divendres, 19 de novembre de 2021

De la cultura nostàlgica

L'anunci de la liquidació i proper tancament de la darrera botiga que queda a la meva ciutat dedicada a la comercialització de cinema m'ha fet pensar en els constants canvis que han viscut els suports materials de la cultura audiovisual.
El cinema forma part de la meva educació sentimental des que era un nen i he crescut amb la idea que les pel·lícules que veia eren com els llibres que llegia, quelcom indestriable de mi; obres que em transformaven de mica en mica i em feien evolucionar com a persona. El cinema m'ha fet desenvolupar un gust estètic i un esperit crític que he intentat compartir amb les persones del meu voltant. He viscut el cinema com un art que admirar i on he trobat obres sobre les que reflexionar. I això no treu que de vegades hagi entrat en un cinema amb l'única idea d'esbargir-me i passar una bona estona sense més pretensions. Perquè el cinema és art però també entreteniment.
Tot això, doncs, m'ha dut a col·leccionar cinema. Tinc tendència a voler posseir allò del que guardo bons records o que m'ha fet passar bons moments. No sé si és una forma de fetitxisme cultural, però des que vaig tenir ocasió vaig crear una videoteca que creixia en paral·lel a la meva biblioteca.
I vaig començar amb el sistema Betamax, del que estava molt content fins que va perdre la guerra comercial contra el VHS i aquí va començar el meu primer disgust. Quan estava centrat sense massa entusiasme en el VHS va aparèixer el DVD. I ara torno a assistir a la pràctica desaparició del DVD davant les plataformes de streaming. No vaig saber preveure que tot això aniria tan ràpid i que tot allò acumulat durant anys està destinat a acabar en una deixalleria. I el mateix podria dir-se de les cintes de cassette o dels CD de música, que gairebé romanen com a vestigis d'una època superada.
En aquest món cada cop més digitalitzat seguiré endavant amb els llibres de paper i els meus vinils, que encara escolto amb delit; vives demostracions de la cultura que perviu.
Tot això ha passat en menys de quaranta anys i potser ens ensenya que tot té el seu moment i passa; que gaudir és més important que posseir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada