En els colors de la tardor,
travessant els perfums dels camps,
t’evoco i sóc en tu.
A l’ombra de l’arbre nu,
groguenca i vermellosa
hi jau la fullaraca;
tot reposa.
En plego una fulla,
En plego una fulla,
és tan simple i tan bella!
Tan senzilla al morir,
sembla posseir encara
Tan senzilla al morir,
sembla posseir encara
tota la vitalitat de l’arbre.
La seva dignitat en caure
m’esperona a cantar-te.
De nou, contemplo l’arbre;
quins pensaments, potser, el preocupen...?
Sembla que dibuixi
el somriure de l’eternitat,
en la bondat del seu lliure transcórrer.
I sembla mofar-se
dels somnis conreats
en el cor del temps
en la bondat del seu lliure transcórrer.
I sembla mofar-se
dels somnis conreats
en el cor del temps
que m’esclavitza.
En els colors de la tardor,
travessant els perfums dels camps,
t’evoco i sóc en tu,
tan senzill en l’hora de la mort,
tan simple partint sense un adéu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada