Idiosincràsia

Imatge obtinguda de la xarxa

El que m'ha mogut a fer aquest escrit és la vergonya que passo quan sento determinats polítics que en aquests moments tenen la responsabilitat de governar el país. A un polític, independentment de si l'he votat o no, li demano honradesa, sinceritat, responsabilitat i certa altura de mires. 
A partir del moment en que ha estat escollit li reconec que representa sectors importants de la ciutadania i que té una legitimitat; però no puc suportar que sigui arrogant, fatxenda, mediocre i que faci el ridícul. La política no ha de ser un circ per a riure's les gràcies sinó l'eina per a resoldre els problemes de la gent de la millor manera possible. S'ha d'estar preparat i s'ha ser seriós i respectuós amb els altres.
Per això, quan governi qui governi, veig que es van reproduint els tics de la classe política, arribo a la conclusió que no és cosa de dretes o d'esquerres; és que són així: mediocres, negadors de la realitat, arrogants, fatxendes i proveïts d'un orgull ranci potser fruit d'un cert complex d'inferioritat. És el seu ADN, la seva idiosincràsia.
Podríem tibar d'hemeroteca i recordar la fanfarroneria de ZP quan deia que Espanya jugava a la Champions League de l'economia mundial, que teníem un dels sistemes bancaris més sòlids del món i que aviat atraparíem el PIB d'Alemanya. Així, pel broc gros i sense ruboritzar-se. 
I ara, tres quarts del mateix. Tot plegat és encara massa recent per reproduir-ho, però la sensació de ridícul i vergonya és la mateixa. Tenia molta raó Josep Pla quan deia que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. 
La intervenció d'un país és una qüestió molt seriosa i té quelcom d'humiliant. T'estan dient que has fet malament les coses i que no te'n surts, que has de canviar. Però potser per això mateix cal saber estar a l'altura de les circumstàncies, aparcar els eufemismes, parlar clar i posar fil a l'agulla.