dilluns, 30 de desembre del 2013

Deixeu-me que us demani un regal...


Deixeu-me que us demani un regal...
minuts que semblin hores
i dies que semblin anys. 

Voldré un moment o un instant
per riure i per compartir,
voldré un sol desig de Nadal
que em faci somiar cada nit. 

Voldré blanques muntanyes
decorant aquest fred hivern;
voldré sense recança
que brilli un sol intens. 

I serà al fer-se fosc,
quan busqui aixopluc,
pensant en els records
d'un any un xic torçut. 

Deixeu-me que us demani un regal...
minuts que semblin hores
i dies que semblin anys. 

Voldré sentir el silenci
per fruir d'aquest descans,
voldré tenir un somni
que duri tot un any.

Voldré ratxes de vent fred
que parlin d'aquest hivern,
voldré petits artistes
que pintin aquest moment. 

I serà al fer-se fosc
quan pensi en el que tinc,
sabent que ets al meu cor
entre tots els meus amics.


J. Picas (1962)

dimecres, 25 de desembre del 2013

Quan somrius

Una de les més belles nadales d'aquests darrers anys. Bon Nadal a tothom!

dimarts, 24 de desembre del 2013

Nit de Nadal



Nit màgica,
nit de Nadal.
Camins de neu,
camins de pau,
espurnes d'estels
brillant per l'aire,
plens d'amor
i enyorança.
Un estel ens abraça
amb llum i esperança.


Sion Casas Massaguer

dilluns, 23 de desembre del 2013

Bocins de saviesa - V

Diuen que una vegada li van demanar al Mahatma Ghandi sobre quins factors creia ell que destruïen l'ésser humà.
I ell va respondre el que segueix:
- La política sense principis.
- El plaer sense compromís.
- La riquesa sense treball.
- La saviesa sense caràcter.
- Els negocis sense moral.
- La ciència sense humanitat. 

- L'oració sense caritat. 

És difícil dir més i més ben dit amb menys paraules. És la declaració d'un savi que esdevé plenament vigent molts anys després. Som éssers morals que ens guiem per uns principis i uns valors que orienten les nostres accions. I una cosa és indestriable de l'altra.
Quan la política s'oblida de la gent, quan l'egoisme ens allunya del compromís, quan el guany i la cobdícia passen pel davant de l'esforç i l'ètica en el treball, quan la ciència no s'orienta prou a millorar les condicions de vida de la gent;... som a prop d'un abisme que ens resta dignitat. Cal enfortir els valors que han d'orientar el nostre futur sobre la base de les paraules que formen part del llegat que Ghandi ens va deixar.

diumenge, 22 de desembre del 2013

Postes

Acabem d'entrar a l'hivern i segueixen acompanyant-nos dies freds però lluminosos, de cels clars, que gaudeixen d'una plàcida suavitat en les seves hores centrals. Són hores agradables que voldries allargar per gaudir de la seva llum, però aviat es veuen sorpresos per la posta, que en aquests dies més curts i més freds s'esdevé amb rapidesa, tot substituint la suau calidesa de les tardes lluminoses per la fredor que s'imposa quan enfosqueix l'horitzó. El que les alenteix és pensar en tot allò que hi hem viscut, en el que les ha fet úniques i diferents.
La desapareguda Joana Raspall parlava així de les postes:

"La posta és lenta;
li pesa endur-se un dia
ple de desitjos."



Joana Raspall (1913-2013)

dissabte, 21 de desembre del 2013

Què és per a tu la lectura?

Tot desitjant-vos bones festes, i bona lectura, és clar.



"Com les abelles van xuclant la mel en els boscos florits, en les pàgines dels llibres destriem, amb un plaer lentíssim, en un aprenentatge perpetu, serenes, lluminoses, alliberadores paraules d'or."

                                  Salvador Espriu (1913-1985)
                       

dijous, 19 de desembre del 2013

12 anys d'esclavitud

L'estrena d'una pel·lícula doblada al català que no vagi adreçada al públic familiar és un petit esdeveniment per la seva excepcionalitat. De vegades, són setmanes i setmanes d'aridesa on el català és una raresa, quelcom residual i marginal per inexistent. Si, a més a més del signe de normalitat que representa el doblatge al català hi sumem l'interès per la història que ens mostra la pel·lícula, ens trobem davant d'una oportunitat que no hauríem de deixar passar. 
12 anys d'esclavitud narra l'odissea -basada en fets reals- de Solomon Northup (brillantment interpretat per Chiwetel Ejiofor), un home negre lliure que viu amb la seva família al Nova York de 1841, on gaudeix d'una posició consolidada com a músic. És segrestat per uns entabanadors, venut com a esclau i explotat de manera humiliant en propietats del sud.  Mostra amb una cruesa colpidora la humiliació, la vexació i el tracte degradant que deriven del racisme. Esdevé un poderós al·legat a favor de la igualtat entre les persones i de la seva dignitat. Després de veure-la costarà més riure d'un acudit racista.
La pel·lícula té un bon nivell interpretatiu, amb un repartiment de luxe en papers secundaris, com ara Pau Giamatti en el paper d'un comerciant d'esclaus sense escrúpols i Brad Pitt en el d'un abolicionista sensible amb la situació del protagonista. 
Una bona pel·lícula, que impacta i fa pensar, i en català. Val la pena.


diumenge, 15 de desembre del 2013

Barcelona, de Pere Riera

Barcelona ha estat i és un dels grans èxits de la temporada de teatre a Catalunya. Una producció del TNC que demostra una vegada més el vigor creatiu i la qualitat del teatre català. Una obra que es desenvolupa al llarg d'un dia de març del 1938 sota els bombardejos de l'aviació feixista en una casa burgesa de Barcelona. En ella, el dia en que el fill d'una de les protagonistes fa divuit anys, es retroben dues amigues que encarnen dues postures davant el conflicte: la que es queda a casa i a la ciutat amb la voluntat de preservar la família i resistir i la que opta per lluitar per les seves il·lusions, realitzar-se com actriu i se'n va a França. La situació planteja un suggeridor paral·lelisme amb la situació actual, on davant la manca d'oportunitats laborals per a les generacions més joves hi ha qui opta per buscar sortides lluny d'aquí, però també qui opta per quedar-se i mantenir els vincles emocionals amb la seva gent. 
L'obra també mostra alguns clarobscurs del bàndol republicà, però el que vol reivindicar és la capacitat de resistència del poble català. El muntatge aconsegueix sobretot connectar emocionalment amb el públic, que queda atrapat sense badallar a la butaca durant les gairebé tres hores d'espectacle. De motius n'hi ha. El treball interpretatiu és excel·lent, amb la Míriam Iscla i l'Emma Vilarasau superbes, extraordinàries; però sense menystenir la resta del repartiment, amb actors d'ofici com la Pepa López i el Jordi Banacolocha, i la resta. 
L'escenografia, la il·luminació, la música,... són aspectes molt cuidats que funcionen a la perfecció. Un muntatge que val la pena no perdre's en alguna de les seves darreres representacions. 

dissabte, 14 de desembre del 2013

Diàleg, negociació, pacte

Són la quintaessència de la política, el seu sentit més primigeni quan de societats democràtiques parlem. Les lleis no han de ser només codis penals, han de ser eines per donar sortida a les demandes ciutadanes, per trobar solucions als problemes. I han de poder-se canviar i no quedar tancades en un encarcarament essencialista. Perquè les societats i les realitats canvien i la política hi té el seu lloc per afavorir el diàleg i l'entesa. És el seu paper.
Resulta hipòcrita voler donar una imatge d'obertura al diàleg i tolerància i tancar-ne totes les portes quan hi ha una demanda per part d'una majoria social i parlamentària. És d'estadista de baix nivell. Quan dues legitimitats entren en conflicte no s'ha de negar ni imposar res. És hora de parlar i entendre's, sense dogmatismes. 
Em va semblar un gran pas l'anunci de les preguntes de la consulta perquè en aquell moment la política es va anotar un petit triomf. Molt petit, però que serveix per obrir camí. Reconec que no les tenia totes i em feia por el ridícul que haguéssim tingut si no haguéssim estat capaços de posar-nos d'acord en això. Però es va parlar, es va negociar amb generositat i discreció i hi va haver acord. Me n'alegro. 
Les preguntes em semblen inclusives, crec que donen cabuda a totes les postures i posicionaments i que haurien de ser defensades per tots els demòcrates. Lamento els qui per tacticisme oportunista s'han exclòs i han donat l'esquena a una part del seu electorat. Però és un gran pas haver unit quatre forces que representen sensibilitats diferents, on n'hi ha que són favorables a la independència però també que en són contraris. He dit i reitero que la unitat per a defensar el que volem és la nostra força. Unitat i fer bé les coses han de ser la clau per a poder decidir lliurement el nostre futur.

divendres, 13 de desembre del 2013

La solidaritat no degenera

La solidaritat no degenera és un eslògan magnífic, suggeridor, ple de significats. Tota una troballa. Ha servit per a encapçalar la promoció del Disc de la Marató d'enguany que es dedicarà a recaptar fons per a la investigació de les malalties neurodegeneratives, cada vegada més presents a la nostra envellida societat.
Però alhora esdevé un poderós reclam per no abaixar la guàrdia davant les creixents necessitats de col·lectius socials cada cop més empobrits. És molt preocupant l'escletxa que s'està obrint a la societat amb persones que no arriben per cobrir les seves necessitats bàsiques. Sentim a parlar de desnonaments, pobresa energètica, bancs d'aliments,.... Són els elements d'un nou panorama social marcat per la precarietat i les mancances dels elements bàsics del benestar.
Crec que la realitat social ens ha fet més sensibles a les necessitats dels que tenim més a la vora. El Gran Recapte d'aliments que es va celebrar l'últim cap de setmana de novembre arreu de Catalunya va proporcionar més de 3.600 tones de menjar. S'han recollit diners per part de fundacions benèfiques per a pagar factures de gas i electricitat dels més necessitats. La Marató de TV3, malgrat desenvolupar-se en un context de retallades salarials per a una gran majoria, va recaptar més diners que mai. Trobo que dins la desgràcia són bones notícies. Denoten sensibilitat, solidaritat, generositat. Potser podríem esperar que tot això vingués de les administracions. Ens agrada més sentir parlar de benestar social que de beneficiència, però tot plegat no deixa de ser res més que un joc de paraules. L'important són els fets. I crec que la solidaritat no degenera; millora, perquè la gent té bon cor i és sensible a les necessitats del seu entorn. Endavant, i que no sigui només per Nadal.

divendres, 6 de desembre del 2013

El que fa avançar el món

Deixar el món una mica millor del que l'has trobat diria que és el desig íntim d'una gran majoria, i el que ens fa avançar com a societat és la superació d'una injustícia. 
Mandela ha estat un dels símbols de la lluita per la igualtat entre les persones. I d'una lluita amb lideratge moral, pacífica, conciliadora, plena de gestos. És així com s'esdevenen els líders i és així com es guanya autoritat i respecte. Tot un exemple per a la classe política del món. Perquè si una cosa també ha representat Mandela ha estat el triomf de la política. Ja he esmentat en escrits anteriors que la política és l'art del possible mitjançant el diàleg, la negociació, el pacte. Sempre amb l'objectiu de servir la gent. Crec en la política com una activitat noble i necessària per a solucionar els problemes d'una societat. I m'agradaria creure en els polítics com les persones que ho han de fer possible. Aquí radica la seva grandesa. 
Ara que sembla que la política està en mans d'economistes que condicionen qualsevol decisió és el moment de reivindicar amb força aquesta idea de la política. La política ha d'unir per a poder avançar, ha d'ajudar a superar diferències. 
No m'agrada mitificar res ni ningú, però crec que Mandela s'ha guanyat un lloc a la història per la seva manera de fer política, pel seu exemple, per haver unit, per haver treballat per la convivència, per haver deixat una societat més justa de la que ell es va trobar.

dimecres, 4 de desembre del 2013

Gràcies, Joana

Quan he tornat de treballar m'he trobat amb la trista notícia del decés de la Joana Raspall. Quan va complir els 100 anys la vaig voler felicitar amb un modest haikú. Sempre li he valorat la seva aportació per acostar la poesia als infants, per haver construït uns versos planers, entenedors, escrits amb el cor, que arribaven als seus lectors per la seva senzillesa. La seva és una trajectòria de compromís amb la llengua, d'amor pel llibre i la lectura, de servei amb la seva obra, ja sia amb els seus diccionaris o amb els seus versos.
És una persona que em va desvetllar tendresa, a la que veia com una iaia entranyable. Però sobretot una autora amb una obra que m'ha ajudat com a mestre a desvetllar el gust per la poesia en els meus alumnes.
Estic segur que el millor homenatge que ella hagués volgut és la lectura dels seus versos. I ara que el Nadal és proper potser res millor que aquesta meravellosa síntesi de la vida del poema Fum, fum, fum del seu darrer recull Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any


"Viure no és un joc 

ni una proesa. 
Viure és un Nadal
entre el poc i el massa.
És un foc que cal
encendre'l amb traça". 


Gràcies, Joana. 

divendres, 29 de novembre del 2013

L'informe TREPITJA

La senyora Joana Maria Camps és la Consellera d'Educació del Govern Balear. Avui, davant la comissió parlamentària d'Educació, responent a una pregunta sobre la LOMQE, va fer referència a l'informe TREPITJA, així mateix, tal com sona, i es va quedar tan ampla davant l'estupefacció dels que eren a la comissió.
Penses que no pot ser. Però és. És la dura realitat d'una societat manada per una colla de mediocres i indocumentats. Com pot ser que l'educació estigui en mans de tanta incultura? Seria de sentit comú assignar aquestes responsabilitats en algú que hi entengui, en tingui una formació adequada, o compti amb una certa experiència. Però no, prima més la filiació política o els contactes que les capacitats o els mèrits professionals.
La senyora Camps és Agent de la Propietat Immobiliària (API) i ha passat de vendre pisos a dirigir l'educació de les Balears.
El tema em causa vergonya aliena. Com podem haver arribat a aquests nivells? Ets la responsable de l'educació d'una comunitat amb llengua pròpia i t'han de fer el discurs en castellà i després passar-lo pel traductor automàtic sense cap cura. Depriment.
M'hi jugo un pèsol a que no dimiteix.

dijous, 28 de novembre del 2013

Caganers



Fitxer:Pessebre.jpg Enguany, la creativitat caganera del país ha arribat a la Moreneta. L'aportació catalana a una tradició cristiana tan arrelada com aquesta compta amb la genuïnitat de la figura del caganer, un punt d'humor escatològic que aporta frescor i originalitat a la representació del naixement de Jesús. Un element que genera simpaties i atreu els infants, que humanitza la realitat i l'acosta al comú. 
Fins aquí, el que m'agrada. Però tinc la sensació que la mercantilització d'una tradició com aquesta ens està perdent. Crec que no tot s'hi val. No cal ofendre ningú i caldria posar-hi els límits que marca el sentit comú, el bon gust i una certa idea del que és sagrat. Banalitzar la tradició introduint-hi elements estranys que hi tenen poc a veure amb afany mercantil banalitza el que celebrem. 
Tothom és lliure de creure el que vulgui, de celebrar el que li vingui de gust i de fer pessebre o no fer-lo; només faltaria. Però caldria evitar potinejar tradicions amb elements d'evident mal gust. Cal evitar el que té valor de sagrat per a les persones. I a mi no em passaria pel cap fer un caganer de la Mare de Déu de Montserrat o del profeta Mahoma. Aquí hi ha uns límits que caldria respectar.
Personalment, em cansa la proliferació de caganers. S'allunya del que és la tradició pessebrística. Senzillament, ni cal ni tot s'hi val.



divendres, 22 de novembre del 2013

S'acosta Nadal


Quan la natura
es despulla del seu encís
d'esquena al brogit,
quan el fred 
convida al recer
i renovem anhels
per no oblidar
qui som, què volem;
quan els carrers
s'omplen de moviment
i la solitud 
es fa més roent, 
és senyal que s'acosta... 

... NADAL.

dijous, 14 de novembre del 2013

Petits plaers: L'ària de la Suite nº 3 per a orquestra de Bach

No tinc formació musical ni sóc cap expert en el tema. De la música només en sabria dir que n'hi ha que m'agrada. I m'agrada perquè em fa sentir millor, perquè em resulta agradable escoltar-la, sense més.
M'ha acompanyat, i molt, al llarg de la meva vida, acompanyant també les meves lectures i modelant en certa manera la meva sensibilitat.
J.S. Bach, per a mi, és dels més grans, amb una obra prolífica d'una gran bellesa. 
La que us poso és de les meves favorites, intensa, d'una riquesa melòdica capaç des de la seva simplicitat d'asserenar-te amb els seus lents compassos, però també d'emocionar i omplir-te de melangia. 
Petit plaer per a oblidar-te per uns moments de la trista i feixuga actualitat política i gaudir-lo tot paladejant la seva delicadesa des de l'escalfor reconfortant del teu racó favorit en un dia de tardor freda com aquest.


dilluns, 4 de novembre del 2013

L'art del possible

Diuen que la política és l'art del possible. Una definició així, que comparteixo, implica diàleg, negociació i pacte. El pacte és el resultat final de l'acció política, i en ell hi haurien d'haver els punts on les parts poden trobar-se; una part de concessió -que no de claudicació- que acosti l'acord. 
Un acord des de la llibertat i orientat a respondre a les demandes de les majories socials connecta la classe política amb la societat. I si es construeix amb esperit de consens és més fort, prestigia als qui el signen i crea sinergies de confiança que reforcen el conjunt. 
Un pacte, un acord, és l'èxit de la política i, per ensems, de la democràcia. 
El desacord, la imposició, el joc pervers de les majories, les interpretacions restrictives i encarcarades del marc legal,...; són mostres de fracàs, de no saber escoltar ni respondre al que clama la societat, de desafecció entre societat i polítics. 
Ara com mai és l'hora de la política, de fer possible el que és un clam, perquè és possible si hi ha voluntat.... política.

diumenge, 3 de novembre del 2013

Encís


Ja llueix esplendorosa, 
cromàtica, ufanosa,
obrint-se pas entre el verd,
convidant la soca de la llar
a crepitar entre flames
tot revifant el caliu somort; 
picant l'ullet 
a llargues vesprades 
on reviu la intimitat 
més pregona,
compartint paraules 
que esdevenen
l'encís més poderós.


dissabte, 2 de novembre del 2013

Que n'aprenguin!

Una vegada més, exemple de civisme i valors. Orgullós de l'exemple que s'ha donat en nom del futbol català, del club i de Catalunya. 
Algú n'hauria de prendre nota per a que la lamentable situació que es va donar al camp del Xàtiva el passat cap de setmana no torni a repetir-se. En un partit de futbol hi ha coses més importants que el mateix partit de futbol. 


dimecres, 30 d’octubre del 2013

Emocions

És la nova sensació de la xarxa. Hi veiem una nena de deu mesos que s'emociona en sentir cantar la seva mare. I és que la música, com la paraula, són generadores d'emocions. Percebem l'alegria, la malenconia, la tristor,... i hi reaccionem; éssers emotius com som. 
El vídeo és sensacional. Al visionar-lo no podem deixar de trasbalsar-nos en veure les emocions d'un nadó, més cristal·lines que les d'un adult. Perquè la capacitat de sentir és la primera que desenvolupem i la darrera que perdem, fins i tot moribunds en el llit d'un hospital. I la música, més enllà del seu valor com a creació artística, és emoció.

dissabte, 26 d’octubre del 2013

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Del futur del periodisme

Diuen que vivim un dels millors moments per a l'exercici del periodisme. És possible que si fas aquesta afirmació davant un periodista sense feina o un estudiant que ja comença a percebre les dificultats de poder viure de la seva feina en un futur no gaire llunyà et mirin amb cara d'escepticisme i pomes agres. Però aquesta dura realitat i les dificultats per les que passen moltes grans capçaleres del sector conviu amb el protagonisme d'un moment històric on están passant moltes coses de gran trascendència. És on el periodisme de qualitat s'ha de fer un lloc per a explicar, analitzar amb rigor i reflexionar sobre els grans temes. Aquest periodisme és una necessitat real i té valor econòmic, malgrat el consum creixent de periodisme gratuït en suport digital.
Per això cal també una ràpida adaptació als nous suports i plataformes de distribució i aconseguir que el públic consumidor de periodisme valori el periodisme que es mou a la xarxa i pagui per ell. 
És el que està aconseguint el diari Ara; ser una referència a la xarxa, amb un nombre considerable de subscriptors a l'edició digital, sense renunciar per això a la presència al quiosc. 
Cada vegada serà més habitual llegir el diari des d'una tauleta i calen diaris multiplataforma que hagin sabut prestigiar-se a la xarxa i aconseguit que els lectors paguin pels continguts. 
És el que deia Stephen Dunbar-Johnson, editor del International New York Times, antic International Herald Tribune; que ha hagut de reconvertir-se una vegada més: "Si la gent no paga no pots fer periodisme de qualitat, i la gent només ens pagarà si fem el millor periodisme del món, aquesta és la nostra batalla diària". 
Aquest és el repte: l'adaptació a una nova època, l'enginy i per damunt de tot la qualitat del producte que ofereixes a la societat. 
El periodisme té futur. Sí. I tant! Però amb qualitat, noves eines i nous suports.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

La lectura en imatges - XI

La nit, abans d'anar a dormir, és el gran moment lector de molts que no en poden trobar d'altres al llarg del dia. És un moment de relaxació, sovint després d'una jornada esgotadora de treball o altres obligacions. Un moment lector de pau i serenor, d'intens plaer, abans de ser vençuts definitivament per la son. 



divendres, 11 d’octubre del 2013

Desprestigi

De vegades em pregunto com és possible que haguem entrat en una espiral de desprestigi que sembli no tenir aturador. Sumem despropòsits un rere l'altre i no hi ha pràcticament res que se salvi. Quina institució pot dir que manté íntegres el prestigi i la dignitat?
Tenim un Tribunal Constitucional presidit pel senyor Francisco Pérez de los Cobos, que ha estat militant del partit polític al govern i que ha mostrat la seva hostilitat cap a causes que ha de jutjar i al que no es considera que això l'incapaciti per a ser objectiu quan ha d'emetre el seu judici.
Acabem d'aprovar una nova llei educativa sense cap mena de consens ni futur, d'esquena a gairebé tot (professionals, famílies, forces polítiques; societat, en definitiva) i que serà novament derogada quan se'n tingui possibilitat. Com a part molt directament involucrada en el tema em sento menystingut. No sóc qui ha d'aprovar una llei, però sí que se m'hauria de consultar i demanar el parer com a mínim, ja que formo part dels qui haurien de portar-la a la pràctica. Res de res. Tot a força de majoria absoluta com si res més calgués tenir-se en compte. Serveix una llei aprovada d'aquesta manera per a solucionar els problemes de l'educació i prestigiar-se? Tot al contrari. És la prevalença de la ideologia per damunt del criteri professional, com si tot passés per la suposada defensa d'uns drets individuals per damunt del consens social. Em deprimeix pensar que he viscut l'aprovació d'una nova llei educativa de les que gairebé he perdut el compte i que encara n'hauré de veure l'aprovació d'alguna més abans de jubilar-me. No és seriós i forma part d'aquesta espiral de desprestigi. 
Vivim en un país on fer apologia del nazisme o enaltir el franquisme continuaran sense ser delicte. Em pregunto com pot ser que ideologies que són utilitzades per incitar a l'odi i la violència siguin tolerades sense crear alarma social.
I una de les últimes cireretes del pastís la vam tenir ahir quan determinades forces polítiques van utilitzar el Parlament per escalfar l'ambient i afavorir la crispació.
Com es pot pretendre que la gent mantingui la confiança en les institucions? Vull pensar que hi ha una majoria anònima i assenyada que sap caminar sense perdre's pels viaranys del populisme, la demagògia i el desprestigi.


dijous, 10 d’octubre del 2013

Qüestió d'atzar


"No és la saviesa el que regeix la vida, sinó l'atzar."  

Marc Tul·li Ciceró (106 a.C. - 43 a.C), polític, filòsof, escriptor i orador de l'Antiga Roma. 


Quanta raó!

dimecres, 9 d’octubre del 2013

A recer

Preciós homenatge a l'amor de la poetessa alemanya Nelly Sachs (1891-1970), en traducció de Josep Porcar.



A recer

A recer estan els amants
sota un cel empedrat.
Encara un element secret els hi infon l’alè
i són beneïdes les pedres
i tot el que creix
fa casa en ells.

A recer estan els amants
i és per ells que els rossinyols encara canten
i no han de morir en la sordesa
ni en les plàcides faules dels boscos els cabirols
han de patir dòcilment.

A recer estan els amants
quan troben el dolor ocult de l’horabaixa
que sagna en una branca de salze —
i de nit assagen somriures a la mort,
la dolça mort,
amb cada pena 

pouada a la nostàlgia.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

D de 500

Com qui no vol la cosa he arribat a l'entrada 500 del bloc. Miro enrere, veig que ja han passat més de quatre anys i que hi he deixat una mica de tot. Vaig començar molt cenyit a les meves lectures i m'he anat obrint a d'altres àmbits que m'ha vingut de gust compartir. Em sorprenc d'haver assolit una modesta continuïtat, d'anar trobant idees i reflexions a les que seguir posant paraules, d'haver trobat persones que m'han fet arribar comentaris encoratjadors, espurnes d'alguna cosa que arriba. 
Com tantes coses a la vida, és situar-te en un camí i començar a caminar; anar endavant. Tant de bo no ens aturem i trobem la manera de continuar. De moment, celebrar la petita fita que l'entrada d'avui suposa.

dissabte, 5 d’octubre del 2013

M'agrada el teu nom

Benvinguda!



"Quatre barres i una estrella. Sóc la campana Llibertat." 
Tocar-te i sentir-te és un desig que esdevé clam.

divendres, 4 d’octubre del 2013

Bocins de saviesa - IV

"Quan haureu tallat l'últim arbre, quan haureu enverinat l'últim riu, quan haureu matat l'últim animal, us adonareu que el diner no es menja."

dilluns, 30 de setembre del 2013

Potser només és un desig somiatruites...

Potser només és un desig somiatruites, però voldria que els polítics estiguessin a l'alçada del moment històric que vivim, arraconessin d'una vegada el tacticisme i la mesquinesa curta de mires (tant de bo definitivament) i actuessin amb generositat al servei de la seva gent. 
Potser és demanar un impossible, però només això els farà dignes de voler seguir servint al seu poble.

diumenge, 29 de setembre del 2013

Your Heart Is As Black As Night

Melody Gardot és un bon exemple de com l'adversitat en forma de greu accident de trànsit li ha permès desenvolupar la seva creativitat, descobrir el poder terapèutic de la música i dedicar-se a la cançó amb èxit quan ella, potser, no comptava dedicar-s'hi. M'ha agradat molt descobrir-la, conèixer la seva història de superació i gaudir de la seva veu en aquest tema que té el regust del jazz més clàssic.

Your Heart Is As Black As Night 

El seu cor és tan negre com la nit


dissabte, 28 de setembre del 2013

Pel futur de l'educació i la llengua

La seva lluita és la nostra i mereixen el nostre suport.



dijous, 26 de setembre del 2013

El relleu d'una torxa

Hi ha qui ha comparat la vida amb una espelma encesa que amb el pas de les hores es va consumint fins a extingir-se. Indubtablement, la comparació té punts de semblança amb la realitat, car la vida té una durada limitada, té fases de llum intensa; però arriba un punt en que es va apaivagant fins a expirar amb el darrer alè.
Però de la mateixa manera que podem veure-ho així, també podem capgirar el punt de vista i veure la vida com el relleu d'una torxa, com una llum que passa de mà en mà i perdura més enllà de la nostra existència, car sempre viurà alguna cosa de nosaltres mentre perduri en la memòria dels altres. Som el relleu dels qui ens han precedit en la seva lluita, i donarem el relleu als qui ens vénen al darrera. És un punt de vista optimista i vital que ens convida a viure amb il·lusió i a treballar per al bé comú, com anelles o baules d'una cadena que sumen esforços per a millorar alguna cosa del món en que vivim. 
Perquè només serem recordats per allò que fem pels altres i superi la nostra individualitat. 
Pensava això ara que estic d'un aniversari luctuós per a la meva intimitat. M'adono més que mai, potser com una de les darreres i grans lliçons que dóna la vida, que som baules d'una cadena, el relleu d'una torxa, el testimoni d'una cursa de relleus.

dimecres, 25 de setembre del 2013

La lectura en imatges - X

Qui no ha desitjat agafar un llibre i fer-se fonedís, trobar un racó agradable on res pertorbi la pau anhelada, llegir on l'única alternativa a les paraules sigui la bellesa que trobes només aixecant els ulls?



dimarts, 24 de setembre del 2013

Bocins de saviesa - III

Hi ha una antiga llegenda cheerokee que parla sobre tot allò que habita dins nostre i els valors sobre els quals cal fonamentar l'educació. Perquè, quins ciutadans tindrem si només eduquem per competir i no eduquem prou per a col·laborar? Quin llop alimentarem si només eduquem per a guanyar i ser els millors a qualsevol preu?

El vell cap d'una tribu cheerokee xerrava un dia amb els seus néts sobre les coses de la vida. Els hi deia:
- Dins meu hi ha dos llops que estan mantenint una aferrissada lluita. És una lluita terrible.
Un dels llops és la maldat, el temor, l'ira,
la rancúnia, l'enveja, el ressentiment, el dolor,  la cobdícia, l'arrogància, la mentida, la infidelitat, la supèrbia i la culpa.
L'altre és la bondat, l'alegria, la pau, la serenor, l'amor, la dolçor, l'esperança, la humilitat, la generositat, la veritat i la compassió.
Tot seguit els advertí que aquella mateixa lluita estava passant en aquell mateix moment dins seu i dins de cadascun dels homes i dones de la terra.
Els nens se l'escoltaven bocabadats i es van quedar pensant en el que els havia dit el seu avi. Passat un temps un d'ells li va preguntar:
- Quin llop guanyarà?-
L'ancià mirà al seu nét fixament i contestà:
- Guanyarà el que tu alimentis.

diumenge, 22 de setembre del 2013

Punts de llibre per a lectures inoblidables - I

Els estius no duren eternament. Són succeïts per tardors que conviden al recolliment i a lectures des de la butaca que marquen el pas dels dies sota una llum intimista i acollidora. 
Però la sèrie de punts que ens ha acompanyat al llarg de l'estiu no s'atura aquí. Pren un altre nom i continua, perquè la lectura sempre formarà part de moments inoblidables. 
Des d'avui, Punts de llibre per a lectures inoblidables



divendres, 20 de setembre del 2013

La lectura en imatges - IX

És la llavor que planten molts pares i mestres, el somni lector que t'agrada imaginar. Lectors que prenguin el relleu de la teva passió, que en comparteixin el delit amb ulls il·lusionats. 


dimecres, 18 de setembre del 2013

Petits plaers: Nits de lluna plena

Hi ha dies que et fan sentir especial, que exerceixen sobre tu una atracció hipnòtica. Són dies en que la nit atreu la vida i s'allibera de les tenebres. Les nits de lluna plena atreuen la passió que més s'aferra a la vida i li regalen la mica de llum que la fa més atractiva. Es fan recordar i endolceixen els records, inspiren la imaginació que potser ens manca en d'altres dies. Tenen atractiu i màgia. Petit plaer que enlluerna la vida.

dimarts, 17 de setembre del 2013

El llibre, cosa de dos

Joseph Conrad (1857-1924)
Deia Joseph Conrad que l'autor només escriu la meitat del llibre. Que de l'altra meitat se n'ha d'ocupar el lector. 
I és que el llibre és una forma de comunicació com qualsevol altra, i requereix emissor i receptor. Qui parla necessita algú que se l'escolti, i qui escriu necessita algú que se'l llegeixi. 
Poques coses han d'haver més decebedores i depriments que voler comunicar i no trobar interlocutor, que allò expressat no trobi receptors. 
Un llibre enceta un diàleg amb un hipotètic lector i necessita d'aquest per a esdevenir plenament. 
No hi ha llibres que perdurin sense lectors que ho facin possible.

diumenge, 15 de setembre del 2013

L'activisme lector de la Casa del Libro

A vegades cal destacar els esforços que fan d'altres a favor de la lectura. La Fundación Germán Sánchez Ruipérez és de les més actives en aquest sentit, amb col·laboradors entusiastes com el Kepa Osoro.
Un dels fruits més ambiciosos i reeixits de la tasca de la fundació ha estat la inauguració l'any passat de la Casa del Libro, que porta a terme un munt d'activitats (taules rodones, cursos, conferències, jornades, seminaris, recursos digitals,...) al voltant de la lectura i la seva presència en la vida i els hàbits dels infants.
Queda lluny, a més de sis-cents quilòmetres, però val la pena conèixer el que fan i tenir-los ben presents. Aquesta tardor han programat un cicle de cursos titulat Diálogos de otoño, amb les següents activitats:
. De la cuna a la nube. Un itinerario lector que involucra a la familia
· Álbumes ilustrados. Educar la mirada
· La biblioteca escolar de calidad, ¿utopía o ilusión? Dinamización de la lectura desde la biblioteca escolar en educación infantil y primaria, coordinat per Jaume Centelles. 

Bona feina!

divendres, 13 de setembre del 2013

La lectura en imatges - VIII

Quan en descobreixes el plaer i la passió, t'acompanya per sempre. I es converteix en un desig íntim que formi part de tu cadascun dels teus dies. 



dijous, 12 de setembre del 2013

El millor resum


Expressat amb les belles paraules d'un amic amb les que m'identifico plenament: 
“Orgullós d'aquest poble pacífic, il·lusionat, tolerant, valent, treballador, que estima en comptes d'odiar, lluitador, pacient, digne, perseverant, respectuós, que aixeca el cap un cop rere un altre malgrat que tantes vegades li han aixafat, que fa cadenes per alliberar-se de les cadenes! Gràcies!” (J.P.)



El colpidor drama de la solitud

Hi ha notícies que sota l'aparença de curiositats estrafolàries, més aviat freak, amaguen un profund drama humà. 
La solitud, quan no és volguda, és dolorosa; sentir-se sol, ignorat pels altres, fa patir molt. Som éssers socials, necessitem dels altres per a sentir-nos realitzats. Sense relacions humanes no són possibles els afectes. Ni l'amistat o l'amor serien possibles. 
Des d'Albània ens arriba una notícia colpidora. Hadjar Lila, un home de 70 anys, havia treballat molts anys a l'estranger. Feia quatre anys i mig que havia tornat del Canadà i durant tot aquest temps cap dels seus familiars l'ha anat a veure. 
La sortida que ha tingut l'home davant el seu aïllament és la curiositat que ha saltat als teletips de les agències de notícies. Perquè algú l'anés a veure ha fet publicar en un diari l'esquela de la seva pròpia necrològica. Ho va fer per a reunir-se amb els seus familiars que l'havien ignorat reiteradament. 
I d'èxit no en va tenir gaire. Segons les informacions només la seva filla va anar a casa seva al seu suposat enterrament. 
Fa pensar. Com les notícies de persones que han mort a casa seva sense que ningú les hagi trobat a faltar durant un grapat de temps. 
És el colpidor drama de la solitud. 

dimarts, 10 de setembre del 2013

Baixa al carrer i participa

Les paraules del gran poeta de Burjassot resulten d'allò més adients per al moment històric que vivim:

“No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu.” 



Vicent Andrés Estellés (1924-1993)


Bona Diada a tothom! 

Aquest blog s'ha afegit a la cadena de blogs enllaçats per la independència. Si heu anat seguint la cadena vol dir que veniu del blog Gorgues de la Garrotxa del Ramon Roura. Passo el testimoni al següent blog de la llista: el blog d'en Puigbert

dilluns, 9 de setembre del 2013

Bocins de saviesa - II



UNA VALUOSA VIDA HUMANA

Cada dia, en despertar-vos, penseu:
"Avui sóc afortunat per haver-me llevat. 
Sóc viu, tinc una valuosa vida humana. 
No la desaprofitaré, 
sinó que empraré 
tota la meva energia 
per al meu propi desenvolupament, 
per obrir el cor als altres, 
per assolir la llum 
en benefici de tots els éssers. 
Tindré pensaments bondadosos
respecte als altres, 
no sentiré enuig 
ni pensaré malament dels altres, 
beneficiaré els altres
tant com pugui." 

Tenzin Gyatso, 14è Dalai Lama

diumenge, 8 de setembre del 2013

Algú em va dir

M'ha agradat aquesta bonica cançó d'amor de la Carla Bruni, Quelqu'un m'a dit.




On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses.
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos chagrins il s’en fait des manteaux
Pourtant quelqu’un m’a dit…

Que tu m’aimais encore,
C’est quelqu’un qui m’a dit que tu m’aimais encore.
Serais ce possible alors ?

On me dit que le destin se moque bien de nous
Qu’il ne nous donne rien et qu’il nous promet tout
Parait qu’le bonheur est à portée de main,
Alors on tend la main et on se retrouve fou
Pourtant quelqu’un m’a dit… 


Que tu m’aimais encore,
C’est quelqu’un qui m’a dit que tu m’aimais encore.
Serais ce possible alors ? 


Mais qui est ce qui m’a dit que toujours tu m’aimais?
Je ne me souviens plus, c’était tard dans la nuit,
J’entend encore la voix, mais je ne vois plus les traits
“Il vous aime, c’est secret, lui dites pas que j’vous l’ai dit”
Tu vois quelqu’un m’a dit… 


Que tu m'aimais encore, me l'a t'on vraiment dit...
Que tu m'aimais encore, serais ce possible alors ? 


On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses.
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos tristesses il s’en fait des manteaux.
Pourtant quelqu’un m’a dit… 


Que tu m’aimais encore,
C’est quelqu’un qui m’a dit que tu m’aimais encore.
Serais ce possible alors ?



********************

M’han dit que les nostres vides no valen gran cosa
Passen en un instant com fan les roses
M’han dit que el temps és un cabró
Que de les nostres penes se’n fan abrics.
Però algú m’ha dit…

Que tu m’estimes encara.
És algú que m’ha dit que m’estimes encara.
Serà això possible ?

M’han dit que el destí es riu bé de nosaltres.
Que no ens dona res i ens ho promet tot
Sembla que la sort es porta a la mà.
Llavors dona la mà i retroba la bogeria.
Però algú m’ha dit…

Però qui és el que m’ha dita que m’estimaràs cada dia?
Jo ja no me’n recordo, era tard a la nit,
Escolto encara la veu, però no vec la cara
Si vosaltres estimeu, és secret, no els diré pas que vosaltres ho heu dit.
Tu comprens que algú m’ha dit…

Que tu m’estimes encara, es veritat el que ha dit…
Que tu m’estimes encara, serà això possible ?
M’han dit que les nostres vides no valen gran cosa
Passen en un instant com fan les roses
M’han dit que el temps és un cabró
Que de les nostres penes se’n fan abrics.

Però algú m’ha dit… 

                                ********************

Els Amics de les Arts, partint de la melodia, n'han fet aquesta particularíssima versió: I no sé el què m'ha dit.


Vés que aquest dematí
m'he aixecat fent un bot,
m'ha arribat un missatge que deia:
sobretot, carinyo, hem de parlar,
hi ha quelcom important.
Hem quedat en un bar,
ha entrat titubejant,
parlava d'un tal Pau
que havia esdevingut 

un amic de veritat,
un company pistonut.

Ha deixat anar un suspir,

m'ha mirat fixament,
ha parlat una estona
i ha marxat corrents.

I no sé el que m'ha dit,
però semblava important.
I no sé el que m'ha dit,
quin gran interrogant.

Més tard un vell amic
m'ha trucat fet un nyap,
des d'un àtic del centre
m'ha vist caminant,
i m'ha dit: bon amic meu,
m'has de fer un gran favor,
jo demà no hi seré.
I ha saltat pel balcó.

I no sé el que m'ha dit
però semblava important,
i no sé el que m'ha dit,
ha volat un instant. 

I no sé el que m'ha dit,
però semblava important,
i no sé el que m'ha dit,
quin gran interrogant.

dijous, 5 de setembre del 2013

La lectura en imatges - VII

Tot i que l'estiu comença a cedir i la gran majoria ja han tornat a les seves rutines habituals, encara permet imatges com aquestes. Quan disposes de dies de lleure i condicions, fer estiu és deixar-se anar, disposar lliurement del temps, decidir quant, com i en què l'empraràs, una oportunitat única de poder llegir abstret de gairebé tot.