dilluns, 25 de juliol del 2016

Mil sols esplèndids, de Khaled Hosseini

Khaled Hosseini
Mil sols esplèndids
Badalona: Ara Llibres, S.L., 2007
366 pp.
ISBN: 978-84-96767-55-3

Si una cosa cal destacar d'aquesta novel·la és la intensitat de les emocions que traspuen les seves pàgines. Perquè assistim en paral·lel a la trajectòria convergent de dues dones i als fets més destacats de la recent i convulsa història de l'Afganistan; des de la invasió soviètica el 1979  per donar suport al cap de govern comunista fins al nomenament de Hamid Karzai després de la intervenció nord-americana per fer fora del poder els talibans ara fa poc més de deu anys.
L'Afganistan és un país de forta tradició islàmica i, tot i que el govern comunista va suposar un avenç en els drets de les dones i el seu accés a la formació i als llocs de treball, no va comptar amb el suport de la població que el veia com un govern titella al servei d'una potència estrangera. I es va entrar en una espiral de guerres i rivalitats, primer per fer fora els soviètics (que aquí van tenir el seu Vietnam particular); després, de lluites tribals entre els que van lluitar junts per fer-los fora (els famosos "senyors de la guerra"); a continuació, els anys de poder talibà, de retrocés retrògrad i contrari al que ha definit el progrés de les societats; i finalment noves lluites per fer fora els talibans i els precaris equilibris per intentar estabilitzar el país i tirar endavant. És en aquest context de violència i destrucció, que va convertir l'Afganistan en un dels països més pobres el món i on van començar a germinar les llavors de l'islamisme més radical que han esdevingut amenaça i desestabilització per a les societats occidentals, on és desenvolupa la trajectòria de la Mariam i la Laila, les dues protagonistes femenines d'aquesta novel·la.

Perquè Mil sols esplèndids és també una gran novel·la sobre la condició de la dona en aquesta societat, sobre el seu patiment, sobre la seva frustració en una societat on no són persones amb drets sinó propietats amagades rere un burka per a evitar les mirades luxurioses dels altres, en mans d'homes que les poden maltractar i sotmetre en condicions d'esclavatge ("El que fa un home a casa seva seva és cosa seva", li diu un funcionari a la Laila quan intenta fugir de l'infern que és la seva vida).
Quan t'imagines el que s'hi explica pateixes gairebé tant com les protagonistes, perquè és un relat que et commou i et trasbalsa.
Però també és un relat d'esperança, perquè hi ha lluita, solidaritat, expectatives i generositat. És molt bonic el vincle que s'estableix entre la Mariam i la Laila, que passen de rivalitzar en un mateix espai a solidaritzar-se i estar compromeses amb les necessitats de l'altra, a lluitar juntes fins al sacrifici.
És un llibre que us emocionarà, que ens fa viure la guerra com a la gran escapçadora de somnis que és, però que dibuixa en l'amor la gran esperança d'un futur millor. Val la pena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada