A ritme de temps. Notes d'una vida
Barcelona: Edicions La Campana, 2015
175 pp.
ISBN: 978-84-943236-7-6
P.V.P.: 15€
Josep Maria Espinàs és un escriptor de dilatadíssima trajectòria, que ja ha estat present a la Diada de Sant Jordi en més d'una seixantena d'ocasions; sempre fidel a la cita amb els seus lectors. I és que l'Espinàs és un escriptor d'ofici que té una aparent facilitat per a convertir en material literari les seves reflexions i punts de vista sobre les més variades qüestions. Sota la seva pudorosa timidesa i perfil educat i discret s'amaga un agut i encuriosit observador de tot allò que l'envolta. I el que és millor, capaç de posar-hi paraules que t'arriben amb facilitat i et resulten properes; perquè ell ens demostra que el que és aparentment senzill pot ser també profund. La senzillesa no és una limitació estilística sinó una qualitat que només s'assoleix amb molt d'ofici. L'Espinàs sempre s'ha allunyat d'artificis elitistes. Només així s'explica que hagi estat capaç d'escriure un article d'opinió diari ininterrompudament des de l'any 1976, primer a l'AVUI i ara a EL PERIÓDICO; i que tingui tants i tants lectors. No és fruit de la casualitat. Recordo aquí la referència a Josep Pla que fa en aquest llibre ("que sempre feia sàtira de l'ambició i vanitat humanes" i que considerava "insignificant" la seva pròpia obra) quan poc abans de morir li va preguntar al seu editor si creia que els seus llibres continuarien sent llegits. No us cregueu l'escriptor que menystingui la seva obra o ironitzi sobre el seu valor. En un llibre sempre hi ha quelcom vanitós o amb afany de transcendència i, per suposat, el desig de ser llegit. Deixeu-me confessar aquí que jo també seguiré llegint a Pla i al Sr. Espinàs mentre sigui capaç de fer-ho.
Admiro profundament que als seus 89 anys hagi fet tot el que ha fet i que segueixi fent tot el que encara fa, mogut per la seva inquietud i curiositat; amb un vitalisme encomanadís.
I ara voldria parlar del llibre que acabo de llegir. Es titula A ritme de temps. I porta per subtítol Notes d'una vida. Podria considerar-se un llibre de memòries, però no ho és ben bé. Ens confessa el seu autor que no li venia de gust imposar-se una reconstrucció de la seva vida amb rigor cronològic, ni forçar el seu temps a ser un "esclau d'una memòria autoritària". Una constatació: "El temps passa al seu ritme d'oblits i de records". I a partir d'aquí l'autor ha anat encadenant records familiars i personals, referències a la seva vida, reflexions sobre el pas del temps i sobre una mort que no desitja però que sap propera.
Perquè m'he trobat un Josep Maria Espinàs molt conscient de la seva vellesa amb moltes referències metafòriques a la vida (escala, pont, camí, riu, onada,...) que val la pena degustar amb serenor. Hi ha un distanciament irònic, i unes ganes immenses de seguir vivint; però també la certesa que es va acostant. Deu ser inevitable no pensar-hi quan sents que es pot acabar en qualsevol moment, quan tens consciència que vius un temps regalat, que ets a "la primera fila".
Una de les originalitats d'aquest llibre és la presentació del text. No són poemes (tot i que algun podria ser-ho), però formalment així ho semblen; és com si el text estigués versificat, cercant un determinat ritme narratiu.
He descobert algunes curiositats de la seva vida de caire més personal, altres temes coneguts (com la particular relació amb la seva Olivetti de tota la vida); però el que més m'ha interessat són les seves reflexions sobre el pas del temps, la vida i la mort. Temes eterns on els hagi.
Per acabar m'agradaria reproduir el capítol titulat "Notícia", on recrea el que podria ser la notícia sobre la seva mort, que després culmina amb "Crònica", el que sempre es diu de bo de tu quan t'has mort. Pura ironia amb l'Espinàs més sorneguer en estat pur:
Admiro profundament que als seus 89 anys hagi fet tot el que ha fet i que segueixi fent tot el que encara fa, mogut per la seva inquietud i curiositat; amb un vitalisme encomanadís.
I ara voldria parlar del llibre que acabo de llegir. Es titula A ritme de temps. I porta per subtítol Notes d'una vida. Podria considerar-se un llibre de memòries, però no ho és ben bé. Ens confessa el seu autor que no li venia de gust imposar-se una reconstrucció de la seva vida amb rigor cronològic, ni forçar el seu temps a ser un "esclau d'una memòria autoritària". Una constatació: "El temps passa al seu ritme d'oblits i de records". I a partir d'aquí l'autor ha anat encadenant records familiars i personals, referències a la seva vida, reflexions sobre el pas del temps i sobre una mort que no desitja però que sap propera.
Perquè m'he trobat un Josep Maria Espinàs molt conscient de la seva vellesa amb moltes referències metafòriques a la vida (escala, pont, camí, riu, onada,...) que val la pena degustar amb serenor. Hi ha un distanciament irònic, i unes ganes immenses de seguir vivint; però també la certesa que es va acostant. Deu ser inevitable no pensar-hi quan sents que es pot acabar en qualsevol moment, quan tens consciència que vius un temps regalat, que ets a "la primera fila".
Una de les originalitats d'aquest llibre és la presentació del text. No són poemes (tot i que algun podria ser-ho), però formalment així ho semblen; és com si el text estigués versificat, cercant un determinat ritme narratiu.
He descobert algunes curiositats de la seva vida de caire més personal, altres temes coneguts (com la particular relació amb la seva Olivetti de tota la vida); però el que més m'ha interessat són les seves reflexions sobre el pas del temps, la vida i la mort. Temes eterns on els hagi.
Per acabar m'agradaria reproduir el capítol titulat "Notícia", on recrea el que podria ser la notícia sobre la seva mort, que després culmina amb "Crònica", el que sempre es diu de bo de tu quan t'has mort. Pura ironia amb l'Espinàs més sorneguer en estat pur:
Crònica
El fill gran d'en Josep i la Marcel·la,
Josep Maria, es deia,
un dia es va morir, sense voler-ho.
No s'ha sabut si entre parets de casa
o en un quiròfan.
No en tenia ganes
però sempre va ser disciplinat,
més que no pas excèntric.
Ara no sap, ni pot,
explicar com va ser, on i per què,
però de fet això no té importància.
Ni si va ser de nit o bé de dia.
Potser a l'últim instant va remugar
una cançó, "a kiss is just a kiss"
i altres diuen
la cançó de bressol de "Porgy and Bess"
"No ploris nen,
perquè el pare i la mare
són al teu costat."
Va tractar, sort immensa,
sempre molt bona gent.
No puc donar detalls de tot plegat
perquè jo ja no hi era.
Algú va comentar
sincerament, em sembla,
que li sabia greu. Coses que es diuen
de debò, a vegades.
Lamentarà no poder donar gràcies
ni excusar-se. Per això jo m'avanço:
ha mort sense voler-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada