De l'excel·lència

D'un temps ençà s'ha implementat una cultura de l'excel·lència entre grans corporacions com una manera de fer créixer el seu prestigi com a marques. No negaré que sempre em semblarà lloable el desig de millorar i d'aconseguir que l'experiència del client sigui més satisfactòria. 
Però com tot en aquesta vida cal saber trobar la justa mesura per no acabar amb el contrari del que persegueixes.

Vaig créixer amb una cultura de l'avaluació en que un notable era una magnífica nota; indicava un bon assoliment d'allò que s'estava avaluant. I no diguem res de l'excel·lent amb un 9 o un 10; quelcom difícilment superable. Darrere d'aquestes notes hi havia la convicció que tot és superable però que ho havies fet molt bé i estaves en una envejable zona d'excel·lència.

Encara recordo quan als Jocs Olímpics de Mont-real del 1976 els jutges de gimnàstica van decidir puntuar amb un 10 un exercici de la romanesa Nadia Comaneci. No s'havia posat mai i ni tan sols els marcadors estaven preparats per mostrar-lo. En aquell temps els marcadors només tenien espai per a un nombre enter i un nombre decimal i van haver d'improvisar el 10 mostrant 1.0 Les coses eren així.

Fins que alguns il·luminats del màrqueting van decidir que 8, per posar un exemple, no és una bona nota, perquè hi ha alguna cosa millorable que ha fet que el client no et posi un 10. Cal ser ambiciosos i esbrinar què és. Corregir-ho i aconseguir que et posin un 10. I tots els formularis i enquestes de satisfacció t'acaben demanant que justifiquis per què has posat una determinada nota. 

I quan tenen algunes dades personals (com el telèfon o el correu electrònic) que has proporcionat de bona fe per rebre avisos i notificacions, ja has begut oli; perquè insisteixen fins a límits obsessius per assolir el seu objectiu.

No hi ha res a fer quan els dius que per a tu un notable és una bona nota. Que valorin el fet de dur el cotxe al mateix servei tècnic al llarg de més de vint anys o que repeteixis regularment en el mateix centre comercial. La seva estultícia els fa incapaços de deduir-ne els motius. Només els preocupa el 10.

No cal dir que cansat de tanta insistència els he engegat a pastar fang. Pesats!!

Elogi del ventilador

 Quan es tracta de combatre la calor sorgeixen partidaris i detractors dels ventiladors i de l'aire condicionat. L'aire condicionat fa modern i presumeix de contundència contra la calor excessiva. Vols una temperatura determinada i la tens. I no negaré que resulta agradable venir del carrer o d'un lloc sobreescalfat i gaudir d'aquella frescor reparadora que proporciona.

Els centres comercials, les biblioteques, els transports públics, els cinemes,... poden esdevenir espais de salvaguarda que evitin veure's afectat per un cop de calor. 

Com tot, es tracta de programar aquests aparells per a que siguin font de benestar tèrmic i no una font de refredats. I quan penso en això no puc evitar que em vinguin al cap les imatges d'aquells comerços que en plena canícula mantenen les portes de l'exterior obertes amb l'aire condicionat a tota castanya en el seu interior. És un acte d'inconsciència mediambiental, de malbaratament de recursos; gairebé una provocació que hauria d'estar prohibida quan sembla que estem tan conscienciats per les conseqüències de l'escalfament del planeta i el canvi climàtic. 

Per això, entre d'altres motius, sóc partidari dels humils ventiladors, que remouen l'aire i proporcionen també una reparadora sensació de benestar quan els tens a la vora. I ho aconsegueixen sense trair la temperatura real a la qual el nostre cos tendeix a adaptar-se. No recordo haver-me refredat mai per l'aire que em feia arribar un ventilador; i no puc dir el mateix dels aires condicionats. 

Pots moure'ls de lloc sense gaire dificultat per dur-los on més els necessitis i quan comparem el consum energètic no hi ha color. Guanya el ventilador per golejada. Una hora d'un aparell d'aire condicionat equival a més de dos dies sencers de la majoria de ventiladors.

Per versatilitat, cost, varietat, consum, manteniment,... sempre els tindré al meu costat.

Aún está oscuro, de Silvia Coma

Silvia Coma
Aún está oscuro
Madrid: La Esfera de los Libros, S.L.; 2018
384 pp.
ISBN: 978-84-91642-50-3
PVP: 19,90€

Aún está oscuro és la primera novel·la de Silvia Coma (1990) i està ambientada en una ciutat portuària anglesa a mitjans del segle XIX (1846-47) al voltant de la mansió d'un lord. La trobada entre dos personatges remourà un passat en comú vint-i-cinc anys enrere en una illa remota on coincideixen com a conseqüència d'uns naufragis. La reconstrucció del passat anirà alliberant secrets inconfessables que han romàs soterrats al llarg de tots aquests anys. 

La novel·la, doncs, s'articula al voltant de la reconstrucció d'aquest passat en la veu d'Alice, la donzella de Lady Blackburn, que escolta converses i se sent fascinada pel que s'hi narra. 

El final és potent, encaixa totes les peces i posa cadascú al seu lloc; però el desenvolupament és més aviat feixuc i costa que engresqui. 

Destacaria la visió que dona de les malalties mentals i la denúncia velada dels tractaments poc humans que s'aplicaven en aquella època; amb una demanda subliminal per a que es combati allò que es consideri contrari a la dignitat humana. 

També destacaria el paper que juguen els llibres i les històries en la narració, per allò que ens aporten i ens fan sentir. 

Com a primera novel·la està força bé (malgrat errades com la referència a Madame Bovary quan encara no s'havia publicat) i té moments amb un bon pols narratiu.

La Sociedad Literaria del Pastel de Piel de Patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

La Sociedad Literaria del Pastel de Piel de Patata de Guernsey

Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2021

Col·lecció Salamandra Bolsillo

304 pp.

ISBN: 978-84-18173-26-4

PVP: 6,95€

Sento certa debilitat per les novel·les que tenen els llibres com a protagonistes, que et transmeten com les paraules poden transformar les vides de les persones. Són com homenatges cap al seu poder, a la seva infinita capacitat d'emocionar-nos i obrir-nos cap a nous horitzons. 

Abans de continuar deixeu-me dir alguna cosa sobre l'autora. Mary Ann Shaffer va ser una nord-americana autora d'un únic llibre. Aquest. La seva neboda ens explica que era una gran narradora d'històries i anècdotes i que li agradava escriure, però que mai quedava prou satisfeta dels resultats. Fins que es va posar amb La Societat Literària del Pastís de Pell de Patata de Guernsey. La idea va néixer d'un viatge a Londres i la descoberta d'aquestes illes del canal de la Mànega, que van ser objecte de l'ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. No el va poder veure publicat en vida. Una vegada el manuscrit va ser adquirit per una editorial van suggerir una reescriptura. La malaltia li va impedir entomar-ho i l'altra escriptora de la família, la seva neboda Annie, ho va fer per ella. La Mary Ann Shaffer va morir a principis de 2008 i el llibre va ser publicat un temps després amb gran èxit. D'aquí que les dues apareguin com a autores. Dit això a mode d'aclariment passo a parlar del llibre pròpiament dit. 

És una novel·la epistolar on una escriptora que busca idees per al seu proper llibre entra en contacte casualment amb un habitant de l'illa de Guernsey que li parla d'un peculiar club de Lectura, la Societat Literària del Pastís de Pell de Patata de Guernsey. Som a l'any 1946, en una Anglaterra que encara pateix privacions i que intenta deixar enrere les ferides de la Segona Guerra Mundial. L'illa de Guernsey, a més a més i tal com deia més amunt, va patir l'ocupació alemanya, que la tenia com a base d'operacions per atacar Londres.

A partir d'aquest primer contacte la resta de membres del Club de Lectura li van escrivint cartes i explicant-li detalls de l'ocupació alemanya i de les condicions de vida que van haver de suportar.

El conjunt, amb petits tocs d'humor però sense ocultar la crueltat de la situació que es vivia, destil·la una profunda humanitat; va dibuixant uns personatges que resulten entranyables i anem assistint al paper que juga aquest peculiaríssim Club de Lectura, que tant serveix per a resistir i desafiar l'ocupació alemanya com per a construir un poderós vincle entre els seus membres que va més enllà de les seves lectures. 

A mesura que avança la lectura vas veient que Guernsey i els seus habitants van fent-se un lloc al cor de la Juliet i que acabaran determinant el seu futur. Hi ha històries que emergeixen amb una força descomunal; com la de l'Elizabeth, creadora del Club i que paga amb la seva vida la defensa de la dignitat i la justícia davant l'invasor; però també hi ha la seva història d'amor amb en Christian, un oficial alemany, i la seva filla, la Kit, de la que es fan càrrec els membres del Club. Grans personatges amb una gran humanitat i que serveixen també per trencar maniqueismes simplificadors. 

Crec que és un bon llibre. Atrapa. I descriu fets i personatges que sempre recordaràs. 

El 2018 se'n va fer una adaptació cinematogràfica:

SEÑORAS ILUSTRES (Que se empotraron hace mucho), de Cristina Domenech

Cristina Domenech; Medusa Dollmaker (il·lustradora) 

SEÑORAS ILUSTRES (Que se empotraron hace mucho)

Ediciones Plan B (Ediciones B), 2020

144 pp.

ISBN: 978-84-17809-68-3

PVP: 19,90€

SEÑORAS ILUSTRES. Que se empotraron hace mucho aplega apunts biogràfics de dones destacades en diferents àmbits (literatura, pintura,...) que van superar convencionalismes i han arribat a constituir referents sàfics. El llibre té el seu origen a Twitter fruit de l'activisme LGTBI. I selecciona 12 dones que van tenir, segons els seus biògrafs, relacions estretes (d'admiració, proximitat emocional, amistat,...) amb d'altres dones. Moltes d'elles es van arribar a casar i tenir fills, i no van tenir públicament ni clarament documentat un comportament obertament homosexual. Molts han estat els condicionants socials i polítics que històricament han volgut camuflar o esmorteir aquesta vessant de la seva personalitat, però per part de l'autora hi ha una clara voluntat de donar visibilitat i normalitzar l'homosexualitat i la bisexualitat de les persones analitzades. El llibre adopta un to molt planer i col·loquial que en tot moment resulta amè (l'autora és una persona jove que s'adreça fonamentalment a persones joves). Té una virtut més, i és que no vol resultar exhaustiu i convida els lectors/res interessats a saber més a conèixer l'obra d'aquestes persones o a llegir-se llibres que permetin aprofundir en elles.

El veig com una obra desmitificadora que no cau en la temptació de dir que és veritat allò que és un rumor o afirmació no contrastada (però que moltes persones voldrien que ho fos). Se centra en fets objectius i deixa clar que segons què no està prou contrastat. I això sempre cal agrair-ho.
Va en una línia de donar visibilitat a un col·lectiu i posar un granet de sorra al reconeixement i normalització d'una realitat social.

Compta amb un excel·lent treball d'il·lustració a càrrec de Medusa Dollmaker del que us en deixo una petita mostra. 

LIJ - El gran llibre de les Olimpíades, de Veruska Motta

 

Veruska Motta;  Luca Poli (il·lustrador)

El gran llibre de les Olimpíades (traduït per Pau Sanchis i amb adaptació lingüística de Tina Vallès)

Barcelona: Animallibres, 2021 

88 pp.

ISBN: 978-84-18592-15-7

PVP: 17,95€

Enguany viurem la màgia d'unes noves olimpíades, les que s'havien de celebrar a Tòquio el 2020, però que es van haver posposar per la pandèmia. Hauran de celebrar-se en circumstàncies excepcionals com a conseqüència de la situació pandèmica i sense alguns dels elements que les caracteritzen, com la convivència dels atletes a la vil·la olímpica o la presència entusiasta de públic a les competicions. Serà arribar, competir i marxar; en família, amb poc més que la presència dels entrenadors i algun que altre membre de les delegacions. Personalment em resulta descoratjador que l'únic que justifiqui la celebració dels Jocs sigui la morterada que s'hauria de pagar en indemnitzacions als qui van adquirir els drets de retransmissió televisiva en el seu moment. Certament, també hi hauria la frustració dels molts atletes que s'han estan preparant il·lusionats i a consciència esperant el moment de poder competir i superar reptes personals. 

La història dels Jocs, però, arrenca de molts anys enrere, de fa més o menys 2700 anys. I és una història feta de constància i tenacitat que servia per aturar guerres i enfrontaments i demostrar la vàlua d'igual a igual en el respecte d'unes normes i regles. Ha plogut molt des de llavors, han canviat les proves, s'ha eixamplat el ventall de competicions, i hi ha un munt d'anècdotes i curiositats que formen part d'aquest esdeveniment d'abast universal que arriba a tots els racons del planeta.

És el que ens ofereix aquest documentat i amè llibre de coneixements adreçat al públic infantil però que també podrà gaudir qualsevol persona amb curiositat intel·lectual interessada en el món de l'esport. Es toca una mica tot: les proves a l'Antiga Grècia, la vestimenta, l'alimentació, els premis, la presència de la dona, biografies, la recuperació dels Jocs pel baró de Coubertin, grans gestes olímpiques, la bandera olímpica, les mascotes, els Jocs d'Hivern, els Paralímpics,...

Un món realment apassionant que mostra el millor de l'ésser humà, la seva capacitat de superació personal, la seva ambició; però també històries d'allò que s'ha anomenat fair play.

L'he trobat molt interessant, ben fet i organitzat. D'aquells llibres que a tothom li permeten fer alguna descoberta. I amb l'amenitat i el rigor com a banderes.

Haru, de Flavia Company

Flavia Company
Haru
Barcelona: Catedral, 2016 (Sisena impressió, 2020)

384 pp.
ISBN: 978-84-943860-8-4
PVP: 21,95€

Regalar un llibre a un amic o conegut sempre és una aposta arriscada. Has de conèixer molt bé la persona, t'has d'haver llegit el llibre i tenir la convicció que aquella persona se'l llegirà, hi connectarà i el gaudirà. No sempre s'encerta.

Conscient de la dificultat que això suposa és un tipus de regal que no faig habitualment fora del cercle familiar, perquè em dol que pugui quedar com un objecte més arraconat en un racó.

Haru és dels llibres que m'han regalat després d'haver estat llegit per la persona que l'ha triat. I sí, és dels llibres que valores; perquè parla de la vida, dels valors sobre els quals s'hauria de sustentar, de com caldria viure-la, de la coherència que caldria assolir entre entre el pensament, les paraules i les accions; d'entendre que la vida és un camí de creixement personal i reconciliacions.

M'ha sobtat que l'autora, difícil d'etiquetar com a creadora, i que té una extensa obra per a infants i adults tant en català i com en castellà; hagi situat aquesta novel·la al Japó en una època indeterminada, tot i que més aviat anterior a l'actual. La Haru és una noia d'uns quinze anys que ingressa per voluntat de la seva mare que acaba de morir en un dojo, una mena d'internat de fèrria disciplina que té per objectiu fer entendre la vida i assolir un cert grau de perfecció física però sobretot moral, espiritual i mental. Anirà passant els anys amb la sensació d'abandonament per part del pare i en constants tensions amb els formadors del dojo, fins que un dia decidirà abandonar-lo. I no us explicaré res més de l'argument.

L'autora té l'habilitat de compartir amb els lectors les preguntes i reflexions que els professors del dojo plantegen als alumnes i de fer experimentar al lector un procés en paral·lel al de la protagonista.

És dels llibres que subratlles, amb frases en les que t'atures a reflexionar.

La coberta del llibre recull la frase "Cada dia és una vida sencera" en referència a que a partir d'una certa edat cada dia és el reflex de la saviesa acumulada, de l'experiència de viure. Un tresor que hem de saber compartir.

La novel·la també m'ha plantejat estimulants reflexions sobre la força i el pes de la tradició. Fins a quin punt cal saber trencar amb ella per a evolucionar i modernitzar les institucions; o si cal saber mantenir-la perquè és la màxima expressió de l'experiència acumulada. Que cadascú hi pensi i s'ho respongui.

Sembla que Haru és el darrer llibre de l'autora signat amb el seu propi nom i que a partir d'aquest moment s'ha dedicat a signar els llibres amb personatges dels mateixos (Ja no necessito ser real està signat per Haru; per exemple), en un peculiar procés on sembla que pretén fusionar-se amb els seus llibres i difuminar les fronteres entre realitat i ficció. Veurem. 

Haru m'ha semblar un llibre interessant per les reflexions que planteja i per la seva vocació d'ajudar a tenir una relació més harmònica amb els altres i el nostre entorn.

LIJ - Virus, bacteris i altres nanobestioles, de Valentín Coronel

 

Valentín Coronel; Cristina Picazo (il·lustradora)

Virus, bacteris i altres nanobestioles (traducció de Teresa Broseta Fandos)

Alzira: Edicions Bromera, 2021

Col·lecció L'Opinió Divergent, 3

144 pp.

ISBN: 978-84-13581-18-7

PVP: 10,95€.

Després de més d'un any en que termes com confinament i pandèmia han format part de les nostres vides, era d'esperar que aparegués un llibre com aquest, un llibre que ens parla de tot allò que no es veu però que forma part important de les nostres vides. Perquè és important clarificar conceptes, superar algun que altre prejudici i actuar sempre amb la màxima coherència possible des del coneixement. I s'opta per fer-ho (en traducció al valencià) amb un to humorístic, irònic, desenfadat, informal; adreçat a un públic jove nadiu digital i amb uns referents audiovisuals molt dels nostres temps amb el que interpel·la constantment al llarg del relat.  

Virus, bacteris i altres nanobestioles; però, és un llibre rigorós que, malgrat afirmar i reconèixer que algunes descobertes i realitats són fruit  de la xamba, aposta pel coneixement científic i la recerca com a garants del progrés.

Resulta amè i clarificador sobre un tema que el darrer any ha posat de constant actualitat i ens fa conscients que tot, en aquest món, té un sentit i desenvolupa una funció. I ens alerta de no actuar preventivament contra res sense conèixer bé el que ens aporta.

A partir de 10 anys. 

LIJ - Les extraordinàries històries dels Dinosaures

Plumeri & Bloz (il·lustrador)

Les extraordinàries històries dels Dinosaures (traducció de Paula Soriano García i adaptació lingüística de Rudolf Ortega Robert)

Barcelona: Animallibres, 2021

Col·lecció La Biblioteca dels ratolins - Còmic, 58

56 pp

ISBN: 978-84-18592-10-2

PVP: 12,95€ 

És un repte d'autors i editors produir llibres de coneixements que siguin atractius i amens per als infants als quals van adreçats i alhora rigorosos en el tractament de les informacions que ofereixen.

Les extraordinàries històries dels Dinosaures adopta el format de còmic humorístic per a divulgar amb el màxim rigor les informacions (nom, significat, llargària, pes, règim alimentari, període d'existència, localització de fòssils,...). El relat de cada pàgina s'acompanya de brometes i petits acudits per a trencar la formalitat que caldria atribuir a tot manual. Perquè és el que s'ofereix, un llibre de consulta sobre el món dels dinosaures.

Encara recordo l'època, suposo que arran de les pel·lícules de Juràssic Park , que a l'escola hi havia una gran curiositat sobre aquest tema i es desenvolupaven projectes de treball sobre aquesta temàtica. La bibliografia era escassa i s'agraeix que per a satisfer la curiositat dels alumnes, sense haver de recórrer a les prestacions del cercador, hi hagi llibres com aquest que proporcionen un coneixement rigorós d'aquests fascinants éssers i afavoreixen que els alumnes consultin llibres de paper a l'hora de cercar informació. 

És d'aquells llibres amens amb els quals sempre aprens alguna cosa nova. Jo, per exemple, no sabia el que eren els copròlits. Ah! Vosaltres tampoc? Doncs resulta que són les deposicions sòlides fossilitzades, per les que sembla que s'arriben a pagar animalades en subhastes. Sempre fas alguna descoberta.

Crec que pot ser un llibre útil a les biblioteques escolars entre els llibres de coneixements i per a infants encuriosits. A partir de 8 anys.

 

El zoo del Mengele, de Gert Nygårdshaug

Gert Nygårdshaug
El zoo del Mengele
Valls: Cossetània Edicions, 2020
Col·lecció La Mandràgora, 4
400 pp.
ISBN: 978-84-9034-953-3
PVP: 23,95€

El zoo del Mengele és una novel·la del noruec Gert Nygårdshaug publicada inicialment el 1989 i que ara, passats més de trenta anys i després d'una exitosa carrera comercial i de crítica, sobretot al seu país, ha estat traduïda al català.

M'ha interessat per diferents motius. D'entrada mostra problemàtiques socials i ecològiques (en certa manera indestriables l'una de l'altra) i quan la comences m'ha fet pensar en les lluites del bisbe Pere Casaldàliga a la selva amaçònica pels drets dels pobles indígenes, els conflictes per la propietat de la terra (on sembla que la terra és propietat del primer que diu que és seva), la violència al marge de la llei, la precarietat en les condicions de vida,... Un lloc del món que viu de promeses incomplertes, ignorat, sense drets garantits i on l'única llei és la del més fort.
En aquest context apareixen companyies estrangeres del primer món que, en connivència amb els cacics locals, exploten amb poca sensibilitat i consciència les riqueses del subsòl, només moguts per l'afany lucratiu, i ensorren els mitjans de subsistència tradicionals de la població autòctona.
I és aquí on trobem la història del protagonista d'aquesta novel·la i la de la seva família, que viuen de caçar papallones singulars i del que bonament poden recollir de la terra. 

La novel·la segueix la trajectòria del seu protagonista, els seus patiments, la brutalitat amb que és tractat, però també la bona gent que es creua en el seu camí i els cops de sort, que li permeten sobreviure i obrir les portes del seu futur. 

En un moment donat la narració fa un tomb i el Mino, que ha hagut de fer ús de la violència i l'assassinat per sobreviure i venjar-se de les injustícies i vexacions que ha patit; entra en una espiral justiciera contra les elits econòmiques que creu responsables de l'explotació salvatge i la degradació de l'ecosistema on ha crescut.

La novel·la acaba esdevenint un al·legat a favor de la preservació de les selves i dels drets de les poblacions que alberguen. Fa un discurs ecologista un pèl naïf, demagògic, sense gaire matisos; per a justificar les actuacions terroristes del grup protagonista. 

Al meu  parer peca d'inversemblança. No et creus que tan joves i en poc temps siguin capaços de fer el que fan, de la facilitat amb que aconsegueixen els seus objectius i es mouen per tot el món com si res. En aquests moments funciona com una novel·la juvenil poc exigent amb la versemblança.

Si del que es tracta és de crear consciència sobre la necessitat de l'explotació racional de les riqueses naturals, de donar valor a la biodiversitat, del respecte i protecció de les minories, de cercar un equilibri harmònic amb la natura, de la salut del planeta, en definitiva; la novel·la aconsegueix el seu objectiu. Perquè t'adones, pàgina a pàgina, que cal una gestió transparent del tema que no estigui motivada només per l'increment lucratiu dels beneficis. 

Fa de bon llegir. Un ecothriller o novel·la negra ecologista.