El hombre que cambió su casa por un tulipán
Barcelona: Editorial Booket / Temas de Hoy, 2010
272 pp.
En bona part som el que llegim. Tota lectura va deixant la seva petjada. I és tot aquest pòsit de reflexions, opinions i sentiments el que m'agradaria compartir amb tots vosaltres. Llegim per a satisfer necessitats i per a viure més intensament, i és aquesta part de la meva vida la que trobareu reflectida a partir d'aquí. Un bloc sobre el que llegeixo i el que penso.
Rocio Bonilla
GRÀCIES. Història d'un veïnat
Barcelona: Animallibres, 2021
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 91
40 pp.
ISBN: 978-84-18592-04-1
PVP: 15,95€
La nova proposta de Rocio Bonilla, GRÀCIES. Història d'un veïnat, és un deliciós àlbum il·lustrat que ens parla amb un punt d'humor de la incomunicació amb la que sovint convivim i de com aquesta alimenta els prejudicis i la desconfiança envers els altres.
Ens presenta un veïnat de diferents animalons on cadascú d'ells desconeix el que envolta el seu veí, fins que un esdeveniment inesperat els anirà posant en contacte i descobriran el que podran compartir i gaudir plegats.
L'àlbum ens mostra amb senzillesa i encert que quan ens obrim als altres fem possible ajudar i ser ajudats; i que compartint ens ho podem passar més bé i ser més feliços.
Per si tot això fos poc l'autora ha creat "El joc del veïnat", una versió del Joc de l'Oca on cada jugador podrà moure un dels personatges del conte amb l'objectiu de poder arribar primer al centre del tauler i compartir el veïnat.
Resulta absolutament recomanable i dona molt de si: el podeu llegir, comentar, jugar i sobretot ...compartir! A partir de 4-5 anys.
Marta Orriols
Anatomia de les distàncies curtes
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2016
Col·lecció Escafandre, 9
184 pp.
ISBN: 978-84-944409-5-3
PVP: 17€
Vaig descobrir Marta Orriols (Sabadell, 1975) amb la seva primera novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes, que vaig ressenyar en aquest mateix blog. I avui he anat enrere per a llegir-me aquest recull de contes, Anatomia de les distàncies curtes, amb el qual va debutar el 2016 en el món editorial.
Hi ha coses que m'agraden molt de com planteja i desenvolupa les històries la Marta Orriols. Intentaré explicar quines són i per què. D'entrada ens trobem amb dinou contes on els protagonistes mostren conflictes més o menys latents, moments de crisi que denoten un punt de frustració i d'insatisfacció en les seves vides, pulsions no resoltes que han anat creant un pòsit de fracàs vital. I tria situacions quotidianes, de les que podrien formar part de qualsevol de les nostres vides, per a fer-los esclatar.
D'altra banda són contes on s'insinua molt més del que es diu. I és el lector, el qui a partir de la pinzellada, s'imagina tot el que hi ha al darrera, el perquè d'aquella tensió o conflicte, en un exercici que em resulta molt enriquidor com a lector. Tens la sensació, però, que alguns d'aquells contes, desenvolupats, donarien per a una novel·la, però val a dir que com a contes funcionen fantàsticament bé.
El recull ens ofereix un calidoscopi de la complexitat de la condició humana, històries on abunden situacions de solitud i incomunicació, d'expectatives frustrades que enfronten els protagonistes als abismes que dibuixa la seva existència.
Potser no és una lectura optimista, però sí recomanable per a reflexionar sobre algunes de les contradiccions amb les quals convivim dia a dia.
Roger Canavan; Annalise Stoney (il·lustradora)
Barcelona: Animallibres, 2021
Col·lecció Eureka!, 3
144 pp
ISBN: 978-84-17599-88-1
PVP: 11,95€
No sé si mai us heu plantejat com han de ser les biografies que també puguin llegir i engrescar els nens i les nenes. La col·lecció Eureka! Biografies de ciència d'Animallibres us ofereix una proposta d'allò més atractiva. Són llibres amb un cos de lletra generós, il·lustrats, que inclouen requadres de resum i amb informacions que permeten contextualitzar aspectes de la vida dels biografiats, tires còmiques,... Tot d'elements per a facilitar la lectura i poder-la contextualitzar adequadament.
Endinsar-se en la vida dels altres sempre té quelcom d'apassionant que et desperta la llavor de la curiositat, sobretot quan tens un interès en allò que van viure i fer.
Ada Lovelace (1815-1852), de qui jo desconeixia l'existència fins a la lectura d'aquest llibre, va ser una estudiosa de les matemàtiques i del funcionament de les màquines. Tenia una salut fràgil i provenia d'una família rica, que li va proporcionar formació a casa (en aquella època les dones no tenien reconegut l'accés a la universitat) amb gent de prestigi.
Resulta que va tenir la intuïció de crear un llenguatge que poguessin entendre les màquines (a través d'un sistema de targetes perforades); les beceroles dels ordinadors que disposem avui dia. I va ser la inspiradora dels algoritmes que avui regeixen les nostres vides. No és poc.
A través del relat de la seva vida anem descobrint sobre què va estar estudiant, les persones amb les quals es va relacionar i també la lluita contra l'estigmatització i els prejudicis de l'època pel fet de ser dona. Tenim, per tant, que en el seu cas convergeixen la reivindicació de l'aportació científica i la de gènere.
El temps li ha fet justícia. No us he volgut dir fins ara que el seu pare era el poeta Lord Byron, perquè el seu prestigi no li ve per ser filla de sinó per mèrits propis. Avui, el 2021, el llenguatge informàtic utilitzat pel Departament de Defensa dels Estats Units s'anomena Ada. I, des de 2009, el segon dimarts de cada octubre se celebra el dia d'Ada Lovelace per commemorar no només les seves aportacions sinó el de totes les dones que han contribuït al progrés de les ciències i les matemàtiques.
Us espera una lectura amena i d'allò més enriquidora.
Muriel Villanueva; Albert Asensio (il·lustrador)
La Paula i el colibrí
Barcelona: Animallibres, 2021
Col·lecció La formiga blanca, 111
64 pp.
ISBN: 978-84-17599-95-9
PVP: 8,61€
La Paula i el colibrí és una sensible narració que permet abordar les emocions d'aquells infants que se senten prínceps destronats amb l'arribada d'un germanet, quan s'adonen que el petit acapara les atencions dels pares.
Es tracta, doncs, de treballar l'acceptació de la nova realitat per a que no sigui viscuda com una pèrdua o un rebuig, sinó com quelcom que caldrà compartir i que haurà de deixar de ser exclusiu.
La narració utilitza metafòricament la relació de la Paula amb el colibrí per a dibuixar paral·lelismes en la relació de la Paula amb els seus pares. El colibrí li diu que ell de vegades troba el nèctar amargant, però que insisteix fins que troba la dolçor; o que ha de volar enrere per agafar embranzida i anar a una altra flor. No us descobriré com aplica la Paula les ensenyances del colibrí, però sí que finalment acabarà descobrint que ella, en un temps, va estar en la situació del seu germà i que hi ha uns afectes i unes atencions que són propis d'una determinada època de les nostres vides.
Em sembla una lectura adequada per a nens i nenes a partir de 6-7 anys i útil per abordar les emocions de les que hem parlat tant en l'àmbit escolar com familiar.
Dashiell Hammett
La clau de vidre (traducció de Rafael Tasis)
Barcelona: Edicions 62, 1981
Seleccions de La Cua de Palla, 1
196 pp.
ISBN: 84-297-1701-3
Hi ha col·leccions de llibres que són més conegudes i famoses que els títols que van publicar. I és perquè van aconseguir identificar un disseny amb un contingut genuí. Molts lectors encara deuen recordar les cobertes rosades de La Sonrisa Vertical, referent durant una època de la literatura eròtica o les cobertes grogues amb una fotografia negra i groga de La Cua de Palla en novel·la negra. Identificaves col·lecció i contingut.
La Cua de Palla va arribar per a omplir un buit en català de novel·la negra. Calia normalitzar moltes coses i una d'elles era aquesta. Corrien els anys seixanta del segle passat i donava les seves primeres passes amb molta empenta una editorial que es va posar el nom de l'any en que va començar. La col·lecció va néixer de l'activisme i compromís amb la llengua i de la tenacitat de gent com el Manuel de Pedrolo i els molts escriptors que van col·laborar en traduccions. Majoritàriament va publicar literatura negra nord-americana, autors que han esdevingut clàssics del gènere com James M. Cain, Raymond Chandler, Ross McDonald, Jim Thompson o Dashiell Hammett, considerat un dels creadors del gènere.
Són edicions humils, amb una enquadernació que encara resisteix passats més de trenta anys; de paper bast, que tot i esgrogueït i amb una tipografia de lletra de mida reduïda, encara es deixa llegir. Les típiques edicions de quiosc, de regust popular, però que havies de comprar a les llibreries. En l'edició que he tingut a les mans m'ha fet gràcia descobrir el preu escrit amb llapis: 350 pessetes de l'època.
Venia de llegir novel·la negra d'autors escandinaus i he notat el canvi. En aquest lliurament ens trobem amb un detectiu, en Ned Beaumont, que ha d'investigar l'assassinat del fill d'un senador del que és sospitós un amic seu. És una trama detectivesca en un text que no fa concessions a la retòrica, narrat des de fora, per una veu externa, sense introspecció, on passen coses constantment, hi ha molts diàlegs i freqüents canvis d'escenari. Tot plegat dota a la narració de molta agilitat i en fa una lectura amena on no falten encertats girs que mantenen la tensió de la intriga fins al final.
És una novel·la on, més enllà de les actuacions dels gàngsters i les imatges de criminalitat, no hi falta també la crítica social; on s'apunta que poders com el polític, la premsa o la policia es mouen per interessos i sovint s'allunyen de l'exemplaritat. Res de nou malgrat el pas del temps.
Trobo que la traducció grinyola, amb frases que resulten artificioses i poc creïbles, allunyades de com ho expressaríem avui en dia. Però és un problema de registre, fruit d'una època en que el català no estava normalitzat ni de bon tros i lluitava per trobar un registre sobretot normatiu (el traductor, Rafael Tasis, va morir el 1966), però que no podia reflectir el parlar del carrer perquè no existien els referents que el poguessin fer versemblant. Tot i així he de dir que la traducció no es fa feixuga i manté l'agilitat en tot moment. No estaria de més, potser, revisar o plantejar-se fer noves traduccions d'aquestes obres, per fer-les més atractives i llegidores per als lectors del segle XXI. Aquí ho deixo.En definitiva, m'ha semblat un entreteniment prou digne d'una obra i un autor d'una altra època, però que ja han esdevingut clàssics i mantenen vius elements d'interès. I és que la literatura de gènere, si està ben escrita, és de les que proporciona més i millors satisfaccions als lectors.
Sempre m'he sentit atret pels llibres que parlen de llibres; o per aquells llibres, de la mena que siguin, que tenen els llibres o les biblioteques com a protagonistes o elements centrals del seu contingut. Potser perquè els llibres formen part íntima del que sóc, perquè m'han acompanyat al llarg del meu itinerari vital, perquè els he dut a tot arreu, o perquè m'han ajudat a fer-me preguntes i també a trobar algunes respostes. Sigui pel motiu que sigui, se m'han fet imprescindibles i no sabria viure sense ells.
El infinito en un junco és un dels fenòmens editorials d'aquests darrers anys. I sorprèn que aquest assaig tan ben documentat com ben escrit, que ens parla de l'origen dels llibres, del paper que han jugat i de les ambicions que han mogut hagi tingut un èxit tan inesperat. I diria que és perquè ens connecta amb quelcom que forma part íntimament de nosaltres.
Irene Vallejo ens ofereix un viatge a l'origen de les paraules, dels llibres i les biblioteques; a aquell moment màgic en que l'oralitat deixa pas progressivament a l'escriptura i a tot el que ha vingut després.
Ens parla amb admiració de la cultura hel·lenística i d'aquell somni globalitzador que va representar la biblioteca d'Alexandria. I vas descobrint un cordó umbilical que t'uneix amb aquell món i aquella cultura. La cultura hel·lenística és el bressol de la nostra cultura i quan llegeixes aquest assaig vas prenent consciència que tot és allí, que som el fruit de vint-i-cinc o trenta segles d'evolució del que allí es va anar gestant. Reconec que la lectura d'aquest llibre m'ha renovat la mirada, ara més encuriosida i il·lusionada, sobre els exemplars de la Bernat Metge que reposen sobre uns dels prestatges de la meva biblioteca. Perquè si una cosa li he d'agrair a l'autora és que aconsegueix crear un vincle de complicitat entusiasta amb el lector des de les primeres pàgines. Un lector que s'endevina lletraferit, amant dels llibres i les paraules i que comparteix engrescat les descobertes àmpliament documentades de l'autora.
Resulta també destacable que es connecti aquest estudi més aviat antropològic amb fets actuals i fenòmens contemporanis, perquè et fa adonar que res és casual o apareix per art de màgia, que la història tendeix a repetir-se i que hi ha coses que són intrínsecament humanes.
El lloc màgic (traducció de Yannick Garcia)
Barcelona: Animallibres, 2020
Col·lecció L'Arca, 2
296 pp.
ISBN: 978-84- 17599-66-9
PVP: 13,95€
La Clementina és una nena d'aproximadament deu anys que sempre ha viscut tancada en el pis d'uns suposats tiets en unes condicions d'esclavatge gairebé infrahumanes. Només compta amb la companyia d'un gat blanc anomenat Gilbert. El món exterior li és totalment desconegut i somia en allò que veu reflectit a través del forat de la xemeneia de la llar de foc que hi ha al soterrani on passa moltes hores tancada, el que ella anomena El lloc màgic.
No hi ha concrecions sobre el lloc físic i el moment històric on passa la història. Podem pensar en una ciutat britànica de finals del segle XIX dominada per la grisor de la boira i el sutge de la combustió del carbó. Recorden pàgines de Dickens.
Chris Wormell (1955) ha debutat per la porta gran com a novel·lista amb aquest títol després de molts anys de treballar com a artista en el sector editorial i el món de la publicitat. I val a dir que ho ha fet amb gran encert. Les seves il·lustracions dialoguen permanentment amb el lector i formen part en perfecta sincronia del text. Esdevenen un element narratiu potent, plenes de detall i expressivitat.
Al llarg de les seves pàgines assistim als patiments de la protagonista pel maltracte que pateix, a la seva lluita per fugir d'aquell infern. És brutal el retrat dels tiets, mesquins fins a l'esperpent. I aquí és on em recorda les pàgines menys complaents amb el món adult de Roald Dalh.
No revelaré les sorpreses finals que ens depara el relat; però sí que voldria dir que manté la tensió i l'interès del lector en tot moment. Llegir-lo i gaudir-lo ha estat una autèntica sorpresa per a mi i el fa una lectura adient per a nens i nenes a partir de 9-10 anys.
Eleanor Coerr; Eva Sánchez (il·lustradora)
Sadako i les mil grues de paper (traducció d'Albert Nolla)
Barcelona: Animallibres, 2020
Col·lecció L'Arca; 3
80 pp
ISBN: 978-84-17599-82-9
PVP: 11,95€
Sadako i les mil grues de paper (1977), publicat a la col·leció L'Arca (nº 3) d'Animallibres, és un llibre preciós per tot el que transmet. Narra la història de la Sadako Sasaki, una nena que va veure truncades totes les seves expectatives quan li van diagnosticar una leucèmia com a conseqüència de les radiacions de la bomba que es va llençar sobre Hiroshima durant la Segona Guerra Mundial.
És una història que hauria de permetre parlar de les guerres i del rastre de destrucció, dolor i pèrdua que deixen. Perquè, en el fons, la història de la Sadako, com tantes d'altres, és un al·legat a favor de la pau.
Val molt la pena l'Epíleg que tanca el llibre on, entre d'altres, se'ns diu el següent: "...Els seus amics van començar a somiar amb la idea de dedicar un monument a la Sadako i a tots els infants que havien mort a causa de la bomba atòmica. Joves de tot el país van ajudar a recaptar diners per al projecte. I, finalment, el seu somni es va fer realitat. L'any 1958 es va inaugurar una estàtua al Parc de la Pau d'Hiroshima. La Sadako està plantada al capdamunt d'una muntanya de granit que simbolitza el paradís, aguantant una grua daurada amb els braços estirats. En honor seu es va crear un Club de Grues de Paper. Els membres del club encara deixen milers de grues de paper al peu de l'estàtua de la Sadako cada 6 d'agost (aniversari del llançament de la bomba), el Dia de la Pau. El desig que demanen està gravat a la base de l'estàtua: Aquest és el nostre clam, aquesta és la nostra pregària, que es faci la pau al món".
Val molt la pena que es conegui la història de la Sadako Sasaki en l'emotiu relat que va escriure l'Eleanor Coerr. A partir de 10-11 anys.
Viatge al país dels arbres (traducció de Jordi Martín Lloret)
Barcelona: Animalibres, 2020
Col·lecció L'Arca; 1
40 pp.
ISBN: 978-84-17599-72-0
PVP: 11,95€
D'entrada voldria dir que aprecio molt la valentia i l'esforç que hi ha darrera una iniciativa editorial com la col·lecció L'Arca, que s'estrena precisament amb aquest títol i que pretén recuperar títols de qualitat literària per a nois i noies, però que també ho són per a qualsevol lector inquiet que sàpigui apreciar els bons llibres.
Viatge al país dels arbres m'ha semblat una petita joia que fa arrencar amb força aquesta col·lecció i que em farà esperar amb delit els propers llançaments. Perquè es tracta d'una breu i poètica narració de rerefons ecologista que el Premi Nobel de Literatura 2008 Le Clézio va escriure trenta anys enrere quan l'escalfament global i el canvi climàtic no acaparaven els titulars com ho fan avui dia.
Es tracta d'un text tan hipnòtic i atractiu com difícil de definir, que ens parla de relacionar-nos respectuosament amb la natura, de saber-la escoltar i gaudir.
He passat una magnífica estona llegint el text i gaudint de les artístiques i imaginatives il·lustracions d'Henri Galeron, perfectament integrades en la història i que estan a la mateixa alçada de la qualitat del text.
En definitiva, una petita joia absolutament recomanable per a tothom (especialment a partir de 10 anys), que també va acompanyada d'una proposta d'activitats per a treballar-lo en l'entorn escolar.