Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil 2016

El dia 2 d'abril és d'aquelles dates assenyalades al calendari en el món de la LIJ. Es commemora l'aniversari del naixement de Hans Christian Andersen i des del 1967 se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil. Es convida una literatura nacional i es fan actes arreu per promocionar la lectura entre els més joves. Enguany ha estat el torn del Brasil, d'on han col·laborat l'escriptora Luciana Sandroni i l'il·lustrador Ziraldo.

Ziraldo (1932)

La Luciana Sandroni ens ha regalat un deliciós conte sobre una nena que es diu Lluïsa i que visita per primer cop una biblioteca, on se li obre la possibilitat de viure altres vides i viatjar amb la seva imaginació. Resulta entranyable que una expressió aparentment banal com hem arribat adquireixi un dels més bells significats. Descobriu per què:

Hi havia una vegada una... princesa? No.
Hi havia una vegada una biblioteca. I hi havia també una vegada la Lluïsa, que va anar a la biblioteca per primer cop. La nena caminava a poc a poc, estirant una motxilla de rodetes enoooorme. Ho observava tot amb admiració: prestatges i més prestatges plens a vessar de llibres. Taules, cadires, coixins de colors, dibuixos i cartells a les parets.
—He portat la foto —va dir tímidament a la bibliotecària.
—Molt bé, Lluïsa! Ara t'inscriuré. Mentrestant, pots anar escollint el llibre. Saps que te'n pots emportar un a casa?
—Només un? —va preguntar decebuda.
En aquest mateix instant va sonar el telèfon i la bibliotecària va deixar la nena amb la tan difícil tasca de triar un únic llibre en la infinitat de prestatges. La Lluïsa va estirar la seva motxilla i va buscar, va buscar fins que va trobar el seu llibre preferit: la Blancaneus. Era una edició de tapa dura, amb unes il·lustracions molt boniques. Amb el llibre a la mà, va empènyer la motxilla una altra vegada i, quan ja anava a sortir, algú li va tocar l'espatlla. La nena es va girar i gairebé cau enrere de l'esglai: era ni més ni menys que el Gat amb Botes amb el seu llibre a la mà, vull dir, entre les potes!
—Bon dia, com està la seva tia? —li va dir fent una reverència.
—Lluïsa, tu no te les saps de memòria, totes aquestes històries de princeses? Per què no t'emportes meu llibre, El Gat amb Botes, que és molt més divertit?
La Lluïsa, bocabadada, no sabia què dir.
—Què et passa? Se t'ha menjat la llengua el gat? —va fer broma.
—Ets el Gat amb Botes de bo de bo?
—Sí, en persona, vull dir, en pell i ossos! Emporta-te'm a casa i ho sabràs tot de la meva història i la del marquès de Carabàs.
La nena, de tan perplexa, només aconseguia assentir amb el cap. El Gat amb Botes, en un pas de màgia, va tornar al seu llibre, i quan la Lluïsa estava a punt de sortir de la biblioteca va tornar a sentir un toc a l'espatlla. Era ella: «Blanca com la neu, vermella com la sang i amb els cabells negres com l'eben.» Ho endevineu?
—Blancaneus!? —va dir la Lluïsa esbalaïda.
—Lluïsa, emporta-te'm amb tu, també. Aquesta edició —va dir ensenyant-li el seu propi llibre— és una adaptació autèntica del conte dels germans Grimm.
Quan la nena estava a punt d'agafar el llibre, el Gat amb Botes va aparèixer, molest:
—Blanca, la Lluïsa ja ha triat. Vés-te'n amb els teus sis nans.
—Són set i no sis! I encara no ha triat! —li va dir la Blancaneus vermella de còlera.
Tots dos es miraven la nena esperant una resposta:
—No sé quin endur-me... Voldria emportar-me'ls tots...
Tot d'una, de sobte, va passar una cosa increïble: van anar sortint dels llibres... la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, Rapunzel. Un equip sencer de prin- ceses de veritat:
—Lluïsa, emporta-te'm cap a casa —li suplicaven totes.
—Jo només necessito un llit per dormir una estona —va dir la Bella Dorment mentre badallava.
—Només cent anys —va dir el Gat burlant-se'n.
—Et puc netejar la casa, però a la nit tinc una festa al castell del...
—Príncep! —van cridar tots.
—A la cistella porto coca i vi. Qui en vol? —va oferir la Caputxeta.
I van continuar apareixent més personatges: l'Aneguet Lleig, la Venedora de Llumins, el Soldadet de Plom i la Ballarina.
—Lluïsa, podem venir amb tu? Som els personatges d'Andersen —va demanar l'Aneguet Lleig, que tan lleig... no era.
—Casa teva està calenteta? —va preguntar la Venedora de Llumins.
De sobte, davant de tots, va aparèixer un llop enorme, pelut, molt pelut, amb les dents afilades: el llop dolent.
—Llop, per què tens aquesta boca tan grossa? —li va preguntar la Caputxeta per costum.
—Jo us protegeixo —va dir valent el Soldadet de Plom.
El Llop va obrir la boca i... se'ls va menjar a tots? No. Només va badallar de tanta son i els va dir amb calma:
—Tranquils. Només volia donar-vos una idea: la Lluïsa s'emporta el llibre de la Blancaneus i nosaltres entrem a la seva motxilla, que és molt gran.

Luciana Sandroni (1962)

A tots els va agradar la proposta.
—Lluïsa, ens deixes venir amb tu?
—És clar que sí! —va dir la Lluïsa obrint la motxilla.
Els personatges es van posar en fila i van anar entrant d'un en un:
—Primer les princeses! —va dir la Ventafocs.
Al final també van aparèixer els personatges brasilers: el Sací, el Caipora, una nina de tela que no para de parlar, un nen molt esbojarradet, una nena amb una cartera groga, una altra amb la foto de la seva besàvia enganxada al cos, un petit rei manaire. Tots van entrar.
La motxilla pesava més que mai. Com pesen els personatges! La Lluïsa es va emportar el llibre de la Blancaneus i la bibliotecària ho va apuntar tot a la seva fitxa.
Al cap de poc, la nena va arribar a casa feliç. La seva mare li va preguntar des de la cuina:
—Filla, has arribat?
—Síííí, mama, hem arribat.

Escrit per Luciana Sandroni

Traduït per Jordi Ferré Ibarz

Il·lustrat per Ziraldo (cartell de la diada)

Algú com tu, de Xavier Bosch

Xavier Bosch
Algú com tu
Barcelona: Ed. Planeta, 2015
352 pàgines
Col·lecció Ramon Llull, 141
ISBN: 978-84-9708-276-1 

P.V.P.: 21,50€


Després de la trilogia protagonitzada pel periodista Dani Santana en Xavier Bosch ens ha obsequiat amb una història d'amor deliciosa.
El relat fa diferents salts en el temps per completar el relat de la història d'amor de la protagonista, que es va confegint com si d'un puzle es tractés. Arrenca amb la mort sobtada de la Paulina amb poc més de trenta anys, una filla que té notícia d'aquell esdeveniment essent una nena de vuit o nou anys mentre és a l'escola i com, quan esdevé adulta, té necessitat de saber-ne més coses després d'algunes casualitats.
A partir d'aquí anem descobrint el que va passar trenta anys enrere quan la Paulina va viatjar a París per assistir al casament de la seva cosina Júlia, amb qui l'unia una estreta relació. Passa uns dies durant els quals s'enamora apassionadament d'un galerista amic de la Júlia i que serveix per fer un recorregut per alguns dels espais més emblemàtics de la capital francesa.
El relat, que desprèn sensualitat, enlluerna i enganxa quan descriu amb mestria com l'amor pot esdevenir el gran motor de les nostres vides, la causa que justifiqui tot allò que hi fem. Hi ha grans frases al voltant de l'amor que justifiquen àmpliament la lectura del llibre i que fan petites, relliscadetes com assignar la Música aquàtica a Teelmann en lloc de a Händel o permetre's una ferranadrianada com la de valorar la qualitat culinària a partir d'uns ous ferrats en un temps en que la genialitat de l'hospitalenc encara no era coneguda. Detalls menors al costat de tot el que transmet sobre l'amor i del particular i original homenatge que fa a les llibreries i que aquí no desvetllaré.
L'altre gran atractiu de la novel·la és el protagonista masculí; un Jean Pierre madur d'esperit lliure, amb personalitat i carregat d'atractius que el fan singular.
M'ha agradat i crec que us pot agradar si encara no l'heu llegida; sobretot si sou capaços de commoure-us amb els grans sentiments que fan de la vida una experiència única i digna de ser viscuda.

LIJ - Un petó de mandarina, d'Eulàlia Canal

Eulàlia Canal; Sara Ruano (il·lustradora)
Un petó de mandarina
Barcelona: Editorial Barcanova, S.A., 2008 (4a edició)
136 pp
Col·lecció Sopa de llibres - Sèrie verda, 131
ISBN: 978-84-489-1960-3

PVP: 9,20€

Des de fa uns anys, Un petó de mandarina forma part de les lectures obligatòries de la meva escola. És un llibre que funciona, agrada i que els alumnes llegeixen amb delit. Es va editant i nosaltres l'anem repetint.
Planteja situacions properes, crea expectatives, fa fàcil formular hipòtesis,... I el que tot mestre vol és trobar llibres que enganxin, que ajudin a crear l'hàbit lector, que es llegeixin amb plaer.
Un petó de mandarina reuneix tots aquests requisits.
Fa explícites les inseguretats que protagonitzen la transició cap al món adult pròpies de l'adolescència, permet parlar de la pau i els conflictes que provoquen migracions; fa propers els primers enamoraments que ens fan humans; afavoreix parlar de comportaments assetjadors com el que protagonitza inicialment el Ricky; reflexionar sobre com es deu sentir algú com la Vanina quan s'incorpora a una nova realitat (una nova escola, un nou país, una nova llengua), del que podem arribar a fer per ajudar als altres.
És una novel·la que resulta propera en el tractament de les temàtiques, amb situacions amb les que els lectors s'identifiquen fàcilment i amb un tractament que la fa d'allò més adequada per a joves a partir de 10-11 anys.

Trieu-la. L'encertareu.

Las inquietudes de Shanti Andía, de Pío Baroja

Pío Baroja
Las inquietudes de Shanti Andía (Il·lustracions de Ramón de Zubiaurre i Ricardo Baroja)
Edició de Julio Caro Baroja

378 pp.

Madrid: Caro Raggio / Cátedra


Pío Baroja (1872-1956) és un del grans novel·listes en llengua castellana del segle XX. Formava part de les lectures obligatòries dels estudiants de Secundària de fa més o menys quaranta anys, del cànon que les autoritats de l'època havien definit en els seus plans d'estudi.

Retrat de Pío Baroja
fet per Ramon Casas

Tot allò que és obligatori sempre resulta qüestionable més enllà dels seus valors intrínsecs. I aquest és un debat que m'ha anat acompanyant al llarg de la vida. Hi ha qui ha comparat les lectures obligatòries amb el fet de menjar verdura. Potser no t'agrada, però te la imposen amb la idea que és bona per a la teva salut i per tant necessària. I te la menges.
D'aquella Literatura de Secundària (Batxillerat, per a ser més exactes) m'han quedat molts noms d'autors i moltes referències d'obres, però poques lectures recordades i experiències lectores que no hagi oblidat. I d'aquí, la pregunta del milió: Què és més important, gaudir llegint i oferir bones experiències lectores, crear l'hàbit tot descobrint el plaer de llegir;... o imposar allò que creus bo i necessari? No voldria simplificar en excés la qüestió ni resultar maniqueu, perquè la qüestió té per a mi molts matisos. És important també oferir bones lectures, contrastades, ben escrites, que donin un bon model de llengua, amb qualitats i valors literaris. I oferir tot això sense que els alumnes caiguin en l'avorriment i la desmotivació. No és fàcil. 

Voldria dir que és ara, quan més o menys ja sóc un lector format, que em sento cridat a llegir autors i llibres "importants", d'anomenada, en les dues llengües que m'han fornit amb les lectures més diverses. I així he arribat a Baroja després d'haver-lo tingut als prestatges de la biblioteca durant gairebé quatre dècades. M'ho he passat molt bé i m'hi he enganxat amb delit.

Las inquietudes de Shanti Andía (1911) és una novel·la a mig camí entre el llibre de memòries i el relat d'aventures, escrita en plena època de maduresa del seu autor i que forma part de la tetralogia que va dedicar al mar. Baroja tenia avantpassats per part de mare que havien estat marins i recupera episodis de la seva autobiografia escoltats en l'àmbit familiar, per incorporar-los al relat, que beu de tot això, d'un destacat treball de documentació i de les seves lectures (R.L. Stevenson, Poe,...).
Amb Las inquietudes de Shanti Andía Pío Baroja ens trasllada a una altra època, la dels seus avis, on dominava la navegació en vaixells de vela pròpia de la primera meitat del segle XIX, anterior als vaixells de vapor. Una navegació que depenia de la perícia dels mariners, plena d'incerteses i que es duia a terme en llargs períodes de temps, fins i tot d'anys, allunyats de la seva gent, fet que els obligava a fabricar-se el seu propi destí en lluita contra les més diverses adversitats. 
Baroja retrata personatges, paisatges i ambients amb quatre pinzellades precises, com en un quadre impressionista, aconseguint també moments de gran lirisme; incorpora diàlegs que discorren amb fluïdesa, reflexions existencialistes sobre el sentit de la vida; i narra amb amenitat episodis propis de les millors novel·les d'aventures, com la llarga i accidentada travessa en un vaixell negrer amb revolta inclosa, la fuga d'una presó-vaixell, l'enterrament i posterior recerca d'un tresor,...
Les grans novel·les ens parlen de la vida i la condició humana. I aquesta ho fa en un llenguatge directe i precís que t'arriba i et permet un viatge -mai millor dit- a una època de la que ja no queda pràcticament res.
Tota una descoberta per a ser gaudida plenament a dia d'avui. 

Bocins de saviesa - V

Jo sempre em sento feliç, saps per què?

Perquè no espero res de ningú; ja que esperar fa mal;

la vida és curta, així que estima la vida,

sigues feliç i somriu sempre,

William Shakespeare(1564-1616)

viu només per a tu i recorda:

abans de parlar, escolta;

abans d’escriure, pensa;

abans de ferir, sent;

abans d’odiar, estima;

abans de rendir-te, intenta-ho;

abans de morir, viu.

LIJ - Fils i tisores, de Ricardo Alcántara

Ricardo Alcántara; Rebeca Luciani (il·lustradora)
(Adaptació de Tina Vallés)
Fils i tisores
Barcelona: Animallibres, 2015 (llicència editorial per cessió d'Edicions Bromera, S.L.)
Col·lecció La formiga blanca, 60
64 pp.
ISBN: 978-84-15975-38-0
P.V.P: 8,75€

Ricardo Alcántara (Montevideo, 1946) ha construït una vegada més una suggeridora i magnífica narració sobre les pors infantils i els vincles afectius entres pares (mare en aquest cas) i fills. 
És una narració deliciosa, original i rica en sentiments; que ens fa pensar en el que suposa madurar i créixer com a persones. 
La Raquel és una nena trista i poruga que s'ha traslladat a viure a una casa nova amb la seva mare Margarida. Li costa separar-se de la mare per a fer qualsevol cosa i la mare s'enginya un pla per a desenganxar-se progressivament de la filla. 
Llegint-la he reflexionat sobre el que suposa créixer i fer-nos grans. I he pensat que ho fem en una doble direcció. D'una banda, guanyant una distància física, allò que s'anomena "volar" pel nostre compte; i d'una altra, mantenint uns vincles emocionals amb aquelles persones amb les que hem pujat des de petits. I això és el que ens mostra aquesta bella narració, a partir d'una original metàfora construïda sobre el que simbolitza un fil. 
Crec que val molt la pena; per a ser llegida, compartida i comentada. A partir de 6 anys.

LIJ - El petó de Lili Marleen, de Pep Molist

Pep Molist; Jorge del Corral (il·lustrador)
El petó de Lili Marleen
Barcelona: Editorial Barcanova, 2014
Col·lecció Sopa de Llibres, 207
78 pp.
ISBN: 978-84-489-3075-2

En aquesta ocasió el Pep Molist (Manlleu, 1965) ha bastit una novel·la sobre les pors infantils, amb una sèrie d'elements d'allò més originals que la converteixen en una autèntica delícia per a tota mena de públics.
D'entrada, el títol. El petó de Lili Marleen. Resulta suggeridor i evoca temps passats que alguns rememorem amb nostàlgia en la veu de Marlene Dietrich. La lletra de Lili Marleen va ser escrita per un soldat alemany durant la Primera Guerra Mundial quan va ser traslladat al front, i ens parla de la seva xicota i de com s'acomiaden sota un fanal. 

En el relat Lily Marleen esdevé un element fantàstic que fa possible que canviïn les coses, la portadora de solucions a tota mena de problemes i preocupacions. És l'esperança però també el símbol de les oportunitats que a la vida et passen per davant i que has de saber agafar perquè potser mai més tornaran a repetir-se. 
El protagonista de la història és en Pere Cunillera, un nen tímid, insegur, de baixa autoestima, que viu amb por. Al Pere li fan por els crits dels companys, els esgarips de les òlibes, els lladrucs dels gossos, la pols dels camins i l’home del sac (el seu "retrat poruc" es va completant amb cada inici de capítol:"Pere de la cullera, macarró fregit, panxa de granota i amb el cul cosit"). Les seves pors el porten a conèixer accidentalment al senyor Enric Salom, un personatge solitari i enigmàtic que treballa de fotògraf. 

No sé si mai us heu preguntat per què fem fotografies. Suposo que tenim el desig íntim de mantenir vius els records, de no deixar que morin mai del tot, de retenir instants fugissers de felicitat. La felicitat dels adults, sovint, es basa en el record d’un temps feliç. Res mor del tot mentre és recordat. 
El senyor Salom ens aporta tot això. Volia immortalitzar els moments feliços de la gent. Ell sempre “havia tingut el desig d’aturar els gestos que li agradaven, d’intentar conservar els colors, els sabors, els sorolls... dels instants feliços”. 
I jugarà un paper fonamental en la superació de les pors del Pere.
Resulten molt atractius altres elements del llibre, com ara els originals rodolins que acompanyen les fotografies del Sr. Salom, que enriqueixen el treball d'il·lustració que, d'altra banda, resulta molt destacat i s'inspira en les fotografies del fotògraf francès Jacques Henri Lartigue (1894-1986), un dels grans del segle XX.

L’optimisme de la voluntat

"L’optimisme de la voluntat combat el pessimisme de la intel·ligència."
Antonio Gramsci (1891-1937)

Un altre Nadal és possible

De vegades em pregunto si és possible viure un Nadal diferent sense esdevenir estrafolari. Un Nadal viscut amb llibertat i sense l'obligació d'omplir els espais de guarniments, de regalar i participar en amics invisibles, de comprar loteries i rifes de mil i una entitats, de fer àpats pantagruèlics un rere l'altre fins a la sacietat; sense l'estrès de sentir que ho has de fer perquè toca.
Un Nadal viscut íntimament amb llibertat i senzillesa.

Les fantasies del nàufrag, de Pep Albanell

Pep Albanell
Les fantasies del nàufrag
Alzira: Edicions Bromera, 2015
Col·lecció Trànsit, 6
256 pp.
ISBN: 978-84-9026-543-7

P.V.P. : 14,96€

Les fantasies del nàufrag són les memòries novel·lades d'infantesa de Pep Albanell; des del seu naixement a Vic el dia de Nadal de 1945 en el si d'una família de classe treballadora, el posterior trasllat a la Seu d'Urgell i fins al tancament d'aquesta etapa de la seva vida amb el despertar de la seva sexualitat, l'atracció cap a les noies i l'inici com a escriptor. És el relat de l'entorn familiar, però també el de l'escola i la societat d'una determinada època de la nostra història recent, una època dominada per la precarietat, la grisor i la monotonia. 
D'aquest relat novel·lat destacaria diferents coses: l'estima i admiració cap als pares que transmet. Un pare humil, que no va rebre gaire formació i que va haver d'anar a la guerra, però treballador i amb recursos, que sap sortir-se'n i tirar endavant; i una mare afectuosa i comprensiva. 
En un moment donat l'autor es planteja si es pot fer bona literatura a partir de bons sentiments. I certament és fàcil posar-nos d'acord en que la bona literatura ha de remoure alguna cosa dins nostre, ha de ser transgressora fins a cert punt; però també és veritat que sense conèixer coses de l'entorn familiar d'un autor i de la seva infantesa no podem entendre el perquè de la seva obra i els valors que la sustenten. I la millor resposta la trobem en el llibre que tenim al davant. La família juga un paper fonamental per a que trobem el nostre lloc al món i per a explicar el que som i pensem. 
Pep Albanell ens confessa que els seus primers temps a la Seu van ser difícils. Era un nen tímid, introvertit i solitari al que li costava fer amics i que va patir un cert grau d'assetjament o del que ara la psicologia anomenaria mobbing. D'aquí el títol. Se sentia un nàufrag en el seu trajecte de casa a l'escola, sol en la seva lluita per tirar endavant i trobar el seu lloc a la societat. I també té a veure amb la seves primeres lectures, concretament amb Robinson Crusoe, personatge amb el que es va identificar en la seva lluita. 
Resulten entranyables els episodis on relata la seva iniciació en el món de la lectura i la literatura, com descobreix el que és una biblioteca pública, com va creant la seva pròpia biblioteca a través d'un personatge tan peculiar con el senyor Miñambres, la relació tan especial que estableix amb la senyora Poch, la bibliotecària; com descobreix que hi ha una literatura en la llengua que parla, i que és diferent de la llengua en que estudia i escriu. Perquè estem parlant dels anys 50 del segle passat, una època grisa (hi ha un moment en que descriu amb mestria la recança que li produeix el caqui dels soldats de la caserna, el negre de les sotanes dels seminaristes i la grisa fredor dels dies d'hivern) on no hi havia gaires coses millors a fer que romandre vora l'estufa amb un llibre a les mans. 
Perquè Les fantasies del nàufrag és també la crònica d'un temps i d'un país, on els al·licients eren pocs i no anaven gaire més enllà dels pessebres per Nadal i les processons per Setmana Santa; història viva d'allò que no acostuma a formar part dels llibres d'història.
Les fantasies del nàufrag és també, però, literatura amable que es llegeix amb un somriure. Perquè malgrat la grisor de l'època, les privacions i el dramatisme d'algunes situacions (com la malaltia sobtada del senyor Miñambres, la mort prematura de la mare o la crua realitat de rodamons que treien regularment el cap per la Seu) imposa la bonhomia i els bons sentiments dels protagonistes. 
M'ha agradat i crec que val molt la pena; perquè parla de realitats properes que podem identificar fàcilment; perquè ens parla del que és créixer i trobar el nostre lloc al món; de totes aquelles persones que ens han comprès i ens han ajudat a créixer i madurar; de com es pot desvetllar la passió per la lectura; perquè ens parla també de l'ofici d'escriure. 
Sí, en aquesta novel·la trobareu bons sentiments, qualitat humana i la crònica quotidiana d'una època que ja queda llunyana. 
Com podeu veure, d'elements d'interès no n'hi manquen.