Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de novembre del 2021

De la cultura nostàlgica

L'anunci de la liquidació i proper tancament de la darrera botiga que queda a la meva ciutat dedicada a la comercialització de cinema m'ha fet pensar en els constants canvis que han viscut els suports materials de la cultura audiovisual.
El cinema forma part de la meva educació sentimental des que era un nen i he crescut amb la idea que les pel·lícules que veia eren com els llibres que llegia, quelcom indestriable de mi; obres que em transformaven de mica en mica i em feien evolucionar com a persona. El cinema m'ha fet desenvolupar un gust estètic i un esperit crític que he intentat compartir amb les persones del meu voltant. He viscut el cinema com un art que admirar i on he trobat obres sobre les que reflexionar. I això no treu que de vegades hagi entrat en un cinema amb l'única idea d'esbargir-me i passar una bona estona sense més pretensions. Perquè el cinema és art però també entreteniment.
Tot això, doncs, m'ha dut a col·leccionar cinema. Tinc tendència a voler posseir allò del que guardo bons records o que m'ha fet passar bons moments. No sé si és una forma de fetitxisme cultural, però des que vaig tenir ocasió vaig crear una videoteca que creixia en paral·lel a la meva biblioteca.
I vaig començar amb el sistema Betamax, del que estava molt content fins que va perdre la guerra comercial contra el VHS i aquí va començar el meu primer disgust. Quan estava centrat sense massa entusiasme en el VHS va aparèixer el DVD. I ara torno a assistir a la pràctica desaparició del DVD davant les plataformes de streaming. No vaig saber preveure que tot això aniria tan ràpid i que tot allò acumulat durant anys està destinat a acabar en una deixalleria. I el mateix podria dir-se de les cintes de cassette o dels CD de música, que gairebé romanen com a vestigis d'una època superada.
En aquest món cada cop més digitalitzat seguiré endavant amb els llibres de paper i els meus vinils, que encara escolto amb delit; vives demostracions de la cultura que perviu.
Tot això ha passat en menys de quaranta anys i potser ens ensenya que tot té el seu moment i passa; que gaudir és més important que posseir.

dissabte, 14 de març del 2020

Hache

El mes passat Manresa es va convertir en un plató de televisió per al rodatge d'algunes escenes de la segona temporada de la sèrie de Netflix Hache. La premsa local se'n va fer ressó i l'esdeveniment va ser seguit amb curiositat per molta gent. 
A mi també em va picar la curiositat i ara, després d'haver visionat la primera temporada, he de dir que em sembla una producció molt digna, de bona factura, que no té res a envejar a d'altres produccions foranes de més anomenada. 
La sèrie, de temàtica policíaca i basada en fets reals, està ambientada en una Barcelona de 1960 grisa i que encara respira franquisme. Reuneix tots els ingredients del cinema negre més clàssic: mafiosos, corrupció policial i judicial, suborns, xantatges, tràfic de drogues, jocs de lleialtats, històries d'amor,... 
Compta amb uns personatges complexos i torturats per elements del seu passat, les evolucions dels quals se segueixen amb força interès. 
Està ben interpretada. Els protagonistes principals són cares conegudes del cinema espanyol com ara Javier Rey, Adriana Ugarte o Eduardo Noriega; però la resta del repartiment compta amb una nodrida presència catalana entre la que cal destacar el Marc Martínez, el Pep Ambrós, l'Íngrid Rubio, el Roger Casamajor, l'Àlex Casanovas o el David Bagés.
Per als manresans té l'interès afegit d'anar descobrint els indrets de la ciutat on s'han filmat algunes escenes i gaudir de les aparicions dels cotxes d'època que pertanyen a la col·lecció particular d'un conciutadà. La màgia del cinema converteix l'emblemàtic Passeig manresà en la Rambla barcelonina i t'adones de com la fàbrica de somnis que és el cinema converteix amb ben poca cosa un comerç de la zona en el club Albatros, epicentre de la trama de la sèrie.
La música, que es mou a ritme de jazz i boleros, reflecteix molt bé l'ambient dels night clubs de l'època. 
En definitiva, Hache és una producció amb un bon guió que progressa amb ritme, t'atrapa i segueixes amb interès; compta amb unes interpretacions convincents i amb una factura  homologable als estàndards internacionals, que li pot oferir una bona repercussió en la plataforma d'un gegant global com és Netflix. 
Si us agrada el cinema negre i les històries "dures" no us decebrà. 

dissabte, 31 d’agost del 2019

Pulp Fiction, de Quentin Tarantino

Quentin Tarantino
Pulp Fiction
219 pp.

Enguany, Pulp Fiction (1994) està d'aniversari. S'han complert vint-i-cinc anys des de la seva estrena i la veritat és que segueix sent recordada. 
Hi ha pel·lícules de les que no aconsegueixes recordar el títol i que gairebé has oblidat quan tot just surts de la sala de projecció; d'altres, en canvi, t'impacten i es fan un lloc en la teva memòria. Són pel·lícules que t'agrada reviure, a les que t'agrada tornar per descobrir detalls que en un primer visionat de vegades passen desapercebuts, per gaudir d'aquells moments que la fan recordar. 
Amb el cinema de Tarantino em passa això segon. No em perdo cap de les seves estrenes i m'agrada tornar a veure aquelles escenes que m'han deixat un record inesborrable. S'ha de reconèixer que Tarantino ha creat un estil de narrar i fer cinema on destaquen uns diàlegs brillantíssims, que sorprenen, en boca de personatges marginals. I un sentit de l'humor molt negre que sublima la violència carregada d'excessos visuals en algunes escenes. 
M'agrada també el tribut que rendeix a la sèrie B, a les pel·lícules de gèneres populars i de baix pressupost que ell va consumir durant anys mentre treballava en un vídeo club; les seves picades d'ullet a la cinefília. 
Com tots els gran creadors, pot agradar o no; però s'ha de reconèixer que hi ha un cinema de regust popular que porta el seu segell.

El llibre Pulp Fiction no és altra cosa que el guió de la pel·lícula que ell va pensar i escriure. Hi és tot, i s'ha fet constar allò que no apareix en el muntatge final de la pel·lícula. És una bona ocasió de tornar a gaudir amb delit dels seus brillants i hilarants diàlegs i recordar la seva plasmació a la pantalla. Després de Reservoir
Dogs Pulp Fiction el va consagrar definitivament com a gran cineasta amb l'obtenció de la Palma d'Or al Festival de Cannes. Va ser una pel·lícula de relativament baix pressupost on van decidir col·laborar actors de la talla de Bruce Willis (en un moment àlgid de la seva popularitat), Uma Thurman, John Travolta (rescatat d'un cert ostracisme que va ser determinant per a revitalitzar la seva carrera), Maria de Medeiros, Samuel L. Jackson, Chistopher Walken, Tim Roth o Harvey Keitel cobrant tots el mateix (20.000 dòlars per setmana). Alguna cosa devien veure que els va captivar.
Pulp Fiction és avui un clàssic del cinema, una petita obra mestra que reflecteix els trets del cinema del seu creador. 

dijous, 19 de desembre del 2013

12 anys d'esclavitud

L'estrena d'una pel·lícula doblada al català que no vagi adreçada al públic familiar és un petit esdeveniment per la seva excepcionalitat. De vegades, són setmanes i setmanes d'aridesa on el català és una raresa, quelcom residual i marginal per inexistent. Si, a més a més del signe de normalitat que representa el doblatge al català hi sumem l'interès per la història que ens mostra la pel·lícula, ens trobem davant d'una oportunitat que no hauríem de deixar passar. 
12 anys d'esclavitud narra l'odissea -basada en fets reals- de Solomon Northup (brillantment interpretat per Chiwetel Ejiofor), un home negre lliure que viu amb la seva família al Nova York de 1841, on gaudeix d'una posició consolidada com a músic. És segrestat per uns entabanadors, venut com a esclau i explotat de manera humiliant en propietats del sud.  Mostra amb una cruesa colpidora la humiliació, la vexació i el tracte degradant que deriven del racisme. Esdevé un poderós al·legat a favor de la igualtat entre les persones i de la seva dignitat. Després de veure-la costarà més riure d'un acudit racista.
La pel·lícula té un bon nivell interpretatiu, amb un repartiment de luxe en papers secundaris, com ara Pau Giamatti en el paper d'un comerciant d'esclaus sense escrúpols i Brad Pitt en el d'un abolicionista sensible amb la situació del protagonista. 
Una bona pel·lícula, que impacta i fa pensar, i en català. Val la pena.


dimecres, 28 de desembre del 2011

Cheeta

Imatge obtinguda de la xarxa
Sóc dels qui va créixer entre les sessions dobles dels dijous a la tarda d'un cinema de poble rònec, de seients de fusta, als anys seixanta. En aquells temps era freqüent programar cinema de repertori i trobar-te pel·lícules que es repetien periòdicament. Una de les estrelles del repertori eren les pel·lícules del Tarzan, que resultaven entranyables per tot allò que destil·laven. Tot sobreeixia ingenuïtat, des del parlar del Tarzan (Johnny Weissmuller), a base d'infinitius, monosíl·labs i paraules soltes; als decorats d'estudi de cartró pedra i a la inversemblança i la mateixa essència maniqueïsta  de les històries, de bons i dolents, entre els bons salvatges i els cobdiciosos occidentals. Era un cinema que es consumia entre crispetes, pipes i la cridòria del personal quan el Tarzan aconseguia capgirar les difícils situacions per les que passava. Són records d'una infància tenyida de grisor on aquests eren els moments que trencaven la rutina. 
Recordava tot això en llegir la notícia del traspàs de la mona Cheeta, un cas excepcional de longevitat entre el món dels primats. La Cheeta era l'altra gran estrella de les pel·lícules. Sorprenia la seva empatia amb els comportaments humans i la seva capacitat d'aportar un punt d'entremaliadura i frescor a les històries. Diria que la gent de la meva edat vam començar a fer imitacions a partir d'aquestes pel·lícules. Els xiscles de la Cheeta i els crits dels Tarzan acostant-se a tota velocitat saltant de liana en liana eren tot un clàssic. 
Ha viscut 80 anys (quan el més normal és que la seva esperança de vida estigui al voltant dels 50) i ha sobreviscut els seus partenaires a la gran pantalla. Johnny Weissmuller va morir fa prop de trenta anys on va rodar l'última pel·lícula de la sèrie que el va fer famós, després d'haver passat a la història de l'esport per no haver estar mai derrotat en competició, haver estat el primer nedador a baixar del minut en els 100 metres i haver guanyat vàries medalles a les olimpíades durant els anys 20. Com a actor no va fer res destacable, només es va dedicar a aprofitar la fama i les seves qualitats físiques per aparèixer en aquestes pel·lícules, com un David Meca qualsevol.
Maureen O'Sullivan també ens va deixar fa uns anys després d'una dilatadíssima carrera cinematogràfica i d'haver tingut gendres tan il·lustres com Frank Sinatra i Woody Allen, fruit de les seves relacions amb la seva filla Mia Farrow, amb qui va aparèixer en un petit paper a la pel·lícula Hannah i les seves germanes.
Doncs la Cheeta, vés qui ho havia de dir, els ha sobreviscut i ja forma part per l'edat a la que ha arribat, del Llibre Guinness del rècords.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Crash (Col·lisió)

De vegades, omplint qüestionaris per motius diversos, m'han demanat el títol d'una pel·lícula. L'última vegada que ho vaig fer vaig triar Crash. L'he vist vàries vegades, em segueix agradant i cada vegada hi vaig copsant més matisos. Em sembla una autèntica obra mestra, una de les pel·lícules del cinema nord-americà més significatives, rodones i suggeridores de la primera dècada del segle XXI. És una pel·lícula coral on s'hi narren vàries històries que es van creuant amb els seus protagonistes sense que aquests tinguin una relació directa els uns amb els altres. És una pel·lícula d'estètica moderna i temàtica molt contemporània que ens parla de qüestions molt presents a la nostra societat. El gran tema, per a mi, és el racisme, traduït en comportaments de menyspreu i humiliació cap als altres per motius de color de pell i prejudicis diversos. És un odi transversal que afecta a tothom per igual, blancs i negres, rics i pobres: és el delinqüent negre que veu racisme en qualsevol comportament aliè, és el policia blanc ressentit pel tractament que el sistema sanitari dóna al seu pare, és la dona rica del fiscal, és l'immigrant poc integrat que viu amb recel tot el que es mou al seu voltant, és el director de cinema ric i negre humiliat pel policia racista i pel company de treball,... Tot els protagonistes aporten visions i vessants dels comportaments que genera el racisme en el microcosmos que se'ns mostra d'una ciutat com Los Ángeles en l'espai d'un parell de dies, talment com un mosaic on cada trosset va trobant el seu lloc.
El guió de la pel·lícula funciona com un precís mecanisme de rellotgeria on es van lligant tots els caps; com un puzle que cal anar completant fins a encaixar-hi l'última peça.Un altre gran tema que toca la pel·lícula és de la incomunicació. Com ens costa fer-nos entendre, comprendre els altres, connectar-hi, fer valer la veritat. 
Una pel·lícula per a gaudir, amb moments intensos i escenes que es recorden; però també per a reflexionar i procurar entendre una mica millor la societat en la que ens movem.
Tot i la duresa d'algunes històries, crec que transmet un missatge d'esperança: actituds que s'estoven, gestos que es reconeixen, reaccions valentes,... En general, va ser reconeguda per la crítica i va obtenir tres merescuts Òscars l'any 2006 (millor pel·lícula, millor guió original i millor muntatge). Compta també amb una destacada banda sonora de Mark Isham molt adequada al tipus d'escenes que acompanya i cançons de les que es recorden. Es troba doblada al català. Val molt la pena. 


divendres, 29 de juliol del 2011

D'homes i déus

Imatge obtinguda de la xarxa
Avui voldria parlar d'una destacada pel·lícula francesa de l'any passat, guardonada al Festival de Cannes, que ens parla de la condició humana i planteja qüestions interessants. 
Es tracta de la pel·lícula D'homes i déus, que parteix d'uns fets reals de l'any 1996 al Monestir de la Mare de Déu de l'Atlas a Tibéhirine, a la regió algeriana de Medea, portat per una comunitat cistercenca. El context històric era d'enfrontament entre grups integristes islàmics que feien atemptats i un govern que també utilitzava tota la força que estava al seu abast. Si no recordo malament, també hi va haver l'anul·lació d'unes eleccions que havien guanyat els islamistes. Crec que és un apunt històric necessari per entendre algunes coses de la pel·lícula. 
D'entrada la pel·lícula mostra una convivència pacífica i fraternal entre les dues religions. Els monjos practiquen els seus ritus de portes endins, però de portes enfora estan al servei de la comunitat, curant els seus malalts, parlant amb la gent dels seus problemes, vivint al seu costat. En aquest sentit hi ha una escena molt bonica quan els conviden a la festa de circumcisió del fill d'una família del poble. Hi van sense cap problema. Perquè la confiança només es guanya a partir del respecte. No es tracta d'imposar res sinó d'estar al costat de la gent, conviure, ajudar-la en allò que es pugui i fer la vida millor. 
La pel·lícula es desenvolupa a un ritme molt pausat, mostra la vida quotidiana d'uns i altres i les seves rutines. Però a fora creixen els problemes, cada cop hi ha més actes de violència, i tot aquest món de turbulències comença a canviar les coses. Els monjos dubten (es debaten entre acceptar la protecció militar del monestir que els proposen les autoritats o no acceptar-la, entre fugir del país o quedar-se), es mostren dividits i se senten fràgils malgrat la seva fe i el seu compromís. Trobo molt interessant les contradiccions del comportament humà que mostra  la pel·lícula quan hi ha l'amenaça de la por (aquí lligaria molt amb algunes de les coses que deia a la meva entrada sobre la complexitat humana). 
Compta amb escenes de les que es recorden, com la de l'últim sopar que celebren els monjos un cop tots han decidit quedar-se. Deu minuts d'imatges sense paraules, repartits entre l'expressió dels seus rostres i el got de vi que comparteixen, només amb el rerefons de la música que un d'ells ha posat en un ràdio-casset. O la del tens diàleg entre el cap de la Comunitat, el pare Christian, i el cap del mujahidins quan es presenten per la força per primer cop al monestir. 
En definitiva, bona pel·lícula que no només distreu sinó que aporta elements que permeten aprofundir en el coneixement de la naturalesa de les persones. Ah! I es troba doblada al català.



dissabte, 19 de febrer del 2011

Invictus

Sento una consolidada admiració per l'obra que ens està deixant Clint Eastwood pel·lícula rere pel·lícula. Després d'una trajectòria més aviat discreta al llarg de la dècada dels 60 i dels 70 és ara, en plena maduresa, quan ha pogut donar forma als seus projectes més personals. I quan d'altres estan prop de la jubilació i sense gaire cosa a dir, ens ha regalat un reguitzell d'obres mestres de les que deixen petjada. Guardo un gran record de títols com Bird, Sense perdó, Els ponts de Madison, Poder absolut, Mystic River, Million Dolar Baby, Banderes dels nostres pares i Cartes des d'Iwo Jima (indestriables una de l'altra), L'intercanvi, Gran Torino, Invictus,.... I tots ells són projectes que ha signat entre gairebé els seixanta i els vuitanta anys d'edat.
Des de la sobrietat i el classicisme del seu estil; encapçalant aquests projectes com a actor, director, productor o fins i tot compositor de la banda sonora; és capaç de sorprendre'ns, emocionar-nos i fer-nos pensar amb cada nova proposta.
Avui voldria parlar d'Invictus, que em vaig perdre en el moment de la seva estrena i que ara he pogut recuperar. Està basada en fets reals, en episodis de la vida de Nelson Mandela quan va ser escollit president de Sud-Àfrica. És una pel·lícula que ens parla del poder de l'esport. Del paper que pot jugar per a superar prejudicis, millorar la cohesió social i reforçar la identitat nacional. Compta amb escenes memorables, com ara la del poema Invictus de William Ernest Henley, recreat en una emotiva escena des de la cel·la on va estar engarjolat en Mandela:


"Més enllà de la nit que m’envolta
negra como l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc

jo mai m’he lamentat ni he plorat

Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna , però no m’he prostrat.


Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.


Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima
."






Resulta obvi recordar que per a poder gaudir del que ens mostra la pel·lícula cal ser una nació sobirana i exercir aquesta sobirania. És frustrant jugar a ser un estat amb el tema de les seleccions nacionals sense ser-ho. I també val la pena remarcar una vegada més la importància de la cohesió social. Només tindran futur aquelles societats que sàpiguen sumar i unir al voltant d'objectius i símbols comuns. 
Sento una sana enveja de Clint Eastwood. M'agradaria poder envellir com ell i seguir donant fins al final mostres d'una esplèndida maduresa.
Felicitats, Clint!



dimecres, 12 de gener del 2011

LIJ - El cor damunt la sorra / Viatge màgic a Àfrica

Jordi Llompart; Glòria Llompart (il·)
El cor damunt la sorra
Barcelona: Rosa dels Vents (Random House Mondadori, S.A.), 2006
ISBN: 84-488-2391-5


Fa uns dies vaig veure la pel·lícula Viatge màgic a Àfrica, del Jordi Llopart, i en els títols de crèdit vaig adonar-me que està basada en el llibre El cor damunt la sorra, que ell mateix va publicar fa cosa de quatre anys arran  de la mort de la seva filla Jana. És una pel·lícula en 3D (que jo he vist en dues dimensions),  visualment agradosa, i que compta amb imatges impactants i sorprenents, ben resoltes, que resulten especialment atractives. La pel·lícula parla de moltes coses: d'amistat, de natura, del sentit de la vida, d'aventures, de somnis, de misteris, d'ésser màgics, del descobriment d'un continent,... Pot agradar, però per a mi, a estones, ha resultat embafadora, tova i excessivament pendent d'encabir tots els efectes especials que la cosa podia donar de si (suposo que el món del 3D comporta certes servituds). Potser massa coses i no prou ben treballades per aconseguir desenvolupar la trama amb fluïdesa i dotar-la de coherència narrativa. Però reconec que aquestes qüestions van molt a gustos personals. S'ha de veure i opinar.

Parlant del llibre, El cor damunt la sorra és una narració que pretén donar resposta als neguits i dubtes sobre l'existència que es poden plantejar arran d'un fet traumàtic com pot ser la mort d'un fill. Es planteja des de la narració d'un poètic viatge a una Àfrica idealitzada on a partir de petites anècdotes de difícil encaix en la trama narrativa veiem com el cor de la protagonista (els seus sentiments, les seves emocions) va “creixent”: a través de la història del lleó veiem com podem estar tristos perquè trobem a faltar algú a qui estimem molt; quan la protagonista afirma que li agradaria tenir un amiguet amb unes determinades característiques el seu cavall alat li recorda que tots els nens són diferents i que només ells decideixen con són; el bell conte dels arbres enamorats ens fa adonar que la vida és successió i no existeix sense la mort;...Podríem seguir. El cor damunt la sorra és un llibre benintencionat i humanament comprensible però feixuc i poc adequat per a un públic infantil. A estones resulta poètic i emotiu, però a d'altres confús i sense mostrar clarament cap a on vol anar.
Les il·lustracions de Glòria Llompart que acompanyen el text tenen moments de suggeridora bellesa. Llegiu-lo i jutgeu.
Per a nens i nenes a a partir de 8-9 anys.

diumenge, 26 de juliol del 2009

LIJ - El nen


Laurence Gillot; Olivier Balez (il.)
El nen
Barcelona: Combel Editorial, S.A., 2008
64 pàg.
ISBN: 978-84-9825-363-4

El nen és una encertada aproximació per als més petits al personatge de Charlot. Adapta en forma de conte l'argument de la pel·lícula del mateix títol (The Kid o El chico en castellà). Es tracta d'una emotiva història que parteix de vivències pròpies del mateix Chaplin i que ens parla d'un concepte de família basat per damunt de tot en l'amor. Quan la realitat de les famílies en la societat actual esdevé cada vegada més complexa s'agraeix un missatge com el que transmet aquesta obra basat en els vincles afectius per damunt de la genètica.
També cal destacar tota la informació sobre la gestació de la pel·lícula que s'inclou al final i un recull de termes cinematogràfics que afavorirà en els no iniciats la comprensió del que s'explica.
Resulta recomanable a partir dels 7 anys.