Testament, de Joaquim Carbó

Joaquim Carbó
Testament
Barcelona: Editorial Males Herbes, 2019
480 pp.
ISBN: 978-84-949170-6-6
PVP: 21,90€

 

Testament, la darrera novel·la de Joaquim Carbó, sorprèn pel seu plantejament. En qüestions de novel·la tinc gustos molt tradicionals. M’agraden els personatges amb matisos, complexos, amb alguna contradicció; tal com són la gran majoria de persones; i quant a les trames argumentals, que hi ha hagi una progressió de l’argument ben treballada i un desenllaç final. En definitiva, les essències de l’art narratiu. 

Però això no és el que ben bé trobareu a Testament, on Carbó ens regala un exercici de metaliteratura per a mostrar-nos les interioritats del seu ofici d’escriptor. I ho fa a partir de materials aparentment insignificants, de dubtós interès, gairebé de rebuig, com si fossin idees que es van quedar en projectes que no es van arribar a consolidar com a obra literària.

I anem veient que construir una novel·la és la suma d’una presa de decisions, de triar uns personatges, de fer-los aparèixer (i també desaparèixer), de situar-los en un entorn físic i històric, de relacionar-los,... 

Més que en les històries que s’expliquen s’incideix en els mecanismes de l’ofici que menen a l’elaboració d’una obra literària.

El plantejament és el següent: un escriptor gran i decrèpit confia els seus papers a un veí de replà al que ajuda. Aquest els va llegint en diferents jornades de lectura i va reflexionant sobre el que es va trobant. 

Moltes obres evolucionen i es consoliden gràcies a comentaris d’amics, coneguts, familiars, editors,... Són aportacions que et poden fer adonar d’aspectes que no has considerat o que et donen idees que enriqueixen el que tu has pensat. I gràcies al personatge d’aquest veí Carbó fa partícip al lector d’aquesta hipotètica presa de decisions, perquè és gràcies als lectors que les obres reviuen i enriqueixen els seus significats. 

Llegir les històries que conformen Testament ens porta a pensar sobre com es podria continuar una història, en base a què; però quan et trobes amb una acumulació d’històries que no progressen i que van saltant d’una cosa a una altra tota l’estona l’efecte en el lector resulta més aviat descoratjador, proper al tedi. Reconec que he estat a punt d’abandonar perquè la sensació que allò que llegia no anava enlloc em provocava un cansament que resultava desmotivador. 

I és que un exercici d’estil com aquest no té en compte els seus efectes sobre el lector. Puc valorar l’originalitat del plantejament, l’ambició de fer una cosa diferent,... però no pots convertir les tasques de documentació, les notes, les anècdotes i tafaneries diverses en material literari sense més; perquè una narració on no hi ha progressió, que només reflecteix l’acumulació del que es va recollint per a convertir-lo en material literari, acaba provocant el tedi del lector. Almenys això és el que a mi m’ha passat. Estem parlant d’un llibre de vora 500 pàgines.

Testament és també el reflex d’una època. Ens acosta a la grisor de la postguerra, reflecteix les trifulgues que van acompanyar el desenvolupament de la Guerra Civil i també la quotidianitat d’un barri de Barcelona en els temps actuals, com si d’un documental de temàtica social es tractés. I pot tenir l’interès de reviure situacions que més o menys tothom coneix o s’ha trobat.

Testament, com deia, és un exercici d'estil on Carbó demostra dominar l’ofici de narrar, pletòric de recursos per desenvolupar una trama i permet visualitzar també els mecanismes per a fer progressar una novel·la. Mostra molt bé com s'encadenen les històries i les trames que en poden derivar: l'ofici d'escriure, només a l'abast d'algú que el domina. 

Un lector pot trobar motius d’interès per llegir Testament; crec que és un llibre que aporta coses, ja sigui per reflexionar sobre l’art de narrar i adonar-se que a qualsevol lloc hi ha un munt d’històries amagades de les que es pot anar tibant el fil; per veure reflectida la crònica social d’un barri, o per conèixer com era la vida en uns anys no massa llunyans.

M’ha fet pensar també en el què se’n farà d’allò que deixem (literari o no) un cop morts. És relativament freqüent llegir notícies sobre obres inèdites o inacabades i m’ha interessat poder imaginar el grau d'angoixa existencial d'un escriptor que se sap al final dels seus dies conscient dels llibres que no podrà escriure i/o acabar. Sempre he pensat que els escriptors treballen en els seus projectes fins al darrer dia de les seves vides. 

I per acabar, Testament evidencia també una cosa que tots els lectors descobreixen com a tals, i és que les obres reviuen en cada lector. És llegint que recrees i revius el que diuen les paraules. La lectura és sempre un diàleg permanent entre obra i lector, que és diferent en cadascú d'aquests lectors. I aquesta és la seva grandesa.