LIJ - Diari d'una sonada

Amèlia Mora Sanromà; Allan Rabelo (il·lustrador) 

Diari d'una sonada (Diario de una chiflada, traducció d'Aurèlia Manils)

Barcelona: Animallibres, 2020

Col·lecció Zebra

144 pp.

ISBN: 978-84-17599-62-1

PVP: 11,95€

Diari d'una sonada és d'aquells llibres que busquen la identificació amb un hipotètic lector adolescent. L'Ada és una noia que comença l'institut i reflecteix l'habitual desconcert i la inestabilitat emocional d'una incipient adolescència que s'obre al món: enamoraments, alts i baixos emocionals, inseguretat, baixa autoestima, incomprensió, rivalitats,... Res que no sigui conegut, però tractat amb humor i sense caure en la temptació de ridiculitzar els pares, que aquí apareixen com a  comprensius i amb ganes d'aconsellar bé. 

El relat transmet optimisme i esperança: quan es perd una amiga se'n troben d'altres; quan ets víctima de la dissort i l'assetjament acaben triomfant la veritat i la justícia; quan creus que no vals per res i que les coses mai et surten acabes trobant l'oportunitat de ser valorada pels altres; quan la timidesa et bloqueja acabes podent expressar el que sents,...

El text és àgil i de fàcil lectura i l'editorial ofereix un recull d'activitats digitals en pdf que sota l'epígraf de Lectura activa permet el treball escolar del llibre i que trobareu en la fitxa bibliogràfica de l'editorial que s'enllaça al seu títol. 

Sense sorprendre per la seva originalitat ni per la seva temàtica resulta digne i aprofitable per a nois i noies a partir de 10-11 anys.

LIJ - A vegades la mare té el cap ple de trons

 

Beatriz Taboada Díez; Daniel Iglesias Padrón (il·lustrador)

A vegades la mare té el cap ple de trons (traducció de Teresa Broseta i adaptació lingüística de Tina Vallès)

Barcelona: Animallibres, 2020

Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 85

24 pp

ISBN: 978-84-17599-85-0

PVP: 15,95€ 

A vegades la mare té el cap ple de trons és un deliciós àlbum il·lustrat que d'una forma fins a cert punt poètica i amb un toc d'humor tracta el tema de les emocions. 

Permet la identificació i la conceptualització dels estats d'ànim (què vol dir que la mare té núvols al cap? que vol dir que té té pluja o l'arc de Sant Martí?), l'anàlisi de les causes (per què té el cap ple de trons?, per què té estrelles?), poder-nos identificar amb cadascun d'aquests estats d'ànim i poder parlar del que ens agrada fer i ens desagrada fer en aquests moments.

Dona eines per a que es pugui dir "estic atabalat, trist, content, preocupat,...", "perquè....", " m'agradaria...",... En definitiva, assumir amb naturalitat i empatia el que ens passa i sentim i actuar en conseqüència; perquè forma part de la condició humana. 

El plantejament de l'àlbum crida a dialogar amb el text i el converteix en una eina valuosa tant a l'escola com en l'entorn familiar.

Resulta altament recomanable per a pares i educadors i infants a partir de 4-5 anys.

 

LIJ - Monstre Verd

Canizales (text i il·lustracions) 

Monstre Verd (traducció de Teresa Broseta) 

Barcelona: Animallibres, 2020

Col·lecció La biblioteca dels ratolins, 85

34 pp. 

ISBN: 978-84-17599-89-8

PVP: 15,95€

Les evidències del canvi climàtic i els danys que s'estan causant als ecosistemes, cada cop més fràgils, estan desvetllant la consciència ecològica de la ciutadania a marxes forçades. Ha esdevingut urgent actuar amb contundència per evitar un deteriorament irreversible del planeta. Ens hi va la salut i la vida. 

A les escoles, des de fa anys, amb la col·laboració d'Ajuntaments i poders públics, treballem el reciclatge i la reducció de residus sota la directriu de les tres R (Reciclar, Reutilitzar i Reduir). Diria que els alumnes ho tenen clar. Una altra cosa és que de vegades la mandra o uns models familiars deficients no tradueixin en comportaments actius els coneixements. 

Monstre Verd va en aquesta línia. Es tracta d'un àlbum il·lustrat que funciona com a llibre de coneixements; que no només dóna idees sinó que interacciona amb els infants per a que reflexionin sobre els seus comportaments i els estimula per a que facin propostes. 

Compta amb el simpàtic protagonisme de Monstre Verd, un personatge que s'engreixa quan s'omple de brossa i minva quan se li treu i és tractada com cal. El premi a fer les coses bé és la vida que la natura ens retorna. Són idees simples, força sabudes, però tractades amb eficàcia. 

Resulta un àlbum ben útil per a tractar aquestes qüestions en l'entorn escolar a partir de 4 anys.

Testament, de Joaquim Carbó

Joaquim Carbó
Testament
Barcelona: Editorial Males Herbes, 2019
480 pp.
ISBN: 978-84-949170-6-6
PVP: 21,90€

 

Testament, la darrera novel·la de Joaquim Carbó, sorprèn pel seu plantejament. En qüestions de novel·la tinc gustos molt tradicionals. M’agraden els personatges amb matisos, complexos, amb alguna contradicció; tal com són la gran majoria de persones; i quant a les trames argumentals, que hi ha hagi una progressió de l’argument ben treballada i un desenllaç final. En definitiva, les essències de l’art narratiu. 

Però això no és el que ben bé trobareu a Testament, on Carbó ens regala un exercici de metaliteratura per a mostrar-nos les interioritats del seu ofici d’escriptor. I ho fa a partir de materials aparentment insignificants, de dubtós interès, gairebé de rebuig, com si fossin idees que es van quedar en projectes que no es van arribar a consolidar com a obra literària.

I anem veient que construir una novel·la és la suma d’una presa de decisions, de triar uns personatges, de fer-los aparèixer (i també desaparèixer), de situar-los en un entorn físic i històric, de relacionar-los,... 

Més que en les històries que s’expliquen s’incideix en els mecanismes de l’ofici que menen a l’elaboració d’una obra literària.

El plantejament és el següent: un escriptor gran i decrèpit confia els seus papers a un veí de replà al que ajuda. Aquest els va llegint en diferents jornades de lectura i va reflexionant sobre el que es va trobant. 

Moltes obres evolucionen i es consoliden gràcies a comentaris d’amics, coneguts, familiars, editors,... Són aportacions que et poden fer adonar d’aspectes que no has considerat o que et donen idees que enriqueixen el que tu has pensat. I gràcies al personatge d’aquest veí Carbó fa partícip al lector d’aquesta hipotètica presa de decisions, perquè és gràcies als lectors que les obres reviuen i enriqueixen els seus significats. 

Llegir les històries que conformen Testament ens porta a pensar sobre com es podria continuar una història, en base a què; però quan et trobes amb una acumulació d’històries que no progressen i que van saltant d’una cosa a una altra tota l’estona l’efecte en el lector resulta més aviat descoratjador, proper al tedi. Reconec que he estat a punt d’abandonar perquè la sensació que allò que llegia no anava enlloc em provocava un cansament que resultava desmotivador. 

I és que un exercici d’estil com aquest no té en compte els seus efectes sobre el lector. Puc valorar l’originalitat del plantejament, l’ambició de fer una cosa diferent,... però no pots convertir les tasques de documentació, les notes, les anècdotes i tafaneries diverses en material literari sense més; perquè una narració on no hi ha progressió, que només reflecteix l’acumulació del que es va recollint per a convertir-lo en material literari, acaba provocant el tedi del lector. Almenys això és el que a mi m’ha passat. Estem parlant d’un llibre de vora 500 pàgines.

Testament és també el reflex d’una època. Ens acosta a la grisor de la postguerra, reflecteix les trifulgues que van acompanyar el desenvolupament de la Guerra Civil i també la quotidianitat d’un barri de Barcelona en els temps actuals, com si d’un documental de temàtica social es tractés. I pot tenir l’interès de reviure situacions que més o menys tothom coneix o s’ha trobat.

Testament, com deia, és un exercici d'estil on Carbó demostra dominar l’ofici de narrar, pletòric de recursos per desenvolupar una trama i permet visualitzar també els mecanismes per a fer progressar una novel·la. Mostra molt bé com s'encadenen les històries i les trames que en poden derivar: l'ofici d'escriure, només a l'abast d'algú que el domina. 

Un lector pot trobar motius d’interès per llegir Testament; crec que és un llibre que aporta coses, ja sigui per reflexionar sobre l’art de narrar i adonar-se que a qualsevol lloc hi ha un munt d’històries amagades de les que es pot anar tibant el fil; per veure reflectida la crònica social d’un barri, o per conèixer com era la vida en uns anys no massa llunyans.

M’ha fet pensar també en el què se’n farà d’allò que deixem (literari o no) un cop morts. És relativament freqüent llegir notícies sobre obres inèdites o inacabades i m’ha interessat poder imaginar el grau d'angoixa existencial d'un escriptor que se sap al final dels seus dies conscient dels llibres que no podrà escriure i/o acabar. Sempre he pensat que els escriptors treballen en els seus projectes fins al darrer dia de les seves vides. 

I per acabar, Testament evidencia també una cosa que tots els lectors descobreixen com a tals, i és que les obres reviuen en cada lector. És llegint que recrees i revius el que diuen les paraules. La lectura és sempre un diàleg permanent entre obra i lector, que és diferent en cadascú d'aquests lectors. I aquesta és la seva grandesa.

Trigonometry

És un fet que les societats evolucionen i s’obren a noves realitats. La realitat s’ha fet líquida i complexa fins a configurar realitats úniques i diverses que són objecte de drets.
En una societat conflueixen individus de cultures, races, religions, identitats sexuals,... diverses. Ja no és possible definir les realitats que afecten als individus des d’estereotips ni cap mena de paràmetre que encotilli el que una persona sent o vol ser. I tota aquesta realitat divergent que romania soterrada o amagada ha anat emergint i fent-se present.
Trigonometry és una minisèrie en to de comèdia que ens parla d’això i de com costa encaixar-ho en el teixit de relacions personals i familiars. Manté un to optimista i referma que el més important són els sentiments que mouen les persones i la voluntat d’ajudar-se i compartir un projecte de futur.
Entre l’allau de sèries que s’oferten aquesta té la virtut d’allunyar-se dels convencionalismes, plantejar el que socialment es viu i es viurà al segle XXI i oferir una nova mirada sobre el món en que vivim. Resulta recomanable. 

LIJ - La cabra Serafina, de Blai Senabre

La cabra Serafina
Blai Senabre, Anna Font (il·lustradora). Adaptació lingüística de Tina Vallès
Barcelona: Animallibres, 2020
28 pp.
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 89
ISBN: 978-84-17599-90-4

Sovint ens trobem amb adaptacions de contes tradicionals o bé amb creacions que parteixen dels seus personatges per a canviar-ne quelcom o proporcionar una nova lectura de les històries que tothom coneix.

Aquí ens trobem amb un conte original, però on es reconeixen elements d'altres històries. El punt de partida és la desobediència de les indicacions dels grans i les seves conseqüències. Ho trobem a La Caputxeta Vermella o a El llop i les set cabretes. I aquí també es juga amb aquest element. 

Llavors tenim el valor dels petits o dels insignificants; sovint menystinguts. La reivindicació de les qualitats de tothom. Em ve al cap la faula del lleó i el ratolí.

La cabra Serafina té coses de totes aquestes històries que fàcilment reconeixerem i construeix un relat sobre l'empatia que necessitem per a comprendre els altres i les seves necessitats. I ho fa amb un punt de bonhomia i bon humor que resulta agradós en tot moment.

El treball d'il·lustració resulta atractiu, fet de línies simples, clares i colors ben contrastats; que resulta fàcil de seguir per als més petits.

Resulta simpàtic i recomanable per a nens i nenes a partir de 3-4 anys.

Biblioteràpia

Revisant els escrits d'aquest blog, quan he parlat de la lectura m'adono que hi ha una sèrie d'idees recurrents que apareixen amb certa regularitat. Una d'elles és el fet de que hi ha un llibre per a cada persona i moment de la vida. Evidentment tot llibre hauria de respectar uns estàndards de qualitat, començant pel fet  d'estar ben escrit i tenir uns mínims del que podríem definir com a qualitat formal; però a partir d'aquí crec que no hi ha tant llibres bons o dolents sinó llibres adequats o inadequats a la persona i el moment. Em guardaré prou de menystenir la literatura de gènere, perquè diria que és on la majoria de lectors troben les millors satisfaccions lectores. Hi ha grans afeccionats a la novel·la negra, rosa, d'aventures o eròtica; i les van a buscar perquè en elles hi troben satisfaccions al seu moment vital. I de la mateixa manera que dic això també percebo una certa sobrevaloració de la novel·la literària o d'aquella que exigeix molt als lectors; com si consumir-la ens situés en un nivell superior.
Què vull dir? Que la literatura i la lectura acompleixen una funció vital; responen a necessitats que la vida ens va manifestant. I llegim per a informar-nos o sentir-nos millor, no pas per a patir o guanyar-nos un prestigi. 

De la mateixa manera que hi ha llibres per a cada persona o moment també he reflectit que hi ha llibres que obren la porta a abordar determinades emocions que podríem considerar complexes o conflictives; com ara el dol, la separació, la identitat sexual o la por. Cal valorar la funció terapèutica de la literatura, el fet que permeti parlar i tractar totes aquestes emocions.
Podríem resumir-ho dient que els llibres satisfan necessitats de tota mena. Per tot això m'ha cridat l'atenció un article del suplement Criatures del diari Ara del passat 10 d'octubre titulat La literatura amb finalitats terapèutiques, on es parla d'un projecte anomenat Booklife, impulsat per la periodista Laura Garcia, que va justament en aquesta línia, la de prescriure i oferir llibres que acompanyin en determinats processos vitals. 

I és que trobar el llibre adequat no sé si us salvarà la vida, però de ben segur que us ajudarà a viure-la millor.

L'experiència humana més universal

El pas del temps marca les diferents etapes de la vida. Som nadons, infants, nois, joves, adults i avis. Som persones en edat de treballar i jubilats. I tot són condicions que venen marcades pel pas del temps.
És quelcom intrínsec a la condició humana que ens aferra a la vida de la mateixa manera que ens fa conscients de la seva fugacitat. A mesura que ens fem grans som més conscients que en aquest món hi som de pas; que cremem etapes i lluitem per superar els límits que ens acosten a la fi. 
La vida és una festa digna de celebració per a gaudir dia a dia de tot allò que en forma part.

De la reobertura de les biblioteques

La reobertura de les biblioteques després de tres mesos hauria de ser saludada amb entusiasme pels amants de la lectura que estimen i valoren tot allò que ofereixen aquests equipaments culturals, però les condicions en que ho han fet em resulten depriments. 
S'han cancel·lat activitats i se n'ha reduït l'horari i el servei, quedant reduïdes a meres expenedores de productes sol·licitats. T'obliguen a consultar el catàleg i demanar i/o reservar allò que t'interessi. Vas a la biblioteca només a recollir allò que has demanat. 
Jo sempre he viscut la biblioteca com un espai obert a la meva curiositat. Entres, observes, remenes i tries. Difícilment triaré un llibre d'un catàleg, a no ser que tingui clar un objectiu de lectura. El més freqüent és que et sentis atret per un coberta, o el que llegeixes a la contracoberta sobre el llibre i l'autor. I el mateix podria dir d'un CD de música o d'una pel·lícula en DVD.
Entrar en una biblioteca és també la possibilitat de repassar la premsa i les publicacions de que disposa. Entre totes aquestes possibilitats sempre hi ha el remenar. I això ha desaparegut. 
Entenc les mesures de prevenció i valoro la feina dels qui elaboren els protocols; fins i tot entenc que habitualment es vulgui pecar més per excés que per defecte; però m'agrada veure que hi ha rigor en la presa de decisions i sentit comú. 
Després de diversos estudis, s'ha dit que el virus, quan entra en contacte amb determinades superfícies (paper, fusta, metalls,...) es desintegra i deixa d'estar actiu i amb poder de contagi. No és el mateix un virus actiu que restes orgàniques d'aquest virus. Les restes que puguin trobar-se sobre les superfícies no tenen poder de contagi. Però el protocol ja està fet i deu fer mandra rectificar. I així ens trobem amb que un llibre retornat queda condemnat a l'ostracisme de la quarentena apartat de tota la resta. Em sembla excessiu i poc contrastat que sigui necessari. 
S'ha dit del dret i del revés que les mesures bàsiques de prevenció són la higiene i la distància social, però sembla que no volem que això sigui suficient.
En aquest escenari la biblioteca ha perdut gran part del seu atractiu i no em venen ganes d'utilitzar-la. 
Llegiré del que tinc a casa i de la llarga llista de lectures pendents, però enyoraré passejar-me entre els expositors i prestatges de la biblioteca i deixar-me seduir per un dels seus títols.

Inventari de jubilacions, de Josep Ma Espinàs

Josep Ma Espinàs
Inventari de jubilacions (amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós)
Barcelona: Edicions La Campana, 1992
248 pp.
ISBN: 84-86491-1-63-0

Josep Ma Espinàs va escriure aquest llibre quan tenia seixanta-quatre anys i encarava l'aniversari que marca majoritàriament la retirada del món laboral. Ell afirma, però, que de la seva professió no es pot jubilar, perquè més que una professió és una forma de vida, i mentre visqui procurarà mantenir-la. 
Aquest Inventari de jubilacions m'ha semblat per damunt de tot una gran reflexió sobre la condició humana, perquè ens mostra que les persones som un ens dinàmic que evoluciona amb el pas del temps fruit del procés de maduració que cadascú experimenta. Que, amb tot el dret, als vint-i-cinc podíem pensar una cosa i als seixanta una altra. I que coses que a una edat tenien una prevalença, amb el pas del temps la van perdent. 
Ell ens parla de tot això, des d'aspectes més banals (com el bigoti, els àlbums de fotografies, la platja, la gimnàstica, els cabells blancs o les targetes de presentació) fins a més transcendents, com ara l'orgull, la militància política, l'espanyolitat, la sensibilitat, la comprensió, la sinceritat, el perfeccionisme o la mort. El repertori de temes és molt variat i en tots els casos ens acosta a l'Espinàs més íntim, però alhora aconsegueix interpel·lar-nos sobre tot allò que va tractant des del seu punt de vista. Espinàs se'ns mostra obsedit per la precisió del que vol expressar, per ajustar-se al que signifiquen les paraules (fa freqüents referències a les definicions del diccionari i a la seva etimologia); i sempre s'expressa amb ponderació, contenció, discreció i independència. Fa afirmacions de les que pots discrepar però que mai ofenen o senzillament molesten per l'educació i l'elegància amb que s'expressen. 
M'ha agradat descobrir coincidències personals. En l'àmbit professional m'he trobat en que, quan calia redactar un document, per exemple, els companys tendien a abocar tot el que els passava pel cap sense gaire elaboració, sabent que allò no serviria per a l'objectiu final. Jo quedava com l'excepció, perquè tendia a oferir frases elaborades, gairebé definitives. I quan escric em passa el mateix. Penso la frase, l'escric, i sovint no pateix modificacions. I el Josep Ma Espinàs també és d'aquests. Pensa, escriu i allò és gairebé sempre definitiu. No és de refer. Potser no té cap importància, però m'he sentit reconfortat en el sentit de veure que no és una raresa. 
El que deia, la literatura estableix un diàleg amb el lector, l'interpel·la i és bo que la lectura ens sacsegi i remogui coses dins nostre. Si la lectura d'un llibre no ens fa pensar en res l'oblidarem aviat i quedarà com un mer entreteniment més o menys digne que ens haurà proporcionat unes hores d'evasió (que també pot ser un objectiu absolutament respectable i digne de consideració).

Acabo amb una referència al darrer capítol que dedica a la mort. Diu que la darrera frase que voldria dir és: "No tinc més remei que morir-me, perdonin les molèsties". És el reflex de l'Espinàs tímid i discret amb aquell punt d'ironia que li és tan propi, que no vol dir ni fer res que pugui molestar. 
Hi ha punt de la vida en que pot assaltar-te l'angoixa per una mort que arribarà tard o d'hora. Ell afirma que se n'ha deslliurat i tanca el llibre amb aquestes paraules:" ..., l'aparició d'un nou dia, de cada nou dia, em sembla una pacífica entremaliadura que hem pactat la vida i jo."
Vital fins al final. I encara dura. Felicitats!