Cabòries sobre el pessimisme

Sovint se'ns ha presentat el pessimisme com una actitud negativa que nega l'esperança i que es recrea en excés en els aspectes més descoratjadors de qualsevol realitat. Per contra, l'optimisme es valora com una actitud positiva que albira l'esperança i estimula la superació de la realitat. Cal ser optimistes, se'ns diu, creure en el futur, tenir esperança, veure la cara positiva de les coses, creure en la capacitat dels humans de superar qualsevol adversitat, per més dolorosa que sigui, per pur instint de supervivència.
Malgrat pecar sovint d'ingenuïtat, em considero del grup dels optimistes. Diuen que un pessimista és un optimista ben informat, però jo necessito creure que, capaços com hem demostrat de donar el millor de nosaltres mateixos en sublims actes d'humanitat, estem predestinats a trobar solucions, capgirar les coses i superar la crua realitat. No crec en un final apocalíptic.

Jose Saramago
-Imatge obtinguda de la xarxa-

Pensava tot això llegint una cita de Saramago ("Els únics interessats a canviar el món són els pessimistes; els optimistes estan encantats amb el que hi ha") que dóna una visió positiva del pessimisme lligada a l'inconformisme, l'esperit crític i la superació de la realitat. L'optimista, per contra, seria el conformista, el conservador, el que ja li està bé tot tal com està. Segurament hi ha una part de raó en aquest raonament, però no crec que siguin incompatibles l'optimisme amb la superació de la realitat; pots ésser perfectament conscient dels mals del món, lluitar per superar-los i creure amb esperança en els valors consubstancials a la condició humana.