diumenge, 29 de juliol del 2018

Petits plaers: els dies relaxats

Són dies on pots prescindir del rellotge i de l'agenda. Dies que se t'obren per a que en puguis disposar com et vingui de gust, que t'obliguen a poc i t'ofereixen un munt de possibilitats. Dies per cuidar-te i enriquir-te, per poder estar més pendent del que t'omple i no tant del que t'obliga. Dies fets per a gaudir i valorar la vida. Algú pot pensar que sempre estan lligats al lleure, als dies de vacances o descans; però no sempre. També hi ha dies relaxats a la feina, quan et dediques a quelcom que t'omple i treballar esdevé plaer més enllà de l'obligació. 
Els dies relaxats són una actitud de l'esperit, temps que guanyes a les presses per dedicar a cada acte, per més petit que sigui, el temps que requereix. Donen autenticitat a la vida i esdevenen plaer quan deixen enrere les presses i la rutina.

dijous, 26 de juliol del 2018

LIJ - La Verònica vol un amic, de Pep Molist

Pep Molist; Ona Caussa (il·lustradora)
La Verònica vol un amic
Barcelona: Animallibres, 2018
64 pp.
Col·lecció La formiga blanca, 90
ISBN: 978-84-16844-73-9
PVP: 8,95€

L'amistat no és quelcom que es pugui comprar. Un amic l'has de treballar i guanyar-te'l a base de teixir complicitats. L'amistat es construeix i els amics es guanyen a partir de les habilitats socials de cadascú. 
Sota aquestes premisses Pep Molist ha construït un suggeridor relat per a primers lectors que porta a reflexionar sobre com fer amics. Perquè els amics requereixen temps, dedicació i atencions. Són persones que t'has de saber guanyar amb esforç des del respecte que has de saber mantenir cap a qualsevol igual. No són joguines a les que puguis manipular i exigir el que et vingui de gust. 
De tot això va aquesta bonica història eficaçment il·lustrada que dóna per a parlar de força coses. Per a primers lectors a partir de 5-6 anys.

divendres, 20 de juliol del 2018

Petits plaers: L'aire fresc dels matins d'estiu

Quan ets de vacances és el que et permet entonar-te després d'una nit xafogosa i t'omple d'energia per a encarar un nou dia. A l'estiu la frescor de les primeres hores et revitalitza i et convida a gaudir amb plenitud del temps que t'espera. És un moment màgic on el paisatge s'il·lumina de mica en mica amb la primera llum fins a lluir amb tot el seu esplendor i et crida sense presses a viure'l amb intensitat. Són moments per a no mirar el rellotge i fer-te conscient del goig que suposa estrenar un nou dia. Petit plaer de cada dia que a l'estiu et fa estimar més la vida.

dimecres, 18 de juliol del 2018

La lectura en imatges - XIV

"La infantesa és un temps despreocupat on es desenvolupa la capacitat d'estimar, de jugar i de llegir."



dissabte, 14 de juliol del 2018

Les bruixes de Llers, de Carles Fages de Climent

Carles Fages de Climent; Salvador Dalí (il·lustracions). 
Pròleg de Ventura Gassol
Les bruixes de Llers (llibre de poemes).
Publicat inicialment el 1924. 
Epub que pren com a edició de referència la de Montserrat Vayreda i Jaume Maurici, publicada l’any 1977.

El 2018 és l'any Carles Fages de Climent coincidint amb el 50è aniversari de la seva mort (1902-1968). És un dels grans escriptors catalans del segle XX i un dels grans noms del noucentisme, avui força desconegut, però amb una extensa obra de gran qualitat que cal anar descobrint i posant en valor. 
Carles Fages de Climent (1902-1968)

Llegint els poemes m'ha sorprès la riquesa lèxica (he hagut de recórrer sovint al diccionari, i no només el de l'IEC, sinó també el Català, Valencià Balear d'Alcover  i Moll), la precisió amb la que fa rimar el text i el respecte escrupolós cap a les formes poètiques que conrea. Una obra desenvolupada amb gran rigor per un escriptor de poc més de vint anys acabats de fer. I no només demostra dominar un llenguatge culte i la tècnica per escriure poemes sinó que recrea un paisatge en tot moment reconeixible, el de l'Empordà més rural i narra amb eficàcia rondalles i llegendes ancestrals de bruixes i altres personatges que formaven part de l'imaginari popular.
El volum consta amb dos col·laboradors de luxe, els dibuixos d'un joveníssim Salvador Dalí (encara no havia fet els vint anys), amic personal de Carles Fages de Climent; i un pròleg de Ventura Gassol, poeta també i que va esdevenir conseller de Cultura durant la IIa República.
Una petita joia que val la pena descobrir. 


divendres, 13 de juliol del 2018

Recomana'm un llibre

Il·lustració de Miguel Ángel Camprubí
En les trobades informals que tenen lloc quan som a punt de començar les vacances és habitual que algú es despengi amb la frase que encapçala aquesta entrada. Sempre he tingut la sensació que és més una manera de trencar el gel i iniciar conversa que una demanda real. Crec que la qualitat més important que ha de tenir un lector és la seva independència. Personalment sempre trio en funció del que em ve de gust en un moment donat. La tria depèn més de com et trobes i dels gustos personals que de la qualitat literària d'una obra determinada. Si mentalment estic esgotat potser no triaré Proust, per exemple. Per tant, respondre al recomana'm un llibre, em genera certa incomoditat, perquè d'una banda no em veig amb cor de recomanar una cosa que no hagi llegit i d'una altra sóc ben conscient que difícilment serà seguida. Crec que l’únic consell sobre lectura que pot donar una persona a una altra és que no accepti consells. Ras i curt: llegeix el que et vingui de gust. Perquè, suposant que t'agradi llegir, hi ha un llibre per a cada persona i per a cada moment de la vida. Tot té el seu públic i és digne de ser respectat.
Un altre aspecte a considerar és que ens hem de sentir lliures per a formar-nos com a lectors. Hem de donar valor a les nostres tries, perquè ens ajudaran a descobrir el que ens agrada i el que que no. Imagineu per un moment que no us agrada gaire la literatura fantàstica o la de terror. Fareu gaire cas d'una recomanació que vagi per aquests viaranys?
La llibertat ha de formar part primordial dels valors d'un lector. És el que el farà evolucionar i gaudir de l'experiència de llegir. Acceptar autoritats, ni que siguin sota la forma d'una recomanació, és contrari al que hauria de ser, perquè tots els llibres ens donen alguna cosa i tenim el repte de descobrir el que cadascun d'ells ens pot aportar: intriga, emoció, humor, llenguatge,...
Com a lectors no hem d'ignorar el nostre gust personal. Llegir rima amb gaudir i certament són dues paraules que tenen molt a veure. El gust podem educar-lo i esforçar-nos per fer-lo evolucionar, però mai ignorar-lo perquè la lectura ha de ser per damunt de tot una experiència emocionalment satisfactòria. Si la lectura se'ns fa feixuga o és font d'avorriment, si no ens engresca, l'hem de poder reconduir. Quan som a casa o de vacances i triem llegir, no ho fem per aconseguir vés a saber quin objectiu, llegim per plaer.
Els llibres estan al servei de la vida per a fer-nos sentir millor. LLEGIR=GAUDIR.
Virgínia Woolf
Diuen que en certa ocasió Virgínia Woolf especulava que el dia del Judici Final Déu veuria arribar els lectors amb llibres sota el braç i diria a Sant Pere, amb un punt d’enveja: “Aquests no necessiten cap recompensa. No tenim res per oferir-los aquí. Han estimat la lectura."

dimecres, 11 de juliol del 2018

El libro rojo del cole

Soren Hansen i Jesper Jensen
El libro rojo del cole

(il·lustracions de Romeu per a l'edició espanyola)


Hi ha llibres als que t'hi atanses per curiositat, però veure si han envellit o caducat del tot; o bé encara conserven certa vigència. I t'adones que els llibres són sobretot fruit de l'època en que van ser escrits. Escrius allò en un moment donat perquè tens necessitat de dir una sèrie de coses. I et condiciona la realitat social. Recordeu el maig francès del 68, la primavera de Praga del mateix any o el moviment hippy.
La segona meitat dels seixanta van ser anys de revolta i de necessitat de canvi, d'insatisfacció amb les estructures de poder que hi havia, de recerca d'alternatives.
Es creia que si es canviava l'escola des d'una òptica progressista es podria canviar la societat. I amb aquestes perspectives es va publicar El libro rojo del cole. És un llibre que crida a l'acció, a qüestionar-se les coses, i que s'adreça directament als alumnes. Els planteja demanar explicacions de les coses, queixar-se, organitzar protestes, exigir drets,... I que té un punt de provocació contra l'ordre establert molt en consonància amb el tarannà de l'època.

Veníem d'una escola autoritària i classista que transmetia els valors d'una societat conservadora i retrògrada i el que fa el llibre és criticar el sistema educatiu d'aquells anys i oferir solucions per a que els alumnes es plantegin qüestions, s'organitzin i puguin ser motor de canvi. I parla també de coses que l'escola d'aquells anys obviava, com la sexualitat i les drogues.
A Espanya es va publicar el 1979 (La primera edició danesa és del 1969 i a partir d'aquí cada país adaptava el conti
ngut i anava fent les seves pròpies edicions). Fa gairebé quaranta anys. I d'ençà ha plogut molt. Avui tenim una escola de gestió més democràtica, integradora, respectuosa amb els drets de les persones i on hi ha un viu debat sobre el que s'ensenya i el com a partir de tenir més clar el per a què. L'ensenyament s'ha fet més competencial i motivador, parteix més dels interessos dels alumnes i es dóna més valor al procés maduratiu personal que comporta per a l'alumne. 
Els canvis de vegades són petits i es perllonguen en el temps, però van arribant perquè reflecteixen també els canvis i l'evolució de les societats. 
El libro rojo del cole queda avui com una curiositat antropològica, però serveix també per a constatar l'evolució que ha fet l'escola al llarg dels darrers quaranta anys. 

dissabte, 7 de juliol del 2018

LIJ - Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa, de Pep Molist

Pep Molist; Núria Feijoó (il·lustradora)
Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa
Barcelona: Animallibres, 2017
Col·lecció La formiga vermella, 82
120 pp.
ISBN: 978-84-16844-39-5
PVP: 8,95€

Les imatges tenen el poder de comunicar, evocar i suggerir. Diu el tòpic que una imatge val més que mil paraules, i tot i que jo les prefereixo perquè m'agrada l'exercici permanent d'imaginar i representar-me les situacions a partir d'elles, he de reconèixer que les fotografies aporten un plus de precisió a l'hora de reproduir amb detall allò que es veu. Les imatges viuen una època de lideratge indiscutible en el context de les xarxes socials i els mitjans de comunicació actuals i tenen un protagonisme absolut a l'hora d'informar del que passa.
Pep Molist va utilitzar la figura d'un fotògraf per a desenvolupar la trama de El petó de Lili Marleen i va partir del que li va suggerir una exposició de fotografies de Jacques Henri Lartigue i el poder d'una cançó tan evocadora com la que interpretava Marlene Dietrich. En aquesta ocasió ha fet quelcom de molt semblant. Ha partit també d'una exposició de fotografies, en aquest cas d'Anton Clarissa, un fotògraf català que va destacar en les avantguardes dels anys 30 pel seu ús creatiu de la llum i les ombres en el món de la fotografia artística. I ha bastit una trama en la qual dos germans van darrera de la persona que va fer una fotografia que va impactar en Lluc, el germà petit, quan la va veure a casa d'un amic i que un temps més tard s'ha trobar en una parada dels Encants. 

És la història de la seva recerca, de les pistes que van seguint; que desemboca en una reivindicació del valor de la memòria històrica com a element imprescindible per a entendre el perquè del passat i del present. 
En el llibre no hi falten referències a coses com l'Alzheimer, la Guerra Civil i les pors amb les que va haver de conviure tota una generació a la postguerra. I m'ha agradat el paper que juguen els pares en el desenvolupament de la narració. No són pares que imposin sinó que acompanyen respectuosament les decisions dels seus fills, ajudant-los a madurar i fer-se grans. 

He trobat que és una lectura rica i suggeridora del tot recomanable, que compta amb unes delicades il·lustracions que parteixen de fotografies originals. 
Per a nens i nenes a partir de 10 anys i per a tothom. 

divendres, 6 de juliol del 2018

Bon dia, són les vuit!, d'Antoni Bassas

Antoni Bassas
Bon dia, són les vuit!
Barcelona: Ed. Destino, 2018
352 pp.
Col·lecció L'Àncora, 248
ISBN: 978-84-9710-272-8
PVP: 20,50€

He passat més de mitja vida sentint propera la presència d'Antoni Bassas, ja fos escoltant la seva participació en les retransmissions de futbol en català, en formats televisius o radiofònics d'èxit, seguint les seves cròniques com a corresponsal o en el moment present llegint els seus articles o gaudint de les seves entrevistes al diari Ara. És un periodista de dilatada trajectòria que m'agrada seguir perquè hi comparteixo la mirada, el criteri i que sempre em resulta proper i humanament agradós. A l'Antoni li devem coses que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu i que no detallaré perquè són força conegudes. 
Quan vaig saber de la publicació d'aquest llibre vaig decidir que seria dels que tindria ganes de llegir tan aviat com em fos possible. I m'hi he posat. 
El títol deriva de la salutació que feia en el programa que va dirigir (El matí de Catalunya Ràdio - MCR) entre el 1995 i el 2008 a Catalunya Ràdio. En Bassas sempre ha defensat que els mitjans públics de comunicació catalans han d'oferir una mirada catalana del món, l'han d'explicar des de l'òptica de la societat a la que donen servei, reflectint evidentment la seva pluralitat. I d'arrencada no s'està de reflectir les tensions entre el poder polític i els professionals que treballen en els mitjans públics, com si aquests no poguessin mantenir la seva independència i haguessin de reflectir els interessos de les majories del moment. És conegut que els partits, quan són a l'oposició, volen la màxima pluralitat en els mitjans públics. En canvi, quan són al govern, el que volen és eI màxim control. 
I penses que la informació s'ha de gestionar amb criteris professionals i la màxima independència del poder polític. Una cosa diferent és l'opinió, que cal gestionar amb criteris de pluralitat i proporcionalitat. L'Antoni parla que el periodista ha de practicar una subjectivitat responsable, és a dir, un exercici professional de l'anàlisi de la realitat que deixi de banda les fòbies i les simpaties personals, però que ofereixi un punt de vista en l'anàlisi de la realitat. Perquè el periodisme és anàlisi, és reflexió i és interpretació. Jo, quan llegeixo un diari, busco això. Necessito una mirada, un punt de vista, credibilitat i, sobretot, elements d'anàlisi i reflexió que enriqueixin els meus punts de vista. El periodisme ha d'ajudar a entendre les coses que passen al món. Sense aquest plus només seria informació. Al periodista el paguen per pensar i oferir aquest servei a la societat.

Un mitjà públic és quelcom molt llaminer per al poder polític, perquè controlant-lo pot influir en la gent. És un món de difícils equilibris on les tensions amb la política són constants. Però hem de tenir clar que un mitjà guanya credibilitat quan pot lluir independència. I la millor prova la tenim a casa. Quins són els informatius que tenen més credibilitat per a la gent i els professionals? Els de TV3. Quan algú vol estar ben informat d'un esdeveniment és el que tria majoritàriament perquè sap que estan ben fets i gestionats amb professionalitat. La confiança i la credibilitat no s'improvisen d'un dia per l'altre; són el fruit de la feina ben feta i la independència al llarg del temps. I això és quelcom que cal preservar amb ambició.
En Bassas, com tants d'altres periodistes, va patir les interferències del món polític, les va gestionar com bonament va poder i va acabar sent víctima d'aquella crosta nacionalista que segons alguns calia extirpar. De la ràdio pública va passar a l'exili daurat de la corresponsalia a Washington i de tornada ha acabat sent un dels grans actius del diari Ara que va engegar el seu amic Carles Capdevila. I aquest és el seu present a dia d'avui. 
Aquest llibre de memòries recull els seus records professionals i és alhora una crònica personal dels grans esdeveniments que han viscut Catalunya i el món al llarg de les darreres dècades. Parteix del repte que va suposar succeir Josep Cuní a Catalunya Ràdio i va enfilant el record de tot allò que li ha deixat empremta: col·laboradors (amb molts dels quals compartia amistat i vincle personal), tertulians, entrevistats,... I el record s'acompanya d'alguna que altra revelació que no deixa de sorprendre. Però molta cosa és coneguda per gent que l'hagi seguit i li agradi estar informada de l'actualitat. 
M'ha agradat avançar per les seves pàgines i compartir els seus records, perquè en bona part també són una mica meus. És el record d'una etapa de la seva vida ja definitivament tancada, de persones que ja no hi són; però no m'ha semblat el final d'una trajectòria. I més enllà dels records destacaria les seves reflexions professionals, sobre l'ètica que ha d'acompanyar la professió de periodista, sobre el valor de la independència professional. Crec que haurien de formar part de la formació dels futurs periodistes.
Malgrat les etapes que ha anat tancant a l'Antoni encara li queda corda per estona i desitjo de tot cor poder seguir gaudint per molts anys dels fruits del seu bon ofici.