El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4
Barcelona: Ara Llibres, SCCL, 2016
Segell/Col·lecció Amsterdam
344 pp.
ISBN: 978-84-15645-92-4
PVP: 19,90€
Aquesta va ser una de les adquisicions sorpresa d'aquest darrer Sant Jordi. D'aquells llibres que en desconeixes l'existència i que per tant no vas amb la intenció de comprar, però que veus en una parada, fulleges i t'acabes comprant. Sant Jordi no seria el que és sense això. La publicitat anuncia que ha estat traduït a vint-i-una llengües i a tu et fa la impressió que té allò que fa que un llibre es converteixi en fenomen.
De l'autor res en sabem. Pot ser un nom real o inventat; però el que explica traspua versemblança, i hi ha pocs dubtes sobre que es tracti d'un jubilat resident en una residència geriàtrica. Si t'has mogut per aquest món, les rutines i les converses dels avis d'una certa edat et resulten d'allò més familiars.
Des del punt de vista personal, fer el pas d'ingressar un avi en una residència, sempre resulta un procés dolorós i ple de dubtes; però hi ha un punt en la trajectòria vital de moltes persones grans en que creix la dependència i ja no s'és capaç de viure a casa amb una mínima autonomia i dignitat. La perspectiva que t'ofereix la residència és la de viure els darrers anys, d'estar allí esperant la mort, com a punt final al nostre pas per aquest món. Té un punt descoratjador malgrat intentem veure-hi coses positives. És assumir en un espai i un temps no gaire llarg el final de les nostres vides.
I en aquesta perspectiva que ofereix la residència hi ha com dos tipus de reaccions: la de deixar-se anar i anar observant el pas dels dies passivament des d'una finestra, només pendent dels mals que et tenallen; i la d'intentar treure suc a la vida malgrat les limitacions que sovint imposa la vellesa (d'aquí el títol d'aquest llibre, Intents de treure suc a la vida).
I aquí és on trobem el protagonista d'aquest relat, l'Hendrik Groen, que mostra una actitud vitalista malgrat tot el que l'empeny al pessimisme. L'Hendrik s'imposa escriure un diari que vagi recollint el seu dia a dia al llarg del 2013, una mica cada dia, com una cosa més a fer.
El resultat és un retrat molt fidedigne, amb pinzellades d'un humor a estones corrosiu, sobre la quotidianitat d'una residència d'Amsterdam. Són les rutines, els temes de les converses (pendents de qui es va morint, com per poder dir "aquest l'he guanyat"), les inquietuds, les prevencions contra el secretisme i l'opacitat amb es gestionen determinats temes a la residència, les relacions amb els familiars, entre els residents, les expectatives,...; on no hi falten de vegades comentaris punyents sobre l'actualitat i anècdotes que reforcen el punt de vista humorístic (amb un punt d'humor negre) de la narració.
Però també és el relat del grupet de residents que es crea al seu voltant, el VePeNoMo (vells però no morts), que organitzen sortides pel seu compte al marge de la residència per a recuperar l'alegria de viure i seguir gaudint de bons moments. I la història del seu amic Evert, amb el seu corrosiu i particular sentit de l'humor, provocador, i políticament incorrecte; la Grietje, que va desenvolupant Alzheimer; i l'Eefje, aquella amiga que aprecia especialment i que en d'altres circumstàncies podria haver estat alguna cosa més.
A mesura que avança, el relat es va fent més madur i ric emocionalment, i aconseguint que els seus protagonistes es vagin fent entranyables. Són les anècdotes i l'actualitat; però també la preocupació per l'Alzeimer i l'eutanàsia, per posar dos exemples; que estan presents en el llindar que separa la vellesa de la vida digna.
M'ha agradat. A estones m'ha divertit (en vaig tenir prou en un primer moment amb la primera pàgina per començar a riure, pagar-lo i posar-lo a la bossa) amb el seu anecdotari; però sobretot m'ha fet pensar en la dignitat amb que s'ha de viure la vida i en la importància de tenir motivacions, les que siguin, però motivacions al cap i a la fi, per seguir endavant.
Busqueu El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4, no us decebrà.
Des del punt de vista personal, fer el pas d'ingressar un avi en una residència, sempre resulta un procés dolorós i ple de dubtes; però hi ha un punt en la trajectòria vital de moltes persones grans en que creix la dependència i ja no s'és capaç de viure a casa amb una mínima autonomia i dignitat. La perspectiva que t'ofereix la residència és la de viure els darrers anys, d'estar allí esperant la mort, com a punt final al nostre pas per aquest món. Té un punt descoratjador malgrat intentem veure-hi coses positives. És assumir en un espai i un temps no gaire llarg el final de les nostres vides.
I en aquesta perspectiva que ofereix la residència hi ha com dos tipus de reaccions: la de deixar-se anar i anar observant el pas dels dies passivament des d'una finestra, només pendent dels mals que et tenallen; i la d'intentar treure suc a la vida malgrat les limitacions que sovint imposa la vellesa (d'aquí el títol d'aquest llibre, Intents de treure suc a la vida).
I aquí és on trobem el protagonista d'aquest relat, l'Hendrik Groen, que mostra una actitud vitalista malgrat tot el que l'empeny al pessimisme. L'Hendrik s'imposa escriure un diari que vagi recollint el seu dia a dia al llarg del 2013, una mica cada dia, com una cosa més a fer.
El resultat és un retrat molt fidedigne, amb pinzellades d'un humor a estones corrosiu, sobre la quotidianitat d'una residència d'Amsterdam. Són les rutines, els temes de les converses (pendents de qui es va morint, com per poder dir "aquest l'he guanyat"), les inquietuds, les prevencions contra el secretisme i l'opacitat amb es gestionen determinats temes a la residència, les relacions amb els familiars, entre els residents, les expectatives,...; on no hi falten de vegades comentaris punyents sobre l'actualitat i anècdotes que reforcen el punt de vista humorístic (amb un punt d'humor negre) de la narració.
Però també és el relat del grupet de residents que es crea al seu voltant, el VePeNoMo (vells però no morts), que organitzen sortides pel seu compte al marge de la residència per a recuperar l'alegria de viure i seguir gaudint de bons moments. I la història del seu amic Evert, amb el seu corrosiu i particular sentit de l'humor, provocador, i políticament incorrecte; la Grietje, que va desenvolupant Alzheimer; i l'Eefje, aquella amiga que aprecia especialment i que en d'altres circumstàncies podria haver estat alguna cosa més.
A mesura que avança, el relat es va fent més madur i ric emocionalment, i aconseguint que els seus protagonistes es vagin fent entranyables. Són les anècdotes i l'actualitat; però també la preocupació per l'Alzeimer i l'eutanàsia, per posar dos exemples; que estan presents en el llindar que separa la vellesa de la vida digna.
M'ha agradat. A estones m'ha divertit (en vaig tenir prou en un primer moment amb la primera pàgina per començar a riure, pagar-lo i posar-lo a la bossa) amb el seu anecdotari; però sobretot m'ha fet pensar en la dignitat amb que s'ha de viure la vida i en la importància de tenir motivacions, les que siguin, però motivacions al cap i a la fi, per seguir endavant.
Busqueu El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4, no us decebrà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada