Maduresa versus vellesa

Hi ha un punt a la vida en que canvia la percepció que els altres tenen de tu. Deixes de ser vist com un/a noi/a i passes a ser percebut com un/a senyor/a. 

Som en una societat que idolatra el dinamisme, la vitalitat, la imatge pletòrica de la joventut. I per contra, viu amb incomoditat l'envelliment, la malaltia, la pèrdua de facultats, que sovint passen a formar part de cert ostracisme social; com si no volgués exhibir-se aquesta vessant de la vida. 

Què o qui marca la frontera social entre la maduresa, la plenitud, i la vellesa?
La vellesa no deixa de ser una percepció difícilment objectivable. Crec que la maduresa va directament relacionada amb la plenitud mental. Tenir el cap bé dibuixa el contorn de les plenes facultats. La resta del cos s'adapta al pas del temps assumint un progressiu desgast.
Madurar no és decaure sinó entrar en una etapa de plenitud que millora la percepció i l'anàlisi de les complexitats de la realitat.
Ian Robertson, un prestigiós especialista en rehabilitació cerebral, afirma que “les investigacions proven que sovint la gent gran és més eficient que els joves per avaluar cadenes d'esdeveniments complexes, particularment situacions ambigües que impliquen comportaments humans. Els grans tendeixen a veure aquests fets en termes d'interacció entre les circumstàncies externes i les qualitats personals dels individus. Els joves són menys propensos a analitzar els esdeveniments d'una manera tan complexa i madura”.
Doncs això: aprofitar-ho i gaudir-ho.