Aquella porta giratòria, de Lluís Foix

Lluís Foix Carnicé
Aquella porta giratòria
Barcelona: Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U. /Destino, 2016
Col·lecció L'Àncora, 243
280 pp.
ISBN: 978-84-9710-261-2

Després de regalar-nos aquella delícia que és La marinada sempre arriba, on Lluís Foix es capbussava en els records de la seva infància i ens oferia un retrat entranyable del que fou la postguerra en l'entorn rural del que provenia i de la seva quotidianitat; continua narrant-nos ara el que són les seves memòries professionals. 
És el relat del que ha estat una referència en el món del periodisme com ara La Vanguardia, dels canvis que ha experimentat fins al moment actual, de com es feien els diaris, del control ferri que exercia la dictadura sobre les persones (el director el nomenava el Consell de Ministres), els continguts i punts de vista; de les temptacions que ha tingut sempre el poder polític de controlar i condicionar la informació (amb algunes anècdotes sucoses referides a personatges com ara Jordi Pujol o Ramon Trias Fargas), de les relacions amb la propietat del diari, dels periodistes que ha conegut o tractat, de les corresponsalies,.... Tot allò, en definitiva, que ha format part de la vida del diari. En general, el to del llibre és cordial i amable, elogiant les qualitats i aspectes positius de tothom, tot i que quan parla d'alguns personatges en concret es dedueixen alguns ressentiments que mai es fan del tot explícits. 
Foix ens parla de tots aquells personatges que ha tractat al llarg de la seva dilatada vida professional; dels llocs que ha trepitjat; dels conflictes que ha cobert;... i et fas una idea de tot el que ha fet i de com ho ha viscut. 
Hi ha coses que no queden massa aclarides, com ara les causes de la brevetat del seu pas per la direcció del diari. La cosa és que després d'aquell episodi va quedar una pila d'anys com a director adjunt i que ha estat el gran impulsor de la digitalització del diari i de la seva edició digital. 
L'emblemàtica seu del diari amb la porta giratòria al carrer Pelai per on van passar tants i tants destacats personatges de la vida social, cultural i política del seu temps ja no existeix (ha estat reconvertida en hotel); com tampoc aquella redacció compartimentada per vidres gruixuts.
Ha canviat la manera de fer periodisme, d'organitzar la redacció d'un diari; però segueixen sent necessaris periodistes que expliquin la complexitat del món, l'analitzin i la interpretin. Hem entrat en una nova era que compta amb noves eines, on la tecnologia està impulsant canvis a gran velocitat; però l'essència del periodisme i la necessitat d'exercir-lo des de la màxima independència professional són les mateixes. 
Val molt la pena per entendre d'on venim.