Darrere l'estadística

Diuen que la mort d'una persona és un drama. Tots hem patit la pèrdua d'una persona propera o coneguda i ens podem imaginar el dolor que ha provocat el seu decés per als amics i familiars. Sentim que és una experiència propera a la nostra i podem empatitzar i compartir el seu dolor. 
De la mateixa manera, quan s'ha esdevingut un succés que ha provocat la mort de vàries persones parlem d'una tragèdia, de quelcom funest que ha dut la desgràcia a vàries famílies. El dolor és més gran, però encara es pot abastar i nosaltres obrir-nos a la compassió amb els afectats. Però... què passa quan parlem de centenars de morts un dia rere l'altre?
Resulta inabastable, monstruós, perdem la capacitat d'imaginar-nos el patiment que genera la dada i el reguitzell de dolor que deixa al darrere. És insuportable si no hi posem distanciament i ho reduïm a una estadística que ens acompanyi discretament. I diria que és el que fem o el que hem acabat fent. Per pura supervivència emocional, per fer-ho suportable. Hem acabat celebrant amb un deix d'esperança que ahir només hi haguessin uns pocs centenars de morts. 
Enmig d'aquest entorn depriment cal aferrar-se a l'esperança i a les notícies positives perquè, com diuen les pancartes que pengen dels balcons, tot anirà bé.