Bon dia, són les vuit!, d'Antoni Bassas

Antoni Bassas
Bon dia, són les vuit!
Barcelona: Ed. Destino, 2018
352 pp.
Col·lecció L'Àncora, 248
ISBN: 978-84-9710-272-8
PVP: 20,50€

He passat més de mitja vida sentint propera la presència d'Antoni Bassas, ja fos escoltant la seva participació en les retransmissions de futbol en català, en formats televisius o radiofònics d'èxit, seguint les seves cròniques com a corresponsal o en el moment present llegint els seus articles o gaudint de les seves entrevistes al diari Ara. És un periodista de dilatada trajectòria que m'agrada seguir perquè hi comparteixo la mirada, el criteri i que sempre em resulta proper i humanament agradós. A l'Antoni li devem coses que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu i que no detallaré perquè són força conegudes. 
Quan vaig saber de la publicació d'aquest llibre vaig decidir que seria dels que tindria ganes de llegir tan aviat com em fos possible. I m'hi he posat. 
El títol deriva de la salutació que feia en el programa que va dirigir (El matí de Catalunya Ràdio - MCR) entre el 1995 i el 2008 a Catalunya Ràdio. En Bassas sempre ha defensat que els mitjans públics de comunicació catalans han d'oferir una mirada catalana del món, l'han d'explicar des de l'òptica de la societat a la que donen servei, reflectint evidentment la seva pluralitat. I d'arrencada no s'està de reflectir les tensions entre el poder polític i els professionals que treballen en els mitjans públics, com si aquests no poguessin mantenir la seva independència i haguessin de reflectir els interessos de les majories del moment. És conegut que els partits, quan són a l'oposició, volen la màxima pluralitat en els mitjans públics. En canvi, quan són al govern, el que volen és eI màxim control. 
I penses que la informació s'ha de gestionar amb criteris professionals i la màxima independència del poder polític. Una cosa diferent és l'opinió, que cal gestionar amb criteris de pluralitat i proporcionalitat. L'Antoni parla que el periodista ha de practicar una subjectivitat responsable, és a dir, un exercici professional de l'anàlisi de la realitat que deixi de banda les fòbies i les simpaties personals, però que ofereixi un punt de vista en l'anàlisi de la realitat. Perquè el periodisme és anàlisi, és reflexió i és interpretació. Jo, quan llegeixo un diari, busco això. Necessito una mirada, un punt de vista, credibilitat i, sobretot, elements d'anàlisi i reflexió que enriqueixin els meus punts de vista. El periodisme ha d'ajudar a entendre les coses que passen al món. Sense aquest plus només seria informació. Al periodista el paguen per pensar i oferir aquest servei a la societat.

Un mitjà públic és quelcom molt llaminer per al poder polític, perquè controlant-lo pot influir en la gent. És un món de difícils equilibris on les tensions amb la política són constants. Però hem de tenir clar que un mitjà guanya credibilitat quan pot lluir independència. I la millor prova la tenim a casa. Quins són els informatius que tenen més credibilitat per a la gent i els professionals? Els de TV3. Quan algú vol estar ben informat d'un esdeveniment és el que tria majoritàriament perquè sap que estan ben fets i gestionats amb professionalitat. La confiança i la credibilitat no s'improvisen d'un dia per l'altre; són el fruit de la feina ben feta i la independència al llarg del temps. I això és quelcom que cal preservar amb ambició.
En Bassas, com tants d'altres periodistes, va patir les interferències del món polític, les va gestionar com bonament va poder i va acabar sent víctima d'aquella crosta nacionalista que segons alguns calia extirpar. De la ràdio pública va passar a l'exili daurat de la corresponsalia a Washington i de tornada ha acabat sent un dels grans actius del diari Ara que va engegar el seu amic Carles Capdevila. I aquest és el seu present a dia d'avui. 
Aquest llibre de memòries recull els seus records professionals i és alhora una crònica personal dels grans esdeveniments que han viscut Catalunya i el món al llarg de les darreres dècades. Parteix del repte que va suposar succeir Josep Cuní a Catalunya Ràdio i va enfilant el record de tot allò que li ha deixat empremta: col·laboradors (amb molts dels quals compartia amistat i vincle personal), tertulians, entrevistats,... I el record s'acompanya d'alguna que altra revelació que no deixa de sorprendre. Però molta cosa és coneguda per gent que l'hagi seguit i li agradi estar informada de l'actualitat. 
M'ha agradat avançar per les seves pàgines i compartir els seus records, perquè en bona part també són una mica meus. És el record d'una etapa de la seva vida ja definitivament tancada, de persones que ja no hi són; però no m'ha semblat el final d'una trajectòria. I més enllà dels records destacaria les seves reflexions professionals, sobre l'ètica que ha d'acompanyar la professió de periodista, sobre el valor de la independència professional. Crec que haurien de formar part de la formació dels futurs periodistes.
Malgrat les etapes que ha anat tancant a l'Antoni encara li queda corda per estona i desitjo de tot cor poder seguir gaudint per molts anys dels fruits del seu bon ofici.