Barcelona: Editorial Columna Edicions, 2021 (Grup 62)
480 pp.
ISBN: 978-84-664-2812-5
PVP: 19,50€
En bona part som el que llegim. Tota lectura va deixant la seva petjada. I és tot aquest pòsit de reflexions, opinions i sentiments el que m'agradaria compartir amb tots vosaltres. Llegim per a satisfer necessitats i per a viure més intensament, i és aquesta part de la meva vida la que trobareu reflectida a partir d'aquí. Un bloc sobre el que llegeixo i el que penso.
La noia del vestit blau
Barcelona: Rosa dels Vents (Penguin Random House Grupo Editorial), 2021
304 pp.
ISBN: 978-84-18033-36-0
PVP: 18,90€
La noia del vestit blau, novel·la de títol enigmàtic, és una intriga detectivesca ambientada en un poblet berguedà als peus del Pedraforca. D'entrada ens trobem amb la profanació d'unes tombes i una protagonista, periodista d'investigació addicta a l'alcohol i els ansiolítics, antiga estiuejant des de la infantesa, i que arriba al poble amb la intenció de refer-se d'alguns assumptes de la seva vida no del tot reeixits. Arran de la profanació decideix investigar les raons i el que s'amaga darrere la mort d'aquesta noia, aparentment un suïcidi, que va trasbalsar la vida d'aquest poble trenta-sis anys enrere. I passaran moltes coses en pocs dies.
Ens movem en un entorn petit i tancat, on sota les bones aparences dels vilatans van apareixent punts foscos i motius de dubte. I aquest és un dels punts forts del llibre. Els motius de la intriga estan ben dosificats, progressen amb encert i atrapen des d'un primer moment. El conjunt es llegeix amb avidesa i sap mantenir viu l'interès per la trama.
La noia del vestit blau va tenir una primera vida el 2017, autoeditada, en el món digital. Sembla que va funcionar força bé i aquesta circumstància li ha obert les portes a l'edició en paper. He llegit l'obra en format digital i he tingut una decepció amb el munt d'errades gramaticals i ortogràfiques que l'acompanyen i que no sé si hauran estat corregides abans de l'edició en paper. Fa la sensació d'una edició poc curosa, sense revisió i enllestida amb presses. Sempre he cregut que una obra, per damunt de tot, ha d'estar ben escrita i ha de ser respectuosa amb la llengua amb la que arriba als lectors.
Al costat d'això trobem altres errors de coherència, com el que afecta al Pere, el metge; del que s'afirma que tenia trenta-un anys quan va certificar la mort de la noia vestida de blau i que havia atès l'Adrià, que en aquell moment en tenia disset, des que havia nascut. Costa imaginar un metge exercint des dels catorze anys. Per posar només un exemple.
També resulta indigest quan l'autora vol fer una descripció de la natura que l'envolta i parla de les argelagues sense saber que les seves flors són grogues. Són coses, aquestes, que s'han de cuidar i que una bona revisió del text pot ajudar a resoldre.
La noia del vestit blau, doncs, és una novel·la
Javier Cercas
Barcelona: Planetadelibros, 2019
384 pp
ISBN: 978-84-08217-84-8
PVP: 21,90€
Guardo bones sensacions de Soldats de Salamina i Anatomía de un instante, els llibres de Javier Cercas que havia llegit abans de Terra Alta. M'agrada la seva prosa fluïda, precisa i atenta al detall; i malgrat els prejudicis de molts contra els Premis Planeta, he pensat que Terra Alta podria agradar-me. D'entrada m'atreu la comarca, un lloc preciós i tranquil on vaig passar uns dies magnífics recorrent-la, visitant els seus poblets, els escenaris de la batalla de l'Ebre i els paisatges que van enamorar Pablo Picasso. Té per escenari llocs que conec i als que m'agradaria tornar.
Terra Alta podria considerar-se una novel·la policíaca, un thriller sobre la investigació d'un assassinat escabrós; però crec que és molt més. Cercas ha creat un gran personatge en Melchor Marín, el mosso d'Esquadra que investiga el cas; un policia amb una infància i adolescència difícils i un passat fosc al marge de la llei, que té un peculiar sentit de la justícia i que l'autor lliga magistralment amb els tràgics successos que es van viure a Catalunya durant l'agost de 2017.
Les evolucions del personatge ens menen a reflexionar sobre els límits de la justícia, sobre fins a quin punt l'obsessió per a que cadascú tingui el que es mereix ens pot fer caure en la injustícia i l'arbitrarietat. Que en qüestions de justícia tan important és el fons (la raó) com les formes (el respecte a la llei). És el que li fa dir al sots-inspector Barrera: "La justícia absoluta pot ser la més absoluta de les injustícies".
Una altra reflexió que m'ha interessat és la que fa referència a l'odi, fins a quin punt és un verí que malmet l'existència i fa impossible la felicitat.
Els llibres i la literatura també tenen un paper important en aquesta novel·la. Hi ha llibres que deixen empremta, després dels quals res és ben bé el mateix; llibres als que tornem, que ens canvien la nostra visió de les coses. I al protagonista li passa això després d'haver llegit Els miserables de Victor Hugo ("Acabà el llibre commocionat, amb la certesa que ja no era la mateixa persona que començà a llegir-la i que ja mai més tornaria a ser-ho") i els llibres jugaran un paper determinant en la història d'amor que viurà.
Per si això fos poc la memòria històrica jugarà també un paper determinant en el desenllaç de la història, fent-nos adonar que quan no es repara una injustícia l'odi acumulat buscarà el moment d'esclatar.
El que us deia, molt més que una intriga policíaca; una novel·la trepidant que ens interroga sobre aspectes essencials de la vida i que ens atrapa des de la primera pàgina.
Dashiell Hammett
La clau de vidre (traducció de Rafael Tasis)
Barcelona: Edicions 62, 1981
Seleccions de La Cua de Palla, 1
196 pp.
ISBN: 84-297-1701-3
Hi ha col·leccions de llibres que són més conegudes i famoses que els títols que van publicar. I és perquè van aconseguir identificar un disseny amb un contingut genuí. Molts lectors encara deuen recordar les cobertes rosades de La Sonrisa Vertical, referent durant una època de la literatura eròtica o les cobertes grogues amb una fotografia negra i groga de La Cua de Palla en novel·la negra. Identificaves col·lecció i contingut.
La Cua de Palla va arribar per a omplir un buit en català de novel·la negra. Calia normalitzar moltes coses i una d'elles era aquesta. Corrien els anys seixanta del segle passat i donava les seves primeres passes amb molta empenta una editorial que es va posar el nom de l'any en que va començar. La col·lecció va néixer de l'activisme i compromís amb la llengua i de la tenacitat de gent com el Manuel de Pedrolo i els molts escriptors que van col·laborar en traduccions. Majoritàriament va publicar literatura negra nord-americana, autors que han esdevingut clàssics del gènere com James M. Cain, Raymond Chandler, Ross McDonald, Jim Thompson o Dashiell Hammett, considerat un dels creadors del gènere.
Són edicions humils, amb una enquadernació que encara resisteix passats més de trenta anys; de paper bast, que tot i esgrogueït i amb una tipografia de lletra de mida reduïda, encara es deixa llegir. Les típiques edicions de quiosc, de regust popular, però que havies de comprar a les llibreries. En l'edició que he tingut a les mans m'ha fet gràcia descobrir el preu escrit amb llapis: 350 pessetes de l'època.
Venia de llegir novel·la negra d'autors escandinaus i he notat el canvi. En aquest lliurament ens trobem amb un detectiu, en Ned Beaumont, que ha d'investigar l'assassinat del fill d'un senador del que és sospitós un amic seu. És una trama detectivesca en un text que no fa concessions a la retòrica, narrat des de fora, per una veu externa, sense introspecció, on passen coses constantment, hi ha molts diàlegs i freqüents canvis d'escenari. Tot plegat dota a la narració de molta agilitat i en fa una lectura amena on no falten encertats girs que mantenen la tensió de la intriga fins al final.
És una novel·la on, més enllà de les actuacions dels gàngsters i les imatges de criminalitat, no hi falta també la crítica social; on s'apunta que poders com el polític, la premsa o la policia es mouen per interessos i sovint s'allunyen de l'exemplaritat. Res de nou malgrat el pas del temps.
Trobo que la traducció grinyola, amb frases que resulten artificioses i poc creïbles, allunyades de com ho expressaríem avui en dia. Però és un problema de registre, fruit d'una època en que el català no estava normalitzat ni de bon tros i lluitava per trobar un registre sobretot normatiu (el traductor, Rafael Tasis, va morir el 1966), però que no podia reflectir el parlar del carrer perquè no existien els referents que el poguessin fer versemblant. Tot i així he de dir que la traducció no es fa feixuga i manté l'agilitat en tot moment. No estaria de més, potser, revisar o plantejar-se fer noves traduccions d'aquestes obres, per fer-les més atractives i llegidores per als lectors del segle XXI. Aquí ho deixo.En definitiva, m'ha semblat un entreteniment prou digne d'una obra i un autor d'una altra època, però que ja han esdevingut clàssics i mantenen vius elements d'interès. I és que la literatura de gènere, si està ben escrita, és de les que proporciona més i millors satisfaccions als lectors.