Fulanita y sus menganos, de Álvaro de Laiglesia

Álvaro de Laiglesia
Fulanita y sus menganos
Barcelona: Editorial Planeta, 1965 (6a edició, desembre de 1966)
295 pp.

Ha volgut la casualitat que hagi encadenat tres lectures humorístiques en aquest inici d'estiu força calorós. Avui poca gent sap qui va ser Álvaro de Laiglesia. És un autor força oblidat del que no s'ha reeditat en paper la seva obra. Només podem trobar-la en llibreters de vell, de segona mà o bé en epub gràcies a l'aportació desinteressada d'algun seguidor nostàlgic que l'ha digitalitzat, contribuint així a la seva difusió i coneixement.
Per què l'he triat per llegir-lo? Doncs perquè durant força anys vaig veure un prestatge del menjador de casa amb les seves obres. El meu pare les havia anat comprant perquè era força de la broma i li agradava tot allò que tingués a veure amb l'humor. Arran de la seva mort em vaig quedar tots aquells llibres i avui m'he decidit a donar-los una petita oportunitat.

Perquè Álvaro de Laiglesia va ser un escriptor molt popular que va tenir uns anys gloriosos a la dècada dels 60, quan va ser contractat per Editorial Planeta per a publicar la seva obra. Va vendre molt, es van fer moltes edicions d'alguns dels seus llibres i va ajudar a donar empenta i beneficis a l'editorial del Sr. Lara.
Álvaro de Laiglesia és indestriable del gran setmanari d'humor que es va editar durant el franquisme, La Codorniz, que es va publicar entre 1941 i 1978 i del que ell en va ser el director i l'ànima durant moltíssims anys. La Codorniz va ser l'escola de grans humoristes d'aquell temps i els que van venir després, perquè allí hi van publicar noms com Mingote, Chumy Chúmez, Máximo, Gila, Perich, Forges o Rafael Azcona. Es definia com «La revista més audaç per al lector més intel·ligent», car sempre es movia en els límits del que l'estricta censura de l'època arribava a permetre. I és que l'humor havia de ser subtil per força, fet de petites insinuacions i dobles sentits que calia saber interpretar.

Álvaro de Laiglesia (1922-1981) era fill d'una bona família que fins i tot es va allistar a la División Azul en plena joventut. Va col·laborar amb la premsa del règim fins que Miguel Mihura li va donar feina en una publicació d'humor i després a La Codorniz, de la que ja va ser director des de 1944.
Què és Fulanita y sus menganos? Forma part d'una trilogia de novel·les a  mode de memòries, protagonitzades per la Mapi (Ma Pilar), una meuca ingènua i ordinària que a estones esdevé fins i tot entranyable, que va explicant la seva vida.
És el retrat d'una societat que ja no existeix, marcada pel que va suposar la postguerra en el plànol moral, del tot superada avui dia per la història. 
Té molt de relat costumista, on dominen la ironia i la sàtira i on la insinuació de situacions que podríem denominar calentes mai arriba a ser explícita.

Laiglesia descriu un Madrid dels ambients on es desenvolupava l'exercici de la prostitució, que oficialment estava prohibida, però que convivia amb el model que definia el catolicisme imperant en un ambient d'hipocresia moral i on no estava permès de cap de les maneres la seva exhibició impúdica.
Personatges com la Mapi es veien arrossegats amb remordiments morals a l'exercici d'aquesta activitat per la pressió d'un entorn sots-desenvolupat mancat d'expectatives, amb l'esperança de trobar "el príncep blau" que permetés guanyar un futur millor.
El que deia, situacions que esdevenen antigues i que la gent més jove ja no reconeixeria, com ara el ritus d'iniciació tan masclista que suposava anar amb una prostituta (que podia pagar un pare al seu fill quan complia la majoria d'edat) per saber el que s'ha de fer quan s'està amb una dona. Tot molt antic, masclista i contrari a la igualtat de gènere, fruit d'un món d'aparences, d'eufemismes i doble moral. Però és el que hi havia i es portava en determinats ambients en aquella època.
Val la pena llegir-se els llibres d'aquest autor? Jo diria que només com a document amb valor sociològic, per aproximar-te als mecanismes d'aquella societat ja definitivament superada.
Però també per descobrir els elements amb els que jugava Álvaro de Laiglesia per a construir el seu humor (per exemple, castellanitzant anglicismes amb sornegueria -en una època en que el domini d'idiomes era molt escàs i gairebé excepcional; o jugant deliberadament amb paraules, com quan inventa "deputant" o "Tetankamen"; suposo que amb això ja es veu per on van els trets).
Té moments amb gràcia, com quan la Mapi decideix que vol ser culta i va a un llibreter de vell a comprar llibres a pes. Es descriu Crim i càstig sense esmentar-la, reduint-la a una novel·la policíaca, o Allò que el vent s'endugué.
És un humor del costumisme de l'Espanya franquista; de riure's de les coses, de caricaturitzar-les, amb un punt de denúncia (com quan el policia s'aprofita d'ella per no encausar-la en un clar cas de suicidi); però sense esdevenir subversiu o qüestionar la legitimitat del règim. Suposo que era el llindar que no es podia sobrepassar en aquells temps.
El llibre és amè, està ben escrit i passa bé. Tot depèn a partir d'ara de la vostra curiositat.