LIJ - Digue-l'hi a la mare. Digue-l'hi al pare

Cristina Petit; Antongionata Ferrari (il·)
Digue-l'hi a la mare. Digue-l'hi al pare
Barcelona: Animallibres Editorial, S.L., 2016
40 pp.
ISBN: 978-84-15975-84-7
PVP: 15,95€ 

Digue-l'hi a la mare. Digue-l'hi al pare és un divertit àlbum il·lustrat que planteja amb un humor corrosiu un punt estripat el tema de l'educació dels fills. No dic res de nou si afirmo que l'educació d'un fill és un compromís que adquireixes quan decideixes tenir-lo; un compromís que implica algunes renúncies en el terreny personal i l'esforç que comporta posar límits per a encarrilar el seu desenvolupament personal.
Doncs bé, Digue-l'hi a la mare. Digue-l'hi al pare parteix d'un dia  de pluja que comporta que la família d'en Martí hagi de quedar-se a casa. I en Martí va demanant primer a la mare i després al pare coses que li agradaria fer. Capficats en les seves coses, cap dels dos progenitors se l'escolta i sempre delega en l'altre la decisió final amb excuses poc elaborades.
L'àlbum avança per acumulació de situacions fins a l'absurd, quan finalment pare i mare reaccionen després d'adonar-se'n que no saben on és el seu fill ni el que està fent. És portar les coses fins a l'extrem, sense fer que ens pugui abandonar el somriure, però plantejant una sèrie de reflexions que tots els pares s'haurien de fer. 
El nen ha fet tot de malifetes, però malgrat renyar-lo amb raó, els pares també són responsables d'haver passat d'ell. 
L'àlbum compta amb unes personalíssimes il·lustracions pintades amb aquarel·les que resulten d'allò més expressives i que li donen un atractiu afegit.
Resulta força recomanable per a primers lectors a partir de 5-6 anys i per a pares amb voluntat de reconèixer comportaments i fer una mica d'autocrítica.

Mil sols esplèndids, de Khaled Hosseini

Khaled Hosseini
Mil sols esplèndids
Badalona: Ara Llibres, S.L., 2007
366 pp.
ISBN: 978-84-96767-55-3

Si una cosa cal destacar d'aquesta novel·la és la intensitat de les emocions que traspuen les seves pàgines. Perquè assistim en paral·lel a la trajectòria convergent de dues dones i als fets més destacats de la recent i convulsa història de l'Afganistan; des de la invasió soviètica el 1979  per donar suport al cap de govern comunista fins al nomenament de Hamid Karzai després de la intervenció nord-americana per fer fora del poder els talibans ara fa poc més de deu anys.
L'Afganistan és un país de forta tradició islàmica i, tot i que el govern comunista va suposar un avenç en els drets de les dones i el seu accés a la formació i als llocs de treball, no va comptar amb el suport de la població que el veia com un govern titella al servei d'una potència estrangera. I es va entrar en una espiral de guerres i rivalitats, primer per fer fora els soviètics (que aquí van tenir el seu Vietnam particular); després, de lluites tribals entre els que van lluitar junts per fer-los fora (els famosos "senyors de la guerra"); a continuació, els anys de poder talibà, de retrocés retrògrad i contrari al que ha definit el progrés de les societats; i finalment noves lluites per fer fora els talibans i els precaris equilibris per intentar estabilitzar el país i tirar endavant. És en aquest context de violència i destrucció, que va convertir l'Afganistan en un dels països més pobres el món i on van començar a germinar les llavors de l'islamisme més radical que han esdevingut amenaça i desestabilització per a les societats occidentals, on és desenvolupa la trajectòria de la Mariam i la Laila, les dues protagonistes femenines d'aquesta novel·la.

Perquè Mil sols esplèndids és també una gran novel·la sobre la condició de la dona en aquesta societat, sobre el seu patiment, sobre la seva frustració en una societat on no són persones amb drets sinó propietats amagades rere un burka per a evitar les mirades luxurioses dels altres, en mans d'homes que les poden maltractar i sotmetre en condicions d'esclavatge ("El que fa un home a casa seva seva és cosa seva", li diu un funcionari a la Laila quan intenta fugir de l'infern que és la seva vida).
Quan t'imagines el que s'hi explica pateixes gairebé tant com les protagonistes, perquè és un relat que et commou i et trasbalsa.
Però també és un relat d'esperança, perquè hi ha lluita, solidaritat, expectatives i generositat. És molt bonic el vincle que s'estableix entre la Mariam i la Laila, que passen de rivalitzar en un mateix espai a solidaritzar-se i estar compromeses amb les necessitats de l'altra, a lluitar juntes fins al sacrifici.
És un llibre que us emocionarà, que ens fa viure la guerra com a la gran escapçadora de somnis que és, però que dibuixa en l'amor la gran esperança d'un futur millor. Val la pena.

Fulanita y sus menganos, de Álvaro de Laiglesia

Álvaro de Laiglesia
Fulanita y sus menganos
Barcelona: Editorial Planeta, 1965 (6a edició, desembre de 1966)
295 pp.

Ha volgut la casualitat que hagi encadenat tres lectures humorístiques en aquest inici d'estiu força calorós. Avui poca gent sap qui va ser Álvaro de Laiglesia. És un autor força oblidat del que no s'ha reeditat en paper la seva obra. Només podem trobar-la en llibreters de vell, de segona mà o bé en epub gràcies a l'aportació desinteressada d'algun seguidor nostàlgic que l'ha digitalitzat, contribuint així a la seva difusió i coneixement.
Per què l'he triat per llegir-lo? Doncs perquè durant força anys vaig veure un prestatge del menjador de casa amb les seves obres. El meu pare les havia anat comprant perquè era força de la broma i li agradava tot allò que tingués a veure amb l'humor. Arran de la seva mort em vaig quedar tots aquells llibres i avui m'he decidit a donar-los una petita oportunitat.

Perquè Álvaro de Laiglesia va ser un escriptor molt popular que va tenir uns anys gloriosos a la dècada dels 60, quan va ser contractat per Editorial Planeta per a publicar la seva obra. Va vendre molt, es van fer moltes edicions d'alguns dels seus llibres i va ajudar a donar empenta i beneficis a l'editorial del Sr. Lara.
Álvaro de Laiglesia és indestriable del gran setmanari d'humor que es va editar durant el franquisme, La Codorniz, que es va publicar entre 1941 i 1978 i del que ell en va ser el director i l'ànima durant moltíssims anys. La Codorniz va ser l'escola de grans humoristes d'aquell temps i els que van venir després, perquè allí hi van publicar noms com Mingote, Chumy Chúmez, Máximo, Gila, Perich, Forges o Rafael Azcona. Es definia com «La revista més audaç per al lector més intel·ligent», car sempre es movia en els límits del que l'estricta censura de l'època arribava a permetre. I és que l'humor havia de ser subtil per força, fet de petites insinuacions i dobles sentits que calia saber interpretar.

Álvaro de Laiglesia (1922-1981) era fill d'una bona família que fins i tot es va allistar a la División Azul en plena joventut. Va col·laborar amb la premsa del règim fins que Miguel Mihura li va donar feina en una publicació d'humor i després a La Codorniz, de la que ja va ser director des de 1944.
Què és Fulanita y sus menganos? Forma part d'una trilogia de novel·les a  mode de memòries, protagonitzades per la Mapi (Ma Pilar), una meuca ingènua i ordinària que a estones esdevé fins i tot entranyable, que va explicant la seva vida.
És el retrat d'una societat que ja no existeix, marcada pel que va suposar la postguerra en el plànol moral, del tot superada avui dia per la història. 
Té molt de relat costumista, on dominen la ironia i la sàtira i on la insinuació de situacions que podríem denominar calentes mai arriba a ser explícita.

Laiglesia descriu un Madrid dels ambients on es desenvolupava l'exercici de la prostitució, que oficialment estava prohibida, però que convivia amb el model que definia el catolicisme imperant en un ambient d'hipocresia moral i on no estava permès de cap de les maneres la seva exhibició impúdica.
Personatges com la Mapi es veien arrossegats amb remordiments morals a l'exercici d'aquesta activitat per la pressió d'un entorn sots-desenvolupat mancat d'expectatives, amb l'esperança de trobar "el príncep blau" que permetés guanyar un futur millor.
El que deia, situacions que esdevenen antigues i que la gent més jove ja no reconeixeria, com ara el ritus d'iniciació tan masclista que suposava anar amb una prostituta (que podia pagar un pare al seu fill quan complia la majoria d'edat) per saber el que s'ha de fer quan s'està amb una dona. Tot molt antic, masclista i contrari a la igualtat de gènere, fruit d'un món d'aparences, d'eufemismes i doble moral. Però és el que hi havia i es portava en determinats ambients en aquella època.
Val la pena llegir-se els llibres d'aquest autor? Jo diria que només com a document amb valor sociològic, per aproximar-te als mecanismes d'aquella societat ja definitivament superada.
Però també per descobrir els elements amb els que jugava Álvaro de Laiglesia per a construir el seu humor (per exemple, castellanitzant anglicismes amb sornegueria -en una època en que el domini d'idiomes era molt escàs i gairebé excepcional; o jugant deliberadament amb paraules, com quan inventa "deputant" o "Tetankamen"; suposo que amb això ja es veu per on van els trets).
Té moments amb gràcia, com quan la Mapi decideix que vol ser culta i va a un llibreter de vell a comprar llibres a pes. Es descriu Crim i càstig sense esmentar-la, reduint-la a una novel·la policíaca, o Allò que el vent s'endugué.
És un humor del costumisme de l'Espanya franquista; de riure's de les coses, de caricaturitzar-les, amb un punt de denúncia (com quan el policia s'aprofita d'ella per no encausar-la en un clar cas de suicidi); però sense esdevenir subversiu o qüestionar la legitimitat del règim. Suposo que era el llindar que no es podia sobrepassar en aquells temps.
El llibre és amè, està ben escrit i passa bé. Tot depèn a partir d'ara de la vostra curiositat.

La vida es suero

Enfermera Saturada
La vida es suero
Barcelona: Plaza&Janés Editores, 2014
128 pp.
ISBN: 9788401347283

Enfermera Saturada, que també es fa dir Saturnina Gallardo, és un pseudònim sota el qual s'amaga una infermera diria que més aviat jove (de les que encara no tenen feina del tot fixa i amb referents posteriors als de la meva generació) i força activa a les xarxes socials. Perquè tot plegat és també un fenomen que ha nascut a redós d'aquestes mateixes xarxes, concretament en forma de piulades a Twitter a les que posteriorment s'ha donat un format més llibresc, o literari, digueu-li com vulgueu.
El llibre inicialment es va auto-editar a través de la plataforma independent d'Amazon CreateSpace, i també es va recórrer al servei d'autopublicació directa de Kindle (el KDP), per a la versió electrònica en forma de epub. Per tant és un llibre nascut al marge dels canals tradicionals que van de l'editor a la llibreria. Forma part d'aquest nou món que es va desenvolupant a partir de la globalització i d'Internet. Posteriorment l'ha editat Plaza&Janés.

El llibre és àgil, amè, planer, breu i molt fàcil de llegir. I això sempre és d'agrair i segurament explica bona part del seu èxit i difusió.

Narra des de la ironia, i amb un to més aviat càustic i corrosiu, el dia a dia de la infermeria hospitalària. Podríem pensar que és un llibre adreçat a la gent del gremi. I sí, suposo que la gent de la professió s'hi veurà més o menys reflectida; però no només. Perquè la gran majoria ens hem mogut per hospitals, com a malalts, acompanyants o visitants. Tots els hospitals s'assemblen terriblement els uns als altres. I moltes de les coses que observes, penses o intueixes; ara ve algú que des de dintre te les explica. 

Es va passant revista a tot: indumentària, condicions laborals, relacions amb metges i malalts, rutines hospitalàries, aparells i estris que s'utilitzen, medicacions, material sanitari,.... 

Hi ha una part de denúncia, però jo hi veig més un tractament irònic de tot allò que forma part d'aquest món. Segurament hi ha coses força millorables i gent de tota mena, però també vull pensar que domina la professionalitat. Més que res perquè ens hi va la vida. 

La infermeria és un col·lectiu de risc. El contacte permanent amb el dolor aliè i també amb la mort pot acabar-te afectant si no saps acotar-lo a les hores de treball, si deixes que t'acompanyi quan arribes a casa. I està bé que te'n puguis distanciar una mica amb algunes rialles amb un llibre com aquest.

Tots els col·lectius tenen les seves particularitats i intimitats que difícilment transcendeixen. Hi ha una curiositat morbosa que ens motiva a descobrir-les, però quan ho acabem sabent perquè sempre coneixem algú que ens ho explica no vol dir pas que allò sigui un desastre. Forma part de tot allò que acaba configurant la condició humana.

LIJ - SÚPER ACUDITS: l'escola!

Pau Clua Sarró; Àlex López López (il·lustracions)
Súper Acudits: l'escola!
Ed. Montena, 2014
224 pp
ISBN: 9788490432907
PVP: 12,95€ (E-book: 7,99€)

Súper Acudits: l'escola! és una compilació d'acudits adreçats al públic infantil que té com a protagonistes nens i joves i les seves vivències en tot allò que es relaciona amb la seva vida a l'escola. D'entrada, dir que el subtítol (Els acudits més divertits sobre el lloc més avorrit del món), com a mestre, em genera anticossos. Resulta tòpic, antic i allunyat de la realitat. Però entenc també que és un recurs comercial per atreure els lectors que són el seu públic potencial.

Pedagògicament l'acudit sempre m'ha semblat un recurs d'allò més interessant per a treballar l'expressió oral i descobrir les subtileses del llenguatge. Perquè l'humor es basa sovint en l'equívoc i el doble sentit i gairebé sempre reclama una interpretació intel·ligent. Rius un acudit quan l'entens. I l'entens quan has copsat el sentit de les paraules amb les que juga l'acudit, la juguesca que et proposa. Perquè l'acudit és de les maneres més divertides de jugar amb les paraules.

Tinc alumnes amb dificultats en la comprensió del llenguatge i per a desenvolupar l'empatia on sempre m'ha costat que inferissin i interpretessin adequadament els significats més amagats d'un text. I he de dir que he tingut bones experiències quan he treballat amb acudits.

El contingut del recopilatori s'organitza temàticament ("Profes, directors i altres éssers teenbrosos", "Al pati del col·le", "Mama, papa, germanets i d'altres mascotes", "L'hora del menjador", "Ciències de la natura - Acudits sobre animals, plantes i minerals", "Coneixement del llenguatge - Acudits i jocs de paraules", "Educació viària", "Excursions i temps lliure") i com tota compilació conté peces d'encert i gràcia desiguals que pivoten majoritàriament sobre un humor blanc fonamentat en els equívocs i dobles sentits de les paraules; però on també trobem alguna que altra peça més mordaç i fins i tot amb un punt d'humor negre. Res que no pugui ser llegit per nens i nenes preferentment a partir de 8 anys. 

Súper Acudits: l'escola! proposa una lectura alegre i desenfadada per proporcionar una bona estona de rialles, d'allò més adient per aquests dies de vacances que ara comencen.

Aquí teniu un darrer tastet:

Un camió de verdures ha tingut un accident a la carretera i un policia i el seu ajudant han d'escriure el comunicat:

—Pren nota: melons a la carretera.

I l'ajudant pren nota.

—Pren nota: quatre pinyes dalt d'un arbre.

I l'ajudant pren nota.

—Una síndria al voral.

I l'ajudant pregunta:

—Com s'escriu «voral», amb «b» o amb «v»?

El policia xuta la síndria i diu:

—Una síndria a la cuneta.

Una tarda el Jordi arriba molt content a casa i diu al seu pare:

—Papa, papa, avui he jugat el millor partit de la meva vida! He marcat tres gols!!

—Molt bé, fill —li diu el pare—. I com heu quedat?

I el fill contesta:

—Hem perdut 2 a 1.

A ritme de temps, de Josep Maria Espinàs

Josep Maria Espinàs
A ritme de temps. Notes d'una vida
Barcelona: Edicions La Campana, 2015
175 pp.
ISBN: 978-84-943236-7-6

P.V.P.: 15€

Josep Maria Espinàs és un escriptor de dilatadíssima trajectòria, que ja ha estat present a la Diada de Sant Jordi en més d'una seixantena d'ocasions; sempre fidel a la cita amb els seus lectors. I és que l'Espinàs és un escriptor d'ofici que té una aparent facilitat per a convertir en material literari les seves reflexions i punts de vista sobre les més variades qüestions. Sota la seva pudorosa timidesa i perfil educat i discret s'amaga un agut i encuriosit observador de tot allò que l'envolta. I el que és millor, capaç de posar-hi paraules que t'arriben amb facilitat i et resulten properes; perquè ell ens demostra que el que és aparentment senzill pot ser també profund. La senzillesa no és una limitació estilística sinó una qualitat que només s'assoleix amb molt d'ofici. L'Espinàs sempre s'ha allunyat d'artificis elitistes. Només així s'explica que hagi estat capaç d'escriure un article d'opinió diari ininterrompudament des de l'any 1976, primer a l'AVUI i ara a EL PERIÓDICO; i que tingui tants i tants lectors. No és fruit de la casualitat. Recordo aquí la referència a Josep Pla que fa en aquest llibre ("que sempre feia sàtira de l'ambició i vanitat humanes" i que considerava "insignificant" la seva pròpia obra)  quan poc abans de morir li va preguntar al seu editor si creia que els seus llibres continuarien sent llegits. No us cregueu l'escriptor que menystingui la seva obra o ironitzi sobre el seu valor. En un llibre sempre hi ha quelcom vanitós o amb afany de transcendència i, per suposat, el desig de ser llegit. Deixeu-me confessar aquí que jo també seguiré llegint a Pla i al Sr. Espinàs mentre sigui capaç de fer-ho.
Admiro profundament que als seus 89 anys hagi fet tot el que ha fet i que segueixi fent tot el que encara fa, mogut per la seva inquietud i curiositat; amb un vitalisme encomanadís.
I ara voldria parlar del llibre que acabo de llegir. Es titula A ritme de temps. I porta per subtítol Notes d'una vida. Podria considerar-se un llibre de memòries, però no ho és ben bé. Ens confessa el seu autor que no li venia de gust imposar-se una reconstrucció de la seva vida amb rigor cronològic, ni forçar el seu temps a ser un "esclau d'una memòria autoritària". Una constatació: "El temps passa al seu ritme d'oblits i de records". I a partir d'aquí l'autor ha anat encadenant records familiars i personals, referències a la seva vida, reflexions sobre el pas del temps i sobre una mort que no desitja però que sap propera. 

Perquè m'he trobat un Josep Maria Espinàs molt conscient de la seva vellesa amb moltes referències metafòriques a la vida (escala, pont, camí, riu, onada,...) que val la pena degustar amb serenor. Hi ha un distanciament irònic, i unes ganes immenses de seguir vivint; però també la certesa que es va acostant. Deu ser inevitable no pensar-hi quan sents que es pot acabar en qualsevol moment, quan tens consciència que vius un temps regalat, que ets a "la primera fila". 
Una de les originalitats d'aquest llibre és la presentació del text. No són poemes (tot i que algun podria ser-ho), però formalment així ho semblen; és com si el text estigués versificat, cercant un determinat ritme narratiu.
He descobert algunes curiositats de la seva vida de caire més personal, altres temes coneguts (com la particular relació amb la seva Olivetti de tota la vida); però el que més m'ha interessat són les seves reflexions sobre el pas del temps, la vida i la mort. Temes eterns on els hagi.

Per acabar m'agradaria reproduir el capítol titulat "Notícia", on recrea el que podria ser la notícia sobre la seva mort, que després culmina amb "Crònica", el que sempre es diu de bo de tu quan t'has mort. Pura ironia amb l'Espinàs més sorneguer en estat pur:

Crònica

El fill gran d'en Josep i la Marcel·la,

Josep Maria, es deia,

un dia es va morir, sense voler-ho.

No s'ha sabut si entre parets de casa

o en un quiròfan.

No en tenia ganes

però sempre va ser disciplinat,

més que no pas excèntric.

Ara no sap, ni pot,

explicar com va ser, on i per què,

però de fet això no té importància.

Ni si va ser de nit o bé de dia.

Potser a l'últim instant va remugar

una cançó, "a kiss is just a kiss"

i altres diuen

la cançó de bressol de "Porgy and Bess"

"No ploris nen,

perquè el pare i la mare

són al teu costat."

Va tractar, sort immensa,

sempre molt bona gent.

No puc donar detalls de tot plegat

perquè jo ja no hi era.

Algú va comentar

sincerament, em sembla,

que li sabia greu. Coses que es diuen

de debò, a vegades.

Lamentarà no poder donar gràcies

ni excusar-se. Per això jo m'avanço:

ha mort sense voler-ho.

Donde la ciudad cambia su nombre, de Francisco Candel

Francisco Candel
Donde la ciudad cambia su nombre
Barcelona: José Janés Editor; 1957
285 pp

He tingut a les mans i he llegit un llibre escrit fa seixanta anys i sortit de la impremta en fa més de cinquanta (concretament el març de 1963). He sentit una emoció especial al pensar que aquest llibre ha estat a vàries mans; a les del meu pare, possiblement a les del meu avi i ara a les meves; descobrir les inicials del meu pare a l'interior de la coberta amb una lletra que no era la seva (li va regalar algú?); gaudir novament de la seva sòlida enquadernació, comprovar que acumula anys amb elegància només amb un tímid esgrogueïment dels seus fulls,... I pensar que probablement li queda tanta vida o més de la que ha gaudit fins ara.
És un llibre viu. Es diu que les persones no moren del tot mentre són recordades i el mateix podríem aplicar als llibres. Viuen mentre són recreats en la ment dels seus lectors.
Francesc Candel Tortajada (1925-2007), d'orígens humils com els que es descriuen en el llibre i formació autodidacta, va ser un escriptor popular i estimat com pocs, que representava als milers de catalans d'origen divers que es van incorporar a la nostra societat en diferents onades migratòries durant la primera meitat del segle passat. Mai va renegar dels seus orígens, sempre en va restar fidel i en va fer matèria literària; simbolitzant la voluntat integradora i encunyant un terme, "Els altres catalans", títol d'un destacat i clàssic estudi sobre la immigració a Catalunya que li va donar popularitat i reconeixement; i que ja forma part dels referents culturals de la nostra societat.
L'exemplar que he llegit és el de les cobertes de geltex verdes, que segurament devien estar cobertes per unes sobrecobertes de paper que es devien acabar deteriorant o perdent. Avui dia la xarxa permet trobar-ho tot o gairebé tot i m'agrada imaginar que possiblement duia la que us he deixat aquí al costat.
Donde la ciudad cambia su nombre és novel·la, però també reportatge amb vocació documental. En Candel ens parla del barri (les Cases Barates, després batejades com a Grupo Eduardo Aunós), dels seus veïns, de coneguts i amics; recull anècdotes i dibuixa personatges entranyables per oferir-nos un gran fresc d'aquella societat. Malgrat la misèria i la duresa d'algunes situacions en Candel no hi afegeix dramatisme. Relata i descriu, des d'un cert distanciament amb un punt d'ironia, que de vegades genera somriures i alguna que altra riallada.
Un lloc on la ciutat -Barcelona- canviava el seu nom i creixia per acumulació. No deies que eres barceloní, sinó d'aquell barri que anava creixent i creixent sense els serveis i les infraestructures que avui consideraríem bàsics. Descobrirem aspectes que avui costa imaginar, però sabrem de primera mà com es vivia en aquells anys. 
En Candel és un personatge més de la seva novel·la (és molt divertida la referència a l'inici -real- de la seva primera novel·la, Brisa del cerro, que no va veure la llum fins alguns anys després i que jo vaig tenir ocasió de comprar per casualitat en una llibreria de La Laguna de Tenerife fa més de trenta anys en una edició de la col·lecció de llibres de butxaca Libro Amigo de l'enyorada Editorial Bruguera) i això l'ajuda a acostar-se i descriure amb emotivitat personatges com el metge del dispensari (on el seu pare treballava de conserge) o el mossèn (mossèn Lloveras), que representa aquells capellans abnegats que volien desenvolupar la seva tasca al costat dels més humils per ajudar a dignificar les condicions en que havien de viure (ell havia treballat al despatx parroquial). Seria injust no recordar que la dignitat d'aquells nous espais urbans va ser possible gràcies a altes dosis de comportaments altruistes com els que representaven el metge i el capellà. Candel coneixia de primera mà, per tant, les anècdotes que relata.
La novel·la és un gran fresc per on desfilen personatges i on descobrir les seves reaccions primàries, però també com parlen, què fan, de què viuen, on van, què celebren i com,.... I els merders en que de vegades es veuen embolicats. El relat de la seva 
quotidianitat.

Candel és un escriptor i personatge a reivindicar del que caldrien noves edicions de la seva obra, i del que ara tenim el llibre que li va dedicar Genís Sinca (La providència es diu Paco) i un Sense Ficció de TV3 (La Granja del pas - Paco Candel, l'altre català).

Superar els límits

La lectura és un dels millors recursos per a superar les limitacions que ens imposa la vida.

De la mala salut de ferro del llibre en paper

La Diada de Sant Jordi no seria la que tots coneixem sense les parades de roses i llibres al carrer. Crec que era el recentment traspassat Umberto Eco qui en una ocasió deia que el llibre venia a ser un objecte tan definit i perfecte com la roda o la forquilla. I que per tant tenia unes qualitats que el feien insubstituïble, permanent. Crec que tenia tota la raó i que així serà, pels segles dels segles. Va venir per quedar-se i formar part del que defineix la nostra civilització. 
Perquè tenim el referent visual i estètic del llibre de paper fortament instal·lat en els nostres gens i no podem renunciar així com així al plaer de tenir-lo a les nostres mans, passar les seves pàgines, olorar la seva tinta i gaudir d'ell a tots nivells. Ni que sigui per descansar de les pantalles i pantalletes que ens acompanyen a gairebé tota hora del dia. 
I sí. Tenim el llibre digital. Que també té aspectes molt positius, però que ara, amb una certa perspectiva, el veig més com a complement que com a adversari i possible substitut. Perquè conec gent que quan llegeixen prefereixen el llibre de paper i fins i tot n'hi ha que poden llegir-lo en digital però que llavors també el volen tenir en paper. El llibre en paper té una mala salut de ferro i en diades com la d'avui mostrarà tot el seu vigor. Felicitem-nos de la seva força i gaudiu de la Diada.

Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil 2016

El dia 2 d'abril és d'aquelles dates assenyalades al calendari en el món de la LIJ. Es commemora l'aniversari del naixement de Hans Christian Andersen i des del 1967 se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil. Es convida una literatura nacional i es fan actes arreu per promocionar la lectura entre els més joves. Enguany ha estat el torn del Brasil, d'on han col·laborat l'escriptora Luciana Sandroni i l'il·lustrador Ziraldo.

Ziraldo (1932)

La Luciana Sandroni ens ha regalat un deliciós conte sobre una nena que es diu Lluïsa i que visita per primer cop una biblioteca, on se li obre la possibilitat de viure altres vides i viatjar amb la seva imaginació. Resulta entranyable que una expressió aparentment banal com hem arribat adquireixi un dels més bells significats. Descobriu per què:

Hi havia una vegada una... princesa? No.
Hi havia una vegada una biblioteca. I hi havia també una vegada la Lluïsa, que va anar a la biblioteca per primer cop. La nena caminava a poc a poc, estirant una motxilla de rodetes enoooorme. Ho observava tot amb admiració: prestatges i més prestatges plens a vessar de llibres. Taules, cadires, coixins de colors, dibuixos i cartells a les parets.
—He portat la foto —va dir tímidament a la bibliotecària.
—Molt bé, Lluïsa! Ara t'inscriuré. Mentrestant, pots anar escollint el llibre. Saps que te'n pots emportar un a casa?
—Només un? —va preguntar decebuda.
En aquest mateix instant va sonar el telèfon i la bibliotecària va deixar la nena amb la tan difícil tasca de triar un únic llibre en la infinitat de prestatges. La Lluïsa va estirar la seva motxilla i va buscar, va buscar fins que va trobar el seu llibre preferit: la Blancaneus. Era una edició de tapa dura, amb unes il·lustracions molt boniques. Amb el llibre a la mà, va empènyer la motxilla una altra vegada i, quan ja anava a sortir, algú li va tocar l'espatlla. La nena es va girar i gairebé cau enrere de l'esglai: era ni més ni menys que el Gat amb Botes amb el seu llibre a la mà, vull dir, entre les potes!
—Bon dia, com està la seva tia? —li va dir fent una reverència.
—Lluïsa, tu no te les saps de memòria, totes aquestes històries de princeses? Per què no t'emportes meu llibre, El Gat amb Botes, que és molt més divertit?
La Lluïsa, bocabadada, no sabia què dir.
—Què et passa? Se t'ha menjat la llengua el gat? —va fer broma.
—Ets el Gat amb Botes de bo de bo?
—Sí, en persona, vull dir, en pell i ossos! Emporta-te'm a casa i ho sabràs tot de la meva història i la del marquès de Carabàs.
La nena, de tan perplexa, només aconseguia assentir amb el cap. El Gat amb Botes, en un pas de màgia, va tornar al seu llibre, i quan la Lluïsa estava a punt de sortir de la biblioteca va tornar a sentir un toc a l'espatlla. Era ella: «Blanca com la neu, vermella com la sang i amb els cabells negres com l'eben.» Ho endevineu?
—Blancaneus!? —va dir la Lluïsa esbalaïda.
—Lluïsa, emporta-te'm amb tu, també. Aquesta edició —va dir ensenyant-li el seu propi llibre— és una adaptació autèntica del conte dels germans Grimm.
Quan la nena estava a punt d'agafar el llibre, el Gat amb Botes va aparèixer, molest:
—Blanca, la Lluïsa ja ha triat. Vés-te'n amb els teus sis nans.
—Són set i no sis! I encara no ha triat! —li va dir la Blancaneus vermella de còlera.
Tots dos es miraven la nena esperant una resposta:
—No sé quin endur-me... Voldria emportar-me'ls tots...
Tot d'una, de sobte, va passar una cosa increïble: van anar sortint dels llibres... la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, Rapunzel. Un equip sencer de prin- ceses de veritat:
—Lluïsa, emporta-te'm cap a casa —li suplicaven totes.
—Jo només necessito un llit per dormir una estona —va dir la Bella Dorment mentre badallava.
—Només cent anys —va dir el Gat burlant-se'n.
—Et puc netejar la casa, però a la nit tinc una festa al castell del...
—Príncep! —van cridar tots.
—A la cistella porto coca i vi. Qui en vol? —va oferir la Caputxeta.
I van continuar apareixent més personatges: l'Aneguet Lleig, la Venedora de Llumins, el Soldadet de Plom i la Ballarina.
—Lluïsa, podem venir amb tu? Som els personatges d'Andersen —va demanar l'Aneguet Lleig, que tan lleig... no era.
—Casa teva està calenteta? —va preguntar la Venedora de Llumins.
De sobte, davant de tots, va aparèixer un llop enorme, pelut, molt pelut, amb les dents afilades: el llop dolent.
—Llop, per què tens aquesta boca tan grossa? —li va preguntar la Caputxeta per costum.
—Jo us protegeixo —va dir valent el Soldadet de Plom.
El Llop va obrir la boca i... se'ls va menjar a tots? No. Només va badallar de tanta son i els va dir amb calma:
—Tranquils. Només volia donar-vos una idea: la Lluïsa s'emporta el llibre de la Blancaneus i nosaltres entrem a la seva motxilla, que és molt gran.

Luciana Sandroni (1962)

A tots els va agradar la proposta.
—Lluïsa, ens deixes venir amb tu?
—És clar que sí! —va dir la Lluïsa obrint la motxilla.
Els personatges es van posar en fila i van anar entrant d'un en un:
—Primer les princeses! —va dir la Ventafocs.
Al final també van aparèixer els personatges brasilers: el Sací, el Caipora, una nina de tela que no para de parlar, un nen molt esbojarradet, una nena amb una cartera groga, una altra amb la foto de la seva besàvia enganxada al cos, un petit rei manaire. Tots van entrar.
La motxilla pesava més que mai. Com pesen els personatges! La Lluïsa es va emportar el llibre de la Blancaneus i la bibliotecària ho va apuntar tot a la seva fitxa.
Al cap de poc, la nena va arribar a casa feliç. La seva mare li va preguntar des de la cuina:
—Filla, has arribat?
—Síííí, mama, hem arribat.

Escrit per Luciana Sandroni

Traduït per Jordi Ferré Ibarz

Il·lustrat per Ziraldo (cartell de la diada)