Acceptar la realitat

Una de les coses que m'ha ensenyat l'experiència dels anys que porto en aquest món és que el primer pas per a superar una realitat adversa és acceptar-la. I això no vol dir resignació, ni de bon tros. Però no és possible generar dinàmiques de superació si abans no has acceptat el que comporta conviure amb una determinada realitat, per més dura que sigui. No vull dir que sigui quelcom fàcil, ni tan sols possible en tots els casos. Però el primer és encaixar el cop que suposen certes circumstàncies i realitats amb les que ens hem d'enfrontar.
I això tant serveix per a tot allò que suposi limitacions en la qualitat de vida de cadascú (com la malaltia o la discapacitat) com per adaptar-se a la que està caient a nivell polític i econòmic. Només podem progressar des de l'acceptació i, a partir d'aquí, la lluita.
Podem omplir-nos la boca de drets i dignitats, i certament hem de reivindicar amb esperit crític i contundència el que és just i equitatiu. Però hi ha uns límits que marca allò que dóna de si la nostra butxaca. I ara dóna per a poc, creem poca riquesa i estem endeutats.
Després de la disbauxa, el sobredimensionament i l'excés, crec que tornarem a donar valor a les coses. A l'esforç que suposa aconseguir-les. Al seny. I potser recuperarem els llençols que hem perdut a la bugada.