El dijous següent, de Richard Osman

Richard Osman

El dijous següent
Barcelona: Editorial Columna Edicions, 2021 (Grup 62)
480 pp.
ISBN: 978-84-664-2812-5
PVP: 19,50€

El Club del Crim dels Dijous, que vaig ressenyar en aquest mateix blog fa uns mesos, va ser una autèntica troballa, la descoberta d'una fórmula d'èxit. Hi coincidien uns personatges singulars, una trama detectivesca, l'humor i una mirada entre irònica i tendra al món de la vellesa. I la veritat és que la combinació de tot plegat funciona, enganxa i en fa una lectura simpàtica i plaent on el que prima és fer passar una bona estona als lectors.

El dijous següent és la segona història d'aquesta colla d'iaios. És més del mateix, però no ho dic com quelcom pejoratiu, sinó com la repetició de la fórmula que esprem les possibilitats que ofereix el passat de l'Elizabeth als serveis secrets, l'enginy i els cops amagats de la Joyce, l'esperit rebel del Ron, els consells acumulats per l'experiència com a psiquiatra de l'Ibrahim; el joc que donen dos policies de proximitat com el Chris i la Donna; l'amistat i els sentiments que mostren.

Ja no sorprèn tant com la primera perquè, malgrat els girs que et mantenen intrigat fins al final i malgrat la inversemblança de les situacions, segueix havent-hi una intriga criminal i un humor que sempre és present.

Ja saps més o menys el que hi trobaràs, però si només busques una lectura entretinguda per a passar l'estona no et defraudarà. Fa de bon llegir i distreu. I de vegades és el que necessitem.

Reina Roja, de Juan Gómez-Jurado

Juan Gómez-Jurado
Reina Roja (Antonia Scott-1)
Barcelona: Ediciones B, 2018
568 pp
ISBN: 978-84-666-6441-7
PVP: 22,90€

Ja he deixat dit en d'altres ocasions que la literatura és una font inesgotable d'històries per al món del cinema i la ficció televisiva. Una vegada més he arribat al llibre des de la ficció audiovisual. Des de fa un temps vaig seguint els treballs interpretatius de la Vicky Luengo, una actriu que m'agrada pel caràcter que imprimeix als seus personatges, dotant-los de matisos i complexitats i fent-los creïbles. Crec que és una de les grans actrius del moment, que acostuma a triar bé les històries i els personatges que interpreta. Vaig ensopegar amb la sèrie Reina Roja a Prime Video i al veure que la protagonista era ella la vaig triar. La sèrie és un entreteniment digne amb moments molt angoixants i cert gust per la truculència, però del conjunt em va atreure la personalitat dels protagonistes i sobretot la química que s'establia entre ells. 

Com sol passar, al llibre hi ha coses que queden explicades millor i  que es perden amb les adaptacions, on es prioritzen l'espectacle visual i el dinamisme narratiu. Crec que el millor és haver sabut construir uns personatges amb unes característiques molt originals que els fan atractius i voldria destacar-ne l'afecte, l'amistat i el suport mutu que desenvolupen i que tu com a lector voldries que anés més enllà malgrat veure que no serà possible.

El llibre és molt cinematogràfic, una narració que es desenvolupa a contrarellotge en el transcurs de pocs dies a un ritme trepidant, alternant els escenaris on es mouen els protagonistes. Té les característiques pròpies del best-seller, dinamisme, molta acció en una successió frenètica d'esdeveniments, i misteris dels que desitges treure'n l'entrellat. Resulta fàcil de llegir. Està estructurada en capítols breus que es consumeixen amb avidesa i amb referents molt contemporanis que li confereixen un punt d'amenitat molt atractiu. El llenguatge no presenta cap dificultat, resulta fresc i accessible en tot moment. La veritat és que atrapa, d'aquelles històries que quan hi entres ja no la pots deixar anar fins al final. 

No és alta literatura ni demana una alta concentració; segurament no et farà un lector o una lectora de gust exquisit, però deixa un bon regust, amb la sensació que has llegit i has passat una bona estona. No cal buscar-hi versemblança ni transcendència. És el que és. Un thriller amb uns psicòpates inquietants i uns protagonistes "bons" amb un món que els fa ben originals. Una lectura idònia per a desconnectar, per a unes vacances relaxades o per a llegir entre remullada i remullada a la platja o a la piscina.

Cada llibre té el seu moment i aquest pot ser-ho per a començar les vacances o alliberar-se de les tensions acumulades després d'uns dura jornada laboral.

El Club del Crim dels Dijous, de Richard Osman

Richard Osman
El Club del Crim dels Dijous
Barcelona: Edicions 62, 2022

Col·lecció La Butxaca
448 pp

ISBN 978-84-664-2750-0

PVP: 9,95€

En Richard Osman (1970), l'autor de El Club del Crim dels Dijous, té una exitosa trajectòria en el món audiovisual com a humorista, productor televisiu i presentador de concursos. En paral·lel ha anat desenvolupant una trajectòria com a escriptor, on va debutar precisament amb aquest títol el 2020. La promoció del llibre ens anuncia vendes milionàries arreu del món i milions de lectors. Un èxit a tots nivells del que no dubto que aviat tindrà adaptació cinematogràfica o televisiva.

Què té El Club del Crim dels Dijous que la faci especial? Els lectors de novel·la negra que esperin molta acció i emocions fortes potser quedaran decebuts. A El Club del Crim dels Dijous hi ha crims, sí, que trenquen l'harmonia del complex residencial per a jubilats al voltant del qual es desenvolupa la trama; però hi passen poques coses impactants. L'autor, però, té l'habilitat d'introduir sorprenents girs argumentals que enganxen els lectors a la trama fins al final de les seves pàgines, que es llegeixen amb avidesa.

Per damunt de la trama, que com a novel·la policíaca es mou en terrenys força convencionals, el que destaca són els protagonistes d'aquesta trama detectivesca, uns octogenaris que reflecteixen les empremtes que deixa el pas del temps i l'envelliment en la vida; i que malgrat l'anonimat, la grisor i l'homogeneïtzació que imposa la vida en una residència d'avis, tenen un passat més o menys destacat que els anys han anat desdibuixant i unes habilitats que es posen en joc.

Perquè aquesta novel·la té l'habilitat de sorprendre'ns amb el que anem descobrint de cada personatge: les seves habilitats per aconseguir el que volen sota la seva aparença de vellets inofensius, les seves capacitats deductives,...

Però també els lligams que van desenvolupant entre ells. Perquè a la infermera, la inspectora de policia, el psiquiatra, el professor o el sindicalista activista que havien estat ja no els queda més que l'amistat, el suport que puguin oferir-se o allò que puguin compartir; i així combatre les sensacions d'abandonament o solitud. 

Tenim els vellets, una jove agent de policia fugint del seu passat i un inspector veterà que porten la investigació del cas (amb una suggeridora relació que es va establint entre ells); dels que cada cop anem descobrint més coses sorprenents.

Tot està tractat amb ironia i un humor fi amb pinzellades de tendresa, i potser és aquest tractament el que el fa connectar amb el públic. Perquè sorprèn la mirada, que acaba sent comprensiva cap al crim i les seves circumstàncies; lluny de qualsevol mena de truculència. 

Malgrat l'humor amb que es tracta tot plegat també s'hi dibuixen la cobdícia i l'especulació que es mouen al voltant dels serveis per a la gent gran. No s'obvia que hi ha molta gent en aquest món que hi són per guanyar diners i quants més millor.

M'ho he passat bé. Resulta molt amè, a estones francament divertit i es llegeix amb avidesa. Són capítols curts (n'hi ha 115) dels que sempre tens ganes de més.

M'admira aquest humor britànic que sap trobar l'equilibri perfecte entre ironia i sarcasme sense defugir l'autocrítica i que els permet abordar qualsevol temàtica amb intel·ligència i elegància. Aquí en teniu una bona mostra.

La noia del vestit blau, de Laia Vilaseca

 Laia Vilaseca 

La noia del vestit blau

Barcelona: Rosa dels Vents (Penguin Random House Grupo Editorial), 2021

304 pp.

ISBN: 978-84-18033-36-0

PVP: 18,90€

La noia del vestit blau, novel·la de títol enigmàtic,  és una intriga detectivesca ambientada en un poblet berguedà als peus del Pedraforca. D'entrada ens trobem amb la profanació d'unes tombes i una protagonista, periodista d'investigació addicta a l'alcohol i els ansiolítics, antiga estiuejant des de la infantesa, i que arriba al poble amb la intenció de refer-se d'alguns assumptes de la seva vida no del tot reeixits. Arran de la profanació decideix investigar les raons i el que s'amaga darrere la mort d'aquesta noia, aparentment un suïcidi, que va trasbalsar la vida d'aquest poble trenta-sis anys enrere. I passaran moltes coses en pocs dies.

Ens movem en un entorn petit i tancat, on sota les bones aparences dels vilatans van apareixent punts foscos i motius de dubte. I aquest és un dels punts forts del llibre. Els motius de la intriga estan ben dosificats, progressen amb encert i atrapen des d'un primer moment. El conjunt es llegeix amb avidesa i sap mantenir viu l'interès per la trama. 

La noia del vestit blau va tenir una primera vida el 2017, autoeditada, en el món digital. Sembla que va funcionar força bé i aquesta circumstància li ha obert les portes a l'edició en paper. He llegit l'obra en format digital i he tingut una decepció amb el munt d'errades gramaticals i ortogràfiques que l'acompanyen i que no sé si hauran estat corregides abans de l'edició en paper. Fa la sensació d'una edició poc curosa, sense revisió i enllestida amb presses. Sempre he cregut que una obra, per damunt de tot, ha d'estar ben escrita i ha de ser respectuosa amb la llengua amb la que arriba als lectors. 

Al costat d'això trobem altres errors de coherència, com el que afecta al Pere, el metge; del que s'afirma que tenia trenta-un anys quan va certificar la mort de la noia vestida de blau i que havia atès l'Adrià, que en aquell moment en tenia disset, des que havia nascut. Costa imaginar un metge exercint des dels catorze anys. Per posar només un exemple. 

També resulta indigest quan l'autora vol fer una descripció de la natura que l'envolta i parla de les argelagues sense saber que les seves flors són grogues. Són coses, aquestes, que s'han de cuidar i que una bona revisió del text pot ajudar a resoldre. 

La noia del vestit blau, doncs, és una novel·la
atractiva i dinàmica, amb encerts, com el seu bon pols narratiu; però millorable en els petits detalls que no li resten, però, atractiu a l'hora de ser llegida.

Terra Alta, de Javier Cercas

Javier Cercas

Terra Alta 

Barcelona: Planetadelibros, 2019

384 pp

ISBN: 978-84-08217-84-8

PVP: 21,90€ 

Guardo bones sensacions de Soldats de Salamina i Anatomía de un instante, els llibres de Javier Cercas que havia llegit abans de Terra Alta. M'agrada la seva prosa fluïda, precisa i atenta al detall; i malgrat els prejudicis de molts contra els Premis Planeta, he pensat que Terra Alta podria agradar-me. D'entrada m'atreu la comarca, un lloc preciós i tranquil on vaig passar uns dies magnífics recorrent-la, visitant els seus poblets, els escenaris de la batalla de l'Ebre i els paisatges que van enamorar Pablo Picasso. Té per escenari llocs que conec i als que m'agradaria tornar.

Terra Alta podria considerar-se una novel·la policíaca, un thriller sobre la investigació d'un assassinat escabrós; però crec que és molt més. Cercas ha creat un gran personatge en Melchor Marín, el mosso d'Esquadra que investiga el cas; un policia amb una infància i adolescència difícils i un passat fosc al marge de la llei, que té un peculiar sentit de la justícia i que l'autor lliga magistralment amb els tràgics successos que es van viure a Catalunya durant l'agost de 2017.

Les evolucions del personatge ens menen a reflexionar sobre els límits de la justícia, sobre fins a quin punt l'obsessió per a que cadascú tingui el que es mereix ens pot fer caure en la injustícia i l'arbitrarietat. Que en qüestions de justícia tan important és el fons (la raó) com les formes (el respecte a la llei). És el que li fa dir al sots-inspector Barrera: "La justícia absoluta pot ser la més absoluta de les injustícies". 

Una altra reflexió que m'ha interessat és la que fa referència a l'odi, fins a quin punt és un verí que malmet l'existència i fa impossible la felicitat. 

Els llibres i la literatura també tenen un paper important en aquesta novel·la. Hi ha llibres que deixen empremta, després dels quals res és ben bé el mateix; llibres als que tornem, que ens canvien la nostra visió de les coses. I al protagonista li passa això després d'haver llegit Els miserables de Victor Hugo ("Acabà el llibre commocionat, amb la certesa que ja no era la mateixa persona que començà a llegir-la i que ja mai més tornaria a ser-ho") i els llibres jugaran un paper determinant en la història d'amor que viurà. 

Per si això fos poc la memòria històrica jugarà també un paper determinant en el desenllaç de la història, fent-nos adonar que quan no es repara una injustícia l'odi acumulat buscarà el moment d'esclatar. 

El que us deia, molt més que una intriga policíaca; una novel·la trepidant que ens interroga sobre aspectes essencials de la vida i que ens atrapa des de la primera pàgina.

 

La clau de vidre, de Dashiell Hammett

Dashiell Hammett

La clau de vidre (traducció de Rafael Tasis)

Barcelona: Edicions 62, 1981

Seleccions de La Cua de Palla, 1

196 pp.

ISBN: 84-297-1701-3

Hi ha col·leccions de llibres que són més conegudes i famoses que els títols que van publicar. I és perquè van aconseguir identificar un disseny amb un contingut genuí. Molts lectors encara deuen recordar les cobertes rosades de La Sonrisa Vertical, referent durant una època de la literatura eròtica o les cobertes grogues amb una fotografia negra i groga de La Cua de Palla en novel·la negra. Identificaves col·lecció i contingut.

La Cua de Palla va arribar per a omplir un buit en català de novel·la negra. Calia normalitzar moltes coses i una d'elles era aquesta. Corrien els anys seixanta del segle passat i donava les seves primeres passes amb molta empenta una editorial que es va posar el nom de l'any en que va començar. La col·lecció va néixer de l'activisme i compromís amb la llengua i de la tenacitat de gent com el Manuel de Pedrolo i els molts escriptors que van col·laborar en traduccions. Majoritàriament va publicar literatura negra nord-americana, autors que han esdevingut clàssics del gènere com James M. Cain, Raymond Chandler, Ross McDonald, Jim Thompson o Dashiell Hammett, considerat un dels creadors del gènere.

Són edicions humils, amb una enquadernació que encara resisteix passats més de trenta anys; de paper bast,  que tot i esgrogueït i amb una tipografia de lletra de mida reduïda, encara es deixa llegir. Les típiques edicions de quiosc, de regust popular, però que havies de comprar a les llibreries. En l'edició que he tingut a les mans m'ha fet gràcia descobrir el preu escrit amb llapis: 350 pessetes de l'època.

Venia de llegir novel·la negra d'autors escandinaus i he notat el canvi. En aquest lliurament ens trobem amb un detectiu, en Ned Beaumont, que ha d'investigar l'assassinat del fill d'un senador del que és sospitós un amic seu. És una trama detectivesca en un text que no fa concessions a la retòrica, narrat des de fora, per una veu externa, sense introspecció, on passen coses constantment, hi ha molts diàlegs i freqüents canvis d'escenari. Tot plegat dota a la narració de molta agilitat i en fa una lectura amena on no falten encertats girs que mantenen la tensió de la intriga fins al final. 

És una novel·la on, més enllà de les actuacions dels gàngsters i les imatges de criminalitat, no hi falta també la crítica social; on s'apunta que poders com el polític, la premsa o la policia es mouen per interessos i sovint s'allunyen de l'exemplaritat. Res de nou malgrat el pas del temps.

Trobo que la traducció grinyola, amb frases que resulten artificioses i poc creïbles, allunyades de com ho expressaríem avui en dia. Però és un problema de registre, fruit d'una època en que el català no estava normalitzat ni de bon tros i lluitava per trobar un registre sobretot normatiu (el traductor, Rafael Tasis, va morir el 1966), però que no podia reflectir el parlar del carrer perquè no existien els referents que el poguessin fer versemblant. Tot i així he de dir que la traducció no es fa feixuga i manté l'agilitat en tot moment. No estaria de més, potser, revisar o plantejar-se fer noves traduccions d'aquestes obres, per fer-les més atractives i llegidores per als lectors del segle XXI. Aquí ho deixo. 

En definitiva, m'ha semblat un entreteniment prou digne d'una obra i un autor d'una altra època, però que ja han esdevingut clàssics i mantenen vius elements d'interès. I és que la literatura de gènere, si està ben escrita, és de les que proporciona més i millors satisfaccions als lectors.

Cross, de James Patterson

James Patterson
Cross
Barcelona: Ediciones B, S.A.; 2008
Col·lecció La Trama
392 pp
ISBN: 978-84-666-3211-9

Quan em vaig creuar per casualitat amb aquest llibre i em predisposava a llegir-lo vaig voler saber coses sobre ell i el seu autor. Resulta que James Patterson (1947) és un dels autors més venuts del món, que viu professionalment de l'escriptura, amb la qual ha venut més de 375 milions de llibres arreu del món i lògicament també ha guanyat molts milions de dòlars. Un detall simpàtic de la seva biografia és que ha creat els Premis James Patterson PageTurner dedicats al foment de la lectura i a l'estimació pels llibres, als quals sembla que hi dedica importants quantitats de diners. Ha rebut importants premis i reconeixements, ha format part habitualment de les llistes de llibres més venuts i l'èxit de les seves novel·les ha comportat adaptacions cinematogràfiques i alguna sèrie de TV.
Algunes males llengües diuen que compta amb "col·laboradors" per completar part de la seva abundant producció.
Cross forma part d'una sèrie de novel·les protagonitzades per Àlex Cross, un antic agent de l'FBI doctorat en psicologia. En aquesta entrega, després de patir la pèrdua de la seva esposa i d'haver-se retirat per a cuidar dels seus fills amb l'ajut de la seva àvia, torna a l'acció per atrapar un perillós sicari psicòpata i violador que creu connectat amb la mort de la seva dona. 
La narració es desenvolupa en paral·lel a un doble nivell; el que correspon a ell mateix i el que correspon al psicòpata, amb el que guarda més d'una similitud; fins a confluir a l'escenari final, que compta amb un desenllaç fins a un cert punt previsible, però que conté elements sorpresa.
El que més m'ha interessat d'aquest llibre, però, ha estat descobrir la "fórmula" de l'èxit d'aquest autor. Què fa que aquest llibre enganxi i atrapi el lector, que un cop el comences no el puguis deixar anar, que resulti addictiu com una mala cosa?
D'entrada dir que en poc menys de 400 pàgines hi ha més de 120 capítols. Això vol dir capítols de 2-3 pàgines que es llegeixen en un plis-plas. És una narració molt cinematogàfica, on es desenvolupa una intriga carregada d'acció i on passen coses constantment que l'autor sap fer progressar sense perdre el pols narratiu. Hi ha poca descripció d'ambients o sentiments. Poques pàgines poden considerar-se introspectives. Els diàlegs són força abundants. El llenguatge? No planteja cap exigència al lector. Planer, proper a la parla del carrer. 
Les conseqüències? Una obra que es llegeix pràcticament d'una tirada, que es consumeix amb avidesa i proporciona una distracció satisfactòria. No crec que sigui una obra mestra que em quedi gravada a la memòria més enllà d'aquesta satisfacció immediata, però si agafes una altra novel·la protagonitzada per l'Àlex Gross o escrita pel James Patterson ja saps més o menys el que et trobaràs. I la veritat és que es deixa llegir bé i no deixa males sensacions. 

Entenc que hi hagi crítics que menystinguin aquesta literatura perquè és poc exigent amb el lector i no aporta pràcticament res més enllà d'una simple distracció. Que la considerin un producte de consum banal. Però també he de dir que de vegades m'he trobat amb obres aparentment pretensioses que són un autèntic pal. Els llibres han d'estar escrits per a ser llegits, es deuen a un públic. Un llibre necessita de lectors. Si no, cau en l'oblit. Això és així. I he de dir que té mèrit saber escriure llibres que connecten amb els desitjos d'un públic ampli. Jo això no ho criticaré. Connectar amb el públic, en aquest cas, és sinònim de ser un llibre que t'aporta allò que necessites en un moment donat. I jo, personalment, després de llegir-me el llibre de Bauman (que m'ha aportat reflexions molt estimulants) necessitava una cosa com aquesta, més aviat "lleugera". 
En resum, es tracta d'un thriller trepidant que es llegeix amb avidesa i del que no val la pena fer gaires segones lectures ni anàlisi de valors; per retrobar-te amb el plaer de llegir i comprovar, amb satisfacció, que t'has llegit un llibre de gairebé quatre-centes pàgines sense adonar-te.

Un home cau, de Jordi Basté i Marc Artigau

Jordi Basté i Marc Artigau
Un home cau
Barcelona: Editorial Rosa dels Vents, 2017
288 pp
ISBN: 978-84-16430-61-1
PVP: 17.90 € (en paper) - 8,99 € (e-book)

Tinc certes prevencions contra aquells llibres que podríem considerar mediàtics, és a dir, aquells llibres d'autors que aprofiten la seva projecció pública per promocionar un llibre quan arriba Sant Jordi. No es pot generalitzar, però molts són llibres oportunistes que pretenen aprofitar una circumstància en lloc d'aportar alguna cosa nova al panorama del llibre. El fenomen ha anat a menys aquests darrers anys, però encara manté una presència.
A mi m'agrada el Basté que escolto a la ràdio, m'acompanya de bon matí entre les rutines que formen part del meu dia a dia; suposo que com tants i tants ciutadans d'aquest país. El trobo fresc, natural, espontani, que diu el que pensa. El veus com un home del carrer, com podries ser tu, que parla de les mateixes coses que podries parlar tu, i que ho fa de manera directa i sense gaires artificis. I ara que s'ha estrenat en el món de la ficció amb Un home cau, he sentit la curiositat de llegir i valorar la seva aportació. 
És una novel·la negra escrita a quatre mans amb el Marc Artigau, que crec que col·labora al seu programa. Dir que és una novel·la molt barcelonina que transcorre pels seus carrers i restaurants i on el menjar que s'hi cuina també té la seva dosi de protagonisme. Què dir dels seus protagonistes? D'una banda, els membres d'una decadent família de la burgesia barcelonina són a qual més miserable. Gent que hereta la fortuna que ha aixecat el patriarca, però que no en saben fer un bon ús i tenen un comportament egocèntric i mesquí. D'una altra, el detectiu homosexual que investiga la misteriosa desaparició d'un home mentre ell està sopant, i que després és trobat ofegat. 
La narració avança en paral·lel per la banda del detectiu i per la dels membres de la família; i alterna el narrador, que primer és el germà gran i després el mitjà. En general em semblen personatges força plans, dels que se saben algunes coses que fan però poc de les seves motivacions; trobo que estan poc desenvolupats. Em sembla molt discutible el paper que juga l'avi en tota la història. Sabem que l'Oriol és un cocaïnòman que gairebé sempre va colgat de droga; però no sé si això justifica que tingui al·lucinacions amb l'avi i que aquest actuï com un personatge més quan és mort. L'episodi de Medellín també resulta una mica estrany i ficat amb calçador. No sabem gaire res de la Maca (Macarena), aquesta colombiana de la que s'enamora l'Oriol. 
El desenvolupament i desenllaç final de la història té tant de convencional com d'inversemblant. Tens la sensació que hi ha coses que grinyolen i no estan prou treballades. 

El llenguatge, que pretén ser directe i proper a la parla, abusa de paraulotes i algun que altre barbarisme. 
La novel·la posa també damunt la taula un tema de gruix com el de l'eutanàsia, però no en proposa una lectura ni va a fons amb ell. Sabem que l'avi va decidir exercir-la, que el pare també la volia i que el germà gran va facilitar-la. I? Trobo que són coses que si les poses les has de desenvolupar més. 
Crec que el conjunt és força amè i fàcil de llegir. Pot resultar entretingut si vols consumir-lo sense gaires pretensions més enllà del mer entreteniment. Però queda la sensació que podria haver donat molt més de si.

L'altra cara de la veritat, de Donna Leon

Donna Leon
L'altra cara de la veritat
Barcelona: Edicions 62, 2009
Col·lecció El Balancí, 608
312 pp.
ISBN:  978-84-297-6206-8
PVP: 18,50€ / 6,99€ (epub)

La novel·la negra gaudeix d'una gran popularitat entre els lectors perquè compta amb atractius singulars. No són només intrigues criminals que poden enganxar fàcilment per les altes dosis d'intriga que mouen, sinó que aporta diferents graus de denúncia de tot allò que degrada les societats; ens parla del que les corromp. Els crims d'una societat dibuixen el seu estat de salut, ens traslladen a tot allò que va minant la seva fortalesa. 
Tenia ganes de descobrir la complexa i atractiva personalitat del Guido Brunetti i imaginar-me els racons venecians per on passen les seves històries. No és només un comissari de policia escrupolós i exigent amb la seva feina; és un personatge culte, llegit, amb inquietuds, crític amb els valors de la societat, observador, reflexiu, marit i pare preocupat pels valors que vol transmetre als seus fills. Una persona que té una sensibilitat i una vida més enllà de la seva feina i que té coses que el fan humà. 

En aquesta novel·la hi ha un crim, és clar; implicacions de la Camorra i d'altres morts que cal esclarir. Però posa també damunt la taula paràmetres molt presents a la nostra societat, com són el consumisme, l'obsolescència programada i el tractament i gestió dels residus que generen. En tot moment prima la intriga criminal, la investigació que es du a terme, les reflexions que genera el procés de resolució; però també cal afirmar que hi ha una crítica velada al model consumista de la nostra societat, al que suposa encolomar de forma mafiosa aquests residus a països del Tercer Món per evitar els costos que suposa el seu tractament i gestió; a la cobdícia que mou el món. 
Si algú dubta de la utilitat de les humanitats en aquest llibre hi trobarà respostes. Brunetti llegeix els clàssics, no veu la tele i en té prou amb una dona que llegeixi al seu costat; però ens fa evident una vegada més que la literatura és el gran reflex de la condició humana, que llegir ens acosta al seu coneixement (i que també ajuda a certes deduccions detectivesques). 
M'ha agradat. I repetiré. Una creació com la de Guido Brunetti s'ho mereix.

L'home que mirava passar els trens, de Georges Simenon

Georges Simenon
L'home que mirava passar els trens
(traducció de Ramon Folch i Camarasa)
Barcelona: Edicions 62, 2003
Col·lecció de Novel·la Negra de l'AVUI, 1
255 pp.

Tenia entre les meves assignatures pendents llegir Simenon (1903-1989). Com a escriptor va tenir una fecunditat extraordinària i no sabia si començar per alguna novel·la protagonitzada pel cèlebre inspector Maigret o per quelcom diferent. Finalment m'he decidit per aquesta segona opció i confesso que la tria m'ha entusiasmat. 
L'home que mirava passar els trens ens presenta Kees Popinga, un home al voltant de la quarantena que gaudeix d'una posició confortable a la ciutat holandesa de Groningen. Casat, dos fills, una casa construïda al seu gust, una bona feina com apoderat d'una important empresa naviliera,... Tot a la seva vida gris i monòtona reforça una posició de petit burgès benestant. De cop i volta, una nit, el seu cap li confessa que ha estat defraudant des de fa temps la seva empresa, que està a punt de declarar-se en fallida i que ell simularà el seu suïcidi i fugirà no se sap on per tornar a començar. Aquesta confessió el trasbalsa i veu trontollar tot allò que ha anat construint al llarg dels anys. Ell també decideix fugir i inicia una peculiar espiral delictiva. Assistim, en un relat magistral, al procés de degradació de la seva ment, a com s'altera la seva percepció de la realitat, a com es van desenvolupant els seus deliris i la seva paranoia.
I aquí crec que rau un dels gran valors d'aquest llibre, el brillant exercici d'instrospecció en una ment malalta que fa l'autor gratant en els meandres més foscos de la condició humana. 
La traducció de Folch i Camarasa és excel·lent, aconseguint en tot moment que el text flueixi amb amenitat i elegància. 
Del tot recomanable.