diumenge, 27 de maig del 2012

Què gran, Quim!

Hi ha persones que gaudeixen d'un prestigi indiscutible, que són referents d'una societat, persones que es fan escoltar, respectades, que esdevenen líders morals, amb autoritat i capaces de liderar opinió i visió de país. Els necessitem i és just fer-los un reconeixement per tot els que ens aporten.
No cal dir que en Joaquim Ma. Puyal és una d'aquestes persones. Val molt la pena escoltar atentament el seu discurs d'acceptació del reconeixement com a Català de l'Any 2011 (només són onze minutets que passen en un tres i no res, però que deixen la seva empremta). 
Em quedo amb la seva idea (que comparteixo plenament) que viure és creure en alguna cosa i actuar segons les pròpies conviccions. M'ha agradat l'elogi que fa, en aquests temps difícils, de l'esforç de cadascú per tirar endavant. Hi veig l'elogi de la lluita, de la persistència, de la tenacitat,... Només tindrem futur i sortirem endavant si no ens donem per vençuts i som capaços de mantenir la cohesió que necessitem com a societat. 
És fantàstic també l'elogi que fa del periodisme en la societat democràtica i de l'ètica que sempre l'ha d'acompanyar; un periodisme que ell tant ha ajudat a prestigiar.
Cal escoltar-lo. És un motiu més per a l'esperança.


dissabte, 19 de maig del 2012

Acceptar la realitat

Una de les coses que m'ha ensenyat l'experiència dels anys que porto en aquest món és que el primer pas per a superar una realitat adversa és acceptar-la. I això no vol dir resignació, ni de bon tros. Però no és possible generar dinàmiques de superació si abans no has acceptat el que comporta conviure amb una determinada realitat, per més dura que sigui. No vull dir que sigui quelcom fàcil, ni tan sols possible en tots els casos. Però el primer és encaixar el cop que suposen certes circumstàncies i realitats amb les que ens hem d'enfrontar.
I això tant serveix per a tot allò que suposi limitacions en la qualitat de vida de cadascú (com la malaltia o la discapacitat) com per adaptar-se a la que està caient a nivell polític i econòmic. Només podem progressar des de l'acceptació i, a partir d'aquí, la lluita.
Podem omplir-nos la boca de drets i dignitats, i certament hem de reivindicar amb esperit crític i contundència el que és just i equitatiu. Però hi ha uns límits que marca allò que dóna de si la nostra butxaca. I ara dóna per a poc, creem poca riquesa i estem endeutats.
Després de la disbauxa, el sobredimensionament i l'excés, crec que tornarem a donar valor a les coses. A l'esforç que suposa aconseguir-les. Al seny. I potser recuperarem els llençols que hem perdut a la bugada.



dissabte, 12 de maig del 2012

Obscenitats

El diccionari defineix l'obscenitat com allò que ofèn greument el pudor, la vergonya. Com a ciutadà sóc capaç d'entendre-ho gairebé tot si se m'argumenta adequadament. Però quan s'actua a la desesperada i es prenen decisions prescindint d'aspectes fonamentals com l'equitat, l'ètica, l'exemplaritat, la proporcionalitat,...; es perd la confiança i es posa en seriós perill el futur col·lectiu.
Les darreres retallades que posen al límit la dignitat dels serveis públics i la salut dels que hi treballen, al costat de la intervenció que s'ha fet a Bankia sota l'eufemístic terme de perill sistèmic, no fan més que evidenciar la potineria de bona part de la nostra classe política.
Preocupa veure en mans de qui estem; preocupen el divorci creixent entre la gent i els seus dirigents polítics, la manca de transparència, la pèrdua de confiança, el desencís general, l'escepticisme tenyit de pessimisme. 
Però vull ser optimista i pensar que encara hi ha esperança.


dissabte, 5 de maig del 2012

Viure en la incertesa

La vida porta associat el risc de perdre-la. Vivim tenint assumit que tot pot fer un tomb sobtat d'un dia per l'altre; vivim amb una dosi assumida d'incertesa amb la que tirem endavant. Però les circumstàncies actuals incrementen fins a l'angoixa les dosi d'incertesa amb les que hem de conviure. Res sembla segur, ni tan sols drets que creiem garantits. Sembla com si la solidesa de la societat, el món més o menys ordenat que hem conegut, s'esvaís i desdibuixés per complet les expectatives de futur que ens havíem creat. 
Necessitem tenir coses segures per guanyar tranquil·litat però.... qui pot garantir res més enllà del final que tots tenim escrit?
Toca viure en la incertesa, més pendents del present que del futur, en un carpe diem obligat per les circumstàncies. Gaudir del present i de tots els petits moments que el conformen.