Que algú em digui un bon tòpic d'Ucraïna, perquè vaig una mica peix

Hi ha frases que descriuen amb precisió les misèries del tertulià professional. 
Can Basté, ca la Terribas, can Cuní,... 
Política nacional, internacional, economia, societat, actualitat, esports, tendències,... 
Creadors d'opinió, gent de món, pontificant sobre tot, a tot arreu i a tothora. 
I és clar, ni saben de tot ni en poden donar opinió formada més enllà de quatre vaguetats a l'abast de qualsevol; però tant se val, s'hi ha de ser i l'actualitat mana. I si no sé res miro una mica el diari o consulto al Google, dic alguna cosa per quedar bé i ja està. 
No negaré que m'agrada seguir tertúlies. Quan són rigoroses i plurals, a més d'entretenir, ajuden a formar opinió. I aquesta hauria de ser la seva funció bàsica. 
Les tertúlies permeten gaudir de la capacitat dialèctica dels seus participants i haurien d'aportar arguments per a entendre els perquès del que passa.
Hi ha gent brillant, que sap parlar bé i argumenta amb brillantor el que diu. Es fan escoltar. 
Però tornem al que ha motivat el títol d'aquesta entrada. El dia que no he de treballar per la tarda, ben dinat em poso el podcast de la tertúlia del Basté abans d'entrar en una plàcida migdiada. I avui m'ha fet gràcia saber que el Toni Soler ha piulat al Twitter el següent: "Me'n vaig a can Basté. Per favor, que algú em digui un bon tòpic d'Ucraïna, perquè vaig una mica peix." 
Una piulada simpàtica, desenfadada i, sobretot, sincera. Cal agrair-ho. Perquè no es pot saber de tot ni podem tenir opinió formada de tot i hi ha coses que ens queden molt lluny.