Cadaqués, per retrobar-se i elaborar la pèrdua que li ha suposat la desaparició de la mare, amb qui l'unia un fort vincle. En aquest viatge l'acompanyen els seus dos fills, els dos ex-marits, l'amant actual, dues amigues força peculiars, la parella d'una d'elles i la minyona. 
Adopta la forma de monòleg interior amb la mare i s'alterna amb el joc que donen la resta de personatges. El relat és amè, amb un llenguatge planer, directe, sense sofisticacions, que enganxa i transmet amb eficàcia reflexions sobre el sentit de la vida, tot reivindicant el plaer a través del sexe, com la màxima expressió de la vitalitat i l'alegria de viure ("El contrari de la mort no és la vida, és el sexe.")
Hi he trobat sensacions viscudes sobre el buit que deixa una persona desapareguda, sobre l'empenta definitiva que suposa cap a la maduresa. 

Diuen que és una de les novel·les de l'any i la veritat és que fa de bon llegir pel seu savi equilibri entre sensualitat i emotivitat.

Totes les families son psicòtiques, de Douglas Coupland

Douglas Coupland
Totes les families son psicòtiques
Barcelona: Editorial Destino, 2010
Col·lecció L'àncora
325 pp.
ISBN: 978-84-9710-028-1

De vegades arribes a un llibre a través d'un altre llibre. Quan llegia La llibreria dels finals feliços es feia referència a Totes les families son psicòtiques com una obra de referència de l'humor més corrosiu. Tenia bons records d'haver llegit llibres amb un esperit semblant i haver-m'ho passat molt bé. M'ho vaig apuntar, el vaig buscar i ara l'he pogut llegir. M'ha passat d'altres vegades, que les expectatives sobre un llibre m'hagin dut a un cert grau de decepció. I no dic això com a demèrit de l'obra comentada, potser és senzillament una qüestió de sensibilitat i gust personal. 
Totes les families son psicòtiques pretén fer humor sobre els desequilibris i les contradiccions que genera la vida de la societat contemporània. Parteix d'una trobada familiar per assistir al viatge en un transbordador espacial d'una de les protagonistes i va encadenant situacions delirants i records per a dibuixar la disfuncionalitat de la família protagonista. Personalment em costa pair que es faci humor i es frivolitzi sobre la sida, el càncer o les malalties mentals. O que es ridiculitzi l'autoritat moral i el respecte que haurien de representar uns pares. O les referències més aviat barroeres als excessos de la indústria farmacèutica, la clonació humana o el debat que haurien de generar les mares de lloguer. 

Crec que a la novel·la li falla el punt amb el qual abordar totes aquestes qüestions. No em sembla -ni que sigui una novel·la d'humor- que calgui fer-ho a base de situacions estripades i passades de voltes, amb personatges allunyats de qualsevol consistència moral.
Reconec que amb aquesta novel·la m'ha fallat la sintonia, el feeling; però potser hi haurà qui la trobarà divertida.

Les dones sàvies de la muntanya, de David Martí

David Martí Martínez
Les dones sàvies de la muntanya
Barcelona: Edicions 62, 2014

Col·lecció Èxits, 119
264 pàgines
ISBN: 978-84-297-7147-3
P.V.P.: 19,50€

Hi ha un temps relativament recent en que anar al metge no formava part dels hàbits quotidians. La gent només hi anava quan estava realment greu cercant aquell tractament que no estava al seu abast. Habitualment es passava amb remeis casolans que servien per alleugerir els símptomes de les malalties més lleus i habituals. Hi havia un saber ancestral compartit sobre les propietats medicinals de les plantes que s'anava transmetent oralment i mitjançant l'experiència compartida. I aquí és on entra la protagonista d'aquesta novel·la, la Sofia, que es deu dir així en honor a la darrera trementinaire (la Sofia d'Ossera) de la que es té notícia i que va fer el seu darrer viatge per fer arribar els seus remeis l'any 1982. 
I és que Les dones sàvies de la muntanya ret homenatge a la figura de les trementinaires, unes dones (perquè era un ofici femení) que elaboraven remeis casolans (ungüents, combinacions d'herbes, olis,...) a partir del coneixement que tenien del medi natural i que marxaven un cop o dos l'any per vendre els seus remeis als clients habituals, amb els que mantenien una relació directa de confiança basada en la coneixença.
Era una ocupació localitzada a l'Alt Urgell, a Vall de Vansa, entre la Serra del Cadí i Port del Comte, al voltant de la població de Tuixent, on es troba actualment el Museu de les Trementinaires. 
Per què era una ocupació tan localitzada? Doncs per la situació que es va viure a mitjans del segle XIX en aquell indret. L'increment demogràfic va fer que no hi haguessin recursos suficients per a la gent de la vall i que molts homes emigressin a la recerca d'un futur millor. La novel·la, ben documentada, mostra aquest fet en l'emigració a França del pare de la protagonista. Les dones que van quedar soles van trobar un mitjà de subsistència en l'activitat trementinaire. L'ofici deu el seu nom a la trementina, un preparat a partir de la resina del pi roig de la que se'n feien pegats contra les picades, els cops i les torçades; i que els va donar molta popularitat. 

Les dones sàvies de la muntanya planteja una intriga a estones truculenta protagonitzada per trementinaires. Hi veiem l'ofici, les condicions de vida, l'entorn social, escenaris coneguts; tot amanit amb algunes llegendes i una intriga entre criminal i passional que es va desenvolupant fins al desenllaç final. 
Fa de bon llegir, es digereix sense dificultat i aporta un coneixement enriquidor d'un ofici perdut que va ser ben present durant més de cent anys en el nostre entorn més proper.

La llibreria dels finals feliços, de Katarina Bivald

Katarina Bivald
La llibreria dels finals feliços
Barcelona; Edicions 62, 2014
Col·lecció El Balancí, 724
463 pp.
ISBN: 978-84-297-7319-4

La lectura de vegades et regala llibres com aquest, que remouen quelcom molt íntim que viu en tu en forma d'idea, sentiment o vivència. Llegir és una manera de viure i La llibreria dels finals feliços és un llibre que homenatja el poder de la literatura.
Hi ha un llibre per a cada persona i un llibre per a cada moment de la teva vida, i el llibre adequat pot fer que res sigui ben bé igual en tu a partir de la seva lectura. Creixem com a persones amb els llibres que llegim, perquè amb cada llibre ens obrim a nous mons i realitats i viatgem molt més lluny del que mai hàgim pogut anar. La literatura és una gran escola de vida, ja ho he comentat en altres ocasions.
La llibreria dels finals feliços té una arrencada francament atractiva, de les que enganxen: dues dones que no s'han vist mai, separades per milers de quilòmetres (una a Suècia i l'altra en un poblet d'Iowa, al cor de l'Amèrica profunda), per l'Atlàntic i per l'edat; i que només es coneixen per les seves cartes, per les paraules que s'han intercanviat parlant de les seves vides i dels llibres que han llegit; acorden trobar-se un estiu per conèixer-se personalment. La Sara, dependenta d'una llibreria a Suècia, viatjarà fins al poblet de l'Amy, per passar uns dies a casa seva. Quan hi arriba li comuniquen que l'Amy, que era gran i estava malalta, acaba de morir. 
A partir d'aquí assistim a la transformació que experimenta el poble, decadent i mancat de qualsevol cosa que el faci atractiu o emocionant, a partir de l'arribada de la Sara.
L'Amy era una persona molt respectada per la seva comunitat perquè sempre havia ajudat a tothom que havia pogut i quan la Sara arriba tothom se sent amb el deure d'ajudar-la. De mica en mica la Sara, que decidirà gestionar el llegat bibliogràfic de l'Amy (sempre m'he preguntat què serà dels nostres llibres quan morim, quin se'n farà càrrec, on acabaran) anirà ocupant el seu lloc i fent que res segueixi sent com era. I els llibres hauran tingut alguna cosa a veure.
El llibre traspua optimisme sense amagar el dramatisme i el patiment que l'existència humana comporta; però obre una porta a l'esperança, perquè les històries poden tenir un final feliç i acabar bé, sobretot si perviu l'esperit d'ajudar-se mútuament.

Katarina Bivald (1983)

Hi ha una frase del llibre que m'ha impressionat especialment: "Com n'és de tràgic que la paraula escrita sigui eterna mentre que l'ésser humà no."
I he pensat que aquesta és potser la grandesa de les paraules: fer eterns els qui les han dites.