La solitud, quan no és volguda, és dolorosa; sentir-se sol, ignorat pels altres, fa patir molt. Som éssers socials, necessitem dels altres per a sentir-nos realitzats. Sense relacions humanes no són possibles els afectes. Ni l'amistat o l'amor serien possibles.
Des d'Albània ens arriba una notícia colpidora. Hadjar Lila, un home de 70 anys, havia treballat molts anys a l'estranger. Feia quatre anys i mig que havia tornat del Canadà i durant tot aquest temps cap dels seus familiars l'ha anat a veure.
La sortida que ha tingut l'home davant el seu aïllament és la curiositat que ha saltat als teletips de les agències de notícies. Perquè algú l'anés a veure ha fet publicar en un diari l'esquela de la seva pròpia necrològica. Ho va fer per a reunir-se amb els seus familiars que l'havien ignorat reiteradament.
I d'èxit no en va tenir gaire. Segons les informacions només la seva filla va anar a casa seva al seu suposat enterrament.
Fa pensar. Com les notícies de persones que han mort a casa seva sense que ningú les hagi trobat a faltar durant un grapat de temps.
És el colpidor drama de la solitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada