Sobre el consens

Imatge obtinguda de la xarxa

Sóc persona a qui agrada el consens. M'agrada poder arribar a sintetitzar el millor de posicionaments divergents o fins i tot oposats, car amb el pas del temps, cada cop més, m'adono que la veritat en una qüestió acostuma a estar més o menys repartida. Consensuar implica haver escoltat l'altre i valorat la seva opinió; trobar coincidències, cedir, pactar. Acostar-nos a la veritat sovint ens allunya del blanc i del negre i ens acosta al gris i m'agrada trobar la part de veritat que pot haver-hi en un punt de vista allunyat del meu. De vegades pot ser per a combatre'l amb una argumentació més sòlida. D'altres, senzillament, per arribar a posar-me en el punt de vista de l'altre i entendre per què pensa com pensa, tot i que jo ho pugui veure diferent.
Tot plegat, ja sigui per argumentar amb més solidesa el que penso en oposició al que crec equivocat o erroni; o bé per entendre el punt de vista aliè i veure la part de raó que l'altre pot tenir, crec que són estratègies que m'acosten a la veritat. I l'experiència que vaig acumulant em fa adonar que molt sovint hi ha parts de veritat en postures divergents. I crec que no es tracta d'imposar una a l'altra sinó de cercar i unir el millor de les dues. Vull creure que és millor el consens que la majoria simple; sumar que imposar. El consens genera implicació, fa que tothom s'hi senti reflectit, genera sinèrgies que són positives i milloren la dinàmica dels col·lectius. 
Tot i el meu idealisme en aquesta qüestió sé que el consens no sempre és el més pràctic. Quan avui llegia la frase del Woody Allen que els de Minimàlia han enviat ("No conec la clau de l'èxit, però sé que la clau del fracàs és tractar de complaure tothom.") m'he adonat que també sintetitza una gran veritat. Voler fer content a tothom de vegades implica no fer content a ningú. Per tant, ni que de vegades no sigui el millor, cal decidir i imposar el que creu la majoria. És millor això que el descontentament general.