dijous, 2 d’abril del 2020

Fam de mots

Obra de Damijan Stepancic (1969)
Com cada 2 d'abril des del 1967, malgrat el confinament d'enguany, segueix celebrant-se el Dia Internacional del Llibre Infantil, coincidint amb l'aniversari del naixement de Hans Christian Andersen.
El 2020 la literatura convidada ha estat l'eslovena i per a celebrar-ho l'escriptor Peter Svetina (1970) ens ha obsequiat amb aquest sensible text titulat Fam de mots, que homenatja la necessitat inesgotable que tenim les persones de paraules, aliment de l'ànima que reviu amb cada creació de tot escriptor:

"On jo visc, els arbustos es tornen verds a finals d’abril o principis de maig. Al cap de poc temps, s’omplen de crisàlides de papallones, que llueixen com vetes de cotó o cotó de sucre. Les erugues devoren els arbustos fulla rere fulla, fins a deixarlos despullats. Quan les papallones surten de les seves crisàlides, arrenquen a volar, però els arbustos no queden destrossats. 
Quan arriba l’estiu broten de nou, i així una vegada i una altra.
Aquesta és la imatge d’un escriptor, la imatge d’un poeta. Són corcats, esgotats per les seves històries i els seus poemes, les quals, un cop finalitzades, emprenen el seu propi vol, refugiant-se en els llibres
i trobant els seus lectors. Això no deixa de repetir-se. Què passa amb aquestes històries i aquests poemes?
Conec un noi que el van haver d’operar dels ulls. Després de l’operació, van passar dues setmanes durant les quals només se li va permetre estar estirat sobre el costat dret, i després d’allò, un altre mes durant el qual no va poder llegir res. Quan va tornar a agafar un llibre, mes i mig després, va sentir com si estigués recollint mots a cullerades, gairebé menjant-se’ls.
I conec una noia que ara és mestra. Em va dir: pobres d’aquells nens als quals els seus pares no els llegeixen llibres. Les paraules en els poemes i en els contes són aliment. No aliment per al cos, res que pugui omplir l’estómac. Són aliment per a l’esperit i per a l’ànima.
Quan l’home té gana o set, se li encongeix l’estómac i se li eixuga la boca. Busca trobar alguna cosa per menjar, un tros de pa, un plat d’arròs o de blat, un peix o un plàtan. Com més afamat està, més se li estreny la mirada; ja no veu altra cosa que allò que el pot satisfer.
Tanmateix, la fam de mots es manifesta de manera diferent: com una tristesa, com una empatia, com una arrogància. Les persones que pateixen aquest tipus de fam no són conscients que les seves ànimes
estan tremolant, que estan passant pel seu costat mateix sense haver-hi parat esment.
Una part del seu propi món se’ls en va de les mans sense ells adonar-se’n.
Aquest tipus de fam és la que sacien els poemes i les històries.
Existeix, malgrat això, esperança per a aquells que mai han satisfet aquesta fam de mots?
Sí. Aquell noi llegeix gairebé cada dia. La noia que és mestra llegeix contes als seus alumnes cada divendres, cada setmana. Si alguna vegada se n’oblida, els infants no triguen a recordar-li-ho.
I què passa amb l’escriptor, amb el poeta?
Amb l’arribada de l’estiu, tornaran a verdejar. I una vegada més seran engolits per les seves històries i poemes, que acabaran volant en totes les direccions, igual que les papallones. Una vegada i una altra."

1 comentari:

  1. Cada vez me gustan más este tipo de libros.
    Me ha encantado tu blog, me quedo de seguidora y te invito a que te pases por el mío si te apetece (es Relatos y Más, es que aparecen dos en el perfil).
    Un abrazo.

    ResponElimina