Ningú no ho ha vist

Mari Jungstedt
Ningú no ho ha vist
Barcelona: Edicions 62, 2010
Col·lecció labutxaca
300 pp.
ISBN: 978-84-9930-137-2


Vaig entrar en el món de la novel·la negra sueca de la mà d'Henning Mankell i les novel·les protagonitzades per l'inspector Kurt Wallander. Va ser tota una descoberta. Una novel·la negra diferent, amb forta càrrega social, que ens parlava dels crims i dels problemes d'una societat aparentment tranquil·la, ordenada i socialment avançada com la sueca. I protagonitzada per un personatge humà, amb problemes personals com qualsevol altre, torturat fins a un cert punt per tota la seva situació personal, com en Kurt Wallander.
Una novel·la negra que ens parlava dels nous problemes de la societat de finals del segle XX i d'un personatge de dimensió humana allunyat totalment dels estereotips de superheroi que de vegades habiten en el gènere. Vèiem un policia de perfil professional, apassionat per la seva feina i preocupat per les condicions en que ha de desenvolupar-la, però que ens mostra també la importància d'un treball en equip ben coordinat. Era un canvi respecte el que havíem conegut fins llavors, resultava novedós, fresc, i cada vegada va anar atrapant nous seguidors.
La fórmula va crear escola i ha comptat amb altres conreadors que han estat exportats i traduïts aprofitant el boom de la novel·la negra nòrdica.
La Mari Jungstedt (1962) beu d'aquestes arrels. Ningú no ho ha vist és la seva primera novel·la i el comissari detectiu Anders Knutas ve a ser un Kurt Wallander en potència, tot i que emocionalment és més estable. Ens trobem amb elements comuns (ambientació, societat) i personatges de característiques semblants.
Cal reconèixer que la novel·la està ben construïda, té elements que la fan genuïna i atrapa el lector amb força. Es llegeix amb avidesa, funciona com un precís un mecanisme de rellotgeria i es resol encaixant les peces com si d'un trencaclosques es tractés. 
Com deia, aporta elements novedosos. Un, que s'alterna la narració dels crims i de la investigació amb els sentiments del criminal. De mica en mica anem sabent més coses d'ell, com la seva psicologia i l'assetjament del que va ser víctima quan era un infant. Intuïm que els crims tenen a veure amb el que va viure i que també ha de tenir alguna relació amb les víctimes. Però sabem poc per a que es mantingui la tensió amb la que anem avançant en la lectura de la novel·la. Això també ens fa adonar que els sospitosos amb els que treballa inicialment la policia no són els criminals i que la policia es troba molt lluny de la resolució del cas, força perduda. Però a còpia de petites descobertes sàviament dosificades la narració avança eficaçment fins a la resolució final. 
Un altre element d'interès de la novel·la són les tensions entre el món del periodisme i el de la policia al voltant de les informacions que el periodista vol destapar (és el dret a la informació, la primícia i la lluita per l'audiència) i la policia vol protegir, perquè pot estar en joc la resolució del cas, la detenció del criminal i la protecció de víctimes potencials. És el típic debat sobre què preval, si el dret a la informació o la confidencialitat d'una investigació criminal. Com fer compatibles les dues coses. Un debat que l'autora, que ha treballat de periodista durant catorze anys, deu haver viscut en primera persona.
Segurament no es tracta d'una obra mestra del gènere, no és alta literatura, però està construïda amb prou habilitat per a llegir-se amb interès i poder passar unes hores ben entretingudes.