Aforisme

"Els records són propines que ens regala la vida."

I és en el que ens convertirem.

LIJ - A vegades em sento petita, de Vanesa Martínez

Vanesa Martínez; Viv Campbell
A vegades em sento petita
Barcelona: Animallibres, 2021
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 96
40 pp.
ISBN: 978-84-18592-24-9
PVP: 15.95€

En un moment donat de l'àlbum s'afirma: "A vegades em sento petita. Però he après que la vida és plena de coses petites i úniques."

I és que l'àlbum es mou en el terreny de les emocions i de la consciència de pertànyer al món. Com a éssers humans som quelcom insignificant en la immensitat de l'univers, i com a infants anem prenent consciència progressivament del món dels adults i dels que són més grans que nosaltres. Però és justament com a individus únics i irrepetibles que la vida esdevé valuosa i atractiva. La suma de les coses petites que cadascú fa acabarà conformant una cosa gran que serà la nostra vida.

Tot està impregnat d'una gran tendresa i humanitat i el treball d'il·lustració dona valor als detalls per a fer-ne una lectura més rica a tots els nivells.

Un gran àlbum, que va resultar distingit amb el II Premi Algar de Contes Infantils, i absolutament recomanable a partir dels 4 anys.

Gambit de dama. de Walter Tevis

Walter Tevis
Gambit de dama
Barcelona: Columna Edicions (Grup 62), 2021
Col·lecció Clàssica
368 pp.
ISBN: 978-84-664-2753-1
PVP: 19,90€ (rústica amb solapes) - 8,99€ (eBook)

La literatura ha estat una font inesgotable d'idees i arguments per al cinema. Són dues arts que es retro-alimenten, car en algunes ocasions ha estat la pel·lícula la que ha donat lloc a la novel·la. Gambit de dama es va publicar inicialment el 1993 i el seu autor, Walter Tevis (1928-1984), és pràcticament desconegut a casa nostra; tot i ser autor d'obres que han conegut adaptacions cinematogràfiques, com ara El color dels diners (interpretada per Paul Newman i un jove Tom Cruise) i aquesta exitosa sèrie de Netflix que n'ha afavorit la traducció i la difusió i des de la que he arribat al llibre.

La sèrie, d'excel·lent factura, ha servit per donar visibilitat al món dels escacs i descobrir-nos que també hi ha noies que hi juguen. 

La novel·la tracta diverses temàtiques d'interès. Deixant de banda que desperta la curiositat pel món dels escacs (i que ens convida a descobrir grans partides que formen part de la història d'aquest esport), és una història de superació personal i empoderament femení que podem llegir en clau feminista. 

La Beth Harmon és una nena de vuit anys que ja havia perdut el pare amb anterioritat i que perd la mare en un accident. Entra en un orfenat i, poc agraciada, haurà de créixer mancada d'afectes amb l'esperança de trobar una família que l'adopti i la tregui d'allí. A l'orfenat desenvoluparà una addicció als tranquil·litzants, però també descobrirà els escacs gràcies al bidell del centre. La Beth demostra bones capacitats però haurà d'esforçar-se per a socialitzar-se amb companyes que li adrecen gestos de menyspreu classistes i per a poder desenvolupar la seva passió creixent pels escacs. Amb la mare adoptiva (que és abandonada pel marit gairebé el mateix dia de l'adopció) i entre privacions, aniran aconseguint, amb una complicitat creixent, guanyar-se la vida jugant tornejos d'escacs. Per això deia que és una història d'empoderament femení, perquè són dues dones que s'han de buscar la vida (mentint quan cal), sense l'empara protector d'un home. I en un esport on històricament la presència femenina ha estat testimonial.

Un altre tema que planteja la novel·la són les drogoaddiccions, portades molt més enllà a la sèrie (on sembla que amb els tranquil·litzants aconsegueixi visualitzar les jugades i les partides; sense els quals no pot pensar amb lucidesa), que al llibre (on els ha de prendre per poder dormir i jugar bé l'endemà); però la novel·la deixa clar cruament (quan la protagonista inicia una espiral autodestructiva a partir d'un consum abusiu d'alcohol) com poden portar-te a perdre el control de tu mateix i precipitar-te en un abisme del que pot ser difícil sortir.

La novel·la és molt cinematogràfica (potser hi ajuda haver vist la sèrie), de fàcil visualització; llegidora (malgrat les referències tècniques als escacs) i enganxa des del primer moment. Et fa partícip de les angoixes i els patiments de la protagonista, però avances per ella amb la tranquil·litat de saber (després d'haver vist la sèrie) que tot allò acabarà bé. 

Crec que la sèrie supera la novel·la. És un producte audiovisual brillant que fa millor el text en el qual s'inspira. 

Si us va agradar la sèrie gaudireu també de la novel·la.

L'art d'estimar, d'Erich Fromm

Erich Fromm
L'art d'estimar
Barcelona: Edicions 62, 2010
Col·lecció labutxaca
150 pp.
ISBN: 978-84-9930-069-6
PVP: 9,95€

L'art d'estimar és un títol poderós, altament suggeridor, que es va convertir en emblemàtic de l'adolescència de molts joves de les dècades dels 70 i dels 80 del segle passat; en un moment de la vida en que t'obres al món i a l'experiència d'estimar. Corria l'edició que va publicar Edicions 62 a la col·lecció El Cangur (traduïda per Jordi Monés i revisada per Delfí Abella) i ara compta amb una nova traducció (d'Imma Estany) de la que s'han fet vàries edicions.

Segueix vigent el seu contingut? L'art d'estimar no és un recull de fórmules exitoses per a reeixir en les relacions interpersonals. Ofereix una anàlisi de la condició humana des d'una òptica psicoanalítica, tot i marcar unes clares distàncies respecte al que ell defineix com a materialisme fisiològic de Freud; que manté elements de plena vigència. Fromm ve a dir que l'amor és el que dona sentit a l'existència humana; que la seva essència consisteix a treballar per alguna cosa i fer-la créixer i que hauria de ser l'actitud amb la que ens relacionem amb el món i els altres.

M'ha agradat quan afirma que treballem per allò que estimem i que estimem allò pel que treballem. 

L'art d'estimar no és un llibre que puguis llegir amb presses o de forma superficial. És ple d'afirmacions i reflexions que et conviden a fer una aturada i a fer-ne la teva pròpia valoració, ja sigui per mostrar-hi coincidència o discrepància.

M'ha sorprès la modernitat i la vigència de l'anàlisi que fa de l'home modern sotmès a la lògica del capitalisme (el llibre es va publicar el 1956 i som a l'any 2021).

I parla d'art perquè considera que té una part de coneixement i una de pràctica comuna amb la resta d'arts. A estimar se n'aprèn estimant, però tindràs més possibilitats de reeixir si ets conscient de les actituds que requereix; de les dosis de paciència, respecte i disciplina que reclama; de l'interès i la concentració que posis per dominar aquest art. 

Els temps actuals ens empenyen a la dispersió i la superficialitat; però llegir L'art d'estimar ens pot donar les claus per a posar-hi remei i obrir les portes a la felicitat.

La Ciutat de les Llàgrimes, de Kate Mosse

Kate Mosse
La Ciutat de les Llàgrimes
Barcelona: Columna Edicions, 2020
Col·lecció Clàssica
624 pp.
ISBN: 978-84-664-2719-7
PVP: 21,90€

En un principi, quan em predisposava a llegir aquesta novel·la, tenia la sensació d'haver començat la casa per la teulada. La ciutat de les llàgrimes s'anuncia com la continuació de La ciutat del foc; i la seva autora va publicar amb anterioritat una trilogia (la trilogia del Llenguadoc) ambientada en escenaris comuns, que li va donar fama i rellevància. Tenia el temor d'haver-me perdut coses prèvies que me la farien més entenedora. Tanmateix tenia dubtes sobre si seria capaç d'engrescar-me al llarg de més de sis-centes pàgines sobre una història ambientada a la França del segle XVI en les lluites entre catòlics i calvinistes (hugonots). He de dir que els meus temors eren infundats. La ciutat de les llàgrimes es pot llegir i gaudir amb independència de la resta. Té entitat pròpia i està molt ben plantejada i desenvolupada.

Passen moltes coses (enfrontaments, rivalitats, assassinats, conspiracions, drames familiars,...) i l'autora té l'habilitat d'alternar escenaris i utilitzar amb encert el context històric per integrar-lo amb credibilitat a la trama i aconseguir que aquesta flueixi i atrapi al lector des de les primeres pàgines. És entretinguda, no es fa pesada i depara sorpreses fins a les darreres línies, tot i moure's en terrenys del que resulta previsible. 

Algú podria definir-la com el típic best-seller, però està molt ben escrita i defuig la banalitat. Crec que transmet un missatge a favor de la convivència entre religions i et fa adonar que les persones són més importants que les creences; que una persona que pensa diferent pot resultar exemplar en els seus valors i comportament. I em sembla un missatge potent en un món com el d'ara, fragmentat i enfrontat per multitud d'ismes.

Resulta entretinguda i recomanable.

Si ho fan ells és tendència. Si ho fas tu....

Quan estem en plena canícula i amb una bona part de la gent de vacances resulta inevitable que decaigui la tensió informativa. Siguem clars, a ben poca gent li importa el que passa a l'Afganistan i d'altra banda hi ha una saturació amb les informacions pandèmiques i tot allò que les envolta.
En aquest context prenen rellevància informacions lleugeres que en altres èpoques de l'any difícilment aconseguirien un titular, però que donen per a engegar una tertúlia animada i distesa.

M'ha cridat l'atenció un reportatge estiuenc sobre algunes celebritats de Hollywood poc amants de passar per la dutxa amb una certa regularitat. Les raons són diverses: que si per no alterar el pH de la pell, que si per mantenir la seva elasticitat, que si per racionalitzar el consum d'aigua,.... No entraré a analitzar-les, però sí que m'agradaria valorar-ne mínimament la coherència, sobretot quan en la lluita contra la pandèmia s'ha posat de rellevància la importància de la higiene personal.

Leonardo DiCaprio afirma banyar-se només dos cops per setmana per estalviar aigua. No sé si s'ha plantejat que amb una dutxa amb més regularitat potser fins i tot estalvia més aigua.

Brad Pitt es veu que prefereix fer-se una repassadeta a les aixelles amb unes tovalloletes humides i canviar-se de roba. Molt ecològic, tot plegat. Li preocupen poc, pel que sembla, determinats residus i la quantitat de detergents que cal consumir per a rentar la roba.

D'altres expliquen que només es renten quan la pudor comença a manifestar-se o que fan una higiene selectiva a nivell d'aixelles i engonals.

Un altre comportament creixent és el rebuig a desodorants amb l'excusa de la contaminació química.

Assisteixo amb ironia i una certa perplexitat al fenomen. Confio en la capacitat de cadascú per a mantenir una higiene que faciliti la convivència i un bon nivell de salut. I crec que el clima i l'activitat de cadascú marquen el nivell d'higiene que cada persona necessita, però no em puc estar de veure certa frivolitat en tot aquest fenomen. 

Són persones molt presents a les xarxes socials, amb molts seguidors. Tot el que fan obté sempre un ressò extraordinari i en un món d'influencers són inspiradors de tendències transformadores. Esperem que aquesta no vagi gaire enllà. La higiene és un hàbit i la salut un dret. I amb això no caldria jugar-hi.

Si ho fan ells és tendència. Si ho fas tu....

De l'excel·lència

D'un temps ençà s'ha implementat una cultura de l'excel·lència entre grans corporacions com una manera de fer créixer el seu prestigi com a marques. No negaré que sempre em semblarà lloable el desig de millorar i d'aconseguir que l'experiència del client sigui més satisfactòria. 
Però com tot en aquesta vida cal saber trobar la justa mesura per no acabar amb el contrari del que persegueixes.

Vaig créixer amb una cultura de l'avaluació en que un notable era una magnífica nota; indicava un bon assoliment d'allò que s'estava avaluant. I no diguem res de l'excel·lent amb un 9 o un 10; quelcom difícilment superable. Darrere d'aquestes notes hi havia la convicció que tot és superable però que ho havies fet molt bé i estaves en una envejable zona d'excel·lència.

Encara recordo quan als Jocs Olímpics de Mont-real del 1976 els jutges de gimnàstica van decidir puntuar amb un 10 un exercici de la romanesa Nadia Comaneci. No s'havia posat mai i ni tan sols els marcadors estaven preparats per mostrar-lo. En aquell temps els marcadors només tenien espai per a un nombre enter i un nombre decimal i van haver d'improvisar el 10 mostrant 1.0 Les coses eren així.

Fins que alguns il·luminats del màrqueting van decidir que 8, per posar un exemple, no és una bona nota, perquè hi ha alguna cosa millorable que ha fet que el client no et posi un 10. Cal ser ambiciosos i esbrinar què és. Corregir-ho i aconseguir que et posin un 10. I tots els formularis i enquestes de satisfacció t'acaben demanant que justifiquis per què has posat una determinada nota. 

I quan tenen algunes dades personals (com el telèfon o el correu electrònic) que has proporcionat de bona fe per rebre avisos i notificacions, ja has begut oli; perquè insisteixen fins a límits obsessius per assolir el seu objectiu.

No hi ha res a fer quan els dius que per a tu un notable és una bona nota. Que valorin el fet de dur el cotxe al mateix servei tècnic al llarg de més de vint anys o que repeteixis regularment en el mateix centre comercial. La seva estultícia els fa incapaços de deduir-ne els motius. Només els preocupa el 10.

No cal dir que cansat de tanta insistència els he engegat a pastar fang. Pesats!!

Elogi del ventilador

 Quan es tracta de combatre la calor sorgeixen partidaris i detractors dels ventiladors i de l'aire condicionat. L'aire condicionat fa modern i presumeix de contundència contra la calor excessiva. Vols una temperatura determinada i la tens. I no negaré que resulta agradable venir del carrer o d'un lloc sobreescalfat i gaudir d'aquella frescor reparadora que proporciona.

Els centres comercials, les biblioteques, els transports públics, els cinemes,... poden esdevenir espais de salvaguarda que evitin veure's afectat per un cop de calor. 

Com tot, es tracta de programar aquests aparells per a que siguin font de benestar tèrmic i no una font de refredats. I quan penso en això no puc evitar que em vinguin al cap les imatges d'aquells comerços que en plena canícula mantenen les portes de l'exterior obertes amb l'aire condicionat a tota castanya en el seu interior. És un acte d'inconsciència mediambiental, de malbaratament de recursos; gairebé una provocació que hauria d'estar prohibida quan sembla que estem tan conscienciats per les conseqüències de l'escalfament del planeta i el canvi climàtic. 

Per això, entre d'altres motius, sóc partidari dels humils ventiladors, que remouen l'aire i proporcionen també una reparadora sensació de benestar quan els tens a la vora. I ho aconsegueixen sense trair la temperatura real a la qual el nostre cos tendeix a adaptar-se. No recordo haver-me refredat mai per l'aire que em feia arribar un ventilador; i no puc dir el mateix dels aires condicionats. 

Pots moure'ls de lloc sense gaire dificultat per dur-los on més els necessitis i quan comparem el consum energètic no hi ha color. Guanya el ventilador per golejada. Una hora d'un aparell d'aire condicionat equival a més de dos dies sencers de la majoria de ventiladors.

Per versatilitat, cost, varietat, consum, manteniment,... sempre els tindré al meu costat.

Aún está oscuro, de Silvia Coma

Silvia Coma
Aún está oscuro
Madrid: La Esfera de los Libros, S.L.; 2018
384 pp.
ISBN: 978-84-91642-50-3
PVP: 19,90€

Aún está oscuro és la primera novel·la de Silvia Coma (1990) i està ambientada en una ciutat portuària anglesa a mitjans del segle XIX (1846-47) al voltant de la mansió d'un lord. La trobada entre dos personatges remourà un passat en comú vint-i-cinc anys enrere en una illa remota on coincideixen com a conseqüència d'uns naufragis. La reconstrucció del passat anirà alliberant secrets inconfessables que han romàs soterrats al llarg de tots aquests anys. 

La novel·la, doncs, s'articula al voltant de la reconstrucció d'aquest passat en la veu d'Alice, la donzella de Lady Blackburn, que escolta converses i se sent fascinada pel que s'hi narra. 

El final és potent, encaixa totes les peces i posa cadascú al seu lloc; però el desenvolupament és més aviat feixuc i costa que engresqui. 

Destacaria la visió que dona de les malalties mentals i la denúncia velada dels tractaments poc humans que s'aplicaven en aquella època; amb una demanda subliminal per a que es combati allò que es consideri contrari a la dignitat humana. 

També destacaria el paper que juguen els llibres i les històries en la narració, per allò que ens aporten i ens fan sentir. 

Com a primera novel·la està força bé (malgrat errades com la referència a Madame Bovary quan encara no s'havia publicat) i té moments amb un bon pols narratiu.

La Sociedad Literaria del Pastel de Piel de Patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

La Sociedad Literaria del Pastel de Piel de Patata de Guernsey

Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2021

Col·lecció Salamandra Bolsillo

304 pp.

ISBN: 978-84-18173-26-4

PVP: 6,95€

Sento certa debilitat per les novel·les que tenen els llibres com a protagonistes, que et transmeten com les paraules poden transformar les vides de les persones. Són com homenatges cap al seu poder, a la seva infinita capacitat d'emocionar-nos i obrir-nos cap a nous horitzons. 

Abans de continuar deixeu-me dir alguna cosa sobre l'autora. Mary Ann Shaffer va ser una nord-americana autora d'un únic llibre. Aquest. La seva neboda ens explica que era una gran narradora d'històries i anècdotes i que li agradava escriure, però que mai quedava prou satisfeta dels resultats. Fins que es va posar amb La Societat Literària del Pastís de Pell de Patata de Guernsey. La idea va néixer d'un viatge a Londres i la descoberta d'aquestes illes del canal de la Mànega, que van ser objecte de l'ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. No el va poder veure publicat en vida. Una vegada el manuscrit va ser adquirit per una editorial van suggerir una reescriptura. La malaltia li va impedir entomar-ho i l'altra escriptora de la família, la seva neboda Annie, ho va fer per ella. La Mary Ann Shaffer va morir a principis de 2008 i el llibre va ser publicat un temps després amb gran èxit. D'aquí que les dues apareguin com a autores. Dit això a mode d'aclariment passo a parlar del llibre pròpiament dit. 

És una novel·la epistolar on una escriptora que busca idees per al seu proper llibre entra en contacte casualment amb un habitant de l'illa de Guernsey que li parla d'un peculiar club de Lectura, la Societat Literària del Pastís de Pell de Patata de Guernsey. Som a l'any 1946, en una Anglaterra que encara pateix privacions i que intenta deixar enrere les ferides de la Segona Guerra Mundial. L'illa de Guernsey, a més a més i tal com deia més amunt, va patir l'ocupació alemanya, que la tenia com a base d'operacions per atacar Londres.

A partir d'aquest primer contacte la resta de membres del Club de Lectura li van escrivint cartes i explicant-li detalls de l'ocupació alemanya i de les condicions de vida que van haver de suportar.

El conjunt, amb petits tocs d'humor però sense ocultar la crueltat de la situació que es vivia, destil·la una profunda humanitat; va dibuixant uns personatges que resulten entranyables i anem assistint al paper que juga aquest peculiaríssim Club de Lectura, que tant serveix per a resistir i desafiar l'ocupació alemanya com per a construir un poderós vincle entre els seus membres que va més enllà de les seves lectures. 

A mesura que avança la lectura vas veient que Guernsey i els seus habitants van fent-se un lloc al cor de la Juliet i que acabaran determinant el seu futur. Hi ha històries que emergeixen amb una força descomunal; com la de l'Elizabeth, creadora del Club i que paga amb la seva vida la defensa de la dignitat i la justícia davant l'invasor; però també hi ha la seva història d'amor amb en Christian, un oficial alemany, i la seva filla, la Kit, de la que es fan càrrec els membres del Club. Grans personatges amb una gran humanitat i que serveixen també per trencar maniqueismes simplificadors. 

Crec que és un bon llibre. Atrapa. I descriu fets i personatges que sempre recordaràs. 

El 2018 se'n va fer una adaptació cinematogràfica: