diumenge, 21 de juny del 2020

Inventari de jubilacions, de Josep Ma Espinàs

Josep Ma Espinàs
Inventari de jubilacions (amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós)
Barcelona: Edicions La Campana, 1992
248 pp.
ISBN: 84-86491-1-63-0

Josep Ma Espinàs va escriure aquest llibre quan tenia seixanta-quatre anys i encarava l'aniversari que marca majoritàriament la retirada del món laboral. Ell afirma, però, que de la seva professió no es pot jubilar, perquè més que una professió és una forma de vida, i mentre visqui procurarà mantenir-la. 
Aquest Inventari de jubilacions m'ha semblat per damunt de tot una gran reflexió sobre la condició humana, perquè ens mostra que les persones som un ens dinàmic que evoluciona amb el pas del temps fruit del procés de maduració que cadascú experimenta. Que, amb tot el dret, als vint-i-cinc podíem pensar una cosa i als seixanta una altra. I que coses que a una edat tenien una prevalença, amb el pas del temps la van perdent. 
Ell ens parla de tot això, des d'aspectes més banals (com el bigoti, els àlbums de fotografies, la platja, la gimnàstica, els cabells blancs o les targetes de presentació) fins a més transcendents, com ara l'orgull, la militància política, l'espanyolitat, la sensibilitat, la comprensió, la sinceritat, el perfeccionisme o la mort. El repertori de temes és molt variat i en tots els casos ens acosta a l'Espinàs més íntim, però alhora aconsegueix interpel·lar-nos sobre tot allò que va tractant des del seu punt de vista. Espinàs se'ns mostra obsedit per la precisió del que vol expressar, per ajustar-se al que signifiquen les paraules (fa freqüents referències a les definicions del diccionari i a la seva etimologia); i sempre s'expressa amb ponderació, contenció, discreció i independència. Fa afirmacions de les que pots discrepar però que mai ofenen o senzillament molesten per l'educació i l'elegància amb que s'expressen. 
M'ha agradat descobrir coincidències personals. En l'àmbit professional m'he trobat en que, quan calia redactar un document, per exemple, els companys tendien a abocar tot el que els passava pel cap sense gaire elaboració, sabent que allò no serviria per a l'objectiu final. Jo quedava com l'excepció, perquè tendia a oferir frases elaborades, gairebé definitives. I quan escric em passa el mateix. Penso la frase, l'escric, i sovint no pateix modificacions. I el Josep Ma Espinàs també és d'aquests. Pensa, escriu i allò és gairebé sempre definitiu. No és de refer. Potser no té cap importància, però m'he sentit reconfortat en el sentit de veure que no és una raresa. 
El que deia, la literatura estableix un diàleg amb el lector, l'interpel·la i és bo que la lectura ens sacsegi i remogui coses dins nostre. Si la lectura d'un llibre no ens fa pensar en res l'oblidarem aviat i quedarà com un mer entreteniment més o menys digne que ens haurà proporcionat unes hores d'evasió (que també pot ser un objectiu absolutament respectable i digne de consideració).

Acabo amb una referència al darrer capítol que dedica a la mort. Diu que la darrera frase que voldria dir és: "No tinc més remei que morir-me, perdonin les molèsties". És el reflex de l'Espinàs tímid i discret amb aquell punt d'ironia que li és tan propi, que no vol dir ni fer res que pugui molestar. 
Hi ha punt de la vida en que pot assaltar-te l'angoixa per una mort que arribarà tard o d'hora. Ell afirma que se n'ha deslliurat i tanca el llibre amb aquestes paraules:" ..., l'aparició d'un nou dia, de cada nou dia, em sembla una pacífica entremaliadura que hem pactat la vida i jo."
Vital fins al final. I encara dura. Felicitats!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada