divendres, 30 de desembre del 2016

LIJ - La col·lecció Descobreixo d'Animallibres

Carine Hinder; Jérôme Pellisier
Descobreixo la ciutat (ISBN: 978-84-16844-00-5)
Descobreixo la llar d'infants (ISBN: 978-84-16844-03-6)
Descobreixo la roba (ISBN: 978-84-16844-02-9)
Descobreixo la granja (ISBN: 978-84 16844-01-2)
Barcelona: Animallibres, 2016
Col·lecció Descobreixo
10 pp.
P.V.P: 9,95€

La lectura ens proporciona grans i variats beneficis al llarg de la nostra vida; i un dels més destacats a les edats més primerenques són les paraules amb les que ens alimenta per identificar i nomenar tot allò que es mou al nostre voltant. És justament el que ens aporten els títols de la col·lecció Descobreixo d'Animallibres, de la qual ja es troben a les llibreries els quatre primers títols dedicats a la ciutat, la llar d'infants, la roba i els animals de granja.
Són llibres d'il·lustracions clares que de manera atractiva van proporcionant el vocabulari precís que fa al cas. Són llibres rígids, resistents, amb pàgines tipus cartoné que amaguen petites sorpreses per anar responent a la pregunta que cada pàgina planteja; llibres fets amb rigor i qualitat indicats per a establir vincle entre infant i adult tant a casa, com a la llar d'infants o els primers cursos de parvulari. 
A partir de 2 anys.
Un tastet:






dijous, 29 de desembre del 2016

LIJ - I jo, on faig caca?

Carine Fontaine; Fabien Öckto Lambert (il·lustrador)
I jo, on faig caca?
Barcelona: Animallibres, 2016
Col·lecció Llibres de cartó
16 pp.
ISBN: 978-84-15975-99-1
P.V.P.: 9,95€

Hi ha un tipus de primer llibre per a infants pensat per a que vagin descobrint aspectes de la vida que es mou al seu voltant. Són llibres a prova de nens, gruixuts, resistents, amb elements sorpresa per a interaccionar a cada pàgina i esdevenir així també un element de joc. 
És l'esperit que inspira amb encert la col·lecció Llibres de Cartó d'Animallibres. 
En aquest cas es tracta del control d'esfínters, un dels elements cabdals de l'autonomia personal que anem assolint com a éssers humans; aquell anar deixant de banda el bolquer per aprendre a utilitzar la gibrelleta i més endavant el vàter com ja fa el germà gran; amb la màxima naturalitat, sense estrès ni angoixes. 
I el tema es tracta de manera simpàtica i divertida, amb unes il·lustracions clares que responen amb eficàcia al seu objectiu des de la comparació amb diferents animals.
Una eina útil i agradosa per acompanyar pares i mares en aquest procés.
Us en deixo un tastet:





A partir de 18 mesos.

diumenge, 18 de desembre del 2016

LIJ - El llibre del cementiri, de Neil Gaiman

Neil Gaiman; Chris Riddell (il·lustrador)
El llibre del cementiri
Barcelona: Edicions 62, 2009
Col·lecció L' illa del temps
304 pp.
ISBN: 978-84-92790-79-1
PVP: 17€


Neil Gaiman (1960) ja em va sorprendre fa molts anys amb Coraline, una inquietant història que jugava amb elements terrorífics per plantejar aspectes de la relació entre pares i fills. I és que Gaiman és un autor que té la rara habilitat de jugar amb elements propis de la narrativa fantàstica i de terror per a construir relats aptes per a ser consumits pel públic infantil. 
En aquesta ocasió ha triat una ambientació d'allò més impactant i ha construït una història de rerefons tètric però dominada per grans dosis de la fantasia més desbordant.
Parteix d'un crim abominable. Una nit, un misteriós desconegut (Jan), entra en la casa d'una família mentre els seus membres dormen amb la intenció d'eliminar-los a tots. Mata al pare, a la mare i a la filla gran; però el fill petit escapa corrents fins que va a parar en un cementiri. Un cop allí, les ànimes dels enterrats al cementiri, conscients del perill que l'amenaça, decideixen acollir-lo i li atorguen la ciutadania honorífica de l'indret, tot i que ell no ha mort. 

Li posen un nom ("Ningú", "Ning" per als amics), li assignen uns pares adoptius (els Owens), un tutor que tingui cura de la seva formació (en Silas),.... Tot això passa a ser la seva família, els seus referents: un seguit d'espectres amb un passat que només se li fan presents quan comença la foscor del dia, però que romanen invisibles als ulls de la resta de mortals. Aprèn a llegir entre tombes, a partir de les inscripcions de les làpides; es mou entre criptes, capelles, taüts, tombes i sepulcres.
En aquest món es troba segur, el que hi ha dins del cementiri el protegeix i té cura d'ell. Fora hi ha el mal i els perills que permanentment l'amenacen (els Jan).
Però també hi ha una nena, aventures, situacions de perill que es viuen amb neguit, tres-centes pàgines que es llegeixen amb delit i final feliç. 
Em quedo amb el comentari d'una alumna quan els vaig fer cinc cèntims sobre el llibre que estava llegint: "Mola!". Doncs sí. I és de bon llegir.
Per a nens i nenes a partir de 10 anys.


dissabte, 3 de desembre del 2016

No hi ha justícia sense llibertat

Aquests dies que la premsa i el món del periodisme han valorat la mort de Fidel Castro i els "èxits" de la revolució cubana, m'ha vingut al cap aquesta frase d'un referent del pensament socialista com ha estat la Rosa Luxemburg (1871-1919):

"La llibertat és sempre la llibertat d'aquells que pensen diferent de tu." 

I és que resulta grostesc escoltar de boca de representants polítics del teu país elogis desmesurats que parlen d'avenços en sanitat i educació del règim cubà, quan tot això s'ha fet humiliant i aniquilant tota opinió divergent. Us recomano la lectura de l'article Històries de l'Havana, de l'Esther Vera, publicat a l'Ara el passat diumenge 27 de novembre,  en un gran exercici periodístic d'intentar aportar objectivitat informativa.

diumenge, 27 de novembre del 2016

Adiós a Berlín (Cabaret), de Christopher Isherwood

Christopher Isherwood
(traducció de Jaime Gil de Biedma)
Adiós a Berlín (Cabaret)
Barcelona: Editorial Seix Barral, 1974
176 pp.
ISBN: 84-322-0164-2

Aquesta vegada he arribat a un llibre des d'una obra de teatre. L'altre dia vaig anar a veure el musical Cabaret, del qual es compleixen 50 anys de la seva estrena al Broadhurst Theatre de Broadway (concretament es va estrenar el 20 de novembre de 1966). Va ser un autèntic plaer poder escoltar en directe alguns dels temes més famosos de la història del teatre musical, en un muntatge d'impecable factura. Aquest musical va multiplicar la seva popularitat quan va ser adaptat al cinema el 1972 en una reeixida pel·lícula que va guanyar vuit Òscars (entre els quals cal destacar el de millor direcció, actriu principal, actor de repartiment, millor banda sonora i millor fotografia) d'un total de deu nominacions. Va ser tot un exitàs, justament en un moment de decadència del gènere del musical, que va revifar arran d'aquesta pel·lícula.
(1904-1986)

Cabaret no és només un seguit de cançons reeixides, sinó que compta amb una consistent història dramàtica que retrata la decadència i la degradació de les condicions de vida de la societat alemanya a la dècada dels vint del segle passat i que culminaria amb l'ascens del nazisme i tot allò que va comportar.
El musical i la pel·lícula es basen en dos novel·les de caire autobiogràfic de l'escriptor britànic Christopher Isherwood (que més tard es va nacionalitzar nord-americà) sobre la seva estada a Berlín a la dècada dels 30 aplegades sota el títol de Cròniques berlineses i que inclou Mr. Norris changes trains (Mr. Morris canvia de trens, 1935) i Goodbye to Berlin (Adéu a Berlín, 1939), que és la que acabo de llegir i comentar.
He sentit curiositat per indagar en els orígens literaris d'aquest musical i he rescatat de la meva biblioteca una curiosa edició d'un temps en que les caixes d'estalvis aprofitaven la diada de Sant Jordi per regalar un llibre als seus clients a canvi d'una simbòlica imposició. Així, amb els anys, moltes famílies acumulaven una sèrie de llibres que conformaven incipients biblioteques que lluïen en algun prestatge dels menjadors de les cases. Dubto que en general fossin llegits, però lluïen per la seva acurada enquadernació i presència i quan anaves de visita identificaves fàcilment la caixa de la que s'era client.
Doncs bé, el llibre que us comento, editat per Seix Barral l'any 1974 en una excel·lent traducció de Jaime Gil de Biedma, porta la llegenda "Edición especial para la Caja de Ahorros de Manresa" i "Obsequio de la Caja de Ahorros de Manresa". I com que es tractava d'oferir un volum d'una certa presència i Adiós a Berlín no és una novel·la massa llarga, hi van afegir una altra novel·la titulada El Jardín de los Finzi-Contini, de Giorgio Bassani.
Curiosament es tracta de dues bones obres que tenen com a rerefons l'ascens del nazisme i dels feixismes a Europa. Es tracta d'una edició de molta qualitat que resisteix de meravella el pas del temps. Un signe més d'un temps que ja no existeix.
Doncs bé, Adiós a Berlín aplega diferents narracions a mig camí entre el llibre de memòries i la novel·la. Diria que es tracta de la novel·lació de diferents vivències del Christopher Isherwood durant la seva estada a Berlín. Vivències que ens serveixen per a fer-nos una idea ben precisa de la societat alemanya entre les dues grans conteses bèl·liques del segle XX. 
Adiós a Berlín aplega diferents narracions (Diari Berlinès, Sally Bowles, A l'illa de Roügen, Els Nowak, Els Landauer) que ens van aportant punts de vista que ens ajuden a completar el mosaic que va construint la novel·la. 
Christopher Isherwood és un escriptor que va a Berlín per tal d'aprendre alemany i anar escrivint una novel·la, que sobreviu fent classes particulars d'anglès i que s'hostatja a diferents cases.
El musical i la pel·lícula Cabaret parteixen del gran personatge femení que és la Sally Bowles, que és l'eix sobre el qual es construeix i desenvolupa la seva trama. I és que es tracta d'una gran creació. És una noia inestable, ingènua, de caràcter voluble, que somia amb el triomf artístic però que acaba mig prostituint-se per intentar sortir del pou de mediocritat que és la seva vida. 
Però la novel·la guanya intensitat amb la senyora Schroeder, que ha de llogar les habitacions de casa seva per a sobreviure i combatre les privacions que li imposen els temps que li pertoca viure; amb la família Nowak, gent treballadora que ha de conviure amb privacions i problemes de salut; o amb els Landauer, una família jueva benestant que ha de fer front a l'assetjament que li marca l'ascens del nazisme. 
I és que quan les societats veuen degradar-se les condicions de vida, quan creixen les desigualtats socials, els populismes de tot signe, es diguin comunisme o nazisme, troben el terreny adobat per fer créixer les seves llavors. Que cadascú tregui les seves conclusions. Podem treure lliçons de la història o estar cridats a perpetuar-ne els errors; però qui vulgui pot trobar semblances amb els temps actuals i reflexionar sobre el que cal. 
Isherwood, de sòlida formació i com molts d'altres intel·lectuals britànics del seu temps, era contrari a tots els totalitarismes. I en aquest llibre ens ofereix un relat que traspua versemblança, que beu de la realitat del seu temps i que esdevé crònica social d'un període convuls de la nostra història. I ho ha amb un llenguatge directe i planer que atrapa el lector des de les primeres pàgines.

dissabte, 5 de novembre del 2016

LIJ - Max i els superherois

Rocío Bonilla; Oriol Malet
Max i els superherois
Barcelona: Animallibres, 2016
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 29
44 pp
ISBN: 978-84-16844-17-3
PVP: 15,95€

Rocío Bonilla parteix en aquesta ocasió de la fascinació que senten alguns nens i nenes pel món dels súper-herois i els seus poders per a transmetre'ns de forma molt intel·ligent i subtil un reconeixement a favor de la dona. Perquè hi ha una súper-heroïna en totes aquelles mares que arreglen una cosa que s'ha espatllat, ens preparen el dinar, ens ajuden a fer els deures, ens posen una tireta quan ens hem fet un tall o vetllen incansables per nosaltres en tot moment.
I que són les súper-heroïnes més excepcionals quan es treuen la disfressa i es posen el vestit de mama per a fer-nos el petó de bona nit. 
Excel·lent una vegada més. Per a nens i nenes a partir de 5 anys.

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Aquella porta giratòria, de Lluís Foix

Lluís Foix Carnicé
Aquella porta giratòria
Barcelona: Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U. /Destino, 2016
Col·lecció L'Àncora, 243
280 pp.
ISBN: 978-84-9710-261-2

Després de regalar-nos aquella delícia que és La marinada sempre arriba, on Lluís Foix es capbussava en els records de la seva infància i ens oferia un retrat entranyable del que fou la postguerra en l'entorn rural del que provenia i de la seva quotidianitat; continua narrant-nos ara el que són les seves memòries professionals. 
És el relat del que ha estat una referència en el món del periodisme com ara La Vanguardia, dels canvis que ha experimentat fins al moment actual, de com es feien els diaris, del control ferri que exercia la dictadura sobre les persones (el director el nomenava el Consell de Ministres), els continguts i punts de vista; de les temptacions que ha tingut sempre el poder polític de controlar i condicionar la informació (amb algunes anècdotes sucoses referides a personatges com ara Jordi Pujol o Ramon Trias Fargas), de les relacions amb la propietat del diari, dels periodistes que ha conegut o tractat, de les corresponsalies,.... Tot allò, en definitiva, que ha format part de la vida del diari. En general, el to del llibre és cordial i amable, elogiant les qualitats i aspectes positius de tothom, tot i que quan parla d'alguns personatges en concret es dedueixen alguns ressentiments que mai es fan del tot explícits. 
Foix ens parla de tots aquells personatges que ha tractat al llarg de la seva dilatada vida professional; dels llocs que ha trepitjat; dels conflictes que ha cobert;... i et fas una idea de tot el que ha fet i de com ho ha viscut. 
Hi ha coses que no queden massa aclarides, com ara les causes de la brevetat del seu pas per la direcció del diari. La cosa és que després d'aquell episodi va quedar una pila d'anys com a director adjunt i que ha estat el gran impulsor de la digitalització del diari i de la seva edició digital. 
L'emblemàtica seu del diari amb la porta giratòria al carrer Pelai per on van passar tants i tants destacats personatges de la vida social, cultural i política del seu temps ja no existeix (ha estat reconvertida en hotel); com tampoc aquella redacció compartimentada per vidres gruixuts.
Ha canviat la manera de fer periodisme, d'organitzar la redacció d'un diari; però segueixen sent necessaris periodistes que expliquin la complexitat del món, l'analitzin i la interpretin. Hem entrat en una nova era que compta amb noves eines, on la tecnologia està impulsant canvis a gran velocitat; però l'essència del periodisme i la necessitat d'exercir-lo des de la màxima independència professional són les mateixes. 
Val molt la pena per entendre d'on venim.

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Dels perquès de la literatura

"La literatura ens descobreix el món tal com és i també tal com podria ser i, esclar, tal com no hauria de ser. Voleu millor educació?"

Narcís Comadira (1942)

(de l'article L’educació literària, publicat a l'Ara el 8 d'octubre de 2016)

dimarts, 4 d’octubre del 2016

LIJ - Em dic Aran i m'encanta escriure!, de Jaume Cela

Jaume Cela; Anna Clariana (il·lustradora)
Em dic Aran i m'encanta escriure!
Barcelona: Animallibres, 2016
Col·lecció La formiga groga, 69
96 pp
ISBN: 978-84-15975-86-1
PVP: 8,50€

Em dic Aran i m'encanta escriure! parteix d'una premissa senzilla i propera, però molt eficaç: les propostes d'expressió escrita que fa una mestra al llarg del primer trimestre d'un curs escolar per a preparar el regal de Nadal. 
La gent de la professió hi reconeixerem propostes, recursos i motivacions que ens resultaran familiars; però el que aconsegueix transmetre el conjunt és que escriure és una porta oberta a la imaginació que pot esdevenir plaer i passió. 
Em dic Aran i m'encanta escriure! té un títol entusiasta que pretén engrescar i motivar cap a l'escriptura, però també és una lectura agradable, amb moments d'emotiva tendresa com el que protagonitza l'aparició de Joana Raspall, per a nens i nenes a partir de 8 anys.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

Intents de treure suc a la vida. El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4.

Intents de treure suc a la vida.
El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4


Barcelona: Ara Llibres, SCCL, 2016
Segell/Col·lecció Amsterdam
344 pp.
ISBN: 978-84-15645-92-4
PVP: 19,90€

Aquesta va ser una de les adquisicions sorpresa d'aquest darrer Sant Jordi. D'aquells llibres que en desconeixes l'existència i que per tant no vas amb la intenció de comprar, però que veus en una parada, fulleges i t'acabes comprant. Sant Jordi no seria el que és sense això. La publicitat anuncia que ha estat traduït a vint-i-una llengües i a tu et fa la impressió que té allò que fa que un llibre es converteixi en fenomen.
De l'autor res en sabem. Pot ser un nom real o inventat; però el que explica traspua versemblança, i hi ha pocs dubtes sobre que es tracti d'un jubilat resident en una residència geriàtrica. Si t'has mogut per aquest món, les rutines i les converses dels avis d'una certa edat et resulten d'allò més familiars. 
Des del punt de vista personal, fer el pas d'ingressar un avi en una residència, sempre resulta un procés dolorós i ple de dubtes; però hi ha un punt en la trajectòria vital de moltes persones grans en que creix la dependència i ja no s'és capaç de viure a casa amb una mínima autonomia i dignitat. La perspectiva que t'ofereix la residència és la de viure els darrers anys, d'estar allí esperant la mort, com a punt final al nostre pas per aquest món. Té un punt descoratjador malgrat intentem veure-hi coses positives. És assumir en un espai i un temps no gaire llarg el final de les nostres vides. 
I en aquesta perspectiva que ofereix la residència hi ha com dos tipus de reaccions: la de deixar-se anar i anar observant el pas dels dies passivament des d'una finestra, només pendent dels mals que et tenallen; i la d'intentar treure suc a la vida malgrat les limitacions que sovint imposa la vellesa (d'aquí el títol d'aquest llibre, Intents de treure suc a la vida). 
I aquí és on trobem el protagonista d'aquest relat, l'Hendrik Groen, que mostra una actitud vitalista malgrat tot el que l'empeny al pessimisme. L'Hendrik s'imposa escriure un diari que vagi recollint el seu dia a dia al llarg del 2013, una mica cada dia, com una cosa més a fer. 
El resultat és un retrat molt fidedigne, amb pinzellades d'un humor a estones corrosiu, sobre la quotidianitat d'una residència d'Amsterdam. Són les rutines, els temes de les converses (pendents de qui es va morint, com per poder dir "aquest l'he guanyat"), les inquietuds, les prevencions contra el secretisme i l'opacitat amb es gestionen determinats temes a la residència, les relacions amb els familiars, entre els residents, les expectatives,...; on no hi falten de vegades comentaris punyents sobre l'actualitat i anècdotes que reforcen el punt de vista humorístic (amb un punt d'humor negre) de la narració. 
Però també és el relat del grupet de residents que es crea al seu voltant, el VePeNoMo (vells però no morts), que organitzen sortides pel seu compte al marge de la residència per a recuperar l'alegria de viure i seguir gaudint de bons moments. I la història del seu amic Evert, amb el seu corrosiu i particular sentit de l'humor, provocador, i políticament incorrecte; la Grietje, que va desenvolupant Alzheimer; i l'Eefje, aquella amiga que aprecia especialment i que en d'altres circumstàncies podria haver estat alguna cosa més. 
A mesura que avança, el relat es va fent més madur i ric emocionalment, i aconseguint que els seus protagonistes es vagin fent entranyables. Són les anècdotes i l'actualitat; però també la preocupació per l'Alzeimer i l'eutanàsia, per posar dos exemples; que estan presents en el llindar que separa la vellesa de la vida digna.
M'ha agradat. A estones m'ha divertit (en vaig tenir prou en un primer moment amb la primera pàgina per començar a riure, pagar-lo i posar-lo a la bossa) amb el seu anecdotari; però sobretot m'ha fet pensar en la dignitat amb que s'ha de viure la vida i en la importància de tenir motivacions, les que siguin, però motivacions al cap i a la fi, per seguir endavant. 
Busqueu El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4, no us decebrà.

dijous, 1 de setembre del 2016

Retorn

Avui que molts mestres inicien un nou curs...

El retorn il·lumina
vells somriures
que el temps fa enyorar,
espais ombrívols
que el curs
omple de vida i d'activitat.
Llum que ens torna
a l'escola que és vida,
vida que ens fa.

dijous, 25 d’agost del 2016

La Manresa Desconeguda, un referent plenament reeixit

Quan arriba la Festa Major de Manresa, des de fa ja un bon grapat d'anys, no hi falten les Visites a la Manresa Desconeguda, una peculiar forma de fer turisme cultural dins la teva pròpia ciutat. És un intent reeixit de difondre el patrimoni arquitectònic i artístic, però alhora de recuperar la memòria de fets, llocs i persones. 
Fet des del voluntarisme amb molt d'entusiasme; però molt ben documentat i que també obté nota alta en organització. 
L'activitat té un alt grau d'acceptació, és difícil no sentir-te atret per alguna de les propostes i cada any l'esperes amb cert delit. 

Sempre acabes fent alguna nova descoberta i després de les explicacions dels guies tens una nova mirada sobre aquells edificis i espais per on passes habitualment sense parar-hi atenció. Prens consciència de les moltes coses que s'han fet; però també de les moltes que queden per fer per a dignificar el patrimoni de la ciutat. 
Sento reconeixement i gratitud cap a tota la gent que hi ha al darrera; per tot allò que aconsegueixen transmetre. I no voldria acabar aquesta entrada sense fer referència a un portal com memoria.cat, un tresor que cal conèixer i del que cal tenir-ne cura.

dijous, 18 d’agost del 2016

La realitat és la que és

Quan parlem de lectura hem de ser realistes per no sobre-dimensionar un hàbit cultural que és clarament minoritari (ja ho deia Josep Pla a El quadern gris quan especulava sobre les conseqüències que podria tenir la ràdio en els hàbits lectors. Ha passat un segle i som si fa no fa on érem, parlant d'una activitat minoritària però de resistència numantina). No podem viure en un núvol i pensar que estem parlant de quelcom que interessa a molta gent. 
Comentaré les dades del baròmetre del CIS encarregat pel Ministeri d'Educació, segons les quals aproximadament un 40% de la població adulta no llegeix mai cap llibre. És fort. MAI. Viuen al marge del que el llibre pot representar a les seves vides. I això ja són milions de persones.
Ara podríem sumar el 7% que afirma que només n'ha llegit un al llarg de l'any (el que es va comprar o li van regalar per Sant Jordi?). En definitiva, la meitat de la població no llegeix mai o gairebé mai. 
Ja se sap que el got el podem veure mig ple o mig buit. I els optimistes interpreten que aquestes dades són millors que les que hi havia fa uns anys. Felicitats! 
Evidentment, hi ha gent que llegeix. I gent que llegeix molt, però també gent que no ho fa mai. I la cosa està molt repartida. Al marge de les persones que no poden dedicar-hi temps per circumstàncies personals em pregunto quin tipus de societat es desenvolupa quan hi ha tanta gent que va deixant de llegir, de fer-se preguntes i de buscar-hi respostes. 
Seguim. Un 5,5% de la població afirma que va llegir entre 9 i 12 llibres. Sensacional! Gairebé un al mes. Suposo que és la franja de població més sensible a les informacions que facin referència a tot aquest món, la que s'interessa pel que li puguin fer arribar al respecte, la que pot parar atenció al que li ofereixin els suplements culturals de la premsa.
I encara hi ha més. Hi ha qui llegeix més de 12 llibres, però és irrellevant a efectes estadístics. 

Intento extrapolar dades: Una persona que tingui l'hàbit de llegir amb regularitat pot llegir al voltant de 500 llibres al llarg de la seva vida (poden ser més, però hem de ser realistes. Calen grans esforços lectors per multiplicar aquestes quantitats). I amb condicionants així, perquè la vida no és eterna, cal ser molt curosos en la tria.

dilluns, 15 d’agost del 2016

LIJ - Matilda, de Roald Dahl


Roald Dahl; Quentin Blake (il·lustrador)
Matilda
Barcelona: Ed. Empúries, 2009

Col·lecció L'Odissea, 4
240 pp.
ISBN: 978-84-9932-031-1
(Aquesta edició es troba descatalogada. Actualment hi ha una nova edició a Grup 62 a la Col·lecció Biblioteca Roald Dahl)

Entre les diverses commemoracions d'aquest 2016 hi ha la del centenari del naixement de Roald Dahl (1916-1990), un dels grans noms de la LIJ i un mestre indiscutible del relat curt. I com que no hi ha millor homenatge a un escriptor ni millor manera de mantenir viu el seu  llegat que llegint les seves obres és el que he fet. No tant pel centenari que se celebra, sinó perquè era un dels molts deures que tenia en matèria de lectura. 
Roald Dahl (1916-1990)

Matilda és una nena de cinc anys d'allò que la nova psicologia ara denominaria d'altes capacitats. És una nena sensible i inquieta que té la desgràcia de tenir uns pares que no se l'estimen ni la valoren. 
Dahl posa al centre del seu relat aquesta nena i el dret que té a ser considerada i respectada. I fa un retrat corrosiu i demolidor dels adults que no estan a l'alçada de les seves responsabilitats; que no són capaços d'estimar els infants ni s'esforcen a comprendre'ls i ajudar-los. Un retrat fet d'elements esperpèntics que colpeja amb contundència sobre aquells aspectes del comportament adult cruels o que contenen elements que el fan ridícul o fins o tot grotesc. M'ha sorprès la mirada dura i sense contemplacions de Dahl sobre aquests adults.
Comença pels pares de Matilda. Un pare que s'enorgulleix d'enriquir-se entabanant als clients que li compren cotxes de segona mà, que només té ulls per al seu fill mascle i que ignora i menysprea a la seva filla. Segueix per la mare, una dona que ocupa el seu temps lliure anant a jugar al bingo en lloc de compartir-lo amb la seva filla. I acaba amb el retrat cruel i ple d'excessos de la senyoreta Trunchbull, la directora de l'escola on va Matilda, una persona que odia els nens només pel fet de ser petits; l'antítesi del que hauria de ser una persona que treballi en una escola. 
Aquests personatges funests tenen el seu contrapunt en la senyoreta Honey, la dolça i comprensiva mestra de la Matilda, que té prou sensibilitat per escoltar-la i ajudar-la.
No diré res més sobre la trama argumental, que té el poder d'atrapar-te i mantenir-te en tensió fins a la darrera pàgina, amb un final que es presta a suggeridores interpretacions. M'ho he passat molt bé i crec que val molt la pena.
Quentin Blake (1932)

Els llibres de Roald Dahl no serien els mateixos sense les il·lustracions de Quentin Blake (1932), que va il·lustrar els seus 19 llibres i que en bona part per això va rebre el 2002 el Premi Hans Cristian Andersen d'Il·lustració en reconeixement a la seva trajectòria com a il·lustrador de llibres infantils. Són il·lustracions a una tinta, de traços senzills però expressives; que podries imaginar formant part d'un còmic, però que donen un eficaç suport a la narració.



divendres, 12 d’agost del 2016

"i tot allò que és bell, del bell se n'evadeix, o per l'atzar o bé pel curs del temps cruel."

Aprofiteu l'aturada estiuenca per gaudir d'aquest meravellós sonet de Shakespeare, ara que es commemora el quart centenari de la seva mort. Mai oblidarem allò que formi part de nosaltres.


Sonet XVIII, de William Shakespeare from blocsdelletres on Vimeo.


SONET XVIII, de William Shakespeare

¿Et comparo amb un dia del temps primaveral?
En tu hi ha més bellesa i més comportament:
els bells capolls del maig sovint sacseja el vent,
i a tota primavera li arriba el seu final.
Massa ardent, de vegades, fulgura l'ull del cel
i sovint el seu rostre daurat empal·lideix,
i tot allò que és bell, del bell se n'evadeix
o per l'atzar o bé pel curs del temps cruel.
Però la teva primavera durarà,
guardarà la bellesa com una recompensa,
i detenir-te en l'ombra la mort no es vanarà
quan en versos eterns el temps tu puguis vèncer,
mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar,
mentre els meus versos visquin i et puguin recrear.

(Versió de Salvador Oliva)

(«Els sonets de Shakespeare», en versions de Salvador Oliva, van ser editats en un volum per Editorial Empúries l'any 2002)

dimecres, 10 d’agost del 2016

L'altra cara de la veritat, de Donna Leon

Donna Leon
L'altra cara de la veritat
Barcelona: Edicions 62, 2009
Col·lecció El Balancí, 608
312 pp.
ISBN:  978-84-297-6206-8
PVP: 18,50€ / 6,99€ (epub)

La novel·la negra gaudeix d'una gran popularitat entre els lectors perquè compta amb atractius singulars. No són només intrigues criminals que poden enganxar fàcilment per les altes dosis d'intriga que mouen, sinó que aporta diferents graus de denúncia de tot allò que degrada les societats; ens parla del que les corromp. Els crims d'una societat dibuixen el seu estat de salut, ens traslladen a tot allò que va minant la seva fortalesa. 
Tenia ganes de descobrir la complexa i atractiva personalitat del Guido Brunetti i imaginar-me els racons venecians per on passen les seves històries. No és només un comissari de policia escrupolós i exigent amb la seva feina; és un personatge culte, llegit, amb inquietuds, crític amb els valors de la societat, observador, reflexiu, marit i pare preocupat pels valors que vol transmetre als seus fills. Una persona que té una sensibilitat i una vida més enllà de la seva feina i que té coses que el fan humà. 

En aquesta novel·la hi ha un crim, és clar; implicacions de la Camorra i d'altres morts que cal esclarir. Però posa també damunt la taula paràmetres molt presents a la nostra societat, com són el consumisme, l'obsolescència programada i el tractament i gestió dels residus que generen. En tot moment prima la intriga criminal, la investigació que es du a terme, les reflexions que genera el procés de resolució; però també cal afirmar que hi ha una crítica velada al model consumista de la nostra societat, al que suposa encolomar de forma mafiosa aquests residus a països del Tercer Món per evitar els costos que suposa el seu tractament i gestió; a la cobdícia que mou el món. 
Si algú dubta de la utilitat de les humanitats en aquest llibre hi trobarà respostes. Brunetti llegeix els clàssics, no veu la tele i en té prou amb una dona que llegeixi al seu costat; però ens fa evident una vegada més que la literatura és el gran reflex de la condició humana, que llegir ens acosta al seu coneixement (i que també ajuda a certes deduccions detectivesques). 
M'ha agradat. I repetiré. Una creació com la de Guido Brunetti s'ho mereix.

dissabte, 6 d’agost del 2016

El jardí dels xiprers



El jardí dels xiprers té per fruits les estrelles,
que es gronxen al fons de nits d'estiu.
La vida, una i nua a través dels cent vels,
reprèn vostra vellesa i n'escampa el caliu.

divendres, 29 de juliol del 2016

Estalvia, és gratis

Irene Gelpí i Lluch
Estalvia, és gratis
(Idees i consells per a l'estalvi quotidià)
Barcelona: Columna edicions, 2013
240 pp.
ISBN: 978-84-664-1567-5
PVP: 16,50€ (en rústega)  - 7,99€ (en epub)

Una de les meves més importants inquietuds vitals és la de viure (o d'haver viscut) com un consumidor responsable. Per a mi són conceptes importants l'aprofitament de les coses, l'estalvi, la relació preu-qualitat,... Penso que sense grans renúncies (perquè la felicitat també té a veure amb la satisfacció d'alguns petits capricis) l'austeritat és un valor que afavoreix la reflexió sobre allò que és essencial (ho deia fa més de cinc anys i ho tornaria a signar fil per randa ara mateix).
No sóc de renúncies sobre tot allò que ens ha aportat el progrés per a fer-nos la vida millor, però sí que tinc certes prevencions sobre les modes i els excessos que el consumisme i certs abusos generen en els nostres comportaments.
Intento fer que les coses em durin, fer-ne un bon manteniment, reparar-les sempre que sigui possible, evitar el malbaratament, reflexionar sobre el que necessito i l'ús que en faré,... I em costa llençar quan allò que vull llençar és possible que tingui noves oportunitats.
La crisi que patim ha posat en solfa un discurs a favor d'aprofitar, de donar valor a les coses, d'evitar-ne el malbaratament (el programa de TV3 Ja t'ho faràs és un exemple paradigmàtic de l'èxit d'aquest discurs, lligat en aquest cas a la creativitat i el lleure) i que va molt lligat al que representa identificar-se avui dia amb l'ecologisme. És ecologista tot allò que és respectuós amb el medi i evita el malbaratament de recursos.
Estalvia, és gratis fa un recull de petits gestos quotidians al voltant de tot això (sobre el menjar, la neteja, l'energia, el consum d'aigua, la higiene personal, la roba, el calçat, l'adquisició d'electrodomèstics,...); coses que pot fer tothom a casa seva i en relació a les seves coses i que representen un estalvi per al medi i per a les butxaques. 

El llibre, escrit en un context de crisi i de menys disponibilitat de recursos per a moltes famílies, fa un discurs molt centrat en l'estalvi (i que repeteix idees al tenir a veure alhora amb varis dels apartats en els que s'organitza el contingut del llibre) i l'aprofitament, però del que cal destacar el canvi que pot suposar quant als valors sobre els quals organitzar la nostra existència. 
No són coses complicades; deriven del sentit comú aplicat a la quotidianitat i orientat per un principi d'aprofitament i ús racional. Si sou gent conscienciada potser no trobareu grans novetats (moltes de les idees aquí recollides ja les aplicava jo personalment sense haver-me llegit el llibre amb anterioritat), però sempre hi podeu trobar alguna idea nova que potser decidireu provar. De cadascú dependrà fins on es vulgui arribar en aquest camp. També cal fer una racionalització de les propostes que es recullen al llibre i adaptar-les a les inquietuds i necessitats de cadascú.
Resulta interessant; per poder viure una mica diferent i sens dubte millor en relació a vosaltres mateixos i al medi.

dimecres, 27 de juliol del 2016

Els lots de supervivència

D'entre les moltes activitats de dinamització que duen a terme les biblioteques públiques de Manresa, una de les més atractives i de més èxit quan arriba l'estiu són els lots de supervivència. És aprofitar que arriba l'estiu, que la gent té vacances i temps lliure i intentar dinamitzar el préstec bibliotecari.
Reconec que a casa tinc més llibres dels que em podré arribar a llegir mai, un munt de pel·lícules que encara esperen la seva oportunitat, discos que fa molt de temps que no escolto; però malgrat aquesta oferta que em sobrepassa m'agrada anar a les biblioteques, llegir publicacions periòdiques i deixar-me seduir per alguna cosa que trobi als prestatges o expositors. Perquè m'hi trobo bé a les biblioteques, còmodament assegut en una butaca, llegint, gaudint del silenci i l'ambient relaxat que de vegades hi trobo.
I sí. Quan arriba l'estiu m'agrada la sorpresa del lot de supervivència. El lot no el pots obrir. Tota el que toca; però el contingut està força ben triat. I és un préstec amb premi, perquè et regalen la bossa que el conté.
La denominació, que ha fet fortuna, se les porta. Perquè, què vol dir supervivència quan parlem de lectura? És pensar que podem estar de vacances, lluny, però que podem seguir llegint, sobrevivint a una hipotètica manca de llibres de l'entorn. Satisfer la passió lectora amb el contingut del lot.
Gràcies al lot d'enguany he llegit Mil sols esplèndids del Khaled Hosseini, que he ressenyat en una entrada anterior i que també ha viatjat amb mi durant els dies que he estat a fora. I me n'esperen d'altres de caire divers, i revistes, CDs i DVDs.

Al lot perceps la vida que ha tingut cada llibre a la biblioteca: el qui porta varis préstecs i ha viscut a molts llocs, qui ha estat a mans poc curoses, qui no ha rebut la visita encuriosida de cap potencial lector, qui encara manté la pulcritud immaculada del llibre acabat de sortir de la impremta,.... I et preguntes de què deu dependre que un llibre sigui llegit. Del boca-orella potser?
Si esteu indecisos i encara no heu sabut què triar deixeu-vos seduir per un lot de supervivència. És molt probable que no us pugui defraudar.

dimarts, 26 de juliol del 2016

LIJ - Digue-l'hi a la mare. Digue-l'hi al pare

Cristina Petit; Antongionata Ferrari (il·)
Digue-l'hi a la mare. Digue-l'hi al pare
Barcelona: Animallibres Editorial, S.L., 2016
40 pp.
ISBN: 978-84-15975-84-7
PVP: 15,95€ 

Digue-l'hi a la mare. Digue-l'hi al pare és un divertit àlbum il·lustrat que planteja amb un humor corrosiu un punt estripat el tema de l'educació dels fills. No dic res de nou si afirmo que l'educació d'un fill és un compromís que adquireixes quan decideixes tenir-lo; un compromís que implica algunes renúncies en el terreny personal i l'esforç que comporta posar límits per a encarrilar el seu desenvolupament personal.
Doncs bé, Digue-l'hi a la mare. Digue-l'hi al pare parteix d'un dia  de pluja que comporta que la família d'en Martí hagi de quedar-se a casa. I en Martí va demanant primer a la mare i després al pare coses que li agradaria fer. Capficats en les seves coses, cap dels dos progenitors se l'escolta i sempre delega en l'altre la decisió final amb excuses poc elaborades.
L'àlbum avança per acumulació de situacions fins a l'absurd, quan finalment pare i mare reaccionen després d'adonar-se'n que no saben on és el seu fill ni el que està fent. És portar les coses fins a l'extrem, sense fer que ens pugui abandonar el somriure, però plantejant una sèrie de reflexions que tots els pares s'haurien de fer. 
El nen ha fet tot de malifetes, però malgrat renyar-lo amb raó, els pares també són responsables d'haver passat d'ell. 
L'àlbum compta amb unes personalíssimes il·lustracions pintades amb aquarel·les que resulten d'allò més expressives i que li donen un atractiu afegit.
Resulta força recomanable per a primers lectors a partir de 5-6 anys i per a pares amb voluntat de reconèixer comportaments i fer una mica d'autocrítica.

dilluns, 25 de juliol del 2016

Mil sols esplèndids, de Khaled Hosseini

Khaled Hosseini
Mil sols esplèndids
Badalona: Ara Llibres, S.L., 2007
366 pp.
ISBN: 978-84-96767-55-3

Si una cosa cal destacar d'aquesta novel·la és la intensitat de les emocions que traspuen les seves pàgines. Perquè assistim en paral·lel a la trajectòria convergent de dues dones i als fets més destacats de la recent i convulsa història de l'Afganistan; des de la invasió soviètica el 1979  per donar suport al cap de govern comunista fins al nomenament de Hamid Karzai després de la intervenció nord-americana per fer fora del poder els talibans ara fa poc més de deu anys.
L'Afganistan és un país de forta tradició islàmica i, tot i que el govern comunista va suposar un avenç en els drets de les dones i el seu accés a la formació i als llocs de treball, no va comptar amb el suport de la població que el veia com un govern titella al servei d'una potència estrangera. I es va entrar en una espiral de guerres i rivalitats, primer per fer fora els soviètics (que aquí van tenir el seu Vietnam particular); després, de lluites tribals entre els que van lluitar junts per fer-los fora (els famosos "senyors de la guerra"); a continuació, els anys de poder talibà, de retrocés retrògrad i contrari al que ha definit el progrés de les societats; i finalment noves lluites per fer fora els talibans i els precaris equilibris per intentar estabilitzar el país i tirar endavant. És en aquest context de violència i destrucció, que va convertir l'Afganistan en un dels països més pobres el món i on van començar a germinar les llavors de l'islamisme més radical que han esdevingut amenaça i desestabilització per a les societats occidentals, on és desenvolupa la trajectòria de la Mariam i la Laila, les dues protagonistes femenines d'aquesta novel·la.

Perquè Mil sols esplèndids és també una gran novel·la sobre la condició de la dona en aquesta societat, sobre el seu patiment, sobre la seva frustració en una societat on no són persones amb drets sinó propietats amagades rere un burka per a evitar les mirades luxurioses dels altres, en mans d'homes que les poden maltractar i sotmetre en condicions d'esclavatge ("El que fa un home a casa seva seva és cosa seva", li diu un funcionari a la Laila quan intenta fugir de l'infern que és la seva vida).
Quan t'imagines el que s'hi explica pateixes gairebé tant com les protagonistes, perquè és un relat que et commou i et trasbalsa.
Però també és un relat d'esperança, perquè hi ha lluita, solidaritat, expectatives i generositat. És molt bonic el vincle que s'estableix entre la Mariam i la Laila, que passen de rivalitzar en un mateix espai a solidaritzar-se i estar compromeses amb les necessitats de l'altra, a lluitar juntes fins al sacrifici.
És un llibre que us emocionarà, que ens fa viure la guerra com a la gran escapçadora de somnis que és, però que dibuixa en l'amor la gran esperança d'un futur millor. Val la pena.

diumenge, 10 de juliol del 2016

Fulanita y sus menganos, de Álvaro de Laiglesia

Álvaro de Laiglesia
Fulanita y sus menganos
Barcelona: Editorial Planeta, 1965 (6a edició, desembre de 1966)
295 pp.

Ha volgut la casualitat que hagi encadenat tres lectures humorístiques en aquest inici d'estiu força calorós. Avui poca gent sap qui va ser Álvaro de Laiglesia. És un autor força oblidat del que no s'ha reeditat en paper la seva obra. Només podem trobar-la en llibreters de vell, de segona mà o bé en epub gràcies a l'aportació desinteressada d'algun seguidor nostàlgic que l'ha digitalitzat, contribuint així a la seva difusió i coneixement.
Per què l'he triat per llegir-lo? Doncs perquè durant força anys vaig veure un prestatge del menjador de casa amb les seves obres. El meu pare les havia anat comprant perquè era força de la broma i li agradava tot allò que tingués a veure amb l'humor. Arran de la seva mort em vaig quedar tots aquells llibres i avui m'he decidit a donar-los una petita oportunitat.

Perquè Álvaro de Laiglesia va ser un escriptor molt popular que va tenir uns anys gloriosos a la dècada dels 60, quan va ser contractat per Editorial Planeta per a publicar la seva obra. Va vendre molt, es van fer moltes edicions d'alguns dels seus llibres i va ajudar a donar empenta i beneficis a l'editorial del Sr. Lara.
Álvaro de Laiglesia és indestriable del gran setmanari d'humor que es va editar durant el franquisme, La Codorniz, que es va publicar entre 1941 i 1978 i del que ell en va ser el director i l'ànima durant moltíssims anys. La Codorniz va ser l'escola de grans humoristes d'aquell temps i els que van venir després, perquè allí hi van publicar noms com Mingote, Chumy Chúmez, Máximo, Gila, Perich, Forges o Rafael Azcona. Es definia com «La revista més audaç per al lector més intel·ligent», car sempre es movia en els límits del que l'estricta censura de l'època arribava a permetre. I és que l'humor havia de ser subtil per força, fet de petites insinuacions i dobles sentits que calia saber interpretar.

Álvaro de Laiglesia (1922-1981) era fill d'una bona família que fins i tot es va allistar a la División Azul en plena joventut. Va col·laborar amb la premsa del règim fins que Miguel Mihura li va donar feina en una publicació d'humor i després a La Codorniz, de la que ja va ser director des de 1944.
Què és Fulanita y sus menganos? Forma part d'una trilogia de novel·les a  mode de memòries, protagonitzades per la Mapi (Ma Pilar), una meuca ingènua i ordinària que a estones esdevé fins i tot entranyable, que va explicant la seva vida.
És el retrat d'una societat que ja no existeix, marcada pel que va suposar la postguerra en el plànol moral, del tot superada avui dia per la història. 
Té molt de relat costumista, on dominen la ironia i la sàtira i on la insinuació de situacions que podríem denominar calentes mai arriba a ser explícita.

Laiglesia descriu un Madrid dels ambients on es desenvolupava l'exercici de la prostitució, que oficialment estava prohibida, però que convivia amb el model que definia el catolicisme imperant en un ambient d'hipocresia moral i on no estava permès de cap de les maneres la seva exhibició impúdica.
Personatges com la Mapi es veien arrossegats amb remordiments morals a l'exercici d'aquesta activitat per la pressió d'un entorn sots-desenvolupat mancat d'expectatives, amb l'esperança de trobar "el príncep blau" que permetés guanyar un futur millor.
El que deia, situacions que esdevenen antigues i que la gent més jove ja no reconeixeria, com ara el ritus d'iniciació tan masclista que suposava anar amb una prostituta (que podia pagar un pare al seu fill quan complia la majoria d'edat) per saber el que s'ha de fer quan s'està amb una dona. Tot molt antic, masclista i contrari a la igualtat de gènere, fruit d'un món d'aparences, d'eufemismes i doble moral. Però és el que hi havia i es portava en determinats ambients en aquella època.
Val la pena llegir-se els llibres d'aquest autor? Jo diria que només com a document amb valor sociològic, per aproximar-te als mecanismes d'aquella societat ja definitivament superada.
Però també per descobrir els elements amb els que jugava Álvaro de Laiglesia per a construir el seu humor (per exemple, castellanitzant anglicismes amb sornegueria -en una època en que el domini d'idiomes era molt escàs i gairebé excepcional; o jugant deliberadament amb paraules, com quan inventa "deputant" o "Tetankamen"; suposo que amb això ja es veu per on van els trets).
Té moments amb gràcia, com quan la Mapi decideix que vol ser culta i va a un llibreter de vell a comprar llibres a pes. Es descriu Crim i càstig sense esmentar-la, reduint-la a una novel·la policíaca, o Allò que el vent s'endugué.
És un humor del costumisme de l'Espanya franquista; de riure's de les coses, de caricaturitzar-les, amb un punt de denúncia (com quan el policia s'aprofita d'ella per no encausar-la en un clar cas de suicidi); però sense esdevenir subversiu o qüestionar la legitimitat del règim. Suposo que era el llindar que no es podia sobrepassar en aquells temps.
El llibre és amè, està ben escrit i passa bé. Tot depèn a partir d'ara de la vostra curiositat.