El dolç ocàs dels diccionaris de paper

Durant dècades i segles han estat obres de referència de totes les cultures amb una literatura al darrere. Un compendi exhaustiu de totes les paraules d'una llengua, dels seus significats, dels seus usos, de la seva ortografia,... Si volies saber si una paraula era admesa, consultaves el diccionari. 
I això, que és fonamental per a fer un bon ús d'una llengua, es va transformant en paral·lel a l'eclosió de les noves tecnologies. 
Tinc a casa -en paper, és clar- el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, el de l'Enciclopèdia, el Fabra, els 10 toms del Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover Moll, diccionaris diversos adaptats al món escolar, diccionaris de sinònims, antònims,.... I veig que tot això està passant a formar part de la nostra història recent.
Aquests darrers anys se m'ha fet imprescindible l'aplicació del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). La tinc instal·lada al mòbil i a la barra d'adreces del navegador que utilitzo habitualment. És fantàstica: fàcil, accessible, de resposta immediata i sense la molesta publicitat que enfarfega altres aplicacions gratuïtes. M'estalvia la feixuguesa de manipular llibres voluminosos i té una conseqüència digna d'esment: consulto el diccionari més que abans. Sempre caldrà agrair a la tecnologia i als que han treballat per abocar el contingut d'aquests diccionaris a l'aplicació que hagin democratitzat d'una manera revolucionària l'accés al significat de les paraules. 
La conseqüència d'aquestes transformacions salta a la vista: els tens, de tant en tant els tafaneges, t'entretens amb l'article que acompanya quelcom que t'encurioseix....; però el dia a dia ha passat a ser digital. Els diccionaris de paper -que no els diccionaris com a obres de referència d'una llengua- viuen un dolç ocàs amb l'enyorança d'un protagonisme que van tenir no fa pas tant.