De vegades els polítics tenen sobtats atacs de lucidesa i ens sorprenen amb afirmacions carregades de sentit comú. El que hauria de ser habitual i comú esdevé extraordinari i sorprenent.
L'inefable Ministre de Foment, Pepiño Blanco, ha afirmat amb rotunditat que "Cal pensar en les infraestructures amb sentit econòmic". Ostres, tu! Quina clarividència! Se n'adonen ara, després d'haver invertit els diners de tots en infraestructures de rics sense solta ni volta que cal posar seny en el tema. Ha calgut tenir la caixa buida per a començar a plantejar-se seriosament algunes coses.
Una línia d'AVE com la que s'acaba de clausurar Albacete-Conca-Toledo només es pot entendre per la tossuderia d'algú com el Pepe Bono i la necessitat de tenir contents els barons territorials del partit. Les infraestructures s'han gestionat de forma totalment extemporània, sense estudis solvents de viabilitat econòmica al darrera, només per a mantenir determinats equilibris polítics.
Fa mal pensar que cada quilòmetre d'AVE costa de 12 a 30 milions d'euros de construir i de 100.000 a 200.000€/any de mantenir. Tant costa fer quatre números i fer les coses amb una mica de senderi?
Però no. Entretenir-se una mica en el mapa que us he penjat aquí sobre (publicat ahir al diari AVUI) és constatar tot de qüestions doloroses: un disseny radial que prioritza Madrid per damunt de totes les coses i trams d'AVE al marge de tota lògica econòmica ("hi tenim tot el dret", diran). El corredor mediterrani haurà d'esperar (tot just està en fase d'estudi) perquè hi ha crisi i no hi ha diners; però Santiago de Compostel·la-Ourense, Palència-Lleó-Oviedo, Cáceres-Badajoz, Alcázar de San Juan-Jaén, Múrcia-Almeria,... avancen perquè deuen ser prioritats estratègiques.
Què hi fem en un Estat que gestiona, decideix i ens tracta d'aquesta manera?
"Sempre vaig imaginar que el Paradís seria algun tipus de biblioteca."
Jorge Luis Borges
(1899-1986)
El paradís és aquell lloc confortable on hom troba la pau i la felicitat. Penso que és un concepte lligat en certa manera a les vacances i el temps lliure, que fuig de l'obligatorietat i necessita de certes dosis de llibertat. Podem trobar el paradís en el treball, però necessitem alliberar-nos de la imposició que ens marquen unes obligacions i uns horaris.
Les vacances, que avui oficialment començo, és el temps de llibertat que em permet retrobar-me amb mi mateix. Un temps que en el seu desenvolupament no diferirà gaire de les meves rutines habituals, però que assaboriré de manera diferent.
Deia Borges que se l'imaginava com un tipus de biblioteca. Certament, la lectura és una de les activitats que més em satisfan i espero viure-la amb intensitat durant llargues hores; i descarregar així la petita angoixa vital que arrossego quan de vegades penso en els molt valuosos llibres que no podré arribar a llegir mai senzillament perquè no viuré el temps necessari per a fer-ho.
Bé, doncs, bon estiu, gaudiu de les vacances si en féu, i bona lectura.
Malgrat la seva llarga trajectòria com a periodista i escriptor he de reconèixer que no en sabia res d'ell fins que el seu nom no va aparèixer a les pàgines de l'AVUI substituint la col·laboració que hi feia el Sebastià Alzamora. Va ser per a mi tota una descoberta. Ràpidament em vaig convertir en un seguidor habitual de les seves columnes d'opinió, on aportava un punt de vista lúcid i personalíssim sobre l'actualitat des del seu observatori de Quart, on sempre va residir. Havia llegit crítiques elogioses del seu darrer dietari, Octubre, que tenia pendent d'adquirir i llegir.
M'ha sobtat avui la notícia del seu traspàs. No era conscient del comiat que amagava el seu darrer article, publicat a finals de maig. Llegit ara m'ha impressionat. En ell defineix amb precisió el paper del columnista. " La columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista". I quan penso en els motius que em mouen a comprar i llegir la premsa cada dia no puc més que subscriure les seves paraules. Llegeixo premsa per trobar punts de vista, elements de reflexió, tot allò que em permeti entendre millor el món en que visc. Tot això ho trobava, entre d'altres, en els seus escrits.
En Miquel Pairolí vivia a pagès amb discreció i sabia transmetre amb mestria l'encant de la vida senzilla feta d'una suma de petits plaers: "El matí era esplèndid, sentia una gran interpretació de La Creació a la ràdio i contemplava, a l'ampit de la finestra, un pit-roig jove, vigorós, ple d'energia. Un moment de felicitat, de serenor, de respirar el bo de la vida".
Em sento proper al que transmeten aquestes paraules, a aquest cant a viure amb senzillesa gaudint intensament de les petites coses que donen sentit a l'existència.
Dol especialment la pèrdua d'algú encara jove que aportava un punt de vista personal sobre la realitat, que sabia viure sent ell mateix. El trobarem a faltar.
Anna Manso; Juliet Pomés Leiz (il·lustradora)
Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur
Barcelona: Editorial Cruïlla, 2011
110 pp.
ISBN: 978-84-661-2811-7
Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur ens parla amb humor de l'adolescència i ho fa amb tot d'ingredients que donen força joc: somnis d'adolescent, enamoraments, confidències d'amigues, la primera feina, la família, les rivalitats amb els germans,...
La narració és àgil i a estones té un ritme trepidant, cosa que la fa llegidora i de gran amenitat.
La Ru té tretze anys, va a l'institut, és filla de treballadors, viu en un bloc de pisos d'un barri obrer, té dos germans més grans i somia anar a Estats Units per a poder muntar cavalls. Necessita diners, vol ser gran i es busca feina de cangur.
Explicar tot això amb seriositat seria de dubtós interès i l'element amb el que juga l'autora és l'humor, buscant donar un to desenfadat i frenètic a tot el que s'hi explica. I això és el que s'aplica per a retratar la mare, la relació amb les nenes a les que fa de cangur (unes nenes que són la mateixa imatge de la maldat i la impertinència) o la relació amb els germans.
Crec que es busca més trobar elements d'identificació amb un lector adolescent i l'amenitat, que no pas la versemblança. I pots passar una bona estona si prescindeixes de segons quins detalls i et deixes dur per l'amenitat i l'humor del relat.
Al final, resultarà que la Ru és una noia "normal" (Nerviosa, Orgullosa, Rabiosa, Manaire, Atrevida i Llesta), creixerà com a persona i haurà trobat elements per a completar una descripció d'ella mateixa que li han encarregat a l'institut.
Una interessant narració per a nois i noies a partir d'11-12 anys.
Shaun Tan
La cosa perduda
Bárbara Fiore Editora, 2007
ISBN: 978-84-935591-0-6
La cosa perduda és un àlbum il·lustrat que podria ser llegit per un nen com la història d'una mascota perduda que intenta ser tornada a un lloc adient; però que conté tot d'elements molt suggeridors que porten cap a una lectura més profunda i en fan un àlbum destinat a un públic adult.
La història no pot deslligar-se del treball d'il·lustració. Les il·lustracions dibuixen un món futurista, congestionat, ple de tubs, fums i formigó, saturat d'un dubtós concepte de progrés; en cap moment veiem vegetació ni un cel blau. La imatge de la platja on es troba la cosa perduda resulta paradigmàtica en aquest sentit, entre els tubs de gasoductes i xemeneies que fumegen constantment. Les pàgines de l'àlbum tenen un fons de fulls esgrogueïts de física i matemàtiques, sobre els que planen unes imatges surrealistes, oníriques, amb un estil proper al còmic, que reflecteixen el desconcert que genera el protagonista d'aquesta història. Les il·lustracions, en general, tenen poc a veure amb el text (amb una tipografia de màquina d'escriure). Són un altre món on descobrir un munt d'elements i detallets que no hi són perquè sí, que tenen la seva importància, juguen un paper i fan de la lectura de l'àlbum una activitat rica, creativa i suggeridora.
Torno a la cosa. És vermella i no resulta identificable amb res conegut. Contrasta fortament amb el que hi ha al seu voltant. I ningú en sap res, ningú repara en la seva presència, ningú li presta atenció. És el primer element que ens fa pensar i preguntar-nos per què. Em fa pensar en la deshumanització que sovint acompanya el progrés. Tendim a estar molt ocupats, anar atabalats i a despreocupar-nos del que passa al nostre voltant. Primer element que ens hauria de fer reflexionar. El segon element té a veure amb el personatge mateix: la solitud. Es troba sol, trist, desemparat. És l'altra gran paradoxa del món contemporani: la solitud en la societat de la comunicació permanent i amb tota mena de mitjans. Hi ha un tercer element que resulta altament suggeridor. Es tracta d'una fletxa que orienta el protagonista cap al lloc on la cosa estarà ben atesa. I és que les circumstàncies poden dur-nos cap a un atzucac, però sempre hi ha una solució, una esperança, una sortida.
Crec que ens trobem davant una faula que ens vol parlar de les relacions socials.
L'àlbum compta amb estimulants pinzellades d'humor i ironia, però també de tendresa; i fa referència a moltes coses: la burocràcia, el progrés,....
Crec que ens trobem davant un gran àlbum, original, d'un personalíssim estil, amb vocació de clàssic i molts elements d'interès i reflexió, que val molt la pena llegir i compartir. A partir de 8 anys i per a tothom.
Lolita Boch; Ester Garcia (il·lustradora)
Aquest gos és tot un jardiner!
63 pp.
Barcelona: Animallibres, 2010
Col·lecció La formiga, 26
ISBN: 978-84-96726-86-4
PVP: 7,80€
Aquest gos és tot un jardiner! és una original narració que ens presenta un gos amb unes curioses habilitats per a la jardineria que els qui l'envolten no són capaços de veure ni valorar. La història va progressant amb els esforços del gos per demostrar la seva vàlua, ser reconegut i poder-se dedicar plenament al que més li agrada. La història, malgrat alguns entrebancs pels que passa el protagonista i com no podia ser d'altra manera, té final feliç, i permet establir alguns paral·lelismes amb el món dels humans quan són contrariats en la seva vocació. No sé si aquesta era la voluntat de l'autora, però és una reflexió que permet l'anècdota de la que parteix aquesta història.
Els humans ens caracteritzem sovint per la nostra tenacitat i lluitem per tot allò que és important per a nosaltres. És el que ens fa assolir objectius i progressar a tots els nivells; com el gos d'aquesta història.
El llibre compta amb un destacat treball d'il·lustració que omple de color i imatges clares i expressives cadascuna de les seves pàgines, donant un eficaç suport al que s'hi narra.
Una amena, divertida i suggeridora narració que resulta ben recomanable per a nens i nenes a partir de 6 anys.
Teresa Clua; Joan Turu (il·lustrador)
Avis i àvies
77 pp.
Barcelona: Stonberg Editorial, 2011
ISBN: 978-84938580-3-2
PVP: 12€
Els protagonistes d'aquest recull de contes són uns avis i àvies ben peculiars, que estan dibuixats amb sensibilitat i tendresa, i on la fantasia que curosa i dosificadament introdueix la seva autora en cadascun d'ells està al servei de la humanitat dels protagonistes. És a dir, ens trobem amb un ús de la fantasia que no allunya els protagonistes del món real sinó que aporta originalitat i està al servei de la seva humanitat. De la mateixa manera, aquest ús de la fantasia fa que les històries mai esdevinguin previsibles, sorprenguin, generin expectatives i es llegeixin amb fruïció.
Tinc records magnífics de la lectura d'algunes d'aquestes històries: de l'àvia conserves, quan afirma que té tot el temps del món perquè de petita va aprendre que quan d'una cosa n'hi ha n'has de saber guardar per quan te'n falti -una sentència que ens remet a la saviesa de la gent de pagès que ha de saber viure durant tot l'any del que recull només durant una part d'ell- i totes les originals conserves que se'ns presenten a partir d'aquí; de l'avi perquès i el que ens explica sobre els follets reparadors, que s'apoderen del nostre cansament durant la nit i el transformen en tot allò que necessitem;..... De tots els contes podríem destacar-ne elements sorprenents i suggeridors.
Un recull ben rodó que presenta un equilibri gairebé perfecte entre fantasia, sensibilitat, humanitat i tendresa. Del tot recomanable per a nens i nenes a partir de 7 anys.
Inés Almagro; Mikel Mardones (il·lustrador)
Las manoplas de Caperucita
36 pp.
Pontevedra: OQO editora, 2010
ISBN: 978-84-9871-287-2
PVP: 12,90€
Jugar amb els clàssics i versionar-los, introduint-hi elements nous amb originalitat, és un exercici literari que pot donar molt de joc i resultats sorprenents d'indubtable interès.
En aquest cas no cal dir que estem parlant del conte de la Caputxeta i la seva autora juga d'entrada amb la complicitat dels lectors que ja coneixen la història. La coberta del llibre ja ens avisa del que possiblement trobarem canviat: veiem tot de quadres colgats a la neu que fan referència a les escenes típiques del conte que tots coneixem. A partir d'aquí l'autora situa la protagonista de la història en un fred i nevat dia d'hivern camí de casa l'àvia. El camí va generant expectatives sobre el que ens trobarem: "Ui, no porta el cistell? Què li portarà?", Ui, està tot nevat. No li podrà portar un ram de flors. Què li portarà?", "On deu ser el llop? Què li farà?",.... Podríem seguir.
La Caputxeta arriba finalment a casa i no direm pas el que es troba, però és tot aquest joc sobre el que s'ha canviat i el que la Caputxeta es trobarà el que genera un interès creixent sobre la història.
Caldria afegir que la narració compta també en aquest joc amb la complicitat de la protagonista, la Caputxeta, que sap el que "toca" en cada tram de la història.
Les il·lustracions del Mikel Mardones aporten també aquest toc d'originalitat que té la història dotant la Caputxeta d'una indumentària moderna i contemporània, com la que podria presentar qualsevol nena de bon matí un dia d'hivern arribant a l'escola. Resulta molt estimulant també descobrir "detallets" a les il·lustracions, com els animals que apareixen durant el recorregut i d'altres. Elements que enriqueixen la història i li aporten un plus d'originalitat en la mateixa línia que la narració.
Tot plegat fa d'aquest àlbum un llibre ben recomanable per a nens i nenes a partir de 6 anys que també ofereix estimulants possibilitats com a recurs didàctic a les aules.
He volgut deixar passar uns dies abans de tornar a parlar de l'Elisabeth Eidenbenz. Ens va deixar el passat 23 de maig, en plena ressaca post-electoral, amb la mateixa humilitat i senzillesa amb la que es va comportar al llarg dels 97 anys que va viure entre nosaltres. Quan penso en tot allò que recorda la seva petjada m'adono que no hi ha només el llibre que li va dedicar l'Assumpta Montellà, que va ser el que va iniciar tot el que ha vingut després i que potser perquè va ser el primer també és el que més ha significat en la divulgació i coneixement de la seva figura. Penso en les nenes que duen el nom d'Elna, el carrer que a Manresa es diu de la Maternitat d'Elna, el muntatge teatral que va interpretar la Rosa Galindo, altres llibres,.... Fins i tot, iniciatives simpàtiques, com el regal que se li va oferir amb motiu del seu 95è aniversari, reunint més de seixanta nenes que es diuen Elna al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
No em repetiré recordant de nou els fets que li han fet guanyar un lloc en el cor de la gent i en les pàgines dels llibres d'història, però sí que m'agradaria comentar el valor educatiu de les persones que han estat un model d'humanitat i valors. Com a persona que treballa en el món de l'educació estic convençut de la importància dels models en l'educació dels infants i joves. Eduquem amb el que comuniquem com a persones que som, amb els valors que aconseguim transmetre.
L'Assumpta Montellà s'ha fet farts de trepitjar els instituts d'aquest país parlant incansablement als joves d'avui de la seva tasca humanitària i fent divulgació de la seva figura. Crec que com a pares també hauríem de parlar als nostres fills de gestes com la seva, perquè és amb exemples com aquest que serem capaços de treure el millor de nosaltres mateixos com a persones.
L'Assumpta, com no podia ser d'una altra manera, va ser present en el senzill funeral per acomiadar-la. Sorprenentment, era l'única persona en representació de Catalunya, quan l'Elisabeth va ser una persona reconeguda amb la Creu de Sant Jordi el 2006. L'Assumpta ens deixa una crònica personal del comiat en una emotiva carta publicada a l'AVUI, Un comiat senzill.
El Sergi comentava en un escrit que li agradava pensar que som vius mentre algú ens recorda. Crec que l'Elisabeth seguirà viva entre nosaltres perquè seguirem recordant tot el que va fer per millorar una mica el món que es va trobar.
Els àngels existeixen. I un d'ells, sens dubte, es deia Elisabeth Eidenbenz.
