divendres, 9 de juliol de 2021

Haru, de Flavia Company

Flavia Company
Haru
Barcelona: Catedral, 2016 (Sisena impressió, 2020)
384 pp.
ISBN: 978-84-943860-8-4
PVP: 21,95€

Regalar un llibre a un amic o conegut sempre és una aposta arriscada. Has de conèixer molt bé la persona, t'has d'haver llegit el llibre i tenir la convicció que aquella persona se'l llegirà, hi connectarà i el gaudirà. No sempre s'encerta.
Conscient de la dificultat que això suposa és un tipus de regal que no faig habitualment fora del cercle familiar, perquè em dol que pugui quedar com un objecte més arraconat en un racó.
Haru és dels llibres que m'han regalat després d'haver estat llegit per la persona que l'ha triat. I sí, és dels llibres que valores; perquè parla de la vida, dels valors sobre els quals s'hauria de sustentar, de com caldria viure-la, de la coherència que caldria assolir entre entre el pensament, les paraules i les accions; d'entendre que la vida és un camí de creixement personal i reconciliacions.
M'ha sobtat que l'autora, difícil d'etiquetar com a creadora, i que té una extensa obra per a infants i adults tant en català i com en castellà; hagi situat aquesta novel·la al Japó en una època indeterminada, tot i que més aviat anterior a l'actual. La Haru és una noia d'uns quinze anys que ingressa per voluntat de la seva mare que acaba de morir en un dojo, una mena d'internat de fèrria disciplina que té per objectiu fer entendre la vida i assolir un cert grau de perfecció física però sobretot moral, espiritual i mental. Anirà passant els anys amb la sensació d'abandonament per part del pare i en constants tensions amb els formadors del dojo, fins que un dia decidirà abandonar-lo. I no us explicaré res més de l'argument.
L'autora té l'habilitat de compartir amb els lectors les preguntes i reflexions que els professors del dojo plantegen als alumnes i de fer experimentar al lector un procés en paral·lel al de la protagonista.
És dels llibres que subratlles, amb frases en les que t'atures a reflexionar.
La coberta del llibre recull la frase "Cada dia és una vida sencera" en referència a que a partir d'una certa edat cada dia és el reflex de la saviesa acumulada, de l'experiència de viure. Un tresor que hem de saber compartir.
La novel·la també m'ha plantejat estimulants reflexions sobre la força i el pes de la tradició. Fins a quin punt cal saber trencar amb ella per a evolucionar i modernitzar les institucions; o si cal saber mantenir-la perquè és la màxima expressió de l'experiència acumulada. Que cadascú hi pensi i s'ho respongui.

Sembla que Haru és el darrer llibre de l'autora signat amb el seu propi nom i que a partir d'aquest moment s'ha dedicat a signar els llibres amb personatges dels mateixos (Ja no necessito ser real està signat per Haru; per exemple), en un peculiar procés on sembla que pretén fusionar-se amb els seus llibres i difuminar les fronteres entre realitat i ficció. Veurem. 
Haru m'ha semblar un llibre interessant per les reflexions que planteja i per la seva vocació d'ajudar a tenir una relació més harmònica amb els altres i el nostre entorn.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada