Les bones maneres

L'ús invasiu del mòbil està transformant els fonaments del que fins ara consideràvem bona educació, que no és altra cosa que el respecte per una sèrie de formalitats.
El mòbil d'ús personal no hauria de sonar mentre estàs treballant, en plena reunió amb companys de feina o quan estàs tractant amb algú que tens al davant. I això serveix per a un diputat en sessió parlamentària (que pot dedicar-se a piular en el seu compte de twitter mentre un altre parlamentari té la paraula) com a qui es dedica a navegar i enviar-se coses mentre es troba reunit en un grup de treball. És una qüestió de respecte cap als altres i de bona educació. Com els retards. La manca de puntualitat també és una falta de respecte cap a qui fa l'esforç de ser en un lloc a l'hora en que s'ha quedat o se l'ha convocat. El món no funcionaria prou bé sense el respecte cap a una sèrie de convencionalismes.
Per això, quan s'introdueixen elements nous que trenquen el consens inicial es produeixen tensions i conflictes.
Un petit incident en un supermercat britànic ha posat a debat la bona educació. La caixera s'ha negat a atendre una clienta mentre estigués parlant pel mòbil. La clienta s'ha sentit ofesa i ha presentat una reclamació, el supermercat ho ha volgut arreglar amb una disculpa i compensant la clienta amb vals de compra, la clienta no n'ha tingut prou i ho ha fet arribar als mitjans de comunicació; i la publicitat del cas ha obert el debat a les xarxes socials, on una majoria s'ha posicionat a favor de la caixera.
Jo també crec que hi ha debat i el fet que una acció hagi esdevingut habitual no vol dir que estigui bé. Poques coses hi ha que no puguin esperar, i reconec que hi ha hagut moments a la meva vida en que he estat pendent del mòbil per situacions familiars de gravetat, però tinc la sensació que el mòbil està esdevenint invasiu en permetre que puguis trucar a qualsevol i en qualsevol moment del dia; envaint indiscriminadament espais de treball i de privacitat. I això cal acotar-ho. Per un tema d'educació, de límits; i de salut mental. La connexió permanent em sembla malaltissa i crec que cal esforçar-se per guanyar espais de llibertat personal sense intromissions.
Personalment em molesta la manca de pudor en compartir determinades converses en espais públics amb desconeguts al costat, que no sapiguem posar límits i autoregular certs comportaments. És una qüestió de convivència i bona educació.