D'ombres i dubtes

Les ombres són sinònim de dubte, d'incertesa, de no veure alguna cosa gaire clara. Dubtar ens fa sentir inferiors, com si no estiguéssim a l'alçada de les circumstàncies, éssers indecisos que no saben quin camí seguir. 
Qui s'emporta el prestigi és la llum, sinònim de claredat, transparència, de veure clar per on s'ha d'anar. Però una cosa és indestriable de l'altra. 
Qui és valent i decidit compta amb l'aprovació general, és admirat per la confiança i seguretat en el seu criteri, per les seves idees clares; però també tendeix a equivocar-se més. 
Perquè el dubte -tan menystingut ell ("cagadubtes!")- també genera reflexió i anàlisi. I moltes vegades sortim enfortits del dubte, perquè després de revisar i reflexionar de nou tenim una visió més completa de les coses i podem encertar més en les nostres decisions. 
Pensava això arran d'una coneguda frase de l'escriptora alemanya Ruth Renkel que diu: "No cal tenir por a les ombres. Només indiquen que en un lloc proper resplendeix la llum." I és això mateix, l'ombra indica la proximitat de la llum. Després de dubtar i sentir-nos amenaçats per les ombres som més a prop de veure-hi la llum i trobar el camí bo.

La lectura en imatges - II

Tinc la sensació que, en espais oberts (un parc, una platja, una piscina a l'aire lliure,...), els lectors es busquen. Es com si, intuïtivament, quan vols llegir, busquessis algú altre que també ho estigués fent; potser a la recerca de la tranquil·litat i la pau que segurament trobaràs prop seu. Perquè, en general, per llegir necessites unes condicions i saps que on millor les trobaràs és on hi hagi altres persones que les hagin trobat. Llegint tendim a compartir proximitat dins l'aïllament que ens és propi. 
La fotografia d'avui té molt atractiu, va més enllà del que estic dient. No és només compartir espai, és imitar gest i postura, mimetisme. 
I així es titula: Mimetismo, obra de Juan Carlos Aragonés Congostrina, guanyador de l'última edició del Concurso Momentos de Lectura de la Fundació Alonso Quijano.

Punts de llibre per a les llargues lectures d'estiu - V

El record és un pont al passat

Montserrat Carulla
El record és un pont al passat. Memòries de l'actriu, la dona i la nena.
Badalona: Ara Llibres sccl, 2013
174 pp.
ISBN: 978-84-15642-13-8

Montserrat Carulla (1930) és una de les nostres grans dames del món de la interpretació. De les darreres aparicions públiques que li he seguit (el lliurament del Gaudí d'honor a la V gala dels premis, el programa d'El convidat que li va dedicar l'Albert Om, la seva intervenció al Concert per la Llibertat del passat 29 de juny) m'ha sorprès la seva vitalitat, l'elegància i sobretot el seu compromís cívic carregat de valentia. 
El record és un pont al passat és un llibre de records personals, però també és la crònica d'una època. 
M'ha interessat molt la seva visió amb ulls de nena d'aquells anys tan difícils i plens de privacions, perquè són retalls d'història viva que tenen molts elements en comú amb gent de la seva generació. Llegint aquestes pàgines pots imaginar-te com era la grisor del franquisme viscuda a peu de carrer per la gent més humil. 
M'ha sorprès el relat íntim de les seves inseguretats i bloqueigs en determinades situacions. 
He trobat deliciós el capítol titulat L'experiència d'envellir, més autèntic i convincent que qualsevol manual d'autoajuda. 
Descobrim la Carulla més ferma quan defensa amb contundència la professió que duu a dins i quan es sincera políticament. 
M'ha agradat també quan parla del que és créixer en una llar sense llibres (hi ha anècdotes molt divertides sobre les coses que havia arribat a fer per poder llegir llibres) en el capítol titulat Sota la pols dels nostres llibres i les seves paraules d'amor a la lectura: "La lectura ens enriqueix, ens informa, conforma el nostre pensament, la nostra percepció del món, ens dóna respostes i ens obliga a fer-nos més i més preguntes, a relacionar uns temes amb altres, a ser més inquiets, a posar en dubte els dogmes, a qüestionar les mentides." 
Com tot llibre de memòries ens aporta un coneixement més aprofundit del personatge, tant des del punt de vista professional com personal. Crec que té força elements d'interès. 
Montserrat Carulla, que comença dient He tingut quatre fills, he plantat molts arbres i he escrit aquest llibre.
Llegiu-lo.

Ridículs

Resulta evident que llegir pot ser un plaer: per la sensualitat de la paraula dita, pel que podem arribar a imaginar, per la passió que se'ns pot desvetllar seguint una història,... Les paraules són aliment per a l'esperit i diria que per a tots els lectors i les lectores esdevenen un petit plaer. Llegim perquè ens agrada i ens sentim bé fent-ho. És plaer com tot allò que podem viure i experimentar amb els nostres sentits: com la música que podem escoltar, com els paisatges que podem contemplar, com les aromes que podem olorar, com els aliments que assaborim, com la pell que acariciem,... Són plaers per als que hem fet sensible el nostre cervell. I és aquí on experimentem el plaer i les sensacions agradables. 
Hi ha qui ha tingut la pensada d'associar la lectura amb un orgasme com si estiguessis fent sexe. L'actriu en qüestió es posa a llegir El carrer de les Camèlies de Mercè Rodoreda amb una dicció molt millorable. En cap moment pots pensar que allò que està llegint faci pujar la temperatura corporal. De cop i volta comença a fer alguns moviments estranys i simula un orgasme. No acabem de saber si hi ha alguna cosa per sota la taula que provoqui la situació, que és totalment inversemblant i ridícula. 
Si volem fomentar la lectura amb performance com aquesta anem malament. No es tracta de banalitzar i escandalitzar de manera gratuïta i sense sentit o com a forma de promoció personal. L'atractiu i el foment de la lectura no passen per associar-la al sexe, tot i que hi ha bones novel·les eròtiques que també ens poden fer passar una estona entretinguda. És una qüestió de criteri i bon gust que no acabi anant en contra d'allò que volem promocionar.

Avui pot ser un gran dia, o no

Els apòstols de la felicitat i la vida satisfactòria sempre diuen que cada dia s'ha de viure com si sabessis que és l'últim de la teva vida, que has de fer aquelles coses que tens al cap, trucar aquelles persones en que penses,... Fan una crida a viure intensament cada dia com si això fos l'única opció vàlida de viure la vida. Evidentment es tracta d'un enfocament positiu, benintencionat i vitalista; però la vida, senzillament, cal viure-la. I cadascú decideix com l'omple. 
I que pugui ser un gran dia, o no, depèn de moltes coses que no sempre podem controlar; tot i que les actituds vitals són cabdals per a viure positivament i tenir bones sensacions. 
La crua realitat, com la tragèdia de Santiago de Compostel·la s'entossudeix a recordar, és que qualsevol dia pot ser l'últim de la teva vida; que no sabem fins on ens durà el camí. 
Aquesta cançó del Joan Manuel Serrat és extraordinària, optimista, d'un vitalisme encomanadís i és el que ara em ve de gust compartir: 




Hoy puede ser un gran día,
plantéatelo así,
aprovecharlo o que pase de largo,
depende en parte de ti.

Dale el día libre a la experiencia
para comenzar,
y recíbelo como si fuera
fiesta de guardar.

No consientas que se esfume,
asómate y consume
la vida a granel.
Hoy puede ser un gran día,
duro con él.

Hoy puede ser un gran día
donde todo está por descubrir,
si lo empleas como el último
que te toca vivir.

Saca de paseo a tus instintos
y ventílalos al sol
y no dosifiques los placeres;
si puedes, derróchalos.

Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta
de mediocridad.
Hoy puede ser un gran día
date una oportunidad.

Hoy puede ser un gran día
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.

Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para ti.
No lo mires desde la ventana
y siéntate al festín.

Pelea por lo que quieres
y no desesperes
si algo no anda bien.
Hoy puede ser un gran día
y mañana también.

La lectura en imatges - I

La Fundación Alonso Quijano para el fomento de la lectura té, entre d'altres, una iniciativa que em sembla molt atractiva. Per sisena vegada han convocat el Concurso de Fotografía Momentos de Lectura. Amb les fotografies que reben fan un calendari que envien als seus associats i col·laboradors. Com es dedueix pel nom del concurs, del tot explícit, es tracta de participar amb fotografies on els protagonistes són els llibres i els lectors. N'hi ha de tota mena, d'artístiques que juguen amb la creativitat i la tecnologia, i d'altres que sorprenen per la seva naturalitat i que han captat sense artificis moments lectors que resulten molt atractius. Avui us presento aquesta, titulada Nadó lector i obra de Rocío Alvárez Fernández. 

Va obtenir un dels segons premis i formarà part del calendari 2014.

Punts de llibre per a les llargues lectures d'estiu - IV

Quan et traeix l'inconscient s'alliberen els fantasmes

Voldria dir d'entrada que no m'agrada que es xiulin els himnes ni que s'ofengui amb actuacions contra altres símbols nacionals. No m'agradaria que ningú xiulés Els segadors ni que cremés una senyera. El que m'ofendria i no vull per a mi tampoc ho vull per als altres. Crec que hi ha coses que haurien de restar al marge dels debats polítics. És una qüestió de civisme i respecte. Les realitats nacionals són plurals i complexes i no cal ofendre res ni ningú per defensar allò que consideres legítim. És rebaixar-te, posar-te al nivell del brètol, desprestigiar allò que defenses. I em sembla un argument pobre i fins a un cert punt indigne justificar-lo com a exercici de llibertat d'expressió. És lleig i està malament. I punt.
Dit això, el Sr Juan Carlos Gafo, que és director adjunt d'una cosa anomenada Marca España, va piular aquest "Catalans de merda. No es mereixen res". Sembla que es va posar molt nerviós perquè es va xiular l'himne espanyol durant la Cerimònia d'Inauguració dels Campionats del Món de Natació de Barcelona. I no se'n va poder estar. El va trair l'inconscient, es va oblidar de la correcció política i va piular el que en el fons segur que pensa.
Cal reconèixer que el ministre Margallo ha reaccionat amb rapidesa. S'ha assegurat que la piulada fos autèntica i ha destituït el personatge de manera fulminant tot afirmant que aquest missatge és "intolerable i contrari a l'esperit de la Marca Espanya, que empara totes les regions i nacionalitats espanyoles". Aquesta vegada ha fet el que tocava, no s'ha d'alimentar la catalanofòbia i menys des d'una responsabilitat pública. Hi ha càrrecs i responsabilitats que són totalment incompatibles amb el contingut d'aquesta piulada. A hores d'ara el Sr Gafo ja s'ha disculpat reiteradament des del seu compte de twitter. Cal suposar-li sinceritat, tot i que de ben segur li han tocat el crostó. La seva piulada és segurament el que pensen molts, però cal tenir cura de les formes i donar exemple. I ja vaig parlar en una entrada anterior del que cal fer quan falla l'exemple.

El monjo que es va vendre el Ferrari

Robin Sharma
El monjo que es va vendre el Ferrari
Barcelona: Edicions 62, 2009
192 pàgines
ISBN: 978-84-92549-71-9
Col·lecció La Butxaca
(Imprescindibles del creixement personal)

No sóc gaire de llibres d'autoajuda. Sempre he confiat més en la capacitat de les persones per adaptar-se a una realitat, créixer i superar-se que en el contingut d'aquesta mena de llibres que et diuen com has de ser per a dur una vida satisfactòria i que sovint et fan sentir culpable per no ser ben bé com el model que ells defineixen. Llegint-los acabes pensant que tens un problema que has de resoldre i que la teva vida no és la que hauria de ser. Com si tothom hagués de ser perfecte segons el model de l'il·luminat de torn. No els menystinc i tampoc nego que poden aportar reflexions i punts de vista útils per a millorar aspectes de la vida, però no m'atrauen especialment. En aquest cas he cedit a una recomanació per a veure si aquest tenia alguna cosa especial que el fes més atractiu. 
No diré que el llibre estigui malament, però he trobat que es mou per escenaris coneguts, dient coses sobre les que ja he reflexionat en altres moments de la vida i no anant gaire més enllà del que assenyala el sentit comú. El que passa és que això, en els temps que corren, no és poc. Molta gent viu una vida atrafegada (potser no per inconsciència, sinó per necessitat); té la sensació de buit, d'insatisfacció; se sent desorientada en un món que pressiona en una determinada direcció que no sents teva. I vénen les crisi personals. 
El monjo que es va vendre el Ferrari parteix d'un d'aquests fracassos, protagonitzat per un advocat d'èxit i carregat de diners que viu una vida de luxes i excessos. Fins que un dia, davant d'un tribunal, té un infart que el deixa tocat des de tots els punts de vista i el fa reflexionar. Emprèn un viatge cap a Orient cap a la recerca d'una saviesa que el faci descobrir com ha d'orientar la seva vida. I de tornada va a visitar el seu company de bufet per explicar-li tot el que ha après per ajudar-lo a que no arribi a caure en el mateix que ell. Gairebé tot passa en la nit que dedica a compartir la seva saviesa amb l'amic. Saviesa que segueix els esquemes clàssics del budisme zen. I això és el llibre, lliçó a lliçó, amb tota la simbologia que fa al cas, tècniques per assolir-ho, ensenyaments i frases per resumir-ho,... Tot molt cuinat, massa per al meu gust. 
I el que deia al començament, no m'ha aportat gaires novetats. Allò de no viure les experiències com a fracassos sinó com a lliçons, de veure el got mig ple, la importància de la introspecció per aprofundir en l'autoconeixement, marcar els objectius i les prioritats de la teva vida i treballar per assolir-les; cuidar el cos, la ment i l'esperit; la importància de la disciplina, valorar el que tens i les coses petites ("els petits plaers"), fer coses pels altres per a fer del món un lloc millor, viure cada dia com si fos l'últim ("la vida no s'ha de posposar"), trobar espais entre les teves rutines de treball per a compartir amb els teus i fer coses que t'agradin,....
Podríem seguir. Si de tot això n'han fet un supervendes vol dir que hem perdut una mica el nord ( el "far" que protagonitza un dels capítols del llibre), hem deixat de viure amb sentit comú, d'escoltar-nos i viure d'acord amb el que som i sentim. El secret és ser un mateix (i jo diria que sense ànim de ser perfecte, tot i que amb voluntat de ser millor). 

Tot llibre en paper té el seu punt,
i aquest és el que m'ha acompanyat
a El monjo....

M'han agradat algunes sentències. Tinc clar que la vida és un camí que ens alliçona constantment sobre els seus secrets. I quan he llegit que la felicitat és un viatge i no una destinació he pensat que era cert, perquè els moments de felicitat són allò que anem trobant al llarg del camí de la vida si sabem aplicar moltes de les coses que es diuen al llibre. "La vida no sempre et dóna el que demanes, però sí que et dóna allò que necessites" certifica aquesta visió de la vida com la suma de les experiències que ens enriqueixen humanament i ens fan créixer com a persones. 
Em quedo amb la idea (que ja he expressat en d'altres entrades d'aquest bloc) de viure amb senzillesa d'acord amb tu mateix (amb el que penses, sents i t'agrada) i amb les coses que són importants per a tu a la vida. Res més que això.