Petits plaers: Els discos de vinil

Els tocadiscos i els discos de vinil, per a molts, són un vestigi del passat. Hi ha una generació que en desconeix l'existència, que ha crescut i s'ha fet adulta sense que formessin part del seu dia a dia. En veuen un i pregunten què és allò i com funciona. Se sorprenen quan els expliques que té un mecanisme que fa girar el plat i una agulla en un braç que llegeix la música i la fa sonar pels altaveus de l'equip. "Guau! Què xulo!"

És un element més del món analògic, anterior a la digitalització i les llistes de reproducció. De quan la música tenia un suport material. I escoltar música suposava tot un ritual: triaves un LP (en deien Long Play, els de llarga durada), el treies de la caràtula i de la bossa o funda que solia haver-hi a l'interior, li treies curosament la pols que pogués haver acumulat, amb una petita baieta i unes gotes de líquid anti-estàtic; el posaves amb delicadesa damunt del plat, el feies girar i arribava el moment màgic de punxar-lo i escoltar-ne el seu contingut. Una cara del LP durava entre 15 i 25-30 minuts. Llavors calia girar-lo i repetir el procés. Permetia altres experiències analògiques, com ara mirar les fotografies que acompanyaven l'àlbum mentre l'escoltaves i seguir-ne les lletres de les cançons.

Escoltar música es convertia en una experiència; una experiència conscient, sensorial, pausada, que t'impulsava a assaborir aquells moments perquè tenien quelcom de bellesa que quedava desada en els teus sentits. No negaré els avantatges de les plataformes d'streaming, on pots trobar-ho gairebé tot (però no tot. Hi ha coses que no s'hi troben; ho puc garantir) i que impulsades per algoritmes generats a partir del que escoltes et mouen a consumir música sense fi de forma gairebé compulsiva. I sí, tens caràtules, i les lletres de les cançons, i les traduccions fins i tot. Però no és ben bé el mateix.

Conservo els meus vinils i els meus tocadiscos. Escolto molta música digitalitzada, no us ho negaré pas. Però no puc resistir-me de tant en tant a rescatar LPs de la meva discoteca i escoltar música "com abans". Un autèntic plaer que us convido a descobrir (si és que ho desconeixeu) i a compartir.

De la fatiga vacacional

Vivim apressadament. El productivisme que domina el món de l'economia i l'empresa s'ha apoderat també de l'oci. "Què has fet?" , "On has anat?",... Fer coses (moltes) s'ha convertit en sinònim d'aprofitar el temps. Dir que t'has quedat a casa llegint llibres pendents és exposar-te a un ridícul vergonyant, propi d'un pobre desgraciat. Llegir no es considera fer res, només poc més que matar el temps.
I un cop en un destí cal visitar moltes coses i viure experiències úniques fins a l'esgotament. Perquè després tocarà compartir-ho via xarxes socials a la recerca del like de familiars, amics, coneguts i saludats.
Vivim una època d'exhibicionisme narcisista que pot arribar a ser irritant, provocant que les vacances siguin siguin una font de malestar i fatiga en lloc del que hauria de ser un benestar reparador.
No penseu que sóc un amargat. Amb poca cosa en tinc prou per a sentir-me bé seguint les meves rutines i fent allò que em provoca petites satisfaccions. No sé massa què és l'avorriment, però no sé destriar les vacances del descans.
Que tingueu una bona tornada a les vostres rutines, que no us faci mandra acabar les vacances i tornar a les vostres vides sense la temuda fatiga vacacional. Bon estiu!

La segona vida de Ginebra Vern, d'Agnès Marquès

Agnès Marquès
La segona vida de Ginebra Vern
Barcelona: Columna Edicions, 2026 (Grup 62)
280 pp
ISBN: 978-84-664-3465-2
PVP: 22,90€ 

La segona vida de Ginebra Vern, d'una veterana de l'ofici com és l'Agnès Marquès, planteja qüestions que m'interessen com a lector de premsa i seguidor de l'actualitat. Perquè tinc la sensació que cada cop més el periodisme (sobretot el digital, però que en realitat és tot el periodisme) va darrera de titulars cridaners, pescaclics; on de vegades costa diferenciar entre una notícia falsa d'una de real, una notícia treballada i elaborada per periodistes o una creada per Intel·ligència Artificial. Perquè tot tendeix a reduir-se a l'impacte emocional del titular en perjudici de l'anàlisi i la reflexió, al like del seguidor de xarxes.

El llibre ens situa en un fet força freqüent avui dia. Un diari (fictici) ha hagut de fer una forta reestructuració i acomiadar personal per a poder seguir subsistint en un entorn cada cop més digital. Una veterana periodista (la protagonista) salva la cadira pels pèls i és encarregada de rastrejar les xarxes a la recerca d'alguna notícia que pugui resultar impactant, que generi curiositat entre possibles lectors. El canvi de paradigma és evident. En tens prou amb un portàtil i buscar entre el que d'altres han recollit i difós. Si és veritat o no ja no sembla prioritari, sinó que sigui cridaner, amb un punt de morbositat si pot ser, que provoqui el clic. 

El punt de partida resulta atractiu, amb una d'aquelles notícies petites que apareixen a les seccions de fet divers de la premsa: una dona publica un anunci a la premsa local d'una localitat de Texas per felicitar el seu marit i la seva amant pel fill que esperen. És notícia perquè és inusual, atípica, allò que no esperes. Aquestes coses o bé s'amaguen o bé desencadenen una crisi de parella de conseqüències imprevisibles. Ja tenim un pescaclics en tota regla.

La periodista protagonista, la Ginebra Vern, recull la notícia per al seu diari, que no triga a fer-se viral; i li demanen que la segueixi i n'escrigui nous articles.

Decideix posar-se en contacte amb la protagonista de la notícia i finalment viatjar fins al poble de Texas on va succeir, a fi d'esbrinar-ne la veracitat i el que s'hi amaga al darrere.

I aquí hi ha el segon aspecte que m'ha interessat del llibre, la reflexió que proposa sobre els límits d'allò noticiable. Sobre si és lícit esbombar la vida íntima d'una persona a fi de servir-la com a carnassa per a satisfer la morbositat del públic i provocar un daltabaix en la seva situació personal. Perquè més o menys tothom té aspectes de la seva vida que protegeix dels altres, que formen part de la seva privacitat i que no comparteix públicament. És un dret que tenim. I el periodisme responsable hauria de ser molt curós a l'hora de vetllar per aquest dret.

No faré spoilers, però el gir argumental que la novel·la fa en la seva darrera part ens mena a reflexionar sobre això.

D'altra banda la novel·la també reflexiona sobre els mecanismes de la venjança, sobre si cal obrir les finestres de la intimitat per exposar-la a la humiliació pública.

La narració resulta molt amena i llegidora en tot moment i m'ha agradat que mostri la deriva del periodisme, els límits ètics del que cal explicar i les justificacions que hi ha al darrera dels nostres comportaments.

Aquesta novel·la va ser guardonada amb el Premi Ramon Llull en la seva edició de 2026.

361!

Aquesta és la xifra que m'ha sortit després de fer una cerca amb l'ajut de la I.A. sobre el nombre de festivals de música que se celebren a Catalunya aquest estiu (que formen part dels aproximadament nou-cents que se celebren en el conjunt de l'Estat Espanyol). És una xifra important. Molt important. Aquí no s'hi inclouen els concerts de Festa Major de molts pobles i ciutats.

Algú benpensant diria que és el reflex d'un poble culte, amb sensibilitat per les arts i que estima la música. No ho poso en dubte. Però són xifres que contrasten amb les de l'assistència entre bona i discreta a la programació musical al llarg de la temporada en els nostres teatres. Sembla com si l'estiu convidés a vetllades musicals a l'aire lliure, aprofitant l'afluència turística en alguns municipis; però no tinc del tot clar que surtin els números per anar ampliant exponencialment l'oferta de concerts.

Un dels darrers a incorporar-se als festivals d'estiu ha estat l'Ajuntament de Manresa, amb el Festival Camins, que ha rebut una subvenció directa de 150.000€, que repartits entre les més de 12.000 entrades venudes (sobre unes 15.000 posades a la venda) suposa una subvenció directa de 11€ per entrada. Segons els impulsors de la iniciativa són xifres bones, però per a mi és clar que sense subvenció no seria viable. Algú ho donarà per bo en termes de promoció de la ciutat, però la realitat és que Camins ha quedat sepultat entre l'allau de festivals estiuencs quan els locutors de ràdio llegeixen atropelladament de bon matí la llista dels concerts del dia.

I veus també que el mateix cartell d'un festival pot repetir-se en un altre, perdent la seva possible singularitat.

I més pobles i indrets s'hi van sumant: Monistrol de Calders, Gósol, fins i tot un poble preciós com Sant Jaume de Frontanyà (amb una població censada de 25 habitants) ha programat un concert de Manel Camp i Carles Cases per al proper dissabte 8 d'agost. 

No puc evitar  que em surti la gran pregunta planiana: Tot això qui ho paga? I ho dic amb el màxim respecte per a tothom, però la sensació de bombolla quant als festivals la tinc. 

Tinc clar que a l'època de l'streaming els artistes han d'aprofitar les oportunitats d'actuar en directe (que és el que dona ingressos) i fer racó per a passar la resta de l'any, perquè la venda de CDs està desapareixent i passant a la història. Però com tota bombolla esperem que no peti.

L'última vegada que et dic adeu, de Natza Farré

Natza Farré
L'última vegada que et dic adeu
Barcelona: Angle Editorial, 2026
176 pp
ISBN: 979-13-87853-39-6
PVP: 18,90€

L'última vegada que et dic adeu és un llibre fet de records familiars i d'emocions que giren al voltant de la convivència amb un germà drogoaddicte que va morir prematurament com a conseqüència de la seva addicció i de la malaltia que va contraure.

La Natza Farré és la filla petita d'una família nombrosa de sis germans, d'un pare metge pediatre i d'una mare infermera. 

Entenc que determinada literatura pugui tenir una funció catàrtica, com una mena d'alliberament de les angoixes i patiments que puguis tenir acumulats per qualsevol desgràcia, però en aquest cas m'ha sorprès el to. Perquè en un relat d'aquestes característiques esperes compassió i fins i tot un punt d'empatia per la desgràcia de l'altre. I et trobes afirmacions que denoten odi, animadversió i afartament. Puc entendre que algú se senti discriminat en el repartiment d'afectes i atencions familiars, que sentis certa enveja per les atencions que rep l'altre i que a tu no t'arriben prou; que es queixi per la feina que li dona; però crec que no toca dir que hauries desitjat que es morís molt abans.

De vegades m'han semblat afirmacions poc meditades i amb un punt d'arbitrarietat que s'alternen amb d'altres (poques) on es denota afecte i estimació, com quan recorda un dia que van tocar junts el piano.

Pel meu gust fallen el to i l'equilibri que caldrien en el tractament d'un tema així, car el que domina al llarg de moltes pàgines és la queixa i el rebuig (que vull creure que no és tal) d'una nena cap al seu germà.

Llegint el llibre sabrem moltes coses de la Natza i de la seva família, del que ha viscut i sentit; d'una època, de com es vivia, i dels seus drames. Per tot això se li pot donar una oportunitat i que pugueu jutjar per vosaltres mateixos.