Sempre s'han sentit històries d'avis que no han superat la mort de la seva parella, que no s'han sentit amb forces de refer les seves vides sense aquella persona que durant molts anys n'ha estat el seu referent; que és com si haguessin dit prou, s'han apagat ràpidament i han mort poc després. Sempre hi ha una adaptació a l'altre que acaba dibuixant certa complementarietat; i no sempre s'és capaç de refer aquests lligams ni de trobar noves motivacions per seguir endavant.
És emocionant la història d'Helen i Kenneth Felumlee, una parella de nord-americans de Nashport (Ohio), que van morir el mes passat als 92 i 91 anys, respectivament. S'explica que mai van ser capaços de passar una nit separats; fins a l'extrem que una vegada que van passar uns dies a casa d'uns parents i havien de dormir en una habitació amb lliteres, van negar-se a estar separats durant la nit i van decidir passar-la en un matalàs inflable, a terra. El matalàs es va rebentar i van acabar dormint junts a la llitera de baix. No sé si l'anècdota és del tot certa; té un punt d'excés inversemblant, però és bonic poder pensar que els seus sentiments els han dut fins aquest extrem del "sempre junts".
Van conviure durant més setanta anys des de la seva adolescència i la seva mort només va estar separada per quinze hores de diferència. No sé si d'això se'n pot dir morir d'amor, però resulta entendridor que després de passar la vida junts hagin volgut també marxar junts i ho hagin fet. Bonic final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada