dijous, 30 de maig del 2013

Un altre tipus d'espectacles

Els anuncis són creacions generadores d'emocions. Juguen hàbilment amb valors d'àmplia acceptació (com en aquest cas la natura, la puresa, la bellesa,...) per aconseguir prestigiar un producte i crear ganes de consumir-lo. La publicitat televisiva utilitza les eines del cinema per desenvolupar un joc de seduccions en la sensibilitat de l'espectador que el porti cap al producte que es vol promocionar. 
L'anunci d'Aigua de Veri amb el Kilian Jornet és una petita obra mestra feta amb sensibilitat i bon gust. Ha tingut l'encert d'aprofitar el fenomen Kilian i una mare orgullosa disposada a fer-li una mica de propaganda i de pas vendre ideari educatiu com a mestra que és: que si volia veure créixer els seus fills en l'entorn d'un refugi de muntanya a 2000 metres d'alçada, dubtes sobre si se sentiria aïllat i li costaria l'adaptació al món que tots coneixem,... 
Però els dubtes s'esvaeixen aviat i la mare mostra la convicció que aquelles roques i aquells rius  el faran créixer fort i ser el que és. Esportivament queda clar que l'aposta li ha sortit bé. 
I tot seguit el que per a mi és el punt culminant de l'anunci, quan diu allò que potser no el van dur gaire al cine ni als parcs d'atraccions, però que ja es van encarregar que pogués veure altre tipus d'espectacles. I la justificació final: jo, com qualsevol mare, només he volgut donar-li el millor al meu fill. Ooh! 
L'anunci m'encanta. En 40 segons es condensa l'estil de vida del Kilian, s'enalteix la natura com a gran espectacle ple de vida i encant i es mostra una manera d'educar i pujar un fill. 
A la tele no m'agraden gens els talls publicitaris, però em sap menys greu quan em trobo un anunci amb la creativitat i bon gust d'aquest:

dimecres, 29 de maig del 2013

La unitat és la nostra força

L'acord d'ahir entre els partits (CiU, ERC, el PSC i ICV) que donen suport a la immersió lingüística és un acord de mínims. Només suposa defensar les mateixes esmenes de rebuig a la LOMCE; esmenes que seran derrotades amb tota seguretat per la majoria absoluta del PP. Però escenificar un front que defensa el mateix mostra el camí a seguir per aconseguir coses com a país. 
La LOMCE sempre m'ha semblat paper mullat, una llei que sota unes intencions que podrien compartir-se, amaga molta ideologia retrògada i mostra una dura hostilitat contra el model lingüístic de les escoles catalanes. Quan estem aconseguint que els alumnes assoleixin el domini de les dues llengües oficials no té cap sentit voler-se carregar el que funciona contra el criteri majoritari de la societat catalana. En educació, les coses no poden imposar-se. Cal seduir, convèncer i consensuar. És un tema de país, dels que haurien d'estar per damunt de les ideologies; un tema que hauria de cimentar-se sobre grans consensos. No es pot fer contra el parer dels qui ho han de portar a la pràctica. Sense això no es va enlloc. El que estan fent amb l'educació els governs espanyols no és gaire seriós.  
Per això em sembla important que els partits mostrin que són capaços de posar-se d'acord en temes importants, deixant una mica de banda la retòrica d'oposició i el tacticisme propis de l'estratègia política. Per aquí poden començar a guanyar-se la confiança de la gent. 
La unitat ens dóna força; la divisió ens debilita com a col·lectiu i dóna ales als que mostren la seva hostilitat cap a les nostres aspiracions. 
Esperem que no sigui flor d'un dia i tingui continuïtat. 

dilluns, 27 de maig del 2013

Tot depèn del com i el com només depèn de tu.

De nou, l'anunci d'estiu d'Estrella Damm. Una colla van preparant una paella entre bromes, bon rotllo, capbussades, diversió, petonets i potser alguna cosa més. I després la música, el ball i un joc de seduccions entre la colla d'amics, la cervesa i el plaer de viure desenfadadament i alliberats de les obligacions. Gaudir de la vida i passar-s'ho bé. Amb el mediterràniament han trobat un filó i ho han tornat a bordar.
La veritat és que està molt bé, tot un encert que no fa més que mantenir el prestigi de la marca, publicitàriament, a dalt de tot. Ho han aconseguit amb l'esperit i l'estil d'aquests últims anys, una cançó dels Love of Lesbian (Fantastic shine) amb una tornada molt agradable d'escoltar i que de ben segur serà un èxit; i complementat amb un lema ("Tot depèn del com i el com només depèn de tu") que convida a sumar-se a l'ideari de l'espot, molt adient al contingut de les imatges. 

Perquè gaudir de la vida depèn en gran part de com te la prenguis. Depèn de tu viure-la com una suma de moments satisfactoris, de petits plaers que et facin valorar-la i gaudir-la. I això, bàsicament, depèn de tu.
Felicitats, una vegada més.
I quan la calor es faci valer, obrir una cerveseta i a mediterraniejar quan es pugui, que és un dels símbols de les vacances que tothom anhela.



dissabte, 25 de maig del 2013

LIJ - Geronimo Stilton. El misteri del tresor desaparegut

Geronimo Stilton
El misteri del tresor desaparegut
Barcelona: Editorial Estrella Polar, 2011 (ebook)
Col·lecció Geronimo Stilton, 10
128 pp.
ISBN: 978-84-9267-191-5 
ISBN: 978-84-9932-686-3 (ebook)


Vaig començar a sentir parlar del Geronimo Stilton fa aproximadament uns tres anys. Recordo que un nen en va dur un a classe i que la popularitat del personatge anava creixent amb el boca-orella. A hores d'ara el nom d'aquest simpàtic ratolinet ja va ser motiu suficient per decantar la tria d'un llibre que podíem comprar a la darrera diada de Sant Jordi.
Recordo que contenia elements sensorials (hi havia pàgines que feien olor) i jugava amb originalitat amb els elements formals del text. Tenia pendent llegir-me un Geronimo Stilton per a poder valorar per mi mateix el fenomen, del que ja s'han publicat més de cinquanta títols i fins i tot se n'ha fet un musical. 
Geronimo Stilton és una creació de la italiana Elisabetta Dami, però ara els títols ja no vénen signats per ella, sinó pel pseudònim del personatge protagonista, i jo no sé si els segueix fent ella o algú altre.
En Geronimo Stilton és un ratolí que edita un diari (L'Eco del Rosegador), intel·lectual, al que li agrada llegir i, com que ningú és perfecte, és més aviat poruc i no li agrada viatjar. Té una germana, la Tea, que és una ratolina esportista, valenta i decidida, que fa tasques d'enviada especial per al diari del germà; i un cosí, el Martin Gala, burleta i trapella, amb qui havia rivalitzat de petit, però entre els quals també hi ha estima. També hi ha un nebodet, en Benjamí, tot tendresa i estimació. I en aquesta història hi apareix la tia Làmpia (que li va fer descobrir la passió per la lectura), que aporta l'element que justifica aquesta nova aventura.
La història està narrada des del punt de vista del Geronimo, conté bones dosis d'humor i d'intriga per a justificar la nova aventura, però també de sentiments i tendresa.
Juga amb molta habilitat amb els elements formals, introduint-hi diferents tipus de lletra, tamanys, colors, formes i fins i tot marques d'aigua per a destacar sentiments i elements de la narració; combinant igualment tot això amb el treball d'il·lustració. És una encertada manera d'interactuar amb el lector, fent-li visualitzar allò que s'està narrant. 



















Tot comença amb una carta perfumada d'espígol que la tia Làmpia envia als seus tres nebots i que els porta a emprendre una aventura a la recerca d'un tresor seguint l'estela que va deixar el seu marit, l'oncle Espelleringues. L'aventura conté tots els ingredients típics d'una aventura d'aquestes característiques, però no resulta tan previsible com es podria pensar. Té elements d'incertesa i sorpresa i el desenllaç conté una petita lliçó moral que m'ha agradat: que el tresor més gran és l'amor que algú pot sentir per nosaltres. 




















Està ben escrita i millor traduïda, aportant elements propers als nostres referents culturals i geogràfics que faciliten la percepció dels elements humorístics que conté; i els elements de la història estan ben dosificats. 
El personatge i les històries enganxen. Crec que han trobat una fórmula d'èxit. Resulta ben recomanable a partir de 8-9 anys. 
Aquí teniu un últim recull de l'univers Geronimo Stilton:


La redacció de l'Eco del Rosegador
L'illa dels Ratolins



Ratolinàndia

De vegades les lectures ens aporten noves paraules d'ús poc habitual. He agafat el diccionari de l'IEC per a consultar una de les paraules que més apareix en aquesta història, esgüellar. I és que en una història de ratolins no hi podia faltar el xiscle que identifica aquests rosegadors. Bonica, aquesta!

dijous, 23 de maig del 2013

El meu ofici, de Josep M. Espinàs

Josep Ma. Espinàs
El meu ofici
Barcelona: Edicions La Campana, 2008
165 pp.
ISBN: 978-84-96735-15-6

Voldria confessar d'entrada la meva admiració (paraula que ell rebutja, potser per timidesa) per Josep Ma. Espinàs (1927), l'escriptor i el ciutadà, indestriables l'un de l'altre. Hi ha poques trajectòries al nostre país tan coherents i compromeses com la seva. Sempre ha estat on ha calgut, contribuint des de la seva passió per escriure, amb el seu granet de sorra, a fer possible allò que el país necessitava a cada moment. Tenaç, perseverant, treballador incansable, escriptor d'ofici, cívic, compromès, discret, tímid, modest, irònic;... ha anat construint una obra de gruix que ha comptat amb el favor i la complicitat dels lectors i que mereix la millor de les consideracions. És un prosista brillant amb una destacable producció novel·lística en els seus inicis, nombrosos llibres divulgatius de viatges a peu, altres proses de no ficció on destaca el llibre sobre la seva filla Olga amb Síndrome de Down i d'altres. Sense oblidar un llarguíssim etcètera on destaca sobretot la seva aportació periodística que va iniciar un 23 d'abril de 1976 arran de la fundació del diari AVUI i que ha continuat a El Periódico ininterrompudament des de llavors. Es diu aviat, però són més de trenta-cinc anys d'article diari, més de 10.000 en total. 
Però és que a més a més ha estat un dels fundadors d'Els Setze Jutges i impulsor de la Nova Cançó (va traduir les cançons de Brassens, va agafar la guitarra i s'hi va posar, perquè el moment ho requeria), ha col·laborat en la lletra de l'himne del Barça, ha fet entrevistes per a la televisió i ha estat al darrere d'un segell editorial tan prestigiós com La Campana al costat de la Isabel Martí, on ha trobat una editora que treballa a favor de la qualitat dels llibres que edita, demostrant que es pot competir en el món editorial en català amb criteri, olfacte literari i professionalitat. 
Em sento aclaparat per una tasca tan ingent, que ell viu des de la modèstia, la humilitat i una subtil ironia. Però ja són més de seixanta anys escrivint i publicant després d'uns inicis com a advocat, i construint una obra viva, que connecta amb els lectors i que és llegida, valorada i sentida. 
A El meu ofici aplega diferents reflexions 
sobre l'escriptura, l'ofici d'escriptor i els llibres. 
Com a mestre m'han interessat molt les seves reflexions sobre l'ortografia, però no puc estar més d'acord amb ell quan afirma que una obra literària ha de remoure alguna cosa en el lector, provocar emocions (o transmetre idees, que també pot ser una de les finalitats d'un llibre), i que ho ha de fer amb la màxima claredat expositiva, fent un ús ajustat de les paraules. 
M'agrada quan s'allunya de l'elitisme o critica la intromissió que suposa que un autor vulgui donar indicacions sobre com interpretar una obra. 
Em sorprèn quan confessa l'ús que fa dels diccionaris, preocupat pel significat de les paraules i fer-ne un ús ajustat als seus significats.
És un llibre que m'ha interessat molt de llegir, que m'ha fet aturar a pensar en moltes de les afirmacions que fa sobre tot allò que es mou al voltant de la producció escrita. El trobo un llibre molt personal, que parla de l'ofici d'escriure i com l'ha viscut el seu autor. És el llibre de més de seixanta anys d'ofici on es condensa una visió plena de saviesa de la que ha estat la passió de la seva vida.Les seves reflexions sobre el fet literari són plenes de sentit comú i s'allunyen intencionadament de l'elitisme i la supèrbia d'alguns col·legues. Potser per això m'ha semblat extraordinari el capítol titulat "Apunt de necrològica", dotat d'una fina ironia molt pròpia del seu estil, on encara amb molt sentit de l'humor el final que a tots ens espera i on resumeix brillantment la seva trajectòria. Em permeto de reproduir-lo: 
" El senyor Josep M. Espinàs ha mort sense haver resolt un petit problema: quin seria el tema per a l'article de l'endemà. De tota manera, sovint li passava el mateix, però, com que no es moria, tenia temps de formular alguna discreta idea i així els articles han anat sortint cada dia durant anys. 
Ha estat una persona que havia escrit molts llibres, però quan en començava un altre no estava condicionat pel currículum. 
Va rebre molts premis, que mai va creure merescuts ni immerescuts. Els agraïa, perquè era un ciutadà cortès, però no els tenia en consideració. 
No va creure en la Qualitat sinó en les qualitats, ni en l'Èxit sinó en els èxits, ni en el Lector sinó en els lectors, potser perquè sabia que ell no era l'Espinàs sinó els espinassos. 
Va arribar a vell sense proposar-s'ho, respectant els metges que no li van imposar cap règim ni li van prohibir fumar amb pipa. 
Les seves últimes voluntats són aquestes. Que en el seu comiat no se li facin més elogis dels indispensables, si pot ser amb frases ben construïdes, perquè en la seva situació no es podrà defensar del ridícul. I que, sortint del tanatori, la gent procuri no parlar de política, ni de religió, ni de l'estat de la llengua catalana: que parlin de la calor, si fa bon dia, o de la pluja, si és que plou. I, sobretot, que no tinguin el mal gust d'aplaudir. El difunt agrairà que els assistents comparteixin el seu silenci."
Espinàs en estat pur. Excepcional. Això sí, amb la seva inseparable Olivetti Studio 46, que hi ha coses que formen part d'un i ni la tecnologia pot arribar a canviar. 




dimecres, 22 de maig del 2013

Bellesa i naturalitat

Hi ha bellesa en la naturalitat. És bell allò que resulta creïble, versemblant, sense artificis que l'alterin. 
Els aniversaris em fan pensar en que hem de viure des de l'acceptació del que som, sense que això comporti descuidar el nostre aspecte ni viure amb total resignació les petites limitacions que va imposant el pas dels anys. 
Viure en pau amb tu mateix i els altres i amb la tranquil·litat que et permeti gaudir de tot allò que es mou al teu voltant. 
Avui que anoto el 53 en el meu caseller particular em ve al cap aquesta frase de la Mare Teresa de Calcuta: "Tingues present sempre que la pell s'arruga, que el cabell es torna blanc, que els dies es converteixen en anys, però el més important no canvia: la teva força interior." 
Certament, sento la meva força interior pletòrica, en el seu millor moment. Que sigui per molts anys.

dilluns, 20 de maig del 2013

El món groc


Albert Espinosa
El món groc

(Si creus en els somnis, es faran realitat)
Barcelona: Plaza & Janés, 2012
176 pp.
ISBN: 9788401387159


L'Albert Espinosa és un personatge ben peculiar que ha conviscut una part substancial de la seva vida amb el càncer. Fruit de les seves vivències ha desenvolupat una obra que abasta cinema, televisió, teatre i llibres on intenta transmetre valors i actituds vitals positives que volen allunyar-se de qualsevol dramatisme existencial i transmetre optimisme i il·lusió per la vida. 
L'Albert viu amb una cama ortopèdica, sense un pulmó i sense un tros de fetge. Oficialment té superat el càncer després de deu anys de tractaments, intervencions i estades hospitalàries. Algú podria fer un drama digne de compassió de limitacions com aquestes, però a l'Albert no li agrada la compassió. Ell creu que tot el que ha viscut ha estat una experiència enriquidora, perquè ha conegut tota mena de gent (metges, infermeres, zeladors, companys d'habitació, familiars,...) que li han dit coses de les que ha après i l'han fet viure d'una certa manera. No amaga les seves limitacions, les llueix amb orgull, i capgira totalment la vivència de la malaltia, enaltint l'amistat i la cara positiva de les coses. On d'altres hi veuen limitacions i drames humans ell veu lliçons de vida. És el que ell recull en aquest llibre, vint-i-tres consells-lliçons fruit de les seves vivències en l'àmbit hospitalari. Lliçons de càncer aplicades a la vida que vessen vitalisme per tots costats. Provenen de moments (de converses, d'esperes abans d'una prova o intervenció,...) i de persones de tota condició. Perquè tothom ha après coses de la vida que poden ser d'utilitat en certs moments i que es volen compartir. L'Albert dóna molta importància al fet de compartir sentiments (en algun moment del llibre afirma que l'única minusvalidesa és l'emocional), recull aquestes sentències i consells perquè els dóna valor, les fa seves i li permeten desdramatitzar el patiment i el dolor que amaguen certes situacions. En cap moment presenta la mort amb dramatisme (ell li ha guanyat diverses batalles i forma part del final proper de persones amb que tracta): "Quan una persona mor es transforma en la gent que ha conegut. Els seus records perduren, la seva vida es divideix entre la gent que el va conèixer." 
Aquest és l'esperit del llibre, sempre amb aquesta lectura positiva de les situacions i aquest vitalisme encomanadís. I aquest esperit és el que el porta a plantejar, conformar i definir El món groc, un món de llum i calidesa ple d'estimació. 
Per a ell els grocs serien les persones que es creuen a la teva vida, amb qui pots compartir confidències, que poden entendre't, aconsellar-te i que ni que sigui per uns moments et fan sentir especial. No serien amics (tot i que poden arribar a ser-ho) ni amants. Una altra categoria, formada per persones amb les que potser no et tornaràs a veure, però que t'han aportat alguna cosa especial que recordaràs. Els grocs són aquells que et fan sentir millor, que et marquen d'alguna manera, que et donen suport i et fan créixer com a persona. Per algú que no ha viscut el mateix que ell pot costar identificar i entendre el que són els grocs, però certament, en determinats moments de la vida, coincideixes amb persones amb qui intercanvies unes paraules i amb les que descobreixes un feeling que porta a una complicitat. 
El llibre diu moltes coses, amb un llenguatge senzill i accessible i un punt d'humor en alguns moments que sempre s'agraeix. Es mou a mig camí entre el relat autobiogràfic i el manual d'autoajuda; però sobretot és un llibre que planteja formes de viure i entendre la vida i la mort. Fa pensar i és de bon llegir. Recomanable.

dissabte, 18 de maig del 2013

Quan l'amateurisme dóna lliçons

Hi ha un munt d'històries en el món de l'esport amateur que reflecteixen una dedicació abnegada, per amor a l'art, per a fer possible que nens i nenes, joves i afeccionats comparteixin una part del seu temps al voltant de la pràctica d'un esport. És un temps arrabassat a les hores d'estudi o de treball, encabit com bonament es pot entre el temps del que cadascú disposa lliurement. I comporta dedicació, esforç i sacrificis; pràcticament sense recompenses econòmiques, només pel plaer i la satisfacció que et dóna aquesta dedicació. 
Per això, amb tots aquests condicionants, resulten molt meritòries petites gestes que passen pràcticament desapercebudes entre el ressò mediàtic que genera el món de l'esport. 
Som en unes dates que acumulen finals de campionat en moltes categories i avui, un petit i modestíssim club de la nostra comarca, el C.B. Vilatorrada, en la categoria de sots-21, l'ha tancat amb un balanç de 30 victòries sobre 30 partits disputats. Un balanç brillant que reflecteix la feina ben feta i l'ambició de trobar-se amb els amics, disputar el partit del cap de setmana i jugar bé a bàsquet. Sembla poc, però és molt, perquè l'esport ha de ser això, una ocasió per a passar-t'ho bé i créixer com a persona des de l'esforç, el treball i l'afany de superació personal. 
Felicitats i la meva enhorabona a tots els qui ho han fet possible. 

dimarts, 14 de maig del 2013

Estima el català

Som perquè tenim una llengua que ens identifica, ens uneix i en la que volem projectar els nostres somnis de llibertat; perquè el català és la llengua en la que sentim, ens comuniquem i que volem nostra.
Per tot això i molt més, jo també estimo el català!



diumenge, 12 de maig del 2013

El regust amarg d'un fracàs


Com a lector confés no m'alimento només de paraules. Ja he confessat en alguna altra ocasió que el bàsquet forma part del top ten de les meves aficions. I com a manresà, bagenc i català tinc el cor amb el Bàsquet Manresa (que ara, per coses del patrocini, ha passat a dir-se La Bruixa d'Or). Ja aviso, per tant, que en aquesta entrada parlaré de bàsquet i, més concretament, del Bàsquet Manresa.
Som un club petit que amb treball, encert i sobretot molt d'entusiasme també hem tingut els nostres moments de glòria. Però el realisme sempre apuntava que el nostre principal objectiu només era ser un dels setze primers equips de la Lliga. Això simplement volia dir no baixar i seguir enfrontant-nos a alguns dels millors equips del continent. Aquest era el nostre èxit particular: mantenir-nos entre els millors i competir amb dignitat contra qualsevol.
El miracle manresà consistia a aconseguir-ho amb el pressupost més baix dels possibles. I cada any el mateix. Bastir un equip competitiu contractant talent jove d'arreu en progressió, treballant-lo i esperant la seva eclosió. Aprofitar-la una o dues temporades abans no marxés a un equip amb més recursos econòmics i tornar a començar. I tot això complementat amb jugadors més veterans i consolidats que poguessin garantir lideratge, experiència, rendiment i un equilibri en el funcionament de l'equip. Hi ha anys que això ens ha funcionat, però sempre era una aposta de risc. Calia, a més a més, començar molt forts a l'inici de la competició (quan els altres encara no estan prou rodats) per a gaudir de seguida d'un coixí de victòries que donés confiança en les possibilitats de l'equip i esperar que les lesions respectessin els jugadors i no trenquessin un equilibri que sempre era precari.
Enguany se'ns han ajuntat massa coses: jugadors que han començat la competició fora de forma degut a un estiu carregat de partits per competicions internacionals, apostes que no han funcionat, lesions greus d'homes fonamentals,... I pocs diners per canviar alguna peça.
A l'equip li ha mancat un punt de competitivitat i maduresa per guanyar partits que ja eren a la butxaca. Sempre ha donat la sensació de ser un equip molt justet, sense equilibri de línies, amb mancances defensives, amb poca capacitat per a jugar adequadament els moments que són decisius per a guanyar un partit. No n'hi ha hagut prou amb el suport entusiasta i coratjós de l'afició. A l'equip li han mancat coses fonamentals per a competir i poder guanyar partits.
Com en tot treball col·lectiu l'entrenador té responsabilitat però no culpa. Li hem d'agrair moltes coses al Jaume Ponsarnau: la seva implicació personal en el projecte, la seva generositat i el seu treball incansable, el rendiment que ha sabut treure dels recursos que disposava,.... Crec que és un molt bon entrenador. Però ja fa dies havia comentat i tenia la sensació que s'acabava el seu cicle al club. Crec que és bo que els entrenadors sàpiguen veure quan acaba una etapa seva, que no se'ls hagi de fer fora per dinàmiques negatives i una acumulació de mals resultats. I m'alegra veure que ha estat prou intel·ligent per adonar-se'n i sortir per la porta gran amb el respecte i l'estima de tots. Estic segur que no li faltaran ofertes per a seguir treballant del que a ell li agrada. 

Avui era un dia especial al Nou Congost. Era l'últim partit d'aquesta temporada al pavelló i el dia del seu comiat després de més de dos-cents partits dirigint l'equip a l'ACB. El públic l'ha rebut amb aplaudiments de reconeixement i agraïment pels serveis prestats. Tenia l'esperança que l'equip volgués acomiadar-se deixant un bon gust de boca en els afeccionats, jugant bé i, si podia ser, guanyant. Al davant hi havia un dels equips més fluixos de la competició que tampoc ha fet res de l'altre món. Però una vegada més tampoc ha pogut ser. L'equip ha mostrat amb cruesa les seves limitacions i desequilibris i ha tornat a caure (76-92) donant una imatge tristíssima i decebedora d'equip desgavellat i sense ànima. Fi d'etapa i fi de cicle.
No sé on competirem a la propera temporada. Per mèrits esportius ens toca una devaluada LEB, però el primer pas és començar a planificar un equip nou, del que s'han de canviar moltes peces, començant per l'entrenador. I una vegada més, sabent amb el que comptem i sense estirar més el braç que la màniga, fer-ne una aposta equilibrada i realista.
Siguem on siguem la temporada que ve seguirem omplint el Nou Congost els caps de setmana de partit (amb un llibre per a les estones mortes) sota el crit de "Força Resa!"


L'adéu d'una veu extraordinària


Avui m'he despertat amb la notícia del decés de Constantino Romero. Sabia que amb seixanta-cinc anys, l'edat oficial de jubilació, havia anunciat que se sentia cansat i que es retirava del primer pla. Res he sabut d'ell des de llavors i res, per tant, em feia pensar en la trista notícia d'avui.
Per a mi Constantino Romero, amb el seu característic mostatxo, era sobretot una veu. Una veu greu, fosca, profunda, d'un timbre que modulava perfectament. M'encantava escoltar aquella veu i els seus doblatges per al cinema formaran part per sempre més de la banda sonora de la meva vida. 

Tenia una llarga trajectòria a la ràdio, havia presentat amb èxit diferents programes a la televisió, havia fet coses com a actor; però potser eren aquestes dots interpretatives les que el feien excel·lir en el doblatge. Crec que afegia un plus a les interpretacions dels actors que doblava, fins al punt que com a espectador identificaves aquell actor amb la seva veu. Clint Eastwood o Arnold Schwarzenegger no serien el mateix sense la seva veu quan interpretaven alguns d'aquells herois d'acció tan durs i virils que sobreeixien testosterona pels quatre costats. 
La seva aportació a les cerimònies d'inauguració i clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 li van donar un afegit de notorietat i popularitat que es mereixia de totes totes. 
I ara, el darrer disc dels Manel ("Atletes, baixin de l'escenari"), suposo que involuntàriament, esdevé un homenatge pòstum a la seva figura, amb una de les frases que van esdevenir mítiques en aquella ja llunyana cerimònia de Clausura dels Jocs, on va exhibir la seva professionalitat i els seus esforços per a evitar una catàstrofe en uns moments delicats de la cerimònia que es van escapar de les mans dels organitzadors.
Fins a sempre, Constantino!

divendres, 10 de maig del 2013

I si ens deixéssim de conyes?


Hi ha qui està fent el més espantós dels ridículs. No és precisament que la classe política gaudeixi de gaire prestigi, ni que llueixi pel seu nivell de preparació i capacitat de resoldre els problemes de la ciutadania. Però sembla que encara no han tocat fons. Persisteixen a caure més avall fins a convertir-nos en la riota de mig món.
No ens ho mereixem. El cost de mantenir polítics que s'inventen llengües al marge del món acadèmic el paguem entre tots. I mentrestant seguim assistint a la caiguda del nivell de vida de la gent sense que ells siguin capaços de fer res. Res de bo, vull dir. Perquè per a millorar el seu currículum creen problemes on no n'hi ha enmig del desconcert dels afectats.
Una llengua és una riquesa que expressa una manera de sentir i de viure. El que cal fer es protegir-la per a protegir també la cultura que té al darrere i evitar que es perdi. Quin sentit té canviar-li el nom i menystenir-la? Em sembla indigne. Tan fort és l'anticatalanisme? Tantes reaccions al·lèrgiques produeix el mot català que cal substituir-lo per qualsevol altre?
És una perversió no utilitzar les paraules per a definir la realitat sinó per a tergiversar-la.
Tot plegat és penós; tinc la sensació de viure un dia trist on la condició humana ha mostrat una de les seves pitjors cares.

LIJ - La porta misteriosa

Nathalie Pons Roussel; Consol Escarrà (il·lustradora)
La porta misteriosa
Barcelona: Edicions del Pirata, 2009
Col·lecció El Pirata Groc, 41
70 pp.
ISBN: 978-84-96569-63-8

La porta misteriosa és una narració que combina amb habilitat els ingredients que en fan una intriga aventurera apta per a ser digerida per nens i nenes a partir de vuit anys. No hi falta de res per a fer-la realitat: una casa antiga que amaga molts misteris, pocions màgiques, la possibilitat de viatjar a través de l'espai i aturar el temps (no fos cas que els pares els trobessin a faltar mentre ells viuen les seves aventures), mòmies que reviuen convertint-se en éssers malèfics,....
Més enllà de la versemblança es busca atrapar el lector, ser llegida amb avidesa, crear expectatives,... I tot això s'aconsegueix. És una lectura que se segueix amb interès i realça els valors de l'amistat entre els seus protagonistes.
M'ha agradat la utilització de la porta com l'element que separa el món real del fantàstic, el que permet viatjar per la imaginació; molt present en la literatura anglosaxona en obres com El lleó, la bruixa i l'armari (quan es fiquen en l'armari que els porta al paisatge nevat de Nàrnia), de C.S. Lewis (de la sèrie Les cròniques de Nàrnia) o el mateix Harry Potter (que traspassa una paret per endinsar-se en el món de Hogwarts). 
També em sembla interessant que posi en contacte cultures allunyades i que convidi a jugar amb l'escriptura jeroglífica. 
Em decep una mica, però, la visió estereotipada dels pares, ocupadíssims en les seves coses i incapaços de veure si els fills i l'amic en porten alguna de cap. Cap patiment i final feliç com no podia ser d'altra manera. 
En conjunt és una novel·la que té aspectes interessants, fàcil i atractiva de llegir i força adequada per aquells lectors de Cicle Mitjà que ja han esdevingut competents en la lectura.

dijous, 9 de maig del 2013

Triar bé

El pas dels temps et fa cada cop més conscient de la brevetat de la vida. Et vas omplint de pensaments referits a les coses que probablement ja no podràs fer, als llibres que potser no seràs a temps de llegir,...
Voldríem gaudir per sempre de totes les coses i persones que estimem i conformen la nostra vida. Gaudir del goig de viure, en definitiva.
Però el temps, com tot el que val la pena, és limitat.
Per això, pensant en la lectura, cal triar molt bé allò que es llegeix. Tenim molts llibres al nostre abast i moltes maneres d'accedir a la lectura. No és quelcom que resulti car a la nostra butxaca. Però el que sí requereix és temps. Per això les decisions que prenem a l'hora de triar el que llegim esdevenen cabdals. Perquè escollir un títol suposa temporalment deixar-ne d'altres al marge. Com diu l'editor gallec Luis M. Solano "La lectura és un passatemps molt car, no en diners però sí en temps, per això cal triar bé."


dimarts, 7 de maig del 2013

Actes quotidians


"Cada dia,
hauríem d’escoltar una cançó,
 
mirar un quadre bonic,
llegir un bon poema,
pronunciar algunes paraules raonables."

J. W. Goethe  (1749-1832)

diumenge, 5 de maig del 2013

Filosofies de vida

M'ha agradat molt aquesta cançó del Pep Sala que defineix una manera de viure amb la que m'identifico força.



Jo no vull tenir pressa
per no arribar mai enlloc,
jo no vull tenir riquesa,
tampoc vull ser el millor.

Jo no vull estar al dia,
ni vull viure del passat,
jo no vull jutjar els altres,
ni estar pendent del demà.

Tu em deies carpe diem,
que el temps passa volant,
que només són quatre dies,
i els haurem d'aprofitar.

Jo no vull anar a la moda,
que han pensat per mi aquest any,
ni estar pendent de les notícies,
ni tant sols dels titulars.

Jo no vull viure de pressa,
ni vull viure pels diners,
ni estar pendent de la política,
ni que em diguin el que haig de fer.

Tu em deies carpe diem,
que el temps passa volant,
que només són quatre dies,
i els haurem d'aprofitar.

Jo només vull viure al dia,
i oblidar el temps perdut,
que la vida no s'atura,
i només et tinc a tu.

divendres, 3 de maig del 2013

Lectura i futur

Tinc cada cop més coll avall que la lectura anirà prescindint progressivament del paper. El llibre en paper anirà deixant de ser el referent visual d'un lector. Cada vegada la lectura prescindirà més de la possessió material i voluminosa de l'obra. L'obra es reduirà a un arxiu que conviurà al costat d'altres en la memòria d'un dispositiu.
És innegable que cada cop més llegim en pantalles d'enginys diversos i s'hi van sumant continguts cada cop més variats: premsa, webs, blogs, narrativa, poesia,... I ens hi anem acostumant sense gaire dificultat. 
La lectura s'obre pas a nous camins sense l'estètica de prestatges colgats de llibres empolsinats. Les noves tecnologies han democratitzat com mai l'accés a la informació i al saber. Mai havíem tingut accés a un volum tan gran d'informació, a cop de clic com qui diu. I tot plegat té quelcom de fascinant i meravellós. 
Hi ha aspectes d'aquesta transformació tan brutal, però, que em fan pensar: té la lectura hipertextual la mateixa qualitat i profunditat que la lectura en paper? no ens estem convertint en lectors més superficials de tot allò que passa per davant dels nostres ulls al cap del dia? seguirem sent capaços de dedicar davant d'una pantalla el temps i l'esforç que requereix la lectura de certes obres? podem ensenyar a llegir i escriure igual de bé prescindint del paper? 
Tot això, potser, són figues d'un altre paner. I temps tindrem d'anar-ne parlant. Això sí, sense deixar de perdre el romanticisme de llegir quan ens plagui un llibre en paper.

dijous, 2 de maig del 2013

Aforisme


"La vida no sempre es pot allargar; però sempre, sempre, es pot eixamplar."